dijous, 2 de desembre de 2010

Asplenium anceps, el patriarca ancestral

Fa molts milions d'anys, quan Europa occidental, el nord d'Àfrica i les illes de la Macaronèsia eren un paradís subtropical amb immensos boscos de Laurisilva, l´Asplenium anceps, que amb el pas del temps seria el progenitor diploide de vigorosos híbrids, poblava tota aquesta vasta regió en companyia d'una altra falguera de la família de les Aspleniaceae, l'altre avantpassat de la saga trichomanes, el diploide Asplenium trichomanes ssp. trichomanes.

Per desgràcia els paradisos terrenals són efímers, no romanen per sempre i acaben sent substituits per climes més freds o més càlids, més humits o més secs, que sotmeten als éssers vius que en ells habiten a dures proves d'adaptació. Es produeixen llavors extincions massives, mutacions estranyes més o menys afortunades i hibridacions interespecífiques aparentment impossibles i al final sobreviuen els més forts, els millor adaptats, els mutants i els híbrids amb una combinació genètica més adequada per a suportar el nou clima.

Això mateix fou el que li va ocórrer a l´Asplenium anceps. En refredar-se el clima per les successives glaciacions, es va anar extingint del nord cap al sud i de l'est cap a l'oest, quedant confinat als boscos residuals de Laurisilva de les illes de la Macaronèsia: Canàries, Madeira i Açores, amb un clima temperat i humit semblant al que gaudia en el moment de la seva màxima expansió.

Vigorós exemplar d´Asplenium anceps creixent damunt un flonjo llit de molses i líquens a un bosc de pins del Monte Poíso de l´Illa de Madeira a 1500 msnm. (Doble click damunt la foto per a ampliar-la)

Diversos exemplars d´Asplenium anceps de diferents edats acompanyats per Sibthorpia peregrina, endèmica de Madeira, al mateix bosc de la foto anterior, on es donen les cirscunstàncies ideals per al seu creixement: humitat constant durant tot l'any, temperatura temperada amb escasses variacions i ombra permanent.

Des que va començar el seu declivi la població total de l´Asplenium anceps ha anat disminuint gradualment, sobretot a les Illes Canàries, on queden petites poblacions acompanyades per alguns exemplars del seu vigorós híbrid, l´Asplenium trichomanes ssp. maderense, fruit de la hibridació entre l´Asplenium anceps i l´Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens. A Tenerife, La Gomera i El  Hierro es coneix una sola població a cada illa amb escassos exemplars, sent una mica més abundant a la meitat nord de l´Illa de La Palma.

A l'Arxipèlag de les Açores el nombre d'exemplars és major, però va minvant, sent cada vegada més escàs i difícil de localitzar. Actualment només viu a les illes de Faial i de Pico, acompanyat per un altre dels seus descendents híbrids, l´Asplenium azoricum, alotetraploide endèmic de les Illes Açores, fruit d'una antiquíssima hibridació entre l´Asplenium anceps i una altra falguera del gènere Asplenium.

Magnífic exemplar de l'híbrid Asplenium azoricum, fotografiat al Monte Carneiro a l´Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. És molt cridanera la semblança macroscòpica amb el seu pare.

A l´Illa de Madeira les poblacions d´Asplenium anceps són més nombroses i estables i de moment no corren perill. Igual que a Canàries, a Madeira comparteix l'hàbitat amb el seu híbrid hexaploide Asplenium trichomanes ssp. maderense.

Les frondes de l´Asplenium anceps mesuren entre 5 i 30 centímetres de longitud. Les pinnes són coriàcies i brillants com de plàstic, característica que han heretat tots els seus descendents híbrids, tant els seus fills, l´Asplenium azoricum i l´Asplenium trichomanes ssp. maderense, com el seu nét, l´Asplenium azomanes i els seus besnets, l´Asplenium x tubalense i l´Asplenium trichomanes nothosubsp. malacitense.

Fronda d´Asplenium anceps amb les seves pinnes allargades, brillants i molt coriàcies, que al tacte semblen de plàstic.

 Anvers d´una fronda d´Asplenium anceps.

 
Revers de la mateixa fronda anterior. El pecíol i el raquis tenen un intens color marró terra.

Quan l´Asplenium anceps creix a un lloc molt il.luminat les seves pinnes adopten una disposició en distints plans com una teulada. Aquesta característica també es pot veure  en els seus descendents, sobretot en el seu net,  l´Asplenium azomanes.

Una altra característica que també comparteix amb tots els seus descendents és una petita aurícula a la base de les seves pinnes mitjanes i inferiors dirigida cap a l'àpex de la làmina amb un, dos i fins a tres sorus en el seu revers. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)


Totes les falgueres de la gran família trichomanes tenen dues ales paral·leles a l´anvers del raquis que el recorren en tota la seva longitud dibuixant un canal, el qual sembla tenir la funció de recollir, canalitzar i portar per capil·laritat la humitat de la rosada matinal i de la pluja horitzontal recollida per les pinnes cap a la base de les frondes on estan les arrels.

En aquesta foto es poden veure les dues ales parale.les a l´anvers del raquis, que el recorren en toda la seva longitud. 

Ala vista al microscopi. És una làmina molt fina i transparent semblant al suro formada per les carcasses seques i buides de les cèl.lules mortes.

Anvers i revers d'una fronda, on es veuen les dues ales superiors del raquis i a baix una tercera ala en el revers del raquis, molt més gran, característica gairebé exclusiva de l´Asplenium anceps que només comparteix amb el seu descendent l´Asplenium trichomanes ssp. maderense. Tots els altres membres del complex trichomanes tenen únicament les dues ales superiors.

En aquesta foto es veuen molt bé l´ala inferior del raquis, l´aurícula de les pinnes i els sorus que es distribueixen en dues fileres seguint el nervi central de cada pinna, exceptuant els que estan dins l´aurícula.

Bellíssim esporangi d´Asplenium anceps després de la dispersió de les espores.

I per a acabar les espores de petit tamany, característica propia de les falgueres diploides.



Cap comentari:

Publica un comentari