dissabte, 30 de juliol de 2011

Centaurium bianoris, una espècie en formació

 El bellíssim color salmó de les flors del Centaurium bianoris és potser el més cridaner d'aquest híbrid alotetraploide natural. El seu genoma encara no està completament estabilitzat i definit, segueix evolucionant des de fa milions d'anys i aquest fet és el responsable de la gran variabilitat en la tonalitat del color salmó dels seus pètals, que pot anar des d'un color groc ensofrat, Centaurium bianoris var. sulfureum, passant pel típic color salmó més o menys intens, Centaurium bianoris var. bianoris, fins a una tonalitat clarament rosada, Centaurium bianoris var. roseum. Aquesta gran variabilitat cromàtica és conseqüència de la inestabilitat dels seus cromosomes i els seus gens, ja que en el seu genoma tetraploide conviuen amb diferents graus d'harmonia els genomes complets de dues espècies diploides del gènere Centaurium. Pertany a la família de les Gentianaceae.


Durant molts d´anys els botànics varen pensar que els seus progenitors eren el Centaurium pulchellum i el Centaurium maritimum, ja que aparentment les seves característiques macroscòpiques així ho feien suposar. Recentment l'enginyeria genètica ha donat una bolcada a aquesta suposició i s'ha pogut saber per fi sense cap gènere de dubtes que els seus pares són el diploide Centaurium tenuiflorum subsp. acutiflorum de flors rosades i el també diploide Centaurium maritimum de flors grogues. S'ha pogut esbrinar fins i tot que en el moment de la hibridació fa milions d'anys el pare que va aportar el pol·len va ser el Centaurium tenuiflorum subsp. acutiflorum i la mare que va aportar l'òvul i per tant el sistema metabòlic amb els cloroplasts va ser el Centaurium maritimum. A la foto es veuen les flors de la família, a dalt els dos progenitors i a baix el fill híbrid.

El color salmó dels seus pètals, un caràcter realment escàs a la naturalesa, li confereix una gran bellesa. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Una característica molt cridanera de les flors són les anteres espiralades dels estams.

Els cloroplasts a les plantes són l'equivalent a les mitòcondries als mamífers, les quals s'hereten sempre per via materna a través del cromosoma mitocondrial de l'òvul femení. Tant els cloroplasts vegetals com les mitòcondries animals regulen el metabolisme en cada individu, de manera que la majoría dels éssers vius hereten el metabolisme de les seves mares i tenen per tant més càrrega genètica materna que paterna. En el cas del Centaurium bianoris els gens heretats de sa mare, el Centaurium maritimum, pesen més que els de son pare i així s'ha pogut constatar en els estudis genètics. Recoman llegir el magnífic article en PDF de la Dra. Alessia Guggisberg, el Dr. François Bretagnolle i el Dr. Guilhem Mansion.  Allopolyploid Origin of the Mediterranean Endemic, Centaurium Bianoris, Inferred by Molecular Markers


 El genoma del Centaurium bianoris és molt inestable i el seu fenotip és extraordinàriament variable. Abans de l'auge de l'enginyeria genètica se suposava que les varietats roseum i sulfureum eren fruit de la retrohibridació amb un o l´altre dels seus progenitors, però els estudis genètics han descartat aquesta possibilitat i les diferències en el color de les flors s'han atribuït al silenciament genètic, és a dir, al bloqueig del gen d'una tonalitat i a l'activació del gen d'una altra tonalitat. Així a la varietat sulfureum estaria silenciat o bloquejat el gen rosat procedent del progenitor Centaurium tenuiflorum, mentre que a la varietat roseum seria el gen groc del Centaurium maritimum el que estaria silenciat. També a les fulles i altres parts de la planta han estat trobades diferències fenotípiques per silenciament genètic. 


 És evident que el Centaurium bianoris encara no ha arribat al final del seu procés d'especiació, segueix assajant i jugant amb els seus gens en la llarga recerca de la seva estabilitat genètica que es va iniciar amb la hibridació primigènia, de la qual va sorgir un híbrid alodiploide estèril, el Centaurium X bianoris (TM) amb la meitat del seu genoma del Centaurium maritimum (MM) i l'altra meitat del Centaurium tenuiflorum (TT). La falta absoluta d'homologia en els cromosomes del seu genoma feia impossible la formació de llavors viables. Estava abocat a l'extinció després de la seva mort, ja que en general els híbrids alodiploides solen ser individus únics que moren sense descendència. No obstant això, després de molts assajos durant milions d'anys, la naturalesa va aconseguir superar aquest repte i va generar un híbrid alodiploide fèrtil amb una intel·ligent mutació a la meiosi, anomenada apomeiosi (absència de meiosi), que li va permetre produir gàmetes diploides (normalment són haploides) en cadascun dels quals hi havia tots els cromosomes del seu progenitor. D'aquesta manera un gra de pol·len diploide (TM) va fecundar un òvul diploide (TM) i va generar una planta nova alotetraploide (TTMM), amb dos genomes sencers al seu nucli. Acabava de néixer el Centaurium bianoris.

Les flors tenen 5 pètals i són diminutes. Per a fer-nos una idea basta comparar la flor de la imatge amb la gemma del dit anul·lar de la meva mà esquerra. 

 Al Centaurium bianoris li agrada el sol directe. El seu hàbitat ideal són les clarianes molt il·luminades dels pinars i les garrigues seques mediterrànies damunt sòls amb escàs substrat en general cobert de molses i líquens. Sol compartir l'hàbitat amb estepes, romaníns, mates llentiscleres, ullastres, phillyreas, ophrys, barlies, merenderes, blackstonies, albons, esparregueres, etc... És una herba de cicle anual amb una roseta de fulles basals i una tija erecta que acaba en una inflorescència ramificada. Les fulles de la tija són oposades i ovado-lanceolades. Sol florir al maig i juny.

 Varietat roseum amb un delicat to rosat, pel silenciament del gen groc i predomini del gen rosat del progenitor Centaurium tenuiflorum subsp. acutiflorum.

Varietat sulfureum amb predomini del gen groc del progenitor Centaurium maritimum.

Aquest bellíssim híbrid és endèmic de Mallorca, Eivissa i Formentera. Els seus dos progenitors conviuen a moltes altres regions d'Europa Occidental i Nord d'Àfrica, però curiosament no han aconseguit hibridar-se o si ho han fet l'híbrid no ha pogut superar l'esterilitat, per la manca de la mutació que causa la apomeiosi durant la formació dels gàmetes.






diumenge, 24 de juliol de 2011

Cotxinilles del Carmí, una plaga bona contra una plaga dolenta

La cotxinilla del carmí, Dactylopius coccus, és un petit insecte originari de Mèxic paràsit dels cactus del gènere Opuntia. Abans de l'aparició dels colorants sintètics va ser àmpliament criada per a obtenir el colorant vermell carmí, també anomenat grana cotxinilla, vermell natural 4, crimson lake, nocheztli o simplement E120. El carmí ja era usat pels indis prehispànics per a tenyir les seves robes i cabells, acolorir les pintures murals dels seus palaus i edificis religiosos i maquillar la cara dels sacerdots.

A principis de maig de l'any 2007 vaig visitar per primera vegada la bellíssima illa canària de La Palma. Després de disfrutar de l'exuberant vegetació de la meitat nord de l´illa em vaig dirigir cap al sud, molt més sec i calorós. A Tazacorte vaig aparcar el cotxe al costat d'un bar on vaig prendre un cafè molt bo amb unes pastes canàries. Vaig agafar després la meva estimada càmera compacta i em vaig disposar a fotografiar totes les plantes interessants que hi havia als carrers, jardins i horts d'aquella bella vila.

El primer que em va cridar l'atenció varen ser unes falgueres assilvestrades de l'espècie Pteris vittata que creixien a les encletxes d'unes roques que vorejaven un carrer. Uns metres més enllà a una corba molt tancada hi havia una vigorosa Opuntia ficus-indica conreada a un hort particular, les pales de la qual semblaven cobertes de neu. Quan em vaig acostar vaig saber que es tractava de la famosa cotxinilla del carmí. No l'havia vist mai i la meva alegria va ser molt gran. Per sort les pales estaven a l'altura del meu cap i no em va ser dificil fer unes quantes fotos. L'únic problema eren els cotxes que circulaven a gran velocitat en ple casc urbà i al no haver-hi cuneta ni acera prenien la corba gairebé pegats al mur de l'hort. Amb gestos poc amigables feien sonar el clàxon i m'increpaven furiosos. Tenien tota la raó, però jo no me´n podia anar de la Palma sense unes quantes fotos d'aquests animalons tan famosos. Després de més de 50 anys ingerint el colorant dels seus abdòmens per fi veia la seva font.

Gelats color maduixa, iogurts color maduixa, melmelades de maduixa, cirera i gerd amb carmí afegit per a reforçar el color vermell, la gelatina vermella, el famós licor Campari, el vermout Martini Rosso, alguns embotits, els substituts de la carn de cranc, els caramels vermells, els famosos m&m's de xocolata, les gominoles i altres llaminadures, els cereals Kelloggs amb sabor a maduixa, els sucs de fruites vermelles, algunes salses de tomàquet, les dragees i càpsules medicinals tenyides de vermell, els xarops expectorants i antitussius amb sabor i color a maduixa, els xarops antibiòtics per a nens de color vermell, pastes dentifrícies vermelles, elixirs bucals vermells i molts altres productes alimentaris, farmacèutics i cosmètics, com pintallavis, ombra d'ulls i pólvores rosades de maquillatge, porten el colorant vermell carmí de la cotxinilla Dactylopius coccus.

Petites colònies de femelles de cotxinilla del carmí damunt una pala de Opuntia ficus-indica. Ampliant les fotos amb un doble clic es veuen millor els detalls.

Després d'unes dècades de declivi torna a augmentar l'interès per aquest invertebrat. El rebuig cada vegada major als colorants químics sobretot a la indústria alimentària i el recent apogeu dels mètodes naturals de lluita biològica per al control de les plagues han fet ressorgir aquests vivers de cotxinilles sobretot a Perú que produeix el 84% de la demanda mundial, seguit per les Illes Canàries amb el 8%, Xile amb el 6% i Bolívia amb el 2%. S'exporten tant el colorant com les nimfes vives de Dactylopius per a ser usades en el control biològic dels cactus del gènere Opuntia que han envaït extenses regions del planeta. Aquestes plantes americanes, al no tenir enemics naturals fora de centreamèrica i sudamérica, s'assilvestren amb facilitat als països on són introduïdes i arriben a ocupar milers d'hectàrees, impossibilitant el pasturatge i cultiu d'aquestes terres i posant en greu perill la flora autòctona que no pot competir amb aquestes plantes alòctones tan agressives. La infestació intencionada de les opunties amb nimfes de cotxinilla, és a dir, la seva utilització com contraplaga, sembla obtenir resultats espectaculars, aconseguint reduir el seu creixement i expansió fins a nivells suportables per a l'ecosistema. 

Colònia de femelles de cotxinilla del carmí en diferents etapes de creixement. Tant els mascles com les femelles s'alimenten de la saba de les opunties i per a arribar a ella perforen la cutícula de les pales amb un estilet bucal en forma d'agulla per a injectables i xupen així la rica i nutritiva saba d'aquestes cactàcies americanes a les quals afebleixen i escurcen la vida. Les opunties severament infestades es debiliten ràpidament i moren als pocs mesos, no superant en cap cas els sis anys.

Una altra colònia de femelles de Dactylopius coccus. Aquest insecte té un dimorfisme sexual molt marcat. Els mascles són petits i alats. Assoleixen la maduresa unes setmanes abans que les femelles i volen durant la nit de pala en pala a la recerca de femelles receptives, les quals no tenen ales i romanen tota la seva vida a la mateixa pala. Quan troben una femella madura l'estimulen amb les seves potes davanteres i si aquesta accepta al mascle llavors aquest se situa a un costat de la femella, cerca una de les dues obertures genitals que té aquesta sota el seu abdomen, introdueix l'esperma i fertilitza els ous de l'ovari del mateix costat, passa després a l'altre costat i repeteix els mateixos passos per a fertilitzar els ous de l'altre ovari. Llavors la femella gràvida augmenta ràpidament de tamany i el seu voluminós abdomen s'omple d'ous envoltats de carmí, el qual resulta ser un verí mortal per als seus depredadors naturals, servint-li d'aquesta manera com a protecció per a no ser devorada.

Quan els ous són madurs surten de l'aparell genital de la femella i entren en una espècie de marsupis o borses formades per expansions membranoses que la femella té a la cara ventral del seu abdomen, on eclosionen i assoleixen la fase de nimfes. Finalitzada aquesta etapa la femella "pareix" les nimfes damunt la penca o pala de l´opuntia i aquestes comencen a succionar saba per a augmentar de tamany.   

Ampliant la foto amb un doble clic es poden veure petitíssimes nimfes recent parides al voltant de les seves mares. Quan han assolit una certa grandària segreguen uns filaments cerosos semblants als de les llavors d'àlber i esperen pacientment que una ràfega de vent les aixequi i les porti fins a una altra opuntia. En aquesta fase reben el nom de nimfes migrants i el seu sistema de transport pel vent es diu anemocoria, molt usat per les llavors de moltes plantes. Si aconsegueixen caure damunt una pala, bé de la mateixa opuntia o d'una altra més llunyana, perforen la cutícula amb el seu estilet bucal i comencen a alimentar-se i a augmentar de tamany fins a assolir la maduresa, moment en què són fecundades durant la nit per un mascle volador vingut d'una altra opuntia i volta a començar el seu cicle de la vida.

Imatge propera de diverses cotxinilles del carmí plenes d'ous amb els seus cossos coberts d'escates ceroses blanques que les protegeixen dels rajos solars. A la dreta es veuen unes quantes nimfes diminutes recent nascudes amb llargues potes que els permeten desplaçar-se per l´opuntia a la recerca d'una pala no infestada. Si no troben un bon lloc a la mateixa opuntia, llavors es transformen en nimfes migrants i volen amb l'ajuda del vent fins a una altra opuntia.

Si s'esclafa amb els dits una cotxinilla adulta resulta estar plena d'ous immersos en carmí líquid d'un viu color vermell sang. Les taques que queden als dits es torben uns quants dies a desaparèixer.

Algunes persones desenvolupen al·lèrgia a aquest colorant. Els pintallavis són especialment perillosos. L'àmplia utilització del carmí en multitud d'aliments, begudes, medicaments i cosmètics fa gairebé impossible evitar l'exposició a l´al.lergogen.

També els vegetarians extrictes tenen un seriós problema amb aquest colorant. Es veuen forçats a llegir detingudament les etiquetes dels components de tots els aliments i begudes, especialment els que tenen un sospitós color vermell, on amb sort els seus fabricants es limiten a posar "colorant natural E120".

La substància que dóna el color vermell al carmí és l'àcid carmínic. Aquest colorant s'obté assecant les femelles gràvides al sol després d'arrencar-los per fricció les escates ceroses blanques que les protegeixen dels rajos solars, és a dir, són espellades i cuites vives. Una vegada seques són triturades per a convertir-les en una pols vermella. Aquest carmí en brut es pot comercialitzar tal qual o bé es pot purificar a través de diversos processos químics fins a obtenir àcid carmínic amb un elevat grau de puresa. Lògicament a major puresa major és el preu aconseguit als mercats. El millor carmí conté un 22´5% d'àcid carmínic i rep el nom de carmí premium, li segueixen el carmí de primera amb un 19´5% i el carmí de segona amb un 10% de puresa.
 
Així doncs resulta que les dones es pinten els llavis i el contorn d'ulls amb les entranyes de cotxinilles gràvides, les teles ecològiques són tenyides d'un bellíssim color vermell sang amb cotxinilles gràvides, quan mastegam un xiclet vermell estam matxucant entranyes de cotxinilles gràvides, quan assaborim una sucosa hamburguesa ben vermella o un deliciós gelat de fruites del bosc ens estam menjant les entranyes de cotxinilles gràvides i quan ens esbandim la boca amb un elixir vermell impregnam les nostres dents, llengua, paladar, genives i gargamella amb entranyes de cotxinilles gràvides. Uffff, esperem que els ous no eclosionen dins els nostres budells i les nimfes no es fiquin en un marsupi equivocat de la nostra anatomia.  

Feliços somnis, amics!!!

dissabte, 16 de juliol de 2011

Candidatus Phytoplasma pini, fabrica graneres per a les bruixes

No és ni un virus ni un bacteri, però té característiques d´ambdós microorganismes. Seria doncs un pas intermig, un esglaó en l'evolució. No pot viure de manera independent com fan els bacteris sinó que forçosament necessita habitar dins el citoplasma d'una cèl·lula vegetal, doncs no té membrana cel·lular ni sistema metabòlic ni reproductiu autònoms i s'aprofita dels enzims i els orgànuls de la cèl·lula vegetal per a sobreviure i perpetuar-se. És un plasmidi especial més evolucionat i diferent als plasmidis que parasiten els bacteris i llevats, adaptat a la parasitació de les cèl·lules de les coníferes del gènere Pinus.

 Granera de bruixes o Empelt de bruixes damunt un Pinus halepensis a un immens bosc del municipi gadità de Jimena de la Frontera. Aquestes malformacions, vertaderes tumoracions vegetals, són provocades per la infecció pel plasmidi Candidatus Phytoplasma pini.

Fins no fa molt era tan gran la ignorància sobre aquest estrany microorganisme que ni tan sols tenia nom científic binomial com la resta d'éssers vius de la Terra. La comunitat científica internacional al final s'ha posat d'acord i li ha donat un nom format per tres paraules, Candidatus Phytoplasma pini. La paraula Candidatus s'aplica davant el nom científic per a indicar que es tracta d'un microorganisme perfectament caracteritzat i estudiat però impossible de cultivar, ja que viu sempre a l'interior de cèl·lules superiors i no pot ser aïllat.

Mateixa granera de bruixes anterior vista des de més aprop.

Estructura de les ramificacions de la granera de bruixes anterior. El plasmidi provoca un creixement nanitzant escurçant les branques que creixen amuntegades, de manera que les que queden a l'interior de la granera s'assequen per falta de llum. A causa de l'embull que es forma no poden caure i augmenten exageradament el pes de la branca malalta, podent arribar a trencar-se i caure. Les acícules també creixen molt més curtes i les pinyes són completament normals però molt més petites, igual que les seves llavors, les quals malgrat la parasitació són perfectament viables.

Aquests plasmidis vegetals o fitoplasmes no es poden veure ni aïllar com a éssers individuals, només és possible veure i analitzar els efectes de la seva parasitació damunt les plantes. Tampoc poden dispersar-se de manera activa per si mateixos, sinó que necessiten un vector per a infectar les plantes i propagar-se. Per a això utilitzen insectes, àcars, nemátodos, aus, etc... que transmeten el plasmidi de planta a planta mitjançant les diminutes ferides que causen a les plantes en alimentar-se d'elles. El contagi també el pot provocar l'home a través d'eines contaminades, com per exemple tisores de podar, xorracs, motoserres, destrals, etc... I finalment un arbre malalt pot propagar la infecció a través del frec de les seves branques amb les branques dels arbres veïns.

Empelt de bruixes o granera de bruixes completament esfèrica damunt un Pinus halepensis de l'antiquíssima alqueria àrab de Castellitx, pertanyent al municipi d'Algaida situat al centre de l´Illa de Mallorca.

Una altra granera de bruixes molt compacta a l'extrem d'una llarga branca d'un Pinus halepensis de la mateixa alqueria mallorquina de Castellitx.

Imatge propera de la branca malalta anterior. Té un aspecte molt saludable amb unes acícules d'un viu color verd clar i nombroses pinyes.

Els científics, per a saber si una branca està malalta, han d'analitzar les seves cèl·lules utilitzant sofisticats mètodes d'enginyeria genètica, com és la PCR (reacció en cadena de la polimerasa), a través de la qual aconsegueixen aïllar i identificar alguns gens específics d'aquest plasmidi, com el gen 16S rRNA.

Granera de bruixes damunt un Pinus canariensis del municipi canari de Santiago del Teide situat a l'extrem sud de l´Illa de Tenerife.

El plasmidi Candidatus Phytoplasma pini, una vegada ha aconseguit penetrar dins les cèl·lules del floema d'un arbre sensible, integra el seu genoma dins el nucli de la cèl·lula vegetal parasitada, de manera que la cèl·lula infectada passa a ser controlada per l'ADN del plasmidi. Tal és el grau d'integració nuclear que els pinyons produïts per les petites pinyes de les graneres de bruixes, si se sembren, germinen sense problemes però el creixement de la plàntula és molt lent i després de bastants d´anys es converteix en un pi nan, un vertader bonsai natural. És possible que al llarg de milions d'anys de parasitació d'algunes plantes per virus o plasmidis s'hagin format noves espècies que actualment tenen ja el genoma ben estable amb una integració total de l'ADN de l´hoste i el paràsit.

Pinus halepensis jove afectat en la seva totalitat pel Candidatus phytoplasma pini, en un bosc de pins, mates llentiscleres i ullastres del municipi mallorquí de Bunyola.

Amb els avanços cada vegada més sofisticats de l'estudi del genoma segurament hi haurà moltes sorpreses i és molt probable que es descobreixi l'origen viral o plasmidic d'un gran nombre d'espècies i subespècies, tant animals com vegetals o bacterianes. De fet les plantes i animals transgènics "creats" pels científics per a obtenir nous éssers amb característiques "profitoses" per a l'home segueixen el mateix principi que les graneres de bruixes: vaques amb el gen de la insulina humana integrat en el seu genoma que produeixen llet amb insulina, arròs amb el gen de resistència a la sequera procedent d'un cereal del desert que permet el seu cultiu exitós a terres amb escasses pluges, porcs amb diversos gens del seu genoma substituïts per gens humans els òrgans dels quals podrien ser aprofitats per a trasplantaments sense provocar rebuig al receptor, ratolins fluorescents amb el gen d'un crustaci marí, cabres amb diversos gens del seu genoma substituïts per gens vegetals la llet de les quals conté greixos "bons" sense colesterol nociu per a les artèries humanes, etc...

Un altre empelt de bruixes damunt un Pinus canariensis al Parc Nacional de la Caldera de Taburiente, situat a l´Illa de la Palma.

Els viveristes cerquen amb molt d´interès aquestes graneres de bruixes. Amb les seves llavors fan planters de pins nans i amb les seves branques malaltes empelten pins sans que creixen com a petites graneres de bruixes. Tant uns com els altres aconsegueixen elevats preus al món dels col·leccionistes de coníferes per a ser sembrats a jardins particulars com a vertaderes rareses botàniques. També els afeccionats a l'art del Bonsai coneixen molt bé aquestes graneres de bruixes. Amb les seves llavors i els empelts de branques aconsegueixen bellíssims exemplars de bonsai que pel seu lentíssim creixement posen a prova el seu mestratge i la seva paciència.

No obstant això de vegades ocorre que del centre de la capçada d'un d'aquests pins nans, sobretot dels aconseguits per empelt, emergeix una vigorosa branca normal completament sana i la resta de l'empelt s'acaba assecant, com si sobtadament el pi s'hagués curat pels seus propis mitjans. Fins al moment no es coneix l'explicació d'aquestes curacions espontànies.

Hi ha molts altres fitoplasmes, cadascun d'ells específic d'una determinada espècie vegetal, com el Candidatus Phytoplasma aurantifolia, que afecta a la llima, el Candidatus Phytoplasma fraxini, que afecta al freixe, el Candidatus Phytoplasma castaneae, que afecta al castanyer i als roures i alzines, el Candidatus Phytoplasma mali, que afecta a la pomera, el Candidatus Phytoplasma oryzae, que afecta a l'arròs, el Candidatus Phytoplasma ziziphi, que afecta al ginjoler i el Candidatus Phytoplasma trifolii, que afecta a les lleguminoses del gènere Trifolium. Tots aquests fitoplasmes provoquen malformacions vegetals similars a les graneres de bruixes dels pins.




dilluns, 11 de juliol de 2011

Notholaena marantae subsp. subcordata, sacerdotessa del déu Sol

La seva estimació pel sol és potser la característica que millor defineix a la Notholaena marantae, una estranya falguera peluda adaptada a suportar els llargs mesos de sequera de l'estiu macaronèsic, la irradiació directa i intensa del sol del migdia i la calor tòrrida abrasadora de les roques orientades al sud de les Illes Canàries, l'Illa de Madeira i les Illes de Cap Verd. La Notholaena marantae que viu a la Macaronesia pertany a la subespècie subcordata. Forma part de la família de les Sinopteridaceae al costat de Cheilanthes i Pellaea. A Canàries l´anomenen Doradilla acanelada, pel cridaner borrissol color canyella que recobreix el revers de les frondes. La seva dotació cromosòmica diploide és 2n =58, n = 29.

Acabava de deixar enrere la preciosa vila de Santiago del Teide i em disposava a pujar cap al Puig del Teide per una empinada carretera plena de corbes, construïda damunt un antic riu de lava negra. Serien les 10 hores del matí i la insolació era encegadora. Després d'una corba, a cada costat de la carretera, va aparèixer davant els meus ulls d'amant de les falgueres una nombrosa població de Notholaena, Cosentinia i Cheilanthes, totes elles adoradores del sol i la calor, l'antítesi de la idea que solem tenir de les falgueres, doncs al contrari que la immensa majoria d'elles, aquests tres gèneres necessiten viure a ple sol, amb molt poca humitat, molta calor i molta llum. Em vaig alegrar com un nen al qui li acaben de regalar la joguina que més li agrada. Vaig aparcar en un petit replà de la cuneta, vaig treure la meva vella càmera compacta que m'ha acompanyat en tants viatges i em vaig disposar a disfrutar d´una panxada de falgueres. Al principi només veia Notholaenas amb les seves cridaneres frondes erectes de més de 35 cms., però en apropar-me i mirar entre les roques i pedres negres varen aparèixer nombroses Cosentinia vellea amb el seu abric de borrissol blanc i petites Cheilanthes pulchella, totes elles amb les frondes ben fresques i turgentes malgrat l'aparent sequedat i la calor abrasadora.

Vigoroses Cosentinia vellea subsp. bivalens compartint l´hàbitat amb les Notholaena marantae subsp. subcordata. Ampliant les fotos amb un doble clic es veuen millor els detalls.

Vella Cheilanthes pulchella, que guarda una certa semblança amb la Notholaena, encara que les seves dimensions són molt més modestes i no té la típica pilositat ferruginosa al revers de les seves frondes. Creix al mateix hàbitat, però prefereix situacions més ombrejades. És un endemisme macaronèsic que viu a les Illes Canàries i a Madeira.

Tal vegada fou a l´Illa de la Palma on vaig poder veure les Notholaenas més vigoroses amb frondes de gairebé 40 cms., creixent a la part baixa d'aquest mur de contenció construït per a retenir la grava i sorra volcàniques d'un petit turó proper al Volcà Teneguía situat a l'extrem sud de l´illa. El sol era encegador i la temperatura a les 13 hores del migdia devia rondar els 40ºC i no obstant això les Notholaenas i Cosentinias que allí creixien es veien ben turgentes i fresques. Agenollat damunt la grava per a fer unes bones fotos vaig descobrir el seu secret. La sorra negra basàltica que hi havia darrera el mur estava humida, molt humida, fins a l'extrem de créixer damunt ella molses i hepàtiques. Llavors em vaig demanar d'on podia venir aquella humitat a un lloc tan espantosament sec i inhòspit, més semblat a un desert que a una illa macaronèsica. Vaig aixecar els ulls cap al turonet de grava volcànica i sense deixar de pensar em vaig girar i vaig escanejar amb la vista la falda del Volcà Teneguía que baixa cap al mar i llavors vaig comprendre el secret d'aquell misteri en veure les curioses plantacions de vinya que els nadius tan intel·ligentment sembren en petits forats excavats a la grava volcànica. La humitat venia de la brisa marina que cada matí puja des del mar carregada d'humitat, xoca contra la grava basàltica molt porosa que absorbeix les gotes de rosada com una esponja i una aigua dolcíssima a poc a poc, gota a gota, es va filtrant cap al subsòl i humiteja les arrels de les falgueres i les vinyes, donant-les la vida.

Al costat d'aquesta bellíssima Cosentinia vellea que creix a la falda del Volcà Teneguía, a l'esquerra de la foto, es poden veure petits tal.lus d'hepàtica i una mica de molsa damunt una sorra cridanerament humida. Aquesta condensació de la humitat de la brisa marina segueix el mateix procés que la pluja horitzontal, tan típica de la Macaronesia, substituint les capçades dels arbres de la Laurisilva per la porosa grava volcànica.


Volcà Teneguía a la costa sud de l´Illa de La Palma, on tingué lloc l´última erupció volcànica en territori espanyol el 1971. Forma part d´un volcà més gròs anomenat Cumbre Vieja que fou declarat Parc Natural el 1987.  Just darrera el Volcà Teneguía hi ha l´Oceà Atlàntic, la brisa del qual carregada d´humitat cada matí cobreix de rosada la negra lava basàltica. En primer plà es veuen uns quants arbustos de Vinagrera, un endemisme canari de nom científic Rumex lunaria.

 Falda del Volcà Teneguía que davalla suaument cap a l´oceà amb una impressionant i exuberant vinya que cobreix la negríssima lava d´una catifa verda plena de vida. El vi que s´obté d´aquestes vinyes té una qualitat extraordinària amb un bouquet magmàtic molt especial.

A l´Illa de Madeira també hi creix la Notholaena marantae subsp. subcordata. Aquí veiem un bellíssim exemplar prop de la ciutat de Funchal.

Passejant pel caminoi llarg del Pijaral, en ple Massís d´Anaga, em vaig trobar amb aquest exemplar de frondes pèndules, que al principi no vaig saber què era, doncs en gens s'assemblava a una Notholaena. Quan vaig girar una fronda per a fotografiar els sorus i vaig veure la pilositat ferruginosa, vaig saber de seguida que es tractava d'una solitària Notholaena nascuda a un hàbitat poc adequat per a la seva espècie, tal vegada d'una espora portada pel vent. Les seves frondes creixien cap avall en un desesperat intent de captar el màxim de llum solar, doncs just damunt hi havia un frondós bosc de "fayal-brezal" que li donava ombra la major part del dia.

Aquesta falguera amant del sol no sempre creix a llocs amb aportació constant d'aigua durant tot l'any. Aquests dos exemplars que viuen entre les roques de la vessant sud del Puig del Teide, lluny de la mar, han de suportar els llargs mesos de sequera de l'estiu de Tenerife sense l'aportació de la humitat de la brisa marina. Però no temeu, encara que aparentment semblen mortes i resseques, el seu aspecte és pura adaptació. Quan la terra on estan arrelades es queda sense aigua, el rizoma reabsorbeix la saba de les frondes, les quals s'enrotllen sobre si mateixes i adquireixen l'aspecte de herbes resseques. És tal el seu grau de deshidratació que si es matxuca una fronda amb la mà es desfà entre els dits i no obstant això no és morta. Amb les primeres pluges de la tardor canària, a les poques hores les frondes es rehidraten, s'expandeixen, es desenrotllen, reverdeixen plenes de vida com si res hagués passat. A aquest mecanisme adaptatiu se l´anomena estivació.

Fronda de Notholaena marantae subsp. subcordata amb la làmina bipinnada, ovado-lanceolada, el raquis vermellós i les pínnules senceres o lobulades a la base amb el revers cobert de pàlees d'un viu color ferruginós com el color de la canyella.

Detall de les pínnes i les pínnules d'un viu color verd més o menys fosc i uns curiosos pèls pluricel·lulars blanquinosos que sorgeixen del raquis i de l´anvers de les pinnes. Igual que les paràfisis del Polypodium cambricum, aquests pèls tendrien la funció de sensors de la humitat ambiental i indicarien a la falguera el moment òptim per a obrir els esporangis i dispersar les espores.

Detall dels pels blancs pluricel.lulars.

Bellíssim color canyella de les pàlees que cobreixen el revers de les pinnes i el raquis.

Detall de les pàlees de la Notholaena marantae, més llargues al raquis, que cobreixen totalment els sorus amb un abric protector. Entre les pàlees també creixen pèls blancs pluricel·lulars que, com els de l´anvers de la fronda, tendrien la mateixa funció de detectar el grau d'humitat ambiental, per a dispersar les espores en el moment més adequat per a la seva germinació.

Imatge microscòpica d´una pàlea de Notholaena marantae.

Estructura d´una pàlea vista a 400 augments. Està formada per les carcasses de cèl.lules mortes i buides.

 Esporangi de gran tamany amb un anell de cèl.lules estretes i molt juntes.

Espores negres molt grosses i rodones amb el perispori crestat-reticulat.



dijous, 7 de juliol de 2011

Ginesta del Teide, blanca com la neu

La ginesta blanca del Teide, Spartocytisus supranubius, és una  lleguminosa arbustiva endèmica de les illes de Tenerife i La Palma molt abundant a la zona subalpina de les Cañadas del Teide, on forma part de la comunitat vegetal anomenada "retamar" composta per matolls de cim. Comparteix l'hàbitat amb el tajinaste vermell, el codeso de cim, l´escobón o tagasaste, l´amagante, l'herba pajonera, l´alhelí del Teide, la neuta o herba gatera, el rosalito de cim i l'herba fistulera.

Bellíssima imatge d'un Spartocytisus supranubius a uns 2.000 msnm amb el Teide nevat al fons en ple mes de maig. El seu nom de gènere Spartocytisus fa referència a les característiques botàniques intermèdies entre els gèneres Spartium i Cytisus. El seu nom d'espècie supranubius està format per dues paraules llatines: supra que significa "per damunt de" i nubius, que significa "niguls", o sigui, que creix per damunt del mar de niguls que envolta com un anell blanc els cims més alts de Canàries. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a veure-les millor

Ginesta del Teide a punt de florir a principis de maig. Aquest arbust assoleix els 2 metres d'altura i és una de les plantes predominants de la flora d'alta muntanya de Tenerife i La Palma.

Spartocytisus supranubius al Port d´Izaña a 2.338 msnm. al costat de la carretera que va del Teide cap a Arafo. La foto està feta l´11 de maig. Hi havia neu a la cuneta.

Els brots tendres tenen fulles trifoliades amb folíols linears, al principi d'un viu color verd clar que es torna grisenc amb el temps.

Tiges de ginesta del Teide que romanen sense fulles la major part de l'any, ja que són caduques i cauen al principi de la tardor. Per a realitzar la fotosíntesi les tiges conserven el color verd.

Spartocytisus supranubius florit a principis de maig als vessants del cràter que envolta el Puig del Teide creixent damunt grava volcànica gairebé negra.

Exuberant floració blanca de la ginesta del Teide

Detall d´una branca florida de la ginesta anterior.

Les flors tenen un intens color blanc immaculat com la neu que brilla amb llum pròpia.