divendres, 25 de març del 2011

Fossombronia caespitiformis, es va atrevir a sortir de l´aigua

Avui us vaig a parlar d'una planta molt primitiva pertanyent al grup de les Hepàtiques, la Fossombronia caespitiformis. Fa milions d'anys el seu ancestre aquàtic, una alga, es va atrevir a sortir de l´aigua, li va agradar el mon terrestre i va colonitzar les roques humides de la vora d´algun llac, riu, torrent o bassa temporal. A poc a poc es va acostumar a curts períodes de sequera amb petites mutacions adaptatives que en l'actualitat li permeten sobreviure deshidratada durant gran part de l'any. És tan gran el seu grau de deshidratació en els llargs mesos d'estiu que pràcticament no es veu. Amb les primeres pluges de la tardor les seves fulletes diminutes semblants a l'enciam es rehidraten, s'expandeixen, reverdeixen i reinicien el seu cicle vital acumulant nutrients, aigua i energia amb la fotosíntesi. A principis de l'hivern desenvolupa els seus cossos fructífers, esporòfits, com boletes negres plenes d'espores disposades a l'extrem de llargs tal.lus transparents, en un intent d'elevar-les al màxim per a així dispersar millor i més lluny les espores per a colonitzar nous territoris.

Fossombronia caespitiformis al febrer sobre una roca calcària orientada cap al nord-oest, creixent com una catifa verda i blanca coberta de cossos fructífers en diferents graus de maduració.

 
Fossombronia caespitiformis amb vigorosos esporòfits madurs a principis de febrer a punt d'iniciar la dispersió de les espores.

Els esporòfits canvien de color a mesura que van madurant. Al principi tenen un intens color negre, posteriorment van adquirint una tonalitat marró cada vegada més clara, fins que les espores estan madures i el cos fructífer s'estripa explosivament llançant el més lluny possible les espores.

Detall dels esporòfits en diferents graus de maduració. Fent doble clic damunt la foto per a ampliar-la es poden veure les diminutes espores marrons que han quedat aferrades a la membrana estripada dels cossos fructífers i també als tal.lus transparents.

Microfotografia a 40 augments d'un esporòfit de Fossombronia caespitiformis amb les seves mesures en micres.

Microfotografia del mateix esporòfit anterior en el precís moment d'estripar la borsa del cos frutífer i dispersar les espores. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)


 Espores de Fossombronia caespitiformis fotografiades a 400 augments. S´assemblen molt als eriçons de mar. Les seves mesures permeten identificar amb total certesa l'espècie.


dissabte, 19 de març del 2011

Estima el sol i va vestida amb un abric de llana

La falguera Cosentinia vellea és una espècie heliòfila i termòfila que, igual que la Notholaena marantae i algunes Cheilanthes, està adaptada a viure a ple sol, sent per tant una excepció dins el món de les falgueres. Pertany a la família de les Hemionitidaceae i pot tenir una dotació cromosòmica diploide amb 58 cromosomes (2n= 58, n= 29), Cosentinia vellea subsp. bivalens o tenir el genoma duplicat per apomeiosi amb una dotació cromosòmica autotetraploide amb 116 cromosomes (2n= 116, n= 58), Cosentinia vellea subsp. vellea. Atès que el fenotip d'ambdues subespècies és pràcticament idèntic, per diferenciar-les cal fer un estudi cromosòmic o bé mesurar les espores, una mica més petites a la subespècie diploide.

Vigorosa Cosentinia vellea a principis de maig creixent a ple sol amb una calor abrasadora i una llum intensa i encegadora. Està arrelada entre unes pedres volcàniques que retenen les cendres del volcà Teneguía al sud de l'illa canària de La Palma. Em va sorprendre el seu bon aspecte contra tota lògica, ja que era la una del migdia i vaig calcular una temperatura superior als 40ºC. Malgrat això, les seves frondes estaven ben esteses i turgents, prova inequívoca de la seva excel·lent hidratació. Agenollat damunt la cendra volcànica fent-li fotos vaig descobrir el seu secret: la cendra on la Cosentinia enfonsa les arrels està molt humida. A l'esquerra es veuen fins i tot petites hepàtiques i una mica de molsa, una cosa increible amb la calor tòrrida i la intensa sequera que castiga el sud semidesèrtic de la "Isla Bonita".

Quan tornava cap al cotxe vaig comprendre el misteri d'aquella humitat, que permet viure molt a gust aquesta planteta vestida de llana blanca. Les vessants del volcà Teneguía que davallen cap al mar estan cobertes de vinyes conreades intel·ligentment pels "palmeños" aprofitant la mateixa estratègia que la Cosentinia: la porositat de la lava i les cendres volcàniques, que absorbeixen com a esponges la humitat de la brisa marina que cada matinada puja des de l'oceà Atlàntic, xopa la superfície de la lava i, gràcies a la seva porositat, l'aigua dolcíssima venguda del mar es filtra cap a la profunditat del subsòl, on tenen les seves arrels la Cosentinia vellea i les vinyes. Encara que passin mesos sense ploure, aquestes plantes no pateixen set i es mantenen ufanoses durant tot el llarg estiu canari. És el mateix fenomen de la pluja horitzontal dels boscos de laurisilva, substituint les capçades dels arbres per la lava volcànica, ja que en tots dos casos la humitat de la brisa marina es condensa sobre les fulles en els boscos i sobre la lava a les zones costaneres semidesèrtiques, deixant milers de tones d'aigua dolcíssima gairebé cada dia sense necessitat que plogui.

Bellíssims exemplars a les vessants del volcà Teneguía, que a les Illes Canàries pertanyen a la subespècie diploide, Cosentinia vellea subsp. bivalens. Compartint el mateix hàbitat es troben exemplars de Notholaena marantae de la subespècie canària subcordata, que utilitzen la mateixa estratègia que la Cosentinia, inclosa la vellositat que els protegeix dels rajos del sol i la deshidratació.

Aquí podem veure les dues falgueres que estimen el sol i vesteixen un abric de llana: a l'esquerra, una Cosentinia vellea amb el seu abric de llana blanca i a la dreta, una Notholaena marantae subsp. subcordata amb el seu abric de llana ataronjada.

En un clima bastant diferent al canari, encara que utilitzant estratègies similars, aquí podem veure un exemplar de Cosentinia vellea creixent entre les pedres d'una marjada orientada cap al sud a la Vall de Sóller de l'illa de Mallorca. A les illes mediterrànies, en no tenir l'aportació de la humitat de la brisa marina, durant l'estiu aquesta falguereta peluda entra en estivació, es deshidrata, encongeix i enrodilla les seves frondes, adoptant així l'aspecte d'una boleta de cotó, i espera pacientment que arribin les primeres pluges de la tardor, de manera que en 24 hores les seves frondes surten de la letargia estival, es rehidratan, reverdeixen, s'expandeixen i tornen a tenir el mateix aspecte que uns mesos abans com si res fos estat.

Anvers d'una fronda de Cosentinia vellea coberta de vellositat que deixa veure la superfície verda de les pinnes. Les frondes de la Cosentinia tenen el pecíol molt més curt que la làmina, que és bipinnada i oblongo-lanceolada, amb pínnules de ovades a suborbiculars, de senceres a profundament lobades amb lòbuls arrodonits i cobertes per ambdues cares de pèls llanosos pluricel·lulars, al principi blanquinosos que en envellir tornen ferruginosos.

Tupida vellositat blanca del revers de la mateixa fronda anterior, que cobreix  fins i tot el raquis, com si es tractàs d'un abric de llana.

Els sorus es desenvolupen sota la pilositat del revers de les frondes. A través del pels es veuen els esporangis madurs com a boletes negres a punt de dispersar les espores.

Esporangi molt gròs de Cosentinia vellea ja desplegat després de la dispersió de les espores. Es veuen algunes espores que han quedat retengudes dins la bossa transparent.

 
 Bellíssimes espores d'un intens color vermell fosc. En aquest cas no superen les 60 micres i pertanyen a la subespècie bivalens.

Les espores de Cosentinia vellea germinen amb gran facilitat si es cultiven dins una capsa de plàstic transparent. En aquesta imatge es veuen diversos esporòfits de Cosentinia vellea que ja mostren la vellositat típica de l'espècie.




diumenge, 13 de març del 2011

Davallia canariensis, la macaronèsica rizomatosa

És una falguera amant de la llum, les temperatures suaus sense gelades i la terra àcida més aviat seca. No suporta l'ombra ni la humitat excessiva. Els seus rizomes suculents plens d'aigua i nutrients li permeten suportar llargs períodes de sequera. Li agrada viure sobre roques cobertes de molses i líquens i també com epifita, especialment sobre roures, alzines, sureres i arbres de laurisilva, com els garoés, barbusanos, viñátigos i llorers. La seva adaptabilitat també li permet colonitzar murs i clars de faial-brezal. La seva distribució abasta Galícia, Astúries, nord de Portugal, Cadis, Màlaga, Madeira i Illes Canàries. Pertany a la família de les Davalliaceae i la seva dotació cromosòmica és 2n = 80.

Diversos exemplars de Davallia canariensis creixent a ple sol entre les pedres d'un mur de la Villa de Mazo a l´Illa de la Palma.

A Andalusia la Davallia canariensis està protegida per la llei i els escorçadors de les sureres la respecten quan la troben creixent com epifita sobre el suro. La de la imatge té les seves arrels ficades entre les rugositats del suro. Foto realitzada al Parque Natural de Los Alcornocales a la província de Cadis prop del municipi de Jimena de la Frontera.

Grup de Davallia canariensis sobre un mur de pedres volcàniques de Los Llanos de Aridane a l´Illa de la Palma. Es veuen diverses frondes de l'endèmic Polypodium cambricum ssp. macaronesicum.

Davallia canariensis creixent com epifita sobre una palmera canària, Phoenix canariensis, al municipi de Barlovento al nord de l´Illa de la Palma.

Davallia canariensis creixent com epifita sobre una altíssima branca de garoé, til o arbol-fuente, Ocotea foetens, a l'exuberant Bosque de los Tiles de l´Illa de la Palma.

Aquesta falguera també viu a les clarianes dels boscos de faial-brezal, com la de la foto que va ser realitzada al municipi de Los Llanos de Aridane.

Jove Davallia canariensis amb el rizoma arrelat sobre la molsa d'una roca del Monte Poíso de l´Illa de Madeira. El rizoma d'aquesta falguera creix sempre superficial sobre el substrat, mai cobert, ja que no suporta la humitat. Necessita que li toqui l'aire i la llum. Pot arribar a mesurar fins a 2 centímetres de diàmetre. De la seva part inferior, la que està en contacte amb el sòl, brosten arrels que fixen el rizoma, el qual va creixent i ramificant-se de manera que arriba a formar una petita colònia amb múltiples brots, tots ells d'un únic individu. 

Detall del rizoma anterior cobert de pàlees de fins a 12 mil·límetres de longitud, lanceolades, brillants, de marge hialí i ciliat. A mesura que creix i es ramifica forma gemmes de les quals brosten les frondes, que poden arribar a mesurar 50 centímetres de longitud, amb el pecíol tan llarg com la làmina, castany-vermellós, paleàci, més fosc a la base. El pecíol de la foto es veu verd perque pertany a una fronda encara tendre. Anirà enfosquint-se a mesura que passi el temps.

Frondes de Davallia canariensis amb làmina 3-4 pinnada, subdeltoidea, glabra, amb els segments d'últim ordre lanceolats o ovado-oblongs, de color verd intens, més clar a les frondes tendres.

Sorus de Davallia canariensis, apicals, submarginals, a l'extrem dels nervis, amb l´indusi en forma de copa.

Esporangi de Davallia canariensis ja buit després de la dispersió de les espores.

Llarg esporangiòfor d'un esporangi de Davallia canariensis, que fa les funcions de cordó umbilical. Està format per diverses cèl·lules tubulars i uneix l'esporangi a la pínnula, la qual subministra l'aigua i els nutrients que l´esporangiòfor porta a l'anell de l'esporangi, el qual té una funció semblant a la placenta dels mamífers i alimenta a les espores mentre estan creixent a l'interior de la borsa de l'esporangi.

Espores de Davallia canariensis, oblongo-reniformes, hialines, grosses, d'un bonic color groc-llimona.



diumenge, 6 de març del 2011

Phyllitis scolopendrium, llengua de cérvol

La llengua de cérvol, Phyllitis scolopendrium, sinònim d´Asplenium scolopendrium, deu el seu nom popular a la forma de les seves frondes que s'assemblen a la llengua llarga i estreta dels cérvols. El seu nom científic es compon d'una paraula d'origen grec "Phyllitis", de Phyllon, que significa fulla, per les seves frondes simples no pinnades i una paraula d'origen llatí "scolopendrium", que fa referència a la forma d´escolopendra de les seves frondes, que solen presentar ondulacions semblants als segments del cos d'aquest cuc. Pertany a la gran família de les Aspleniaceae. La seva dotació cromosòmica és diploide amb 2n = 72, n = 36.

Exemplar de llengua de cérvol conreat al Jardí Botànic de Sóller en plena Serra de Tramuntana de Mallorca. En aquesta illa la falguera Phyllitis scolopendrium és extremadament rara. La mare de l'exemplar de la foto, de la qual es varen obtenir les espores per al seu cultiu, viu en un avenc profund en forma de cova vertical anomenada Sa Cova des cero que està a la Serra de Na Burguesa. Per accedir a les falgueres cal baixar amb cordes d'escalada. Només en aquestes condicions d'humitat i ombra permanents aconsegueix sobreviure als estius tòrrids i ressecs de Mallorca.

Al contrari que l'exemplar mallorquí, aquesta vigorosa Phyllitis scolopendrium viu a plena llum a una clariana d'un bosc de laurisilva de l´illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. Aquestes illes atlàntiques gaudeixen d'un clima temperat i humit durant tot l'any, gràcies a la permanent aportació d'humitat de la pluja horitzontal típica de la Macaronèsia. Crida l'atenció l'empremta dels sorus a l´anvers de les frondes, que els dóna un aspecte segmentat o estriat.

Altres dos exemplars a la falda del crater del volcà anomenat Caldeira do Faial a les Açores. A l'esquerra es veuen diverses fulles de l'endemisme açorià Hedera azorica i a la dreta, a baix, diverses frondes de l'alòctona invasora Deparia petersenii.

La Phyllitis scolopendrium viu a Europa, la regió mediterrània, les Illes Açores i Madeira. Com més al sud més rara es fa la seva presència. El seu hàbitat preferit són els boscos, avencs, coves, barrancs, roquissars i murs frescs i ombrívols amb humitat constant durant tot l'any.

Una de les característiques de la Phyllitis scolopendrium és la base cordada amb dues aurícules arrodonides no divaricades i el pecíol més curt que la làmina, la qual és lanceolada en exemplars adults i oblongo-lanceolada en els joves i pot arribar a mesurar fins a 60 cms. L'aurícules arrodonides no divaricades de la base la diferencien de la Phyllitis sagittata, que en exemplars adults les té generalment agudes i divaricades.

Revers d'una fronda amb els grans soros madurs, disposats en forma paral·lela a cada costat del nervi central de la làmina.


Detall dels sorus linears, paral·lels entre si i desiguals que poden arribar a mesurar fins a 3 cms. Indusi de marge sencer que a la foto no es veu perquè ja s'ha obert i els esporangis s'han desplegat, sobresortint per damunt l'indusi.

Esporangi de Phyllitis scolopendrium ja desplegat amb la bossa buida després de la dispersió de les espores.

Espores petites de llengua de cérvol. La seva mida no sol ultrapassar les 33 micres, la qual cosa indica que és una falguera diploide.


Diminuts esporòfits de Phyllitis scolopendrium amb la seva primera fronda, que ha brostat d'una oòsfera fecundada d'un gametòfit.

Exuberant població de gametòfits de Phyllitis scolopendrium, després de la germinació massiva de les espores dispersades pels esporangis d'un vell exemplar que està uns metres més damunt. Foto realitzada a la Caldeira do Faial de les Açores. Es veuen alguns esporòfits amb frondes en diferents estadis de creixement.