dilluns, 25 d’abril del 2011

Orchis robusta, reina de S'Albufera de Mallorca

Impressionant, magnífica, esplendorosa, la bellesa en el seu estat més pur. Així definiria la Orchis robusta, ja que aquesta és la forta impressió que em va causar veure-la per primera vegada al seu medi natural, l'aigua estancada i fangosa de S'Albufera de Mallorca. En una immensa catifa verda de joncs, canyes i ranuncles, aquí i allà aixequen el cap altives i orgulloses les llargues inflorescències rosades de l'orquídia de prat. Oscil·len a l'uníson amb la vegetació lacustre bressolades pel vent del nord-est com a flors surant damunt les ones d'un mar verd. El seu color viu brilla amb llum pròpia i atreu com un imant els amants de la natura, venguts de tot el món només per veure-la i rendir-se als seus peus de reina.  

Orchis robusta amb les seves lluminoses flors rosades i les llargues fulles creixent dins el llot al costat d'uns joncs. Fent doble clic damunt la foto s'aprecia millor la seva bellesa.

Dues orquídies de prat d'uns 60 cms d'alçada creixent al costat d'un canal de S'Albufera.

Les seves grans flors i la seva envergadura la diferencien de la Orchis palustris. Ambdues espècies són molt semblants, per la qual cosa fins no fa molt els botànics orquidòlegs la consideraven com una subespècie i li donaven el nom d´Orchis palustris subsp. robusta. Val la pena ampliar la foto amb un doble clic.

Llarga inflorescència d´Orchis robusta, l'exemplar de la qual ultrapassava els 60 cms. d'alçada.  

L´orquídia de prat és una vertadera raresa botànica a Europa, perquè només viu a S'Albufera de Mallorca. El nombre total d'exemplars ronda els 1200 peus. A la resta del món només es pot trobar a dues localitats del nord d'Àfrica: Algèria i el Marroc. 

Impressionants, veritat?. És molt dificil d'entendre l'obcecació i la falta absoluta de sensibilitat d'alguns polítics, hotelers i promotors urbanístics de Mallorca, incapaços de valorar el tresor d'aquesta i altres plantes úniques al món. La seva importància botànica i científica és enorme, certificada per notables orquidòlegs de renom internacional i, no obstant això, els que haurien de protegir-la la menyspreen, per a ells no és més que una herbota, una molèstia, una alimanya vegetal, un impediment per als seus negocis. Si estiguessin assessorats per vertaders professionals turístics, tendrien en compte els milers de visitants que venen a Mallorca només per veure aquesta orquídia. Per desgràcia els seus assessors no són professionals, no es guanyen el seu sou i els aconsellen arrasar l'hàbitat de la Orchis robusta, arrabassant de socarrel els pocs exemplars que sobreviuen amb prou feines envoltats d'urbanitzacions i hotels. El turisme ecològic va en augment en un món on la naturalesa en el seu estat més pur és cada vegada més escassa. És un valor en alça. Siguem positius i confiem que se'ls obrin els ulls i siguin capaços de tenir visió de futur. Jo els aconsellaria que acomiadassin els seus assessors.  

Mentre jo feia aquesta foto a aquesta preciositat, dos matrimonis alemanys feien coa al meu costat per agenollar-se davant la reina de S'Albufera i rendir-li homenatge. Les fotos que li varen fer volaran cap al seu fred país germànic gelosament guardades com el seu millor record de Mallorca.


diumenge, 24 d’abril del 2011

Plàtan de Canàries: un saborós narcisista triploide

Encara que el títol us sembli estrambòtic, en realitat defineix perfectament a aquesta herba geganta. El seu nom científic és Musa acuminata var. Dwarf Cavendish i és el resultat d'un curiós procés de reproducció d'una planta amb si mateixa seguida d'una mutació nanitzant. El deliciós plàtan de Canàries és, doncs, un autohíbrid nan (Dwarf = nan).  

Platanar al municipi de Los Realejos de Tenerife. Les plataneres estan apuntalades per a evitar que el pes del raïm les tombi. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

El seu ancestre original va ser una platanera silvestre asiàtica, probablement de la regió indomalaia, la Musa acuminata, amb una dotació cromosòmica diploide AA normal i uns fruits molt fibrosos i inmenjables plens de llavors negres. Una mutació a la cèl·lula germinal d'una inflorescència va trastornar el procés de la meiosi (en la qual normalment es divideix a la meitat la dotació cromosòmica de les cèl·lules germinals donant lloc a gàmetes haploides A) i en lloc de meiosi es va produir una mitosi. En genètica vegetal aquest trastorn es diu Apomeiosi, és a dir, absència de meiosi. Com a resultat d'aquesta mutació les flors del raïm de la Musa acuminata mutant varen produir òvuls i pol·len diploides. L'atzar va fer que una flor femenina es fecundés amb el pol·len d´una flor masculina de la mateixa inflorescència i el plàtan resultant va créixer ple de llavors autotetraploides AAAA amb dos genomes complets idèntics, o sigui, la suma del genoma diploide AA del pol·len i del genoma diploide AA de l'òvul.

En genètica vegetal aquesta aberració cromosòmica és perfectament viable, encara que sol produir plantes estèrils. Moltes plantes conreades són poliploides (triploides, tetraploides, hexaploides, etc..), ja que la seva poliploidía els confereix un gran vigor i produeixen fruits molt més grossos i saborosos. Un exemple és el blat del pa, Triticum aestivum, un hexaploide producte d'una hibridació espontània que va tenir lloc fa uns 2.000 anys, els grans del qual són molt més grossos que els del blat silvestre. Els maduixots i els tomàquets gegants són també poliploides.

En genètica animal i humana també es produeixen aberracions cromosòmiques amb poliploidíes completes, però els embrions no són viables i moren produint-se un avortament espontani. Només sobreviuen de vegades les trisomies (Síndrome de Down, Edwars, Patau, Klinefelter, etc...) i haploidíes (Síndrome de Turner) d'un sol cromosoma, però mai els poliploides complets.

 
Interior d´un platanar de Los Realejos. La platanera canària es caracteritza pel seu petit tamany, una tija  molt gruixada a la base i una gran productivitat.

Interior d'un altre platanar al municipi de Tazacorte a la illa canària de La Palma.

Després de la producció atzarosa d'un plàtan silvestre ple de llavors autotetraploides, una de les llavors va germinar i el seu embrió donà lloc a una platanera amb quatre genomes AAAA idèntics. Novament l'atzar va fer que un nadiu descobrís la platanera autotetraploide, els plàtans de la qual eren més grans, amb més polpa i no tenien llavors, per ser estèril. No podent-la reproduir per llavors, va recórrer a la divisió del seu rizoma i així va néixer la primera plantació asiàtica de plataneres o bananeres.

Musa acuminata autotetraploide, àvia genètica del plàtan de Canàries, conreada al Jardí botànic de Funchal a l´Illa de Madeira. És una herba geganta d'uns 4 metres d'altura, molt vigorosa com la majoria d'híbrids, amb platanets petits sense llavors.

Mateixes plataneres autotetraploides anteriors. Els raïms porten menys plàtans que la varietat Dwarf Cavendish canària.

La nova platanera AAAA no produïa llavors, però el seu pol·len diploide era viable i va fecundar una flor d'una Musa acuminata silvestre d'un bosc proper. El resultat d'aquesta retro-hibridació va ser un plàtan amb llavors triploides AAA. ( Pol·len diploide AA x Òvul haploide A = llavors triploides AAA).

Novament l'atzar va jugar a favor de l'home i una llavor híbrida va germinar i donà lloc a una platanera triploide amb uns fruits grans, saborosos i sense llavors, que maduraven partenocàrpicament sense necessitat de ser fecundats. Acabava de néixer la varietat Cavendish, la progenitora del plàtan de Canàries.

Bellíssima imatge d'una gran plantació bananera al costat de l'Oceà Atlàntic a la vessant volcànica del municipi de Barlovento a l´illa de La Palma.

A les Illes Canàries es varen construir enormes safareigs per damunt les plantacions bananeres per a poder-les regar per gravetat sense necessitat de cap maquinària de bombeig. Les plataneres estan sembrades a terraces escalonades, seguint l'orografia dels vessants volcànics. Cada agricultor posseeix en propietat unes hores setmanals d'aigua de reg amb la seva pròpia canonada connectada al safareig comunitari i una clau de pas tancada amb un cadenat per a evitar el robatori d'aigua. L'embull de tubs entrecreuats és espectacular. Solament el siquier és capaç de saber a qui pertany cada canonada i cada cadenat.

Una mutació espontània al meristema germinal d'un rizoma de la nova Musa acuminata var. Cavendish donà lloc a una platanera més petita, de tija més gruixada, molt productiva, resistent als hiverns frescos subtropicals, amb uns fruits d'una gran qualitat, la bananera nana Musa acuminata var. Dwarf Cavendish. La seva rusticitat i les excel·lents qualitats dels seus plàtans varen afavorir el seu cultiu i expansió per totes les zones subtropicals del món, entre elles les Illes Canàries, on va trobar un clima ideal per al seu cultiu.

El rizoma va produint fillols que van creixent fins a florir i fructificar. Una vegada han madurat els plàtans, la tija mor i és substituïda per un o més fillols nous. A la foto d'un platanar de Tazacorte es pot veure una tija tallada que ja ha fructificat, una tija que està fructificant i un petit fillol que el substituirà.

El raïm de la platanera canària té flors de tres tipus. Les primeres 5 a 15 fileres de flors a obrir-se són femenines i estèrils, molt riques en nèctar i maduren els fruits per partenocarpia sense necessitat de ser fecundades. Després s'obren diverses fileres de flors hermafrodites i finalment prop de l'àpex del raïm s'obren les flors masculines fèrtils. Els agricultors bananers, per a evitar afeblir inutilment la platanera i al mateix temps disminuir l'enorme pes del raïm, tallen la zona apical amb les flors hermafrodites i masculines i deixen solament les flors femenines partenocàrpiques.

Flors femenines partenocàrpiques de platanera canària amb el seu llarg i gruixat pistil cobert per dos tèpals blancs: el superior és més llarg que el pistil i l´inferior més curt. Aquests pistils són tallats amb un ganivet especial amb la intenció de facilitar l'engreixament del fruit i donar un millor aspecte als plàtans a l'hora de comercialitzar-los.

Gran raïm de plàtans de Canàries amb l'àpex i els pistils florals tallats, a punt de ser recol·lectat per a ser enviat als mercats de la resta d'Espanya on són molt apreciats. Solen recol·lectar-se quan encara no han assolit el seu punt òptim de maduració. D'aquesta manera es facilita el seu transport. Una vegada arriben als mercats i les llars dels seus consumidors finalitzen la maduració en pocs dies.

Actualment a les Illes Canàries es conreen altres varietats adaptades al clima subtropical, com la "Gran Enana" i en els últims anys s'està experimentant el cultiu de dues seleccions locals anomenades "Brier" i "Gruesa".

Als països tropicals es conrea l'anomenat plàtan mascle o de fregir, Musa x paradisiaca, que produeix grans plàtans de polpa dura sense llavors, no aptes per a ser consumits en fresc, però d'excel·lent sabor si es fregeixen o rosteixen. El plàtan mascle és un híbrid natural entre la Musa acuminata i la Musa balbisiana.

A climes mediterranis lliures de gelades es conrea l'anomenat plàtan de jardí, Musa x Orinoco, un híbrid capaç de suportar els freds hiverns de les zones costaneres de la conca mediterrània, on rarament arriba a gelar.

En condicions òptimes la Musa x Orinoco assoleix els 4 metres d'altura. Per a suportar els llargs, ressecs i tòrrids estius del Mediterrani necessita regs setmanals abundants. A l'hivern el fred i el vent cremen i esfilagassen les seves fulles, però quan pugen de nou les temperatures a l'abril torna a brostar fulles noves i en ple estiu floreix amb un petit raïm de flors vermelles.

 Flors femenines partenocàrpiques de platanera de jardí amb els seus pistils envoltats de tèpals vermells. (Fotografía realitzada a un jardí de la Vall de Sóller de l´Illa de Mallorca)

Flors hermafrodites de platanera de jardí amb cinc estams i un pistil. (Fotografía realitzada a un jardí del municipi de Sa Pobla de Mallorca)

Flor hermafrodita de Musa x Orinoco amb els dos tèpals vermellosos que envolten els 5 estams i el pistil.

Petits, gruixats i saborosos platanets de la Musa x Orinoco, amb una polpa sucosa i molt dolça.

I per a acabar amb un bon gust a la boca, aquí teniu una deliciosa recepta molt fàcil de preparar:

Plàtans de Canàries fregits amb mel, sèsam i pinyons:

Es posa un poc d'oli vegetal o mantega en una paella i es torren els pinyons. Quan han agafat un color torrat clar, s'afegeix el sèsam (llavoretes de la planta Sesamum indicum) i a continuació un parell de cullerades de mel, baixant el foc al mínim. Es pelen dos o tres plàtans per persona i s'afegeixen sencers a la paella damunt dels altres ingredients, als tres minuts se'ls dóna la volta i es deixen altres tres minuts, sempre a foc lent. Estàn deliciosos.

divendres, 22 d’abril del 2011

Adiantum hispidulum, el cabell de venus de l´Hemisferi sud

A Austràlia l´anomenen falzia aspre (Rough Maidenhair Fern) i urpa de cinc dits (five-fingered jack), pel tacte raspós del seu raquis i la forma de mà penjant de les seves frondes. És un de les falgueres més àmpliament distribuïda a l'hemisferi sud, ja que viu a Àfrica oriental (Malawi, Kenya, Tanzània, Moçambic, Sud-àfrica, Madagascar, Illes Comores i Illa Maurici), a Ásia (Malàisia) i a Oceania ( Austràlia, Nova Zelanda i algunes illes del Pacífic). Encara que prefereix la humitat constant i la llum filtrada del sotabosc de les selves tropicals i subtropicales, suporta bé llargs períodes de sequera gràcies a l'aigua que acumula al seu rizoma i pot viure a plena llum si té humitat suficient. 

La seva bellesa i la facilitat de la seva reproducció per divisió del rizoma l´han portat a ser cultivat com a planta de jardí a tots els països del món amb climes tropicals i subtropicals. A les illes de la Macaronèsia s'ha assilvestrat i en pocs anys s'ha convertit en una plaga invasora impossible d'eradicar, posant en perill d'extinció algunes falgueres endèmiques com l´Asplenium azoricum, ja que competeix pel seu mateix hàbitat.

Adiantum hispidulum a una clariana d'un bosc de Cryptomeria japonica en el vessant del volcà Caldeira do Faial de l'Arxipèlag de les Açores. S'aprecien les frondes noves d'un bonic color rosat. A baix a l'esquerra es veuen unes fulles de la alòctona assilvestrada Hedychium gardnerianum.

 Aquests exemplars d´Adiantum hispidulum creixen entre les pedres d'una paret que voreja la carretera que puja al crater del volcà Caldeira do Faial. Estan envoltats pels sarments d'una altra alòctona assilvestrada, l'americana Tradescantia fluminensis.

Vigoroses frondes noves d´Adiantum hispidulum creixent damunt un jaç format per les frondes de la falguera-molsa Selaginella kraussiana, també alòctona, a la Illa de Madeira. A baix a l'esquerra es veuen diverses frondes d'un jove Blechnum spicant.

Típica fronda en forma de mà penjant d´Adiantum hispidulum. Les pínnules s'insereixen oblícuament al raquis de les pinnes.

Revers d'una fronda amb els sorus encara inmadurs a principis de maig.

Com a totes les falgueres de la família de les Adiantaceae els sorus es troben a la vora de les pínnules.

Detall dels sorus encara inmadurs. S'aprecia el típic raquis negre brillant de totes les falgueres de la família Adiantaceae, el petit pecíol també negre de cada pínnula i el curiós detall de la pilositat que recobreix el raquis i el pseudoindusi dels sorus. A la superfície de les pínnules també hi ha pèls encara que en menor nombre. Aquests tricomes o pèls són els que li donen el nom "hispidulum", que significa cobert de pèls gruixats. 

Visió propera de la fronda anterior amb el detall dels pèls del raquis, del pseudoindusi dels soros i de les pínnules. S'entén el motiu del nom "hispidulum" que li donà el botànic que el va descriure.

Esporangi d´Adiantum hispidulum amb la borsa estripada i buida després de la dispersió de les espores.

Les espores d´Adiantum hispidulum solen ser triletes com les de la foto, però també poden ser tetraletes, és a dir, amb una forma tetraèdrica.



dimecres, 13 d’abril del 2011

Daldinia concentrica, l'esca de l'home de Cheddar

La Daldinia concentrica és un fong amb uns cossos fructífers o carpòfors en forma de bolla, que creix com a sapròfit damunt troncs i branques mortes de diferents arbres com alzines, eucaliptus, cítrics, fleixos, pins, castanyers, etc. Pertany a la família de les Xylariaceae. Quan és jove presenta un color marró vermellós que, en madurar, es va enfosquint fins a adquirir un color negre d'atzabeja. No té peu i es fixa directament damunr la fusta en descomposició. Es distribueix per Europa i Amèrica del Nord.

Diversos exemplars de Daldinia concentrica damunt un tronc de llimonera en diferents estadis de creixement, a baix molt joves i a dalt ja completament madurs, fotografiats a la Vall de Sóller de l'illa de Mallorca.

Visió propera dels bolets de Daldinia concentrica de la foto anterior. Els cossos fructífers o carpòfors solen mesurar entre 2 i 7 centímetres de diàmetre, encara que de vegades poden arribar als 12.

Els carpòfors de Daldinia concentrica han estat usats com a esca per encendre foc des de temps prehistòrics.

L'home de Cheddar, un fòssil humà anglès amb una antiguitat de més de 9.000 anys,  trobat el 1998 a la cova de Gough a la regió de Cheddar, portava amb ell un parell de bolets de Daldinia concentrica molt secs que li servien per encendre foc amb facilitat amb una simple espurna d'una pedra foguera (Silex).

El famós home dels gels, Ötzi, trobat congelat el 1991 als Alps italians i al qui se li calcula una antiguitat de 5.300 anys, també duia un cos fructífer de Daldinia concentrica i unes pedres fogueres per encendre foc.

El mateix carpòfor de Daldinia pot servir per encendre foc moltes vegades. Se li tira a damunt una espurna fregant amb força dues pedres fogueres. L'estructura esponjosa molt eixuta de la Daldinia pren amb gran facilitat amb un foc sense flama difícil d'apagar. El tros de carpòfor encès es tira damunt herba molt seca, cotó natural com el de la Clematis, fullaraca de mata, agulles i escorça de pi o qualsevol altre material vegetal ressec fàcil de fer prendre. Es bufa a damunt per obtenir una flama i s'aconsegueix així un foc en només un parell de minuts.

Si xapam per la meitat un cos fructífer, veurem la seva característica estructura en capes concèntriques blanques i negres, cadascuna de les quals suposa una estació de reproducció. Comptant el nombre de capes es pot saber l'edat de cada bolet.

Detall del tall anterior amb les capes concèntriques, la darrera de les quals està plena d'espores negres que es van dispersant ajudades pel vent.

Microfotografia a 400 augments de les espores allargades de Daldinia concentrica mesurades en micres.



dissabte, 9 d’abril del 2011

Elles varen néixer lliures

A la costa nord de l'illa de Mallorca es conserva un petit reducte de natura gairebé verge envoltat de destrucció: S'Albufera de Mallorca i les dunes i pinars adjacents. Passejar a la primavera per aquests pinars és una orgia de llum, olors i colors. Es respira la vida en l'aroma a terra bona, en el cant de les aus, en el vol frenètic de les abelles i borinos volant de flor en flor a la recerca del preuat nèctar. 

Esplendorosa orquídia Orchis italica amb les seves curioses flors antropomorfes, que semblen homenets penjats de paper rosat, amb un gran membre viril enmig de les cames, dues orelles punxegudes de ratapinyada i una preciosa còfia de criada de casa benestant.

Quina monada d'homenet! No ho trobau?

Les flors de l'Ornithogalum divergens, anomenat  llet d'ocell, llueixen un color blanc tan pur i intens que brillen amb llum pròpia sota els rajos del sol del migdia.

Curiosa orquídia Serapias lingua, que com el seu nom indica, pareix la llengua d'un nin reguitzer que fa jutipiris.

Les plantes en plena floració recorden una immensa estora persa: orquídies, estepes, joncs, ranuncles, margalides, malves, plantatges, romanins, globulàries, eufòrbies, senyorides, albons, corretjoles, carritxeres, pins, ullastres, tamarells, mates llentiscleres, ginebrons, savines... i també algunes falgueres diminutes gairebé invisibles: Ophioglossum lusitanicum i Selaginella denticulata, i als canals de l'albufera una petita població de l'escassíssima Phyllitis sagittata.

 Minúscul exemplar de la falguereta Ophioglossum lusitanicum. Els seus estròbils amb sorus carregats d'espores pareixen diminutes espiguetes de blat sense arestes.

Primitiva falguereta Selaginella denticulata, que a primera vista sembla molsa aferrada a les roques.

 Bellíssim exemplar de l'escassíssima falguera Phyllitis sagittata, anomenada llengua de cérvol.

 Lluminosa Ophrys lutea, una orquídia d'una bellesa exquisida.

També l'Orchis coriophora, vista de prop, llueix un disseny cromàtic espectacular.

L'Ophrys sphegodes, tan petita, humil i discreta, pareix feta de vellut.

Un s'imagina com devia ser Mallorca fa mil anys, i la tristesa per tanta pèrdua fa mal a l'ànima. El Paradís Terrenal es va perdre per a sempre i no tornarà. La gallineta dels ous d'or fou explotada fins a l'extenuació i ja no pon ous, està molt malalta, però la cobdícia humana és cega i no és capaç de veure l'estat lamentable de la gallina i segueix esprement-la perquè pongui més ous, encara que siguin pilotes de golf.


En aquest petit reducte d'esperança, salvat miraculosament de la cobdícia, viuen dues tortuguetes diminutes de l'espècie mediterrània Testudo hermanni. Tenen deu mesos. Varen néixer a finals de la primavera de l'any passat. Abans de començar la seva passejada matutina a la recerca de brots tendres i flors, que són el seu berenar, jeuen una estoneta damunt un flonjo llit de molsa blaneta per prendre el sol, que els encalenteix la seva sang reptiliana i les omple d'energia. Una mèl·lera mascle, excitada per les hormones primaverals, els canta una bella cançó de bressol perquè dormin plàcidament mentre se'ls carreguen les piles. Elles varen néixer lliures davall la blanca arena d'una duna a l'ombra d'una estepa, però els seus pares foren empresonats sense haver comès cap delicte. Qualcú amb l'ànima neta els va alliberar i aquestes petitones són el primer fruit de la seva llibertat. 


El seu camuflatge és perfecte. Quan les terminacions nervioses sensitives de la part inferior de la seva closca detecten les vibracions dels meus passos, amaguen el caparrí i les potetes i romanen completament immòbils. Semblen dues pedres damunt la molsa.


Les dues tortuguetes són femelles. La seva coeta serveix per conèixer el seu sexe. Els mascles tenen la coa molt més llarga i gruixada. Per fer-se una idea de la seva petitesa basta comparar-les amb l'ungla del meu dit polze. El seu ventre està bombat la qual cosa significa que estan ben hidratades i que emmagatzemen molt de greix de reserva, gràcies a l'exuberant vegetació que és el seu rebost. Les estriacions que es veuen a la seva closca són dues plaques noves que els estan creixent entre el tercer i quart parell de plaques.


L'altra també té la coeta petitona de femella i les dues plaques noves en creixement a la closca. Aquesta està molt més grasseta que l'altra. El seu "ventre" està més bombat, senyal inequívoc de les grans reserves de greix que acumula. No sofrigueu, les he tornades a posar exactament al mateix llit de molsa on estaven. Tant de bo aconsegueixin arribar a adultes i omplin de petitones com elles aquest petit paradís.

Juniperus oxycedrus subsp. macrocarpa, ginebró de mar, que creix en abundància damunt l'arena de les dunes litorals de Can Picafort.

 Flors masculines de ginebró de mar carregades de pol·len.

Fruits encara immadurs de ginebró de mar.

Fulles punxegudes de ginebró de mar amb les dues línies blanques al seu anvers que identifiquen l'espècie.