Dryopteris macaronèsiques, el seu hàbitat és un paradís

Són endemismes únics, bellíssims, que viuen de la humitat que els aporta casi diàriament el meravellós fenomen natural anomenat pluja horitzontal, típic de tots els arxipèlags que conformen la Macaronèsia i el responsable de l'existència dels exuberants boscos de Laurisilva, que cobreixen el nord i oest de les illes més occidentals, no afectades pels vents ressecs del Desert del Sàhara. Els boscos de laurisilva són vertaderes relíquies de l'Era Terciària, que han romàs casi inalterables durant els últims 20 milions d'anys i que varen arribar a cobrir gran part d'Europa. A més de les illes macaronèsiques, també es troben boscos de laurisilva amb combinacions de diferents arbres i arbustos perennifolis a altres regions del món amb un clima semblant, temperat i humid, on es dóna el fenomen de l'entrada de la brisa marina.

La pluja horitzontal, sense la qual l'existència de les Dryopteris endèmiques no seria possible, consisteix en la condensació de la brisa marina carregada d'humitat, que de vegades és tan densa com els núvols, damunt les fulles dels arbres, arbustos i falgueres de la Laurisilva, on perd el seu estat gasós i es transforma en aigua líquida que degota en abundància com si d'una vertadera pluja es tractés, arribant a crear petits rierols. Aquesta aportació casi diària d'aigua permet que creixi una vegetació exuberant en illes com les Canàries on la vertadera pluja és més aviat escassa.

Capçada d´Erica arborea amb les seves branques doblegades pel pes de l'aigua condensada damunt les seves fulles just en el moment de ser agranada per la brisa marina carregada d'humitat. Pocs segons després va tornar a brillar el sol i se sentien les gotes d'aigua caure des de les capçades dels arbres com una veritable pluja. Foto feta en un bosc del municipi de San Pedro a la Illa de la Palma.

He viscut en persona aquest fenomen en els tres arxipèlags més septentrionals i us assegur que és una experiència que mai s'oblida. Està brillant un sol radiant i de sobte veus venir cap a tu una boira grisa que corre a gran velocitat i en pocs segons t'embolica completament, es fa de nit, no pots veure res a més de mig metre, et notes a la cara la carícia gèlida i humida de la brisa que et provoca esgarrifances, com si d'una mà gelada es tractés, sents molt de fred, la roba, el cabell i la cara es xopen i creus estar a un altre món. En pocs segons acaba tot i torna a brillar un sol radiant, mentre veus com s'allunya la boira agranant la capçada dels arbres i arbustos, deixant sobre les seves fulles l'aigua de vida, que degota cap a les seves arrels humitejant el sòl de fulles descompostes, que actuen com una esponja i retenen la humitat com el més preuat dels tresors.

Foto feta en el precís moment del pas de la boira marina sobre un espès fayal-brezal en Los Llanos de Aridane de la Illa de la Palma.

En aquest hàbitat paradisíac viu la Dryopteris oligodonta, endèmica de les Illes Canàries més occidentals, on se l´anomena Helecho macho. És especialment abundant en el meravellós Bosque de los Tiles de la Illa de la Palma.

Vella Dryopteris oligodonta a l'espessa penombra d'un Garoé, Til o Arbol-Fuente, Ocotea foetens, típic de la Laurisilva. Els guanches de la Isla de Hierro adoraven un magestuós garoé, la imponent capçada del qual condensava cada dia tanta aigua que ell totsol els proveïa. Per a  recollir-la varen construir petites cisternes al seu voltant. Per desgràcia, l'any 1610, aquest mític arbol-fuente va ser arrencat d'arrel per un fort huracà.

 

Magestuós tronc de Til o Garoé, Ocotea foetens, en el paradisíac Bosque de los Tiles, un veritable Jardí de l´Edèn, visita obligada per als amants de les falgueres i per a qualsevol persona que necessiti trobar la pau del seu esperit en aquest boig món suïcida.

Caminar davall aquests arbres antediluvians, la humitat, l'aroma a terra bona, el silenci indescriptible, només trencat pel tintineig de les gotes de la pluja horitzontal que cauen precipitades des de les altures de les capçades dels tiles, llorers, barbusanos, viñátigos, fayas, mocanes, brucs..., creant rierols i petites cascades i per l'amanyac de les colomes endèmiques rabiche i turqué, absolutament imprescindibles per a la supervivència de la laurisilva, doncs s'alimenten dels petits fruits dels arbres i arbustos i dispersen després les llavors amb els seus excrements.

Més cap al nord, a la Illa de Madeira, viu la Dryopteris maderensis, endèmica d'aquesta bellíssima illa portuguesa, molt abundant en els clars més il·luminats del sotabosc de laurisilva que cobreix els vessants muntanyencs d'aquesta abrupta illa volcànica. Passejant pel cim del Monte Poíso a 1.500 msnm em vaig veure envoltat sobtadament per una espessa boira que em va deixar xopat. Durant un parell de minuts no vaig poder caminar, doncs no veia res. Ben aviat va brillar el sol de nou i vaig veure com s'allunyava la boira cobrint d'humitat les belles Erica maderincola, endèmiques de Madeira.

Enfora es pot veure el mantell de boira que agrana les capçades de les Erica maderincola, especialment disenyades per a captar el màxim d´humitat de la pluja horitzontal.

 

Dryopteris maderensis, envoltada d'una altra falguera que sembla molsa, la Selaginella kraussiana, alòctona assilvestrada, molt abundant a Madeira i les Açores. No sembla perjudicar gens les Dryopteris donat el seu creixement en forma de molsa que reté la humitat en actuar com una esponja.

Un altre bellíssim endemisme de Madeira és la Dryopteris aitoniana, més petita que l´anterior, amb frondes clarament deltoidees quan és jove i més allargades a la maduresa. Les dues pinnes basals són un poc més amples que les altres i els seus àpexs es dirigeixen cap amunt dibuixant una V, detall típic d´aquesta falguera. 

Dryopteris aitoniana amb frondes noves. El seu color verd clar crida molt l´atenció. La fronda superior té les dues pinnes basals amb la forma en V típica. L´àpex de la làmina i de les pinnes és caudat o acuminat.

I més al nord, perdudes enmig de l'Oceà Atlàntic, com una reminiscència del que va poder ser la mítica Atlàntida, es troben les Illes Açores, les més humides i fresques de la Macaronèsia. En elles la pluja horitzontal aconsegueix la seva màxima esplendor. Pujar al cim d'un volcà en qualsevol de les seves illes és una experiència inoblidable que deixa una petjada indeleble en la nostra memòria.

 

Cràter al cim del volcà central de la Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores, anomenat Caldeira do Faial, que conté al seu interior un altre petit volcà i un llac. Les seves vessants tant externes com  internes estan cobertes per una exuberant vegetació, amb molts endemismes açorians. El silenci és impressionant i la bellesa d'aquest màgic lloc és inoblidable. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Al cim d'aquest volcà es pot experimentar diàriament el fenomen de la pluja horitzontal, que manté permanentment xopada la vegetació. Allà dalt creixen les endèmiques Daboecia azorica, amb el seu hàbit rastrer tapitzant com una catifa verda i rosa, la Erica azorica, amb el seu aspecte antediluvià i les falgueres endèmiques Dryopteris azorica i Dryopteris crispifolia.

 

Catifa verda i rosa de Daboecia azorica amb dos exemplars de Dryopteris azorica i unes quantes Erica azorica joves.

Petitíssimes flors de Daboecia azorica de la família de les Ericaceae a principis de maig, que sobresurten per damunt la catifa de fulles.

  

Fent doble click damunt la foto s´aprecía millor la bellesa d´aquest endemisme, Erica azorica, amb el seu aspecte antediluvià i les seves fulles disposades en cúmuls per a captar i condensar millor la pluja horitzontal.

Dryopteris azorica al costat del tronc d'una Cryptomeria japonica gegantina. Aquesta conífera va ser introduïda a les Illes Açores com arbre de fusta per a repoblar les terres robades a la laurisilva. La seva adaptació al clima açorià ha estat tan exitosa que s'ha assilvestrat i ha cobert de boscos immensos els vessants de les muntanyes volcàniques d'aquest arxipèlag.

En aquesta foto es pot apreciar la perfecta sintonia entre la alòctona assilvestrada Cryptomeria japonica i les endèmiques Dryopteris azorica i Dryopteris crispifolia, que viuen molt a gust sobre la gruixada capa de fulles descompostes de les cryptomeries.

I finalment la Dryopteris crispifolia, una estranya falguera açoriana de frondes arrissades, que té predilecció pels clars entre l'espessa vegetació. És relativament abundant a partir dels 800 msnm.

Dryopteris crispifolia brostant frondes noves davall una Erica azorica a principis de maig.

Fronda arrissada de Dryopteris crispifolia. A dalt a la dreta es veu part de l´alòctona assilvestrada i invasiva Hydrangea macrophylla, una planta de jardí àmpliament conreada anomenada Hortensia, que a les Illes Açores s'ha convertit en un problema medi ambiental molt preocupant.