dissabte, 16 de juny de 2012

Tamarillo de Colòmbia, la tomàtiga dels Andes

El Tamarillo de Colòmbia, Cyphomandra betacea o Solanum betaceum, també anomenat tomate de árbol, sachatomate, chilto i tomate andino, és un fruiter arbustiu de la família de les Solanaceae. En realitat és una tomatiguera geganta que arriba a assolir els tres metres d'altura i a superar els 7 anys de vida. És originari dels Andes on es poden trobar petites poblacions silvestres a Argentina i Bolívia. Es conrea com a hortalissa al Perú, Xile, Argentina, Colòmbia, Bolívia i Equador. En les últimes dècades s'ha estès el seu cultiu al sud d'Europa, Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda.

Fruits madurs de Cyphomandra betacea, molt rics en vitamines, minerales i antioxidants.

Tamarillo de Colòmbia adult de tres metres d'altura conreat a un hort de tarongers a pocs quilòmetres del mar a l´Illa de Mallorca. A diferència de la tomatiguera, el tamarillo de Colòmbia resisteix bé el fred moderat amb escasses gelades de les zones costaneres mediterrànies. Als hiverns especialment freds es comporta com a caducifoli, perd les fulles i aguanta en hibernació fins que pugen les temperatures a la primavera i llavors brosta de nou. Com totes les hortalisses agraeix l'aportació de matèria orgànica ben descomposta ja sigui en forma de fems o de compost. S'adapta a qualsevol tipus de sòl, sempre que sigui fèrtil i ben drenat. Als estius sense pluges necessita uns quants regs setmanals per a mantenir ben hidratades les seves grans fulles de fins a 30 centímetres. Es reprodueix amb facilitat a través de llavors que germinen ràpidament i a l'any ja pot començar a donar fruits.

 Les seves flors surten en raïms. Tenen cinc pètals blancs i cinc estams grocs. Les fulles són molt grans i tenen les nervacions molt marcades. La seva làmina és sencera i cordada amb la punta acuminada i no està subdividida en folíols com en les tomatigueres. El pecíol és llarg i gruixat. Les fulles, sobretot les més tendres, estan cobertes de tricomes glandulífers per ambdues cares que exhalen una forta olor a tomatiguera.

Els fruits pengen de llargs peduncles sense espines. Tenen la forma i la grandària d'un ou de gallina. El color dels fruits varia des d'un groc ataronjat fins a un vermell intens lleugerament amoratat. La pell és llisa, gruixada i molt resistent.

Davall la pell hi ha una capa prima de polpa ataronjada que envolta les nombroses llavors englobades en una gelatina molt sucosa i translúcida de vegades tenyida de vermell al voltant de cada llavor. La polpa d'aquests fruits es pot menjar a culleradetes com si fos un flam. Una vegada pelats també es poden consumir en amanides com si fossin tomàtigues o es poden afegir a una macedònia de fruites tropicals. Amb la seva polpa es pot preparar un bon sofregit per a afegir a arrossos, pastes i guisats de carn, conferint un intens sabor a tomàtiga molt peculiar. En rebosteria es poden preparar deliciosos pastissos amb la melmelada feta amb la seva polpa, com per exemple un braç de gitano. Els gelats, sorbets i còctels de tamarillo andí són també deliciosos i molt exòtics.


diumenge, 10 de juny de 2012

Asplenium azomanes, l'estivació li permet sobreviure

La conca mediterrània es caracteritza per tenir dues estacions climàtiques clarament definides: una estació més o menys plujosa i fresca d'uns 7 mesos que abasta des de principis de la tardor fins a mitjan primavera i una estació càlida i seca d'uns 5 mesos que va des de la segona meitat de la primavera fins a les primeres setmanes de la tardor. Cal dir també que una altra de les característiques del clima mediterrani és la seva imprevisibilitat. Hi pot haver estius molt plujosos i frescs i hiverns molt secs i relativament càlids. Tot depèn del vent. Si bufa del nord o nord-est fa fred i plou, si bufa del sud o sud-est, és a dir, del desert del Sàhara, l'anomenat xaloc, fa una calor xafogosa i si arriba a ploure cauen només quatre gotes de fang vermell africà procedent de la pols del desert arrossegada pel vent. Així doncs, les petites falgueres mediterrànies han de suportar aquests canvis imprevisibles i adaptar-se o morir.

L'Asplenium azomanes és tal vegada un dels millor adaptats a aquesta imprevisibilitat climàtica. No només està adaptat a suportar la sequera i la calor i fred extrems, sinó que fins i tot el seu aspecte, el seu fenotip, canvia molt segons el grau d'exposició a la llum i l'orientació de la roca o paret on creix. Bàsicament es poden distingir dos fenotips: el que jo anomenaria "fenotip assolellat" com el de la falguera de la imatge que viu en orientació oest-sud-oest al Puig de Ses Tres Creus de la Vall de Sóller a Mallorca. Les seves frondes són molt amples i relativament curtes i s'apliquen damunt la roca en un desesperat intent d'evitar el sol directe. Les pinnes són molt brillants, coriàcies i convexes amb les nervacions molt marcades i estan disposades molt juntes sobre el raquis, lleugerament superposades com si fossin les teules d'una teulada, amb un raquis molt fosc, gruixat i brillant que ofereix molta resistència a ser doblegat.

En aquesta imatge captada a les muntanyes del municipi gadità de Ubrique podem veure un vigorós exemplar del fenotip assolellat amb les mateixes característiques que l'exemplar de Mallorca. És molt cridaner el detall de les pinnes aplicades damunt la roca seguint el seu contorn per la seva marcada heliofobia.

 Frondes de la falguera gaditana anterior. Crida l'atenció la nervació molt marcada de les pinnes, la seva convexitat i el gruixat raquis recorregut per dues ales suberoses.

En aquesta imatge captada a un pinar dels afores del municipi gadità de Grazalema podem veure les cridaneres diferències macroscòpiques entre l'Asplenium azomanes de fenotip assolellat de l'esquerra i l'Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens de la dreta. Difereixen en la major amplària de les frondes de l'Asplenium azomanes, el seu color més clar, la lluentor de les pinnes, el gruix del raquis, l'àpex de la làmina que acaba bruscament, mentre que a l'Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens l'extrem de la làmina es va estrenyent progressivament i acaba en un àpex allargat i estret.

A simple vista ningú diria que la falguera d'aquesta imatge és un Asplenium azomanes. El seu aspecte és totalment diferent als anteriors. Pertany al que jo anomen "fenotip ombrejat". Creix en orientació nord a una vella paret de marge de la Vall de Sóller. Les seves pinnes són més petites i arrodonides, més separades entre si, però igualment coriàcies, de color verd clar i inserides en un gruixat raquis negre. La làmina acaba també bruscament en un àpex més aviat rom. Sempre que veig aquesta imatge m'enrecord del Dr. Josep Antoni Rosselló, professor de botànica a la Universitat de València, que va descriure i va batejar aquesta falguera en 1991. En una de les seves nombroses visites a  la Vall de Sóller va venir a veure les falgueres que creixen prop del meu jardí i em donà una inoblidable lliçó magistral mostrant-me les diferències dels dos fenotips amb una fronda de cadascun d'ells sobre el palmell de la seva mà.

Aquest altre exemplar, més vigorós que l'anterior, creix a la mateixa paret de marge però rep una mica més de llum i presenta un fenotip intermig.

Aquí podem veure les pinnes d'una fronda de l'Asplenium azomanes anterior. Encara que el seu fenotip s'apropa més al tipus ombrejat, les seves pinnes es veuen gruixades, coriàcies i brillants com de plàstic amb les típiques nervacions molt marcades i la vora lleugerament crenada. Criden l'atenció les dues ales suberoses que recorren tot el raquis dibuixant una canal. Aquesta característica és típica de totes les falgueres del complex trichomanes al que pertany l'Asplenium azomanes.

Fronda anterior amb les pinnes superposades com teules a una teulada. Es veuen molt bé les nervacions, l'aspecte coriaci de plàstic i el gruixat raquis vermellós amb les cridaneres ales a la seva part dorsal.

A la part superior dreta d'aquesta altra imatge s'aprecia molt bé la disposició en teulada de les pinnes, que recorden la teulada de les pagodes asiàtiques.

En donar la volta a la fronda anterior veiem els sorus disposats en dues files paral·leles seguint el nervi central de la pinna i un o dos sorus addicionals a la petita aurícula que es veu millor a les pinnes de l'esquerra de la imatge. La fotografia es va fer al mes de març. L'indusi blanc que cobreix cada sorus és una membrana transparent inserida lateralment a la superfície inferior de la pinna, té la mateixa longitud i forma que el sorus i s'obre sempre cap al nervi central de la pinna. A la imatge veiem com l'indusi s'està aixecant per a permetre que els esporangis es despleguin explosivament i dispersin les espores. Crida l'atenció el gruixat raquis castany fosc i brillant. Les pinnes s'insereixen en ell de forma suboposada amb un diminut pecíol de menys d'1 mil·límetre.

En aquesta imatge veiem millor els detalls abans descrits. A l'esquerra l'anvers de dues pinnes amb les nervacions molt marcades, la seva convexitat, la seva textura coriàcia i brillant i el raquis castany fosc amb les dues ales suberoses dibuixant una canal. A la inserció de cada pinna es veu una escotadura a l'ala que obre el canal a l'entrada de l'aigua condensada damunt la pinna procedent de la rosada del matí. La canal porta l'aigua per capil·laritat cap al rizoma de la falguera i així aquesta aconsegueix una humitat addicional encara que no plogui. A la dreta veiem el revers de dues pinnes inserides al raquis amb un diminut pecíol. Es veu bé la vora crenada de les pinnes, els sorus amb l'indusi lateral obert cap al nervi central de la pinna i sobretot la característica que defineix a totes les falgueres descendents de l'ancestral Asplenium anceps: l'aurícula a la base de la pinna orientada cap a l'àpex de la làmina amb un, dos i fins a tres sorus al seu interior.

Resulta sorprenent la inserció de les pinnes al raquis obrint una escotadura a l'ala ipsilateral per a que la canal dibuixada per les dues ales reculli la humitat condensada a cada pinna. S'aprecia molt bé una altra característica de l'Asplenium azomanes: l'amplària de la làmina que acaba bruscament en un àpex curt sense el progressiu estrenyiment típic de la làmina de l'Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens.

I ara arriba el drama d'aquesta falguereta, la dura prova que cada any ha de superar per a seguir viva: l'extrema sequera i la calor tòrrida dels llargs mesos de l'estiu mediterrani.


 Els milers de canvis climàtics que s'han anat succeint durant milions d'anys a les zones costaneres de la conca mediterrània, des del primitiu Oceà de Tetis, que després es vegé encongit per l'embranzida cap al nord de la placa tectònica africana i es va transformar en el més modest Mar de Tetis, fins a arribar a l'actual Mar Mediterrani la conformació moderna del qual és fruit de convulsos moviments tectònics, han obligat a les falgueres mediterrànies a adaptar-se a tants canvis a través de mutacions experimentals, unes exitoses i altres nefastes, fins a aconseguir una combinació genètica perfecta que els permet superar tots els reptes als quals els sotmet la naturalesa en l'actualitat.

Tal vegada l'adaptació més important, més vital per a la seva supervivència és l´ESTIVACIÖ, un procés que va necessitar innombrables mutacions adaptatives fins a fregar la perfecció actual. És exactament el contrari que la hibernació. En aquesta les plantes i els animals sobreviuen al fred extrem de l'hivern, mentre que en l´estivació ho fan a la calor i a la sequera extrema de l'estiu. Consisteix en uns mecanismes fisiològics en els quals la falguera pràcticament mor, cessa el seu metabolisme, els seus cloroplasts no responen als rajos ultraviolat i no realitzen la funció clorofíl·lica i les seves cèl·lules es deshidraten fins a límits incompatibles amb la vida perdent més del 90% de l'aigua. Les frondes es mustien, s'enrotllen, s'encongeixen, perden la turgència i la lluentor, de vegades ennegreixen, semblen una herba morta. La seva deshidratació és tan extrema que si es rebrega una fronda a la mà es desfà en milers de fragments i no obstant això està ben viva, només dorm, espera pacientment al fet que passi el tòrrid estiu i somnia, com ho fan els óssos polars als seus caus de gel, que en despertar arribarà un temps millor, més amable amb la vida.

Aquest és l'aspecte de la vigorosa falguera de la fotografia número 6 a principis de juny, després de dos llargs mesos sense ploure. El canvi és espectacular. Per a sobreviure ha reabsorbit la poca aigua que contenien les seves frondes i l'ha acumulat al seu rizoma, el seu centre vital, la seva ànima. Ara estiva, dorm, espera, suporta, aguanta, resisteix.

Imatge propera de la falguera estivant anterior. Les pinnes estan deshidratades, encara que ho arribaran a estar més encara després dels quatre llargs mesos que li esperen. Estam a principis de juny, encara no ha començat l'estiu i ja està estivant. No li queda altra opció si no vol morir.

Aquest Asplenium azomanes gadità tan pansit que vaig fotografiar fa uns anys a principis de maig al Parc Natural de la Serra de Grazalema estava iniciant l´estivació dos mesos abans de començar l'estiu. La terra estava molt seca. Feia un parell de mesos que no plovia. Curiosament el seu aspecte era molt millor que el del Ceterach officinarum que té a la seva esquerra, una altra falguera de la família de les Aspleniaceae que també entra en estivació.

Visió propera de les falgueres de la imatge anterior.

La natura és una mare molt dura, no li agraden els febles, els elimina sense compassió de la faç de la Terra. Els seus fills predilectes són els forts, els resistents, els millor adaptats i, després de superar les dures proves a les quals els sotmet, els premia amb generositat.  

Per fi s'obren els cels, es refresca l'aire, bufa el vent del nord, cauen les anhelades pluges de la tardor i té lloc un miracle espectacular, cada any el mateix, sí, però també cada any igualment emocionant, increible, bell, esperançador. La resseca falguera es desperta de la seva letargia estival i somriu feliç mirant al cel mentre les refrescants gotes de pluja cauen damunt les seves frondes. En menys de 24 hores es produeix el miracle. Les pinnes es rehidraten, reverdeixen, s'expandeixen, s'estiren, agafen cos, turgència, lluentor. Al dia següent se'ls veu tan ufanoses com cinc mesos enrere, com si res hagués passat. 

Fronda de la falguera de les fotos número 6 i número 12 a les 48 hores d'una forta tempesta de tardor que va caure el dia 25 de setembre després de cinc llargs mesos de sequera pertinaç. Les pinnes es veuen ben ufanoses, plenes de vida.

Revers de la fronda anterior amb els sorus encara inmadurs que es vàren començar a formar a la primavera, aguantàren deshidratats i aletargiats tot l'estiu i ara ja rehidratats acabaran la maduració.

Àpex de la fronda anterior amb els sorus coberts per l'indusi. A algunes pinnes s'aprecien petites zones marrons les cèl·lules de les quals no vàren aconseguir sobreviure a la sequera. El més sorprenent són els sorus que han reviscut després d'una deshidratació superior al 90%. Sota el blanc indusi els esporangis ara per fi podran finalitzar tot el procés de meiosi i mitosi, per a produir les espores, les seves filles, que portaran al seu genoma el meravellós tresor dels gens mutants de l'estivació.

Distribució actual de l'Asplenium azomanes.

Espores d'Asplenium azomanes.



dissabte, 2 de juny de 2012

Crepis triasii, una composta rupícola

La petita composta Crepis triasii és un endemisme de Mallorca, Menorca i Cabrera. El seu hàbitat preferit són les encletxes de roques i penyals de naturalesa calcària orientats al nord. Molt rarament creix en terreny pla, sempre damunt parets verticals. Les seves fulles espatulades es disposen en una roseta basal.

 Crepis triasii a finals de maig creixent en una encletxa d'una roca calcària situada al camí que porta al Puig de Ses Tres Creus del municipi de Sóller.

Típica roseta basal de Crepis triasii que actua com una antena parabòlica orientada cap a la llum.

Dues Crepis triasii a l´abril creixent juntes dins la mateixa encletxa.

 Les fulles de Crepis triasii estan cobertes d'una fina pilositat més abundant a la seva cara inferior. Les nervacions dibuixen un relleu reticulat molt cridaner que facilita la identificació de la planta quan encara no té flors.

Detall dels pels o tricomes. S'aprecia la seva major abundància al dors de les fulles.

Crepis triasii a una roca completament vertical. La seva orientació nord li proporciona un ambient fresc i ombrívol. A la poncella de l'esquerra es veuen molt bé les petites bràctees dirigides cap a fora que envolten l'involucre del capítol floral. Aquest detall també és molt útil per a la seva identificació.

Crepis triasii vista de costat. Mentre les fulles s'apliquen a la superfície rocosa per a evitar la llum solar directa, les flors són heliòfiles i es disposen a l´extrem de llargues tiges que s'allarguen cap a la llum amb la intenció d'aconseguir que el sol les il·lumini. Saben que els insectes pol·linitzadors amb la seva visió ultraviolada només les veuran si els seus pètals estan il·luminats.

El nombre de flors per planta varia molt, des de dues o tres fins a més d'una dotzena. El groc daurat dels pètals omple de color les superfícies grisenques de les roques calcàries.

Flor i poncella vists de costat amb el detall de les bràctees a la base de l´involucre.

Flors de Crepis triasii a finals de maig.

Les flors de la gran família de les Compositae en realitat són inflorescències formades per nombroses flors individuals creixent juntes. Hi sol haver flors tubulades sense pètals al centre de la inflorescència i flors ligulades amb un gran pètal a la part externa (un exemple típic són les grans inflorescències del girasol). En el cas de la Crepis triasii totes les flors de la inflorescència són ligulades, totes tenen un gran pètal groc amb la punta dentada, cinc estams soldats per les anteres, un pistil amb l'estigma bifurcat i un ovari infer.