dimecres, 30 de novembre de 2011

Diploschistes diacapsis, li encanta que el trepitgin

El líquen Diploschistes diacapsis fou tot un descobriment per a mi. Aquell horabaixa de tardor caminava darrera el prestigiós botànic i excel·lent amic Joan Rita Larrucea, sortejant estepes, mates llentiscleres i romanins. Ens dirigíem cap a una bassa temporal situada a una garriga litoral del sud-oest de Mallorca per a veure una petita població de la falguera aquàtica Marsilea strigosa que era per a mi una assignatura pendent. En Joan s'havia ofert amablement a ensenyar-me-la.  

Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Mentre travessàvem una clariana de la garriga amb escassa vegetació i les roques calcàries guaitant per damunt la prima capa de terra argilosa, de sobte vaig notar que en Joan minorava el seu pas i mirava els meus peus de coa d´'ull. S'havia adonat que jo evitava trepitjar els líquens i m'estava deixant enrera. Somrient em va dir: "No temis, no els fas cap mal si els trepitges. Aquests líquens creixen expressament als llocs de pas de persones i animals, doncs en trepitjar-los es trossegen i cada tros és un nou liquen que segueix creixent. És la seva manera de reproduir-se vegetativament per fragmentació".

La il·lusió per veure la Marsilea strigosa per primera vegada en la meva vida no em va impedir perdre una mica de temps contemplant aquella meravella de la naturalesa que s'ha adaptat intel·ligentment al trespoleig del bestiar. Em vaig ajupir i li vaig fer unes quantes fotos amb la meva vella càmera digital per a portar-me-les com a record d'aquell dia ple de sorpreses que m'havia regalat en Joan, doncs una hora abans a una altra garriga m'havia mostrat una altra falguera diminuta que era també una assignatura pendent per a mi, l´Ophioglossum lusitanicum.


Ja sense por de trepitjar aquells líquens blancs que no havia vist abans en la meva vida, vaig sentir com cruixien i es fragmentaven sota les meves sabates. Vaig treure el bolígraf que solc portar sempre a la butxaca de la camisa i vaig escriure en el palmell de la meva mà el complicat nom del líquen que en Joan m'havia lletrejat, Diploschistes diacapsis. Quan arribi a casa, vaig pensar, cercaré informació a google i a una excel·lent Guia de Líquens, Molses i Hepàtiques que vaig comprar a Jerez de la Frontera fa uns anys.

Diploschistes diacapsis molt fragmentat després del pas d'un ramat d'ovelles.

El Diploschistes diacapsis, també anomenat Diploschistes steppicus, sol créixer a ple sol aplicat damunt substrats carbonatats o guixosos. A Mallorca viu damunt sòls argilencs molt pobres amb escasses pluges i una forta insolació. Vists des de lluny aquests líquens semblen afloraments de les roques calcàries sobresortint uns mil·límetres per damunt la capa de terra.


El cos del líquen, o sigui, la placa blanca rep el nom de tal.lus. Sol tenir un gruix d'uns 2 mil·límetres i arriba a mesurar fins a 20 centímetres de diàmetre. La seva superfície és irregular, berrugosa de color blanc amb tonalitats beig o gris clar i esquitxada de puntets negres o grisencs en forma de diminuts discs molt enfonsats en el tal.lus anomenats apotecis. De vegades parts del tal.lus estan separades del sòl deixant buits.

Un líquen és l'associació simbiòtica entre un fong i un alga. Els apotecis són els òrgans reproductors del fong simbiont o micobiont. En cada apoteci hi ha uns petits sacs anomenats ascs, on es formen les ascòspores verdoses o marronoses en nombre de 8 per cada asc. Després d'una pluja copiosa els ascs assoleixen ràpidament la maduresa, es tornen molt turgents i esclaten, alliberant les ascòspores explosivament a l'aire per a que arribin el més lluny possible.

Detall dels apotecis en diferents estadis de maduració. Comencen puntiformes i a poc a poc es van eixamplant i enfonsant dins el tal.lus, formant petits cràters.

L'altre component del líquen rep el nom de ficobiont i està format per algues unicel·lulars que viuen en molt escàs nombre en el sòl. En condicions d´aridesa extrema les algues només poden sobreviure associades a un fong formant un líquen. Després d'una pluja copiosa algunes cèl·lules algals s'alliberen del fong i cauen en les petites basses on es reprodueixen com qualsevol alga. La seva vida aquàtica és molt breu. Si la bassa s'asseca, les algues moren. Per a no extingir-se recorren a la intel·ligent estratègia d'associar-se a un fong.

Quan una ascòspora és dispersada per l'esclat d'un asc vola el més lluny possible ajudada pel vent i si cau sobre un substrat humit adequat germina i comença a produir un embull de filaments o hifes. No obstant això, si no troba aviat un alga unicel·lular amb la qual associar-se, el fong mor literalment d'inanició en faltar-li l'aportació d'hidrats de carboni sintetitzats per la clorofil.la de l'alga.

Quan hi ha sort i l'atzar fa que tots dos simbionts es trobin en el mateix punt on va caure la ascòspora, generalment un petit acúmul d'aigua de pluja en el sòl, a mesura que les hifes del fong van formant un embull de filaments, és a dir, l'estructura del líquen, l'alga unicel·lular es va reproduint per divisió cel·lular simple i les noves cèl·lules algals es van situant entre les hifes en íntim contacte amb elles, com si d'inquilins d'un edifici es tractés. Comença llavors la vertadera simbiosi. Les hifes fúngiques absorbeixen aigua i minerals del sòl i els transfereixen a les algues. Aquestes a canvi submisnistren a les hifes del fong els hidrats de carboni que han elaborat a partir de la llum solar. Formen doncs un matrimoni de conveniència ben avingut en el qual tots dos conjuges treuen un benefici. En definitiva, representen una intel·ligent estratègia de supervivència de dos éssers que per separat no podrien sobreviure.

S'entén doncs la necessitat d'aquest líquen de ser trepitjat, ja que la reproducció vegetativa per fragmentació del tal.lus és molt més fàcil i segura que l´atzarosa reproducció per espores en un hàbitat on les pluges són molt escasses i predomina la aridesa extrema durant la major part de l'any.


dimarts, 22 de novembre de 2011

Acrocarpus fraxinifolius, un arbre per al futur


-Converteix al fong Armillaria mellea en micoriza i viu amb ell en simbiosi.

-Activa gens ancestrals en el seu genoma i es fa resistent al fred.


Vull explicar-vos la història d'un arbre extraordinari que, sent tropical estricte i de fulla perenne, va activar diversos gens ancestrals que tenia bloquejats al seu genoma tal vegada des de feia milions d'anys i es va transformar en un arbre caducifoli, entrant en hibernació en els mesos més freds de l'hivern de Mallorca per a poder arribar fins a la primavera sense sofrir la congelació de les seves branques. En algun moment de la seva evolució sobre la Terra va aconseguir superar una època de fred intens a força de mutacions adaptatives, que vàren gravar un record indeleble al seu genoma en forma de diversos gens de resistència a les baixes temperatures, els quals posteriorment li vàren deixar de ser útils en canviar de nou el clima i fer-se més càlid.

Arbre mundani, Acrocarpus fraxinifolius, nascut en la primavera de 1987. A la fotografia tenia 16 anys i mesurava uns 14 metres. En l'actualitat té 24 anys i s'apropa als 20 metres d'altura.

Els gens que el vàren fer resistent al fred no vàren desaparèixer sinó que romangueren bloquejats, dormits, inactivats al seu genoma fins que forçat per les baixes temperatures de l'hivern de Mallorca els va desbloquejar per a sobreviure.

Al Nadal de 1986 una parella d'amics recent casats, Toni i Avelina, vàren viatjar a Kenya de lluna de mel. Abans de partir em vàren demanar què volia d'Àfrica i jo els vaig dir: "llavors d'arbres". Em vàren dur un munt de fruits africans: unes beines de l'arbre del corall sud-africà, Erythrina caffra, un gran fruit de baobab ple de llavors, Adansonia digitata, un pesat i allargat fruit de l'arbre de les salsitxes, Kigelia aethiopica, diverses càpsules de la euphorbiàcia de sabana Croton dichogamus, un parell de fruits de la passió, Passiflora edulis i les beines d'una lleguminosa desconeguda les llavors de la qual vaig sembrar de seguida creient que es tractava d'una acàcia.

 Llavors d´Acrocarpus fraxinifolius.

Va germinar una sola llavor i d'ella va néixer un arbret de grans fulles pinnades que va romandre gairebé sense créixer durant quatre anys. Alguna cosa impedia el seu creixement i jo no aconseguia activar-lo ni amb abonaments ni amb compost. En la primavera de l'any 1991 al meu jardí va morir un llimer, Citrus aurantifolia, al mateix lloc on abans ja havien mort diversos arbres, doncs la terra estava envaïda pel miceli del fong Armillaria mellea que atacava les arrels de qualsevol arbre quan acabava de sembrar i en pocs mesos moria fulminat. Ja no m'atrevia a sembrar res en aquell lloc infecte.

Petit arbre mundani de dos mesos d´edat.

Un dia mirant el petit arbre tropical que no creixia se'm va ocórrer la idea de sembrar-lo a la zona contaminada pel fong, doncs vaig pensar que de totes maneres acabaria morint dins el cossiol. Fou el millor que vaig poder fer per ell. Als pocs dies va experimentar un canvi espectacular, la seva gemma apical va començar a créixer a una velocitat increible i a principis de la tardor d'aquell mateix any mesurava més de tres metres. No m'ho podia creure. Quan el vaig sembrar no superava els 15 centímetres, tenia les fulles groguenques i musties i feia l'efecte que s'estava morint. Què havia ocorregut?, Quina cosa havia obrat el miracle?

Ara després de més de 20 anys crec tenir ja la resposta a aquestes preguntes. Com molts arboricultors forestals saben el fong Armillaria mellea, encara que en general es comporta com un assassí arboricida en envair i podrir les arrels dels arbres sensibles, amb algunes espècies forestals també es pot comportar com un fong simbiont amb les funcions de micoriza, de manera que en lloc de matar-los es forma entre ells una associació molt profitosa per a tots dos, és a dir, una simbiosi. I això fou precisament el que li va ocórrer al petit arbre moribund. Al clot que vaig cavar per a sembrar-lo hi havia encara trossos d'arrels dels arbres que allà havien mort. Estaven blanques pel miceli del fong i la terra feia olor de putrefacció, l'olor agre típica de l´Armillaria mellea. Sabedor de la inutilitat de qualsevol mesura per a eradicar aquesta plaga, no em vaig molestar ni tan sols en llevar els trossos d'arrels podrides. 

 Bolets d´Armillaria mellea.

Per alguna raó que desconec al miceli del fong li va caure simpàtic l´arbret kenyata, va envoltar les seves esquàlides arrels en una blanca abraçada de vida i va començar a subministrar-li aigua i minerals. Quan la gemma apical va iniciar el creixement i es vàren obrir les primeres fulles, l´arbret li va tornar el favor al fong i li va subministrar a canvi hidrats de carboni sintetitzats per les fulles a través de la fotosíntesi. S'havia iniciat un matrimoni de conveniència que li va permetre a l´arbret convertir-se en dues dècades en un arbre imponent amb un gruixa del tronc de més de 30 centímetres i una altura superior als 19 metres.

Al cap de 10 anys encara desconeixia la identitat de l'arbre kenyata, creia que es tractava d'una acàcia africana i no aconseguia trobar el seu nom. Un dia vaig entrar al fòrum de plantes de Infojardín, vaig posar diverses fotos de la meva suposada acàcia i el prestigiós botànic especialista en arbres tropicals D. José Manuel Sánchez de Lorenzo-Cáceres en pocs minuts em donà la resposta: Acrocarpus fraxinifolius, una leguminosa arbòria originària de la Índia, Birmània, Tailàndia, Indonèsia i Malàisia, que al seu hàbitat original forma part dels exuberants boscos tropicals d'aquests països i assoleix els 50 metres d'altura. Per fi ja li podia donar un nom a l'arbre més alt, exòtic i espectacular del meu jardí.

 Fotografia de les terrasses del meu jardí en la primavera de l'any 2006 en la qual es veu al centre de la imatge l'arbre mundani amb la seva cridanera brotació vermella després de la hibernació. (Recoman ampliar la foto amb un doble clic per a veure millor els detalls)

Aquesta lleguminosa forestal rep diferents noms segons el país on creix o és conreada. A la Índia li diuen MUNDANI, a Austràlia i a Àfrica tropical on s'han fet grans plantacions l´anomenen PINK CEDAR i a Amèrica Llatina on també ha estat introduït amb gran èxit com a espècie forestal li diuen CEDRE ROSAT, MUNDANI o LÀZCAR. Aquest últim nom l'hi vàren posar els mexicans en honor al president Lázaro Cárdenas, gran impulsor del cultiu d'aquest arbre asiàtic. Localment rep molts altres noms, però els més coneguts són els que he esmentat.

Fa uns deu anys es va produir una gran nevada en ple mes de novembre, la neu es va acumular damunt la capçada de l'arbre mundani que encara conservava les fulles i el pes va esqueixar una branca d'uns 4 centímetres de gruixa. En lloc de llançar-la al munt de llenya per a  cremar, li vaig retallar l'extrem més tendre, la vaig deixar sense fulles i la vaig clavar profundament dins la terra al costat d'una paret de marge que mira al sud on acabava d'arrabassar un Eucalyptus gunnii mort fulminantment per l'atac del fong Armillaria mellea. Anteriorment havia mort allà mateix una savina mediterrània, Juniperus phoenicea subsp. turbinata. Vàren passar els mesos, la branca va acabar amagada entre l'herba i em vaig oblidar d'ella.

Un dia de primavera, molt temps després, vaig passar prop de la paret on estava clavada la branca del mundani i unes fulles vermelles que sobresortien per damunt l'herba em vàren cridar l'atenció. Em vaig acostar i la meva sorpresa va ser majúscula. Era la branca que havia brostat després de 22 mesos. No m'ho podia creure. Era com un miracle, doncs les estaques de les lleguminoses arbòries solen ser molt reàcies a arrelar i aquesta no només havia tret arrels i havia brostat, sinó que a més ho havia fet en un sòl infestat pel miceli del fong assassí. Novament quedava demostrada la simbiosi entre les arrels del mundani i el miceli de l´Armillaria mellea. Actualment la branca arrelada s'ha convertit en un bell arbre d'uns 7 metres, sa i vigorós. El fong ja té tot el que necessita per a viure i des de llavors ha respectat tots els arbres i arbustos que hi ha al costat del mundani: un Tilia cordata, una Feijoa sellowiana, un Brachychiton populneus, dues Livistona chinensis, diversos Citrus sinensis, un Anagyris foetida, una Agave attenuata, un Buxus balearica i un Buxus sempervirens.

Estaca arrelada d´Acrocarpus fraxinifolius.

Uns anys després vaig intentar fer un amurgonament aeri a una branca del mundani però després de 12 mesos seguia sense treure arrels. Cansat d'esperar la vaig tallar, li vaig empastifar la base amb hormones d´arrelament i la vaig sembrar dins un cossiol. Uns sis mesos després va brostar una gemma a la part baixa de l'estaca. Encara que al principi semblava créixer bé, aviat va quedar estancada. Va estar diversos mesos sense créixer, com paralitzada. Jo no entenia quin era el motiu.

Va coincidir llavors que el fong Armillaria mellea va matar de forma fulminant el meu únic exemplar masculí de prunera de Sud-àfrica, Harpephyllum caffrum. Després d'arrabassar-la d'arrel i cremar-la, se'm va ocórrer sembrar al seu lloc l'estaca de mundani que no creixia. Per tercera vegada es va produir el miracle i el segon fill clònic de l´Acrocarpus fraxinifolius nascut d'una llavor kenyata va començar a brostar vigorosament i en pocs mesos es va tranformar en un bell arbret. Novament quedava demostrada la simbiosi de les arrels del mundani amb el miceli del fong que tants arbres, arbustos i lianes m'ha matat en els 22 anys que tinc el jardí.

Brot de l´estaca arrelada després de tres mesos de la sembra.

Mateix mundani clònic un any després en ple estiu.

 Pare clònic de l'arbre anterior brostant vigorosament a finals de març després de superar exitosament els llargs mesos de l'hivern mallorquí amb diverses gelades de fins a -2ºC.

Inflorescències en escovilló de l´Acrocarpus fraxinifolius anterior amb els brots de fulles noves d'un intens color vermell sang per la seva riquesa en antocians.

Fotografia de les inflorescències anteriors feta amb zoom per la gran altura de les branques del mundani.


Primeres bajoques madures d´Acrocarpus fraxinifolius als 25 anys d´edat. (Aquesta foto i les tres seqüents, juntament amb el text que les acompanya, les he afegit 10 mesos després de publicar aquest article).

Fa ja més de 10 anys que el meu arbre mundani floreix cada primavera, però mai havia quallat cap fruit. Pensava que la causa era l'absència dels seus pol·linitzadors naturals. El passat mes d'abril de 2012 el meu mundani va tenir una floració espectacular, es va cobrir completament de flors. Estava magnífic, la qual cosa no va passar desapercebuda per uns ocellets diminuts que acudien cada horabaixa a libar llépoles l'abundant nèctar de les flors. Per fi sabia que les flors de l´Acrocarpus fraxinifolius als boscos tropicals dels seus països d'origen són pol.linitzades per aus. A Mallorca per descomptat no hi viuen les mateixes aus tropicals asiàtiques, però dues espècies mediterrànies vàren descobrir el nèctar del meu arbre mundani i s'han convertit en les seves pol.linitzadores substitutes: Sylvia atricapilla i Parus major. No descart que altres espècies d'aus hagin visitat les flors. Amb els anys les aniré descobrint i amb l'ajuda dels meus amics ornitòlegs les aniré identificant.

Aquest ocellet, Sylvia atricapilla, acudia cada horabaixa a libar les flors recent obertes.


Bajoca madura d´Acrocarpus fraxinifolius recollida al setembre de 2012.


Bajoca anterior oberta mostrant les llavors del seu interior.


Detall de les primeres llavors madures del meu arbre mundani.

Les llavors de l´Acrocarpus fraxinifolius tenen una gruixada cutícula impermeable que dificulta molt la seva germinació en impedir la hidratació de l'embrió, torbant-se a vegades fins a 4 anys en germinar. Per a accelerar el procés a les grans explotacions forestals australianes, africanes i americanes sotmeten les llavors a un bany d'àcid sulfúric que escarifica químicament la cutícula i la fa permeable a l'entrada de l'aigua per a que s'hidrati l'embrió.

Un altre mètode més efectiu i barat, encara que més laboriós, consisteix en fer una petita osca a la part arrodonida de cada llavor amb un tallaungles o un petit ganivet.  

Llavors de mundani amb una petita osca a la part arrodonida feta amb un tallaungles.

Després se submergeixen les llavors en aigua temperada durant 24 hores. Els cotilèdons i l'embrió s'hidraten ràpidament i tripliquen el seu tamany.

Llavors de la fotografía anterior submergides en aigua.

Llavors ja hidratades després de 24 hores en remull. 

D'aquesta manera s'escurça molt la seva germinació, passant de diversos mesos o fins i tot diversos anys a només una setmana. Després se sembren a planters ombrejats a una temperatura constant d'uns 20 - 25ºC.

Llavor d´Acrocarpus fraxinifolius naixent als 4 dies de la sembra.

 Petit arbre mundani recent nascut. Als cotilèdons s'aprecia la cicatriu de l'osca feta amb el tallaungles.

Igual que el mango i l'anacard, l´Acrocarpus fraxinifolius prospera millor en climes tropicals i subtropicals amb una estació seca i una estació humida. Les seves arrels pivotants penetren profundament al sòl on troben la humitat necessària per a suportar sense problemes els mesos de sequera. En condicions molt favorables el seu creixement és espectacular arribant a créixer fins a 8 metres en un sol any. A les plantacions dels països tropicals es pot talar als 10 anys de la sembra, ja que a aquesta edat el seu tronc assoleix una gruixa i una altura considerables. Una vegada talat rebrota amb facilitat des de la base, obtenint-se així als 10 anys una segona collita de fusta. Les seves arrels fixen el nitrogen atmosfèric, de manera que el seu cultiu enriqueix la terra i afavoreix el bon desenvolupament dels arbres circumdants. El tronc és recte i sense nervadures. No precisa ser podat, ja que s´autopoda de manera natural, caient per si mateixes les branques inferiors. És resistent a la majoria de plagues. Per pròpia experiència he observat que els insectes fitòfags no l´ataquen.

 Base de la soca del mundani als 24 anys d´edat. Observau com les arrels principals sobresurten fora de la terra i li donen l´aspecte d´una pota de garsa.

L´Acrocarpus fraxinifolius és doncs un arbre per al futur. En les properes dècades les plantacions d'aquesta lleguminosa arbòria cobriran grans extensions a tots els països amb climes favorables, aportaran la fusta necessària per a cobrir gran part de la demanda dels mercats de la fusta i permetran preservar els boscos i selves naturals de la tala indiscriminada, salvant de l'extinció a milers d'espècies animals i vegetals.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Cheilanthes pulchella: va emigrar a la Macaronèsia per a sobreviure

Els seus gens continuàren a Europa i Àfrica dins sa filla híbrida

Els gens de la Cheilanthes pulchella no estaven preparats per a suportar el fred i la sequera del Miocè tardà. Abans de començar l'últim milió d'anys d'aquesta era geològica vivia feliç a Europa occidental i nord d'Àfrica amb un clima subtropical càlid i humit. Allà s'havia hibridat amb la Cheilanthes maderensis i de la seva unió havia sorgit un híbrid alotetraploide més resistent i millor adaptat al clima canviant, la Cheilanthes guanchica.

Cheilanthes pulchella fotografiada a ple sol damunt les roques volcàniques del municipi de Santiago del Teide a l´illa de Tenerife a principis del mes de maig. Al seu costat compartint el mateix hàbitat hi havia nombroses Notholaena marantae i Cosentinia vellea, dues falgueres que també estimen la calor i el sol.

La Cheilanthes pulchella és una de les Sinopteridaceae millor adaptades a la calor (termofilia) i a la llum directa del sol (heliofilia). Les seves arrels estan profundament arrelades dins la grava volcànica que amb la seva estructura porosa absorbeix i reté la humitat de la brisa marina i proporciona a la Cheilanthes pulchella tota l'aigua que necessita.

Grup de Cheilanthes pulchella al Puerto de Izaña de Tenerife a uns 2000 msnm. al costat de la carretera que va del Pico del Teide cap al municipi d´Arafo. Els rajos del sol incideixen damunt les frondes que s'estenen cap a la llum sense por a ser abrasades, doncs se saben protegides per l'excel·lent hidratació proporcionada per les arrels.

Quan es va iniciar la Gran Crisi Salina del Messiniense a finals del Miocè, el clima va canviar dràsticament fent-se més àrid i fred i el Mar Mediterrani s'assecà gairebé per complet convertint-se en un desert salobre amb alguns llacs molt salats. Durant aquell milió d'anys tan adversos la Cheilantes pulchella es va anar extingint del nord cap al sud i de l'est cap a l'oest al no poder suportar el fred estepari i l'absència de pluges. Els fons marins havien emergit fora de l'aigua en descendir el nivell de mars i oceans en uns 100 metres i havien convertit l'Europa Occidental, el nord d'Àfrica i les illes de la Macaronèsia en un tot continu que va facilitar l'intercanvi d'espècies animals i vegetals. 

La Cheilanthes pulchella va aprofitar aquesta circumstància per a propagar les seves espores cap a la regió macaronèsica on els seus descendents vàren trobar un clima calid i humit més adequat per a la seva supervivència. Al Mediterrani occidental i especialment al sud de la Península Ibèrica quedàren els seus gens dins la seva filla híbrida, la Cheilanthes guanchica, mentre la seva progenitora fugia cap al paradís subtropical de Madeira i les Illes Canàries. L'adaptabilitat, rusticitat i vigor híbrid de la Cheilanthes guanchica li permeteren colonitzar no només el Mediterrani occidental sinó també la Macaronèsia, acompanyant a sa mare en la seva fugida cap al sud-oest.

Fronda estretament ovado-oblonga i tripinnatisecta amb el seu cridaner raquis vermell. El pecíol, també vermell, és una mica més llarg que la làmina.

Àpex d'una fronda amb les seves típiques pinnes linear-lanceolades i integèrrimes, és a dir, senceres o indivises amb la vora ben llisa sense dents ni escotures ni lobulacions. A aquestes pinnes apicals les segueixen unes altres un poc lobulades a la seva base.

Revers d'una fronda amb els sorus protegits per un cridaner pseudoindusi continu i ample que cobreix gairebé completament el revers de les pínnules. El raquis de la làmina, de les pinnes i de les pínnules té un bonic color vermell sang.

Detall del pseudoindusi de Cheilanthes pulchella format per una làmina de cèl·lules transparents que neix a la vora de cada pínnula, es doblega cap a dins i cobreix els esporangis que es troben a cada costat del raquis de la pínnula. Quan les espores són madures, el pseudoindusi s'aixeca per a permetre que els esporangis es despleguin com a petites catapultes i dispersin les espores el més lluny possible de sa mare.

En aquesta imatge el pseudoindusi ja està completament aixecat, deixant veure els esporangis madurs que semblen bolletes negres. Cada esporangi envolta com un úter un grup d'espores.

Les falgueres del gènere Cheilanthes contenen diverses substàncies tòxiques, especialment ptaquilòsid i tiaminasa, que provoquen en el bestiar que els consumeix malalties greus que van des de incoordinació i somnolència fins a polioencefalomalacia i hematúria enzoòtica que solen acabar causant la mort a l'animal. La seva toxicitat és un mecanisme de defensa per a protegir-se de la depredació dels herbívors.



diumenge, 6 de novembre de 2011

Serra de Tramuntana de Mallorca, Patrimoni de la Humanitat

 El que la Unesco no sap

Fa 6 milions d'anys l'Illa de Mallorca era el cim d'una muntanya envoltada per un desert sense vida assotat per espantoses tempestes de sorra carregada de sal. En ple període Messiniense a finals del Miocè el Mar Mediterrani s'havia assecat quasi completament a conseqüència d'un canvi climàtic amb un refredament del clima global que havia provocat una severa reducció de les pluges a la conca mediterrània i l'acumulació de l'aigua dolça en forma de gel damunt l'Antàrtida, amb la consegüent baixada del nivell de l'aigua dels mars i oceans. Al mateix temps les plaques tectòniques europea i africana havien col·lisionat violentament i s'havia format el Massís Bètic-Rifeny, tancant el pas de l'aigua de l'Oceà Atlàntic cap al Mar Mediterrani. La disminució de les pluges i el cessament de l'aportació d'aigua oceànica havia assecat gairebé per complet la conca mediterrània, quedant només alguns llacs molt salats a les parts més baixes. Les muntanyes i els llacs estaven envoltats per una gruixada capa de terra morta formada per la sal i els sediments dels animals marins i les algues que un dia vàren poblar les aigües. 

Fantàstica vista de S´Illeta, un illot que es manté verge situat a pocs metres de la costa nord-oest de Mallorca. A la dreta s'alcen escarpats penya-segats que recorren la Serra de Tramuntana en tota la seva longitud i l'han preservat de la cobdícia humana per la seva inaccessibilitat. Són la part més maca i millor conservada de l´illa.

   Penya-segat a Sa Calobra, situada a la part central de la Serra de Tramuntana, amb una aigua extraordinariament neta. La darrera foca mediterrània de les Illes Balears, anomenada vell marí, Monachus monachus, abatuda a tirs per un guardia civil l´abril de 1958 en aigues d'Escorca, molt aprop del penya-segat de la imatge, segurament va descansar i va prendre el sol alguna vegada damunt les roques que es veuen a la part baixa de la foto.

Imatge del cim d'una muntanya de la Serra de Tramuntana en la qual destaquen les extraordinàries plantes anomenades coixinets de monja amb la seva típica forma arrodonida i aplanada cobertes d'espines temibles. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

El Mediterrani s'havia convertit en una immensa salina i des d'Àfrica i Àsia venien volant grans esbarts de flamencs rosats a alimentar-se de les algues, gambes vermelles, mosques Ephydra i caragolets que proliferaven dins les aigües salobres dels llacs mediterranis. El gregarisme d'aquestes aus convertia aquell paisatge de malson en un grandiós i ensordidor escenari de ballet amb milions de ballarines vestides de rosa que xapotejaven a l'uníson com engronsades pel vent, seguint el ritme d'una música eterna gravada als seus gens. Després de mirar totes a dreta i esquerra corbaven les 19 vértebres cervicals dels seus llargs colls i enfonsaven el seu curiós bec dins l'aigua salobre. Amb cada glopet filtrat la riquesa d'aquella solució càustica els premiava amb uns grams de nutritiu plancton, repetint cada dia centenars de vegades els mateixos moviments del ball que només elles coneixien. Aconseguien així extreure milers de tones d'algues i animalons, els quals es reproduien a un ritme endiablat nodrint-se a la vegada de les femtes, les plomes, els pollets morts i els ous nials dels flamencs en un interminable cicle de vida i mort que va durar un milió d'anys. Video Ball dels flamencs.

Algunes plantes hal.lòfiles com les salicornies, les salsoles, les suaedes i les sarcocornies sobrevivien amb les seves arrels adaptades al fang càustic dels marges dels llacs. Les pluges eren molt escasses i irregulars, una mica més generoses als cims de les muntanyes, on regnava a pler l'antílop nan Myotragus balearicus sense la pressió de cap depredador terrestre. Els seus únics enemics naturals eren les grans aus rapaces amb força suficient per a caçar algun exemplar jove, ferit o malalt.

Crani de Myotragus balearicus amb la seva robusta mandíbula adaptada al brostejar de les coriàcies plantes mediterrànies i els seus dos incisius de rata a la part inferior que vàren donar forma als coixinets de monja, com si d'un escultor es tractés. La depredació incessant d'aquest antílop durant milions d'anys va obligar a les seves plantes preferides a adaptar-se per a sobreviure mitjançant successives mutacions que les vàren portar a cobrir-se d'espines i a amagar els seus brots més tendres i nutritius dins el garbuix de les branquetes espinoses. El Myotragus balearicus es va extingir fa uns 4000 anys per la depredació despietada dels primers habitants de Mallorca i Menorca que el caçaven amb gran facilitat doncs les seves potes molt curtes i l'estructura òssia peculiar de les seves articulacions li impedien saltar i girar. Només podia avançar en línia recta i a escassa velocitat. Havia viscut plàcidament gairebé sense depredadors durant milions d'anys i en uns pocs decennis fou esborrat de la faç de la Terra.

Durant el milió d'anys que va durar el període Messiniense vàren sorgir per successives mutacions adaptatives nombroses espècies d'animals i plantes, moltes de les quals sobreviuen en l'actualitat com a vertaders tresors. És el cas del diminut Ferreret, Alytes muletensis, un petit calàpet endèmic de la Serra de Tramuntana de Mallorca en perill crític d'extinció que en els darrers anys ha hagut d'afrontar un altre greu problema que amenaça encara més la seva supervivència, una malaltia anomenada quitridiomicosis causada per un fong. Per sort està superant amb èxit aquesta malaltia i tot sembla indicar que sobreviurà.

Imatge d'un Ferreret. ( Aquesta fotografía és propietat de la magnífica pàgina web Racons de Tramuntana )

Entre les plantes que vàren sorgir durant el període Messiniense del Miocè tardà destaca una falguera la distribució actual de la qual ens parla clarament del moment en que va aparèixer sobre la terra després de successives hibridacions i mutacions adaptatives. Es tracta de l'Asplenium azomanes, un híbrid alotetraploide amb dos genomes complets al nucli de les seves cèl·lules. Un dels genomes li ve del seu progenitor macaronèsic, l'Asplenium azoricum, una falguera actualment endèmica de les Illes Açores i l'altre genoma d'un exemplar del complex trichomanes, tal vegada l'Asplenium trichomanes subsp. hastatum.

 Asplenium azomanes a l'encletxa d'una roca calcària orientada cap al nord-oest. Vaig fer la foto a les muntanyes que envolten la Vall de Sóller, situada en plena Serra de Tramuntana.

A la Vall de Sóller l´Asplenium azomanes s'ha hibridat amb l'Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens i ha donat lloc a l'Asplenium X tubalense, un vigorós híbrid alotetraploide que, àdhuc sent pràcticament estèril, aconsegueix generar alguna diplòspora fèrtil, les suficients per a perpetuar-se. Al contrari que el seu pare que fuig de la llum directa i aplica les seves frondes contra les pedres per a evitar els rajos solars, el seu fill híbrid adora el sol i estén les seves llargues frondes cap a la llum. La seva heliofilia és una herència del seu altre progenitor, l'Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens.

Les velles parets dels marges de Sóller plenes de molses i líquens i orientades cap al nord-oest són l'hàbitat de l'Asplenium azomanes i el seu fill l'Asplenium X tubalense. Totes les petites falgueres de la família de les Aspleniaceae que creixen a Sóller viuen damunt un substrat de molses i líquens. És una forma de simbiosi.

 Vall de Sóller envoltada de muntanyes que la protegeixen dels vents del nord, condensen als seus vessants en forma de rosada la brisa marina carregada d'humitat i creen un microclima càlid i humit ideal per a les petites falgueres híbrides que són un dels tresors botànics més desconeguts de la flora balear. Algun hivern els cims de les muntanyes es cobreixen de neu que es fon ràpidament i nodreix d'aigua dolcíssima les fonts que tan sàviament vàren saber trobar i canalitzar fa vuit segles els moros mallorquins, que vàren ser despullats de la seva estimada illa i convertits en esclaus a la seva pròpia terra. És de justícia reconeixer la seva inestimable aportació a l'arquitectura de les fonts, les canals de reg i els marges de la Serra de Tramuntana.

Durant el període Messiniense del Miocè tardà els fons marins de les zones costaneres de les illes de la Macaronèsia, d'Europa i d'Àfrica havien emergit fora de l'aigua per la baixada en uns 100 metres del nivell del mar i, juntament amb el recent format Massís Bètic-Rifeny, havien transformat aquella vasta regió en un tot continu amb poca aigua que les separés, la qual cosa permeté l'intercanvi d'espècies entre els diferents arxipèlags de la Macaronesia i, a la vegada, amb la Península Ibèrica i el nord d'Àfrica.

Mapa aproximat del Mediterrani occidental durant el Miocè tardà. La Serra de Tramuntana formaba part del Massís Bètic-Rifeny. El nivell de l´aigua dels llacs salobres augmentava o disminuia segons les pluges, de manera que durant alguns mil.lenis restàren pràcticament secs.

A mesura que el clima s'anava fent cada vegada més sec i fred algunes plantes subtropicales com l'Asplenium anceps i el seu fill híbrid alotetraploide, l'Asplenium azoricum, que havien sorgit a través de mutacions i hibridacions durant els primers milions d'anys del Miocè i estaven adaptats a un clima més càlid i humit, no vàren poder suportar la sequera i el fred de l'últim milió d'anys del Miocè tardà i les seves poblacions es vàren anar extingint des del nord cap al sud i des de l'est cap a l'oest, fins a quedar recluïts a les illes macaronèsiques. En l'actualitat l'Asplenium anceps sobreviu a les muntanyes de les Illes Canàries més humides, a l´Illa de Madeira i a les Illes Açores, mentre que el seu fill l'Asplenium azoricum ha quedat recluït a les Illes Açores, les més humides de la Macaronèsia.

En algun moment durant la seva retirada cap a l'oest l'Asplenium azoricum es va hibridar amb l'Asplenium trichomanes i va donar lloc a un vigorós híbrid alotetraploide molt més adaptat a la sequera i al fred, l'Asplenium azomanes, el qual ràpidament va superar l'esterilitat pròpia de tots els híbrids alotetraploides i amb diverses mutacions va aconseguir reproduir-se amb molt èxit, tant que va arribar a poblar les roques calcàries orientades cap al nord-oest de tota aquella vasta regió meridional de terres emergides.  

Distribució actual de l'Asplenium azomanes. 

En acabar el milió d'anys del període Messiniense el clima va sofrir un escalfament global que va fer augmentar les pluges i va fondre gran part dels gels antàrtics, de manera que les aigües oceàniques es vàren elevar en uns 60 metres. Al mateix temps les plaques tectòniques africana i europea es vàren separar partint en dues parts el Massís Bètic-Rifeny i es va formar entre elles un gran solc, l'Estret de Gibraltar, que va permetre de nou l'entrada d'aigua de l'Oceà Atlàntic cap al Mar Mediterrani. Aquesta aportació d'aigua oceànica juntament amb l'augment de les pluges va omplir de nou amb gran rapidesa la conca mediterrània que va deixar de ser un desert salobre en només uns 1000 anys. En elevar-se el nivell del mar les muntanyes es vàren transformar en illes, quedant emergits els cims i els vessants de les mateixes i la població de l'Asplenium azomanes va quedar fragmentada en tres regions separades pel mar: el sud de la Península Ibèrica, les illes Balears més occidentals i el Rif marroquí.

Immens alzinar pràcticament verge al vessant d'una muntanya de la Serra de Tramuntana. Aquest era l'hàbitat paradisíac del Myotragus balearicus.

 Des de fa més de 1500 anys l'home aprofita els suaus vessants de les muntanyes de la Serra de Tramuntana per a conrear oliveres, retenint la terra calcària amb parets de pedra seca en forma de terrasses.

L'Illa de Mallorca, igual que la resta d'illes mediterrànies, és doncs una gran muntanya que al final del període Messiniense fou envoltada per l'aigua i es va transformar en una illa. El cim d'aquesta gran muntanya anomenada Mallorca és l'actual Serra de Tramuntana que fa milions d'anys va formar part de la gran serralada del Massís Bètic-Rifeny. 

Inflorescències d'Arum pictum amb el seu negre espàdix que emet una desagradable pudor a carn putrefacta per a atreure les mosques carronyeres que són les seves polinitzadores.

Una altra planta balear molt abundant a la Serra de Tramuntana ens parla també del període Messiniense, l'Arum Pictum, un endemisme tirrènic que es va formar durant aquell convuls milió d'anys del Miocè tardà. Quan el Mar Mediterrani era un desert ressec les illes de Mallorca i Menorca estaven pràcticament unides amb una profunda vall entre elles i formaven una única gran illa que al seu extrem oriental s'unia amb l'illa de Sardenya amb molt poca aigua que les separés, formant juntament amb la veïna illa de Còrsega i el sud de França l'anomenada Regió Tirrènica, la qual cosa va permetre l'intercanvi de plantes i animals entre les aleshores muntanyes balears orientals, Còrsega, Sardenya i la costa francesa. L'Arum pictum viu doncs en l'actualitat a les illes que conformaven les muntanyes de la regió Tirrènica.

 Flors de Paeonia cambessedesii al març. El color dels pètals pot variar entre un rosat molt pàl·lid quasi blanc i un granat intens. Recoman ampliar la foto amb un doble clic per a apreciar millor la seva exquisida bellesa.

Una de les plantes més boniques de la Serra de Tramuntana és l'endèmica Paeonia cambessedesii amb unes flors espectaculars. La seva arribada a les illes Balears té també una estreta relació amb el període Messiniense. Fa uns anys uns prestigiosos botànics vàren realitzar un estudi genètic de totes les paeonies europees i asiàtiques. Després d'analitzar els resultats i comparar les variacions en els diferents marcadors genètics vàren concloure que totes les paeonies del Mediterrani procedeixen d'un híbrid ancestral asiàtic que es va formar fa milions d'anys per la hibridació entre dues paeonies dels altiplans de l'Àsia central. Des d'allí aquest híbrid antediluvià va anar colonitzant les terres de tota Àsia i Japó, arribant fins al Pròxim Orient. Després va prosseguir la seva expansió per tots els països riberencs del Mediterrani i tota Europa. A cada nou territori conquistat s'anava diferenciant en diferents espècies per successives mutacions adaptatives.

 Una altra flor de Paeonia cambessedesii amb el detall dels nombrosos estams grocs carregats de pol·len i el pistil vermell i ramificat al centre.

Quan un dels seus descendents va arribar a la regió Tirrènica en ple període Messiniense va colonitzar una després l'altra les aleshores muntanyes de Còrsega i Sardenya i des d'allà va saltar a Menorca i Mallorca. Després de la posterior pujada del nivell del mar, les muntanyes balears es vàren convertir en illes i la paeonia tirrènica va quedar aïllada i va sofrir diverses mutacions adaptatives fins a transformar-se en la nostra bellíssima Paeonia cambessedesii que en l'actualitat només viu a Mallorca, Menorca i Cabrera. Malgrat haver-hi centenars d'espècies de paeonia a Europa i Àsia, totes elles tenen els dos mateixos ancestres asiàtics.

 Dryopteris pallida subsp. balearica a l'encletxa d'una roca del Cap de Formentor situat a l'extrem nord de la Serra de Tramuntana.

A les muntanyes de la Serra de Tramuntana viu una falguera la història de la qual té també una estreta relació amb el Miocè tardà. Es tracta de la Dryopteris pallida subsp. balearica. Igual que l´Arum pictum i la Paeonia cambessedesii aquesta falguera nana de la família de les Aspidiaceae també procedeix del continent europeu. Abans de colonitzar les muntanyes balears a Europa hi vivia la Dryopteris pallida subsp. pallida, una falguera robusta de grans frondes que s´havia hibridat amb la Dryopteris oreades i havia donat lloc a un híbrid alotetraploide, la Dryopteris tyrrhena.

Quan el Mediterrani es va assecar durant el Messiniense, les espores de la Dryopteris pallida subsp. pallida i de la seva filla híbrida Dryopteris tyrrhena vàren aconseguir colonitzar les aleshores muntanyes de Còrsega i Sardenya i posteriorment el cim fresc i humit de la muntanya de Mallorca, és a dir, l'actual Serra de Tramuntana. La Dryopteris pallida subsp. pallida va sofrir una mutació nanitzant per a adaptar-se millor al clima ressec i calorós de Mallorca i donà lloc a la mallorquina Dryopteris pallida subsp. balearica, mentre que la Dryopteris tyrrhena va prosseguir en la seva expansió cap al Massís Bètic-Rifeny i va arribar fins a l'actual Serra Nevada granadina, única localitat d'aquesta falguera a la Península Ibèrica.

Vigorós exemplar de Dryopteris tyrrhena procedent del cim del Puig Major, la muntanya més alta de la Serra de Tramuntana, cultivat al Jardí botànic de Sóller per a evitar la seva extinció. L'exitós cultiu de les seves espores ha produït nombroses filles que permetran la repoblació al seu hàbitat natural.

La curiosa distribució actual de la Dryopteris tyrrhena en territori espanyol ens demostra el seu claríssim origen messiniense. Com en el cas de l'Asplenium azomanes, la posterior pujada del nivell del mar va aïllar les poblacions de Mallorca i Granada. A ambdues localitats està reclosa als frescos cims permanentment humits de les muntanyes més altes. A Mallorca està en perill crític d'extinció per la destrucció incessant del seu hàbitat i el brostejar despietat de les cabres assilvestrades. El nombre d'exemplars en estat silvestre no supera les dues dotzenes.

                     -----------------------------O------------------------ 

No vull acabar aquest article sense esmentar altres plantes endèmiques que viuen a la Serra de Tramuntana. A diferència de les ja esmentades no tenen un clar origen messiniense, però la seva bellesa o la seva raresa les fan mereixedores d'una atenció especial. Algunes d'elles viuen a les roques costaneres, unes altres als cims més elevats i les altres a les faldes de les muntanyes, especialment les orientades cap al nord i el nord-oest.

La diminuta Naufraga balearica, un altre tresor botànic de la Serra de Tramuntana. És l'única espècie del gènere Naufraga. Pertany a la família de les Umbelliferae.  

En els últims 30 anys la Naufraga balearica ha estat motiu d'una intensa polèmica entre botànics, ja que al principi se la considerava un endemisme estricte de Mallorca, però en 1981 fou trobada una petita població d'una planta aparentment idèntica a l'oest de l´Illa de Còrsega entre Cargèse i Piana. No obstant això dos anys després en 1983 un grup de botànics va tornar al mateix lloc i malgrat cercar-la intensivament no va aconseguir trobar-la. Des de llavors se la considera oficialment extinta a Còrsega.

Visió propera de les diminutes fulles de la Naufraga balearica.

L'única població coneguda de Naufraga balearica creix en una reduïda àrea del Cap de Formentor a l'extrem nord de la Serra de Tramuntana. No es descarta que puguin existir altres poblacions a la mateixa zona de Mallorca donat el difícil accés als replans rocosos dels penya-segats on viu. L'any 2006 fou catalogada en perill crític d'extinció, ja que el nombre de plantes adultes conegudes s'havia reduït dràsticament sense un motiu aparent, tal vegada pel canvi climàtic o l'augment de la contaminació. Els exemplars de les imatges són cultivats i vàren ser fotografiats al Jardí botànic de Sóller on sembla prosperar sense problemes. Esperem que aquest tresor botànic que porta entre nosaltres molts milions d'anys aconsegueixi sobreviure al brutal canvi climàtic provocat per la cobdícia i la insensatesa humanes.

El Senecio rodriguezii és un dels endemismes més bonics de les roques costaneres de Mallorca i Menorca. La planta és diminuta, les seves fulles són carnoses amb la superfície rugosa i pertany a la família de les Compositae. Sol créixer molt aprop de la mar a les roques esquitxades per les ones. Vaig fer la fotografia a la desembocadura d'un torrent que baixa de les muntanyes molt aprop de S´Illeta al municipi de Sóller.

Carex rorulenta, una Cyperaceae diminuta endèmica de les Illes Balears, especialment abundant a la Serra de Tramuntana. Vaig fer la fotografia a la Finca pública de Planícia al municipi de Banyalbufar.

 L'intens i lluminós color daurat de les floretes de la Brassica balearica, la petita col endèmica de Mallorca, alegra els cims de les muntanyes. El seu hàbitat preferit són les inaccessibles encletxes rocoses verticals fresques i ombrívoles on està a resguard de les cabres.

L'Ophrys balearica és l'única orquídia endèmica de les Balears. Pertany al grup de les Ophrys bertolonii. El seu label és vellutat d'un intens color granat fosc gairebé negre. La taca central en forma d'escut també és granat amb una cridanera lluentor metal·litzada. El ginostem sembla el caparrí d'una au amb el seu bec i els seus ulls ataronjats. Vista d'aprop és una flor d'una bellesa exquisida. Vaig fer la fotografia a una muntanya del municipi de Sóller situat a la part central de la Serra de Tramuntana. Recoman ampliar la foto amb un doble clic.

 
 L'Erodium reichardii és una planta diminuta de la família de les Geraniaceae. És endèmic de Mallorca i Menorca. Sol créixer damunt roques fresques i ombrívoles aprop de la mar. Vaig fer la fotografia a principis de març al Cap de Formentor situat a l'extrem nord de la Serra de Tramuntana.

L'Asplenium majoricum és un campió de la supervivència. Aquesta falguereta diminuta amb frondes que no solen superar els 5 centímetres de longitud és un dels tresors botànics més representatius de la Serra de Tramuntana. Es va originar per la hibridació entre l'Asplenium fontanum i l'Asplenium petrarchae subsp. bivalens, tots dos extraordinàriament escassos, els gens dels quals, davant el perill imminent d'extinció, han aconseguit sobreviure en el seu fill híbrid, molt més resistent al clima de Mallorca. És capaç de suportar fins a 6 mesos sense una gota de pluja amb la intel·ligent estratègia de l´estivació, en la qual es deshidrata completament fins a semblar mort i així roman fins que per fi a la tardor cau la primera pluja. En menys de 24 hores s'obra el miracle. Les frondes es rehidraten, reverdeixen, s'expandeixen i l'endemà l'Asplenium majoricum llueix tan fresc i ufanós com a la primavera, com si res hagués passat. El miracle és tan espectacular que, malgrat portar ja molts anys veient-lo cada tardor, se m'eixampla el cor i m'emocion com un nen davant l'explosió de vida d'aquestes falgueretes que cada any moren i ressusciten.

L'Asplenium trichomanes subsp. inexpectans és una altra raresa botànica de la Serra de Tramuntana. Aquesta petita falguera té les frondes molt fràgils amb la làmina com arrufada i acabada en una pinna apical gran. Tem el sol directe i la seva heliofòbia el porta a aplicar les seves frondes contra les pedres en un desesperat intent d'evitar els rajos solars.

El Barranc de Biniaraix situat en plena Serra de Tramuntana és en si mateix un espectacle d'una bellesa impactant i inoblidable. Està recorregut per un torrent del mateix nom i és l'hàbitat ideal de nombroses falgueres, especialment l'Asplenium majoricum i els seus híbrids: Asplenium X orellii, Asplenium X sollerense, Asplenium X reichsteinii i Asplenoceterach barrancense. També hi ha algun exemplar de Dryopteris pallida subsp. balearica.

 L'Asplenoceterach barrancense és una falguera híbrida extraordinàriament escassa, tant que en les meves  nombroses passejades per les muntanyes de la Vall de Sóller només he aconseguit trobar un exemplar. És producte de la increible hibridació entre l'Asplenium majoricum i el Ceterach officinarum subsp. officinarum. Per desgràcia aquest exemplar sofreix la depredació despietada de les cabres assilvestrades que es mengen les seves frondes diverses vegades a l'any i cada vegada està més afeblit. Els organismes que l'haurien de protegir l'ignoren.

 Aquí podem veure els dos progenitors de l'Asplenoceterach barrancense i el seu fill híbrid creixent arrelats dins la molsa que emplena els forats de la mateixa pedra calcària d'una paret de marge orientada cap al nord-oest a uns 300 msnm.

Un altre extraordinari tresor botànic és el Crocus cambessedesii. La seva bellesa i la seva floració efímera atreu nombrosos botànics europeus que viatgen fins a Mallorca amb l'única intenció de contemplar-lo i fotografiar-lo. Vaig fer la foto al camí costaner que porta fins al Torrent de Pareis.

El Torrent de Pareis, situat a Sa Calobra, durant milions d'anys ha anat excavant un profund barranc les elevades parets del qual acaben bruscament a la mar. 

 Fa uns anys vaig tenir una experiència tan fantàstica, tan espiritual i màgica que mai se m'oblidarà. Un matí de tardor em vaig aixecar molt prest amb la idea de cercar falgueres a les roques d'aquest barranc. Vaig arribar quan acabava de sortir el sol, els rajos de l'alba il·luminaven les escasses aigües del torrent, no hi havia ningú i vaig anar caminant barranc amunt damunt la gruixada grava del llit del torrent amb les altes parets rocoses a cada costat. De sobte em vaig donar compte que l'únic renou era el de les meves propies passes damunt la grava que les parets del barranc em retornaven amb el ressò. Em vaig detenir i vaig escoltar atònit l'impressionant silenci d'aquell lloc màgic. Era un espectacle meravellós de naturalesa pura, verge, intacta, el més semblant al Paradís Terrenal. El cor es va accelerar i va bategar amb força dins el meu pit i els meus ulls es vàren humitejar per l'emoció. Mai ho podré oblidar.

 
 Vella Phyllitis sagittata amb els seus bells sorus que es transparenten a contrallum. Aquesta escassa falguera d'una bellesa antediluviana viu feliç a les roques fresques del naixement del Torrent de Pareis. Les seves poblacions peninsulars estan en franca regressió, sobretot a Andalusia.

La petita composta rupícola Crepis triasii és un endemisme de Mallorca, Menorca i Cabrera. El seu hàbitat són les encletxes de les roques calcàries de l'alta muntanya orientades cap al nord i nord-oest. 

La labiada Phlomis italica és un altre endemisme de Mallorca i Menorca molt abundant a les clarianes dels vells alzinars de la Serra de Tramuntana. Les seves vistoses flors rosades i vellutades s'obrin al maig.

L'endemisme Rhamnus ludovici-salvatoris, dedicat a l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, estima el sol directe de l'alta muntanya de Mallorca, Menorca i Cabrera. Vaig fer la fotografia dels seus bellíssims fruits vermells a un vell olivar del llogaret de Caimari.


La Solenopsis balearica, antigament anomenada Solenopsis minuta subsp. balearica, és un altre endemisme de Mallorca de la família de les Campanulaceae. El seu petitissim tamany no resta bellesa a les seves flors. Viu a les parets dels penya-segats litorals de la Serra de Tramuntana i a les muntanyes d'Artà. La seva necessitat d'humitat permanent l'obliga a créixer dins les encletxes regalimants.

I finalment vull mostrar-vos aquesta flor tan brillant de Ranunculus weyleri, un diminut ranuncle endèmic de Mallorca que viu dins les encletxes de les roques orientades cap al nord al cim del Puig Major i a les muntanyes d'Artà.

Ara la UNESCO, coneixent un poc més aquests tresors botànics, tindrà més motius per a apreciar els valors naturals d'aquesta joia mediterrània que tan encertadament va declarar Patrimoni de la Humanitat.