diumenge, 9 de desembre del 2012

Feijoa sellowiana, li encanta el Mediterrani

Feijoa sellowiana, Acca sellowiana, Orthostemon sellowianus, aquests són alguns dels noms científics d'aquesta planta sud-americana, adaptable, rústica, bella i amb deliciosos fruits, virtuts que l'han portat a conquistar el Mediterrani de la mà de l'home. Es conrea principalment com a planta ornamental per la seva floració espectacular i també pels seus fruits verds de la grandària d'un ou de gallina l'exòtic sabor de la qual recorda a la pinya tropical. El seu nom popular més estès és guaiaber del Brasil.

Feijoa sellowiana coberta de flors a finals de maig. Quan surt el sol aquestes cridaneres flors són un reclam irresistible per a les abelles que són les seves principals pol.linitzadores al Mediterrani, encara que a la seva Sud-amèrica natal també són visitades i pol.linitzades pels colibrís, atrets per les gotetes del dolç nèctar situat a la base dels estams.

Les flors són espectaculars amb els seus nombrosos estams disposats en forma de brotxa típics de totes les Myrtaceae. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic).

Els filaments dels estams són d´un viu color vermell sang i les anteres carregades de pol·len dels seus extrems d´un suau color blanc groguenc. El pistil femení és lleugerament més llarg i més fosc que els estams i acaba en un estigma punxegut. Els pètals en nombre de quatre són rosats per l´anvers i d'un lluminós blanc immaculat pel revers. La seva vora revoluta cap amunt fa més visible el revers blanc que l´anvers rosat. Per sota dels pètals es troben quatre sèpals molt més petits de color marró-vermellós per damunt i verds per davall.

Brotació primaveral a principis d'abril. Es poden veure algunes poncelles incipients que s'obriran a finals de maig. Aquest arbust és de fulla perenne, encara que de vegades en ple estiu si plou poc perd bastantes fulles. El mateix li ocorre en ple hivern si fa molt de fred.

Fulles de feijoa de color verd-grisenc i brillants per l´anvers a principis de desembre. A la primavera i estiu les fulles són més fosques.

Flors recent fecundades iniciant el creixement dels ovaris. S'aprecia el revers blanquinós de les fulles i els quatre sèpals de les flors que persisteixen a l'extrem dels fruits una vegada madurs.

Fruit de guaiaber del Brasil de la varietat "Mammuth" amb les restes dels sèpals a l´extrem, detall típic de tots els fruits de les Myrtaceae.

Fruits de Feijoa sellowiana de la varietat "Triumph", més petits i ovalats que els de la varietat anterior.

Fruit de guaiaber del Brasil "Triumph" xapat en sentit longitudinal.

La sucositat de la polpa s'aprecia millor d´aprop. Es veuen algunes llavors immerses a la part central de la polpa que té un aspecte hialí per contenir més aigua i més sucres. Aquesta sucositat de la polpa que envolta les llavors és una estratègia de les plantes que depenen gairebé exclusivament de les aus per a la dispersió de les seves llavors. Els ocells perforen els fruits amb els seus becs a la recerca del centre sucós ric en sucres on estan les llavors. Una vegada digerida la polpa, l'au excreta les llavors ja ben escarificades pels àcids digestius lluny de la planta mare.

Polpa d'una altra feijoa "Triumph" tallada en sentit transversal. A més de ser una excel·lent fruita de taula, amb la seva polpa rica en vitamina C i antioxidants es poden preparar sucs, gelees, melmelades, gelats, sorbets i pastissos.

Els quatre compartiments de l'ovari de la flor es transformen en aquesta cridanera creu sucosa. Les llavors es troben als extrems dels quatre braços de la creu.

Feijoa sellowiana de 15 anys nascuda de llavor. Pertany a la varietat "Mammuth". A l'esquerra es veu un lúcumo del Perú de 26 anys i a la dreta un alvocat carregat de fruits que vaig empeltar fa uns 10 anys.

El guaiaber del Brasil és un arbust de no més de 4 metres d'altura amb el tronc ramificat des de la base. Aquest fruiter creix de forma natural a les zones muntanyenques del sud del Brasil, nord d'Argentina, Colòmbia, Uruguai i est de Bolívia. És resistent al fred moderat, però mor fulminat a temperatures inferiors a -12ºC. No és apropiat per a ser conreat en zones excessivament àrides i caloroses. Viu molt a gust en clima mediterrani proper al mar. A Europa es conrea des de fa molts anys al sud de França.



dissabte, 1 de desembre del 2012

Kiwano del Kalahari, la llepolia dels elefants, rinoceronts, girafes i...humans.

El kiwano, meló espinós, cogombre africà, kino, milú, gaka o gakachika és una cucurbitàcia de nom científic Cucumis metuliferus, adaptada al capritxós cicle de les pluges del Desert del Kalahari.

El fruit de Cucumis metuliferus, en madurar, adquireix un bonic color verd ataronjat amb uns curiosos dibuixos geogràfics que recorden les pintures dels aborígens australians. És ovalat i està cobert d'espines en forma de banyes de rinoceront. S'utilitza per això com a element decoratiu als centres de taula i barrejat amb altres fruites a les paneres de fruites. Es consumeix pelat i tallat en daus o rodanxes especialment en amanides. També es pot esprémer com una llimona obtenint un deliciós suc molt ric en vitamines i antioxidants, que pot ser consumit al natural o bé congelar-se i transformar-lo en un refrescant sorbet estiuenc.

La polpa del kiwano del Kalahari té un aspecte apetitós es talli com es talli. És molt sucosa, amb un punt àcid molt refrescant que fa riure als altres comensals, ja que obliga a fer carusses en mastegar-la. No fa falta retirar les llavors, tasca força difícil donada la seva petitesa i la seva escassa consistència. De fet, és així com aquesta planta aconsegueix dispersar les seves llavors, viatjant dins els budells dels animals del desert que es mengen els seus fruits, especialment els elefants, rinoceronts i girafes, pels quals és una petita llepolia, una sucosa delícia que els refresca i calma la gargamella de tanta herba resseca i coriàcia que és el seu aliment al desert.

La planta original silvestre és molt rica en cucurbitacines, unes substàncies extremadament amargues i irritants per al tub digestiu dels mamífers, provocant-los nàusees, vòmits, dolors còlics i diarrea. Als elefants, girafes i rinoceronts aquest efecte purgant els va de meravella. Consumir uns pocs kiwanos no només no els fa mal, sinó que els aporta vitamina C i, en irritar el seu tub digestiu, els facilita el trànsit intestinal i l'evacuació de les nombroses fibres vegetals entrevessades als plecs del seu llarguíssim còlon.

  En contrapartida el kiwano aconsegueix que les seves llavors siguin escarificades amb els sucs digestius d'aquests grans herbívors i posteriorment defecades lluny de la planta mare, caient sobre l'arena immerses en un magnífic compost natural que els serveix d'abonament. Així poden romandre mesos i fins i tot anys, fins que per fi una esporàdica pluja torrencial tan típica dels deserts els permet germinar, florir i fructificar en tan sols tres mesos, aprofitant així l'efímera humitat del sòl arenós. Els seus llargs sarments típics de les cucurbitàcies s'estenen de forma radial sobre l'arena o bé s´enfilen damunt algun arbust o arbre proper i en cada entrenús es desenvolupa un fruit que, en madurar, adquireix un cridaner color ataronjat i exhala un irresistible perfum, que atreu de bell nou als elefants, rinoceronts i girafes i així es repeteix el cicle de la seva vida.

Els fruits conreats per a consum humà són una varietat mutant seleccionada des de l´antiguitat que no té cucurbitacines, per la qual cosa no són ni amargs ni purgants. A Àfrica es conreen especialment a Zimbabue on reben el nom de gaka o gakachika. Fora del seu continent d'origen el seu cultiu s'ha estès a tots els països del món amb un clima favorable, sobretot a Israel, Xile, Estats Units, Nova Zelanda, Austràlia, Brasil, Itàlia i el sud d'Espanya (Almuñecar). El nom kiwano l'hi varen posar els agricultors de Nova Zelanda en al·lusió al seu altre cultiu més conegut, el kiwi. Tots dos fruits, un africà i l'altre xinès, són àmpliament conreats en aquest país austral, on s'han anat seleccionant cultivars cada vegada més sucosos i aromàtics.
 
 
 Flor masculina de kiwano. Les tiges i el pecíol de les fulles estan coberts de tricomes.

Flor femenina de Cucumis metuliferus amb l'ovario cobert de protuberàncies que, en madurar, es transformaran en espines còniques.

Fruit de kiwano just després de la fecundació a mitjan agost.

Detall de les protuberàncies que en madurar s'enduriran i es convertiran en espines.

Fruit de kiwano a finlas d'agost iniciant la seva maduració. En pocs dies adquirirà un cridaner color ataronjat, moment en què ja podrà ser consumit.

Les llavors de kiwano del Kalahari es poden comprar fàcilment online a webs de venda de llavors. La millor època per sembrar-les és de maig a agost.

I per a acabar, aquí teniu una deliciosa amanida amb un gust àcid tan especial que fa entrar en gana. Es pot consumir com a primer plat o bé acompanyar uns bistecs de vedella, unes costelles de be o de porc, un conill torrat, unes guatlles, unes sardines, uns calamars o unes sèpies a la brasa. També combina perfectament amb unes broquetes morunes o uns llagostins.

Amanida de Kiwano del Kalahari.
Refrescant amanida elaborada amb la polpa de dos kiwanos ben madurs tallats en rodanxes, acompanyant-los amb tomàtiga, olives farcides d´anxova i fulles d´enciam vermell arrissat, tot amanit amb oli d´oliva verge extra, farigola en pols i sal. Vos puc assegurar que és tan apetitosa i deliciosa que et queden ganes de repetir.