dissabte, 31 de desembre del 2011

Christella dentata: nascuda per sobreviure

Mentre s´extingeix a Espanya, envaeix nous territoris.

La falguera Christella dentata, també anomenada Cyclosorus dentatus, Cyclosorus nymphalis i Thelypteris dentata, té una àmplia distribució tropical i subtropical, especialment a Austràlia, Nova Zelanda, Polinèsia, Àfrica subsahariana, Madagascar, arribant en el seu límit més septentrional a les Illes de la Macaronèsia (Açores, Canàries, Madeira, Cap Verd), sud de la Península Ibèrica, sud d'Itàlia i Creta. 

La facilitat del seu cultiu com a planta de jardí li ha permès dispersar les seves espores i assilvestrar-se en nous territoris amb un clima favorable, especialment a Amèrica. A Hawaii va ser introduïda en 1887 i en pocs anys es va assilvestrar amb tant d´èxit que ara és una de les falgueres més abundants en aquelles illes. Allà s´hibrida amb relativa facilitat amb l'endèmica Christella cyatheoides, donant lloc a un híbrid triploide estèril.

  Christella dentata creixent a un barranc humit i ombrívol a la cara nord del Monte Carneiro situat a l´Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. Al seu voltant es pot veure una catifa de fulles de l´alòctona assilvestrada americana Tradescandia fluminensis, anomenada vulgarment amor d'home.

L'any 2002 es va donar per extingida l'única població coneguda de Christella dentata a la Península Ibèrica, concretament al Parc Natural dels Alcornocales de Cadis, molt prop de l'Estret de Gibraltar. Els tècnics de la Conselleria de Medi ambient d'Andalusia sabien que els últims exemplars coneguts estaven en molt mal estat, molt afeblits, sense brostar frondes noves i amb les frondes velles molt deteriorades. En ser una falguera amb un rizoma rastrer molt resistent que rebrota amb facilitat després de perdre les frondes quan les condicions d'humitat i temperatura tornen a ser favorables, confiaven que així ocorregués, però aquell any 2002 quan vàren anar a comprovar el seu estat ja no vàren trobar cap Christella dentata. Les seves frondes i rizomes s'havien descompost i havien desaparegut entre la fullaraca del sotabosc.

La Christella dentata es va originar com a espècie en el Terciari. La seva màxima expansió va tenir lloc quan Europa gaudia d'un clima tropical càlid i humit amb selves exuberants. El posterior refredament progressiu del clima europeu va anar extingint la Christella dentata del nord cap al sud i la va obligar a recloure's als boscos de laurisilva de la província de Cadis, semblants als de la Macaronèsia, amb un clima subtropical permanentment humit.

Uns anys abans ja s'havia donat per extingida a Galícia l'altra població peninsular coneguda de Christella dentata que creixia al costat de surgencias termals damunt murs de granit a la província d'Orense. L'aigua calenta termal li havia permès sobreviure gairebé miraculosament durant milions d'anys, mentre al seu voltant els seus congèneres desapareixien fulminats pel fred i la sequera.

Així doncs la Christella dentata ibèrica ja no existia, s'havia extingit irremeiablement. No obstant això, després de la decepció inicial, els tècnics andalusos vàren reaccionar, no es donàren per vençuts i volgueren provar un darrer i desesperat recurs. Al novembre de l'any 2002 vàren recollir el substrat superficial del terreny on havia viscut la darrera població gaditana i el vàren dur al Laboratori de Propagació Vegetal del Viver de San Jerónimo, els tècnics del qual, assessorats per científics de la Universitat de València, vàren sembrar aquell substrat en un mitjà i unes condicions de temperatura i humitat ideals per a la germinació de les hipotètiques espores de Christella dentata que hi pogués haver encara viables.

La perspicàcia dels tècnics andalusos donà els seus fruits i al cap de dos anys, al setembre de l'any 2004, es va produir l'anhelat miracle. Unes diminutes Christellas vàren germinar entre l'embull de fongs, molses, algues i altres falgueres sorgides de les nombroses i variades espores contingudes al substrat. Eren tan petites que vàren haver d'esperar set mesos al fet que creixessin per agafar unes mostres de les seves frondes i analitzar-les per confirmar la seva identitat. 

Jove Christella dentata cultivada al Jardín botánico del Aljibe situat al municipi d´Alcalá de los Gazules a la província de Cadis.

Quan assoliren la maduresa, els tècnics vàren cultivar les seves primeres espores i vàren obtenir nombrosos exemplars, de manera que a l'abril de l'any 2006 vàren poder sembrar al seu antic hàbitat les deu primeres Christella dentata salvades de l'extinció. La repoblació va ser un èxit rotund. Actualment els exemplars sembrats sumen diverses dotzenes i per protegir tan preuat tresor la ubicació exacta es manté en secret. Es troben en una propietat privada el propietari de la qual col·labora activament en la seva conservació.

Una vegada assegurada una població estable en el seu medi natural, el Govern andalús va procedir a enviar diversos exemplars de Christella dentata a tots els jardins botànics d'Andalusia, perquè els cultivassin i guardassin les espores als seus bancs de germoplasma, garantint així encara més la seva supervivència.

Fronda tendra de la Christella dentata anterior. Crida l´atenció el intens color verd clar que és més fosc als ejemplars adults.

A la part baixa d'aquesta imatge es veu una Christella dentata adulta parcialment coberta per un Athyrium filix-femina. La foto es va fer al Monte Carneiro situat a l´Illa açoriana de Faial. Al costat de les dues falgueres es pot veure una espècie invasora, Hedychium gardnerianum, una planta de jardí originària de l'Himàlaia que a les Açores s'ha assilvestrat amb tant d´èxit que, igual que a Nova Zelanda i Hawaii, ha acabat convertida en una incontrolable plaga vegetal.

Mateixa Christella dentata anterior vista d'aprop. A la fronda es pot veure el detall de les dues pinnes basals els àpexs de les quals es dirigeixen cap amunt dibuixant una V ampla, mentre que les altres pinnes estan en un mateix plànol horitzontal. Crida també l'atenció la punta acuminada o caudada de la làmina, la qual s'estreny bruscament i acaba en un llarg i punxegut àpex. Les pinnes laterals també tenen l'àpex acuminat o caudat. Un altre detall cridaner és la major grandària de les pinnes centrals respecte a les basals. A les frondes dels exemplars joves aquests detalls no estan tan definits.

Fronda d'una jove Christella dentata d'un viu color verd clar. Crida l'atenció el raquis gris de la làmina que és verda a l'àpex i es va enfosquint progressivament a mesura que s'apropa al pecíol, el qual és gairebé negre. Es veuen les dues pinnes basals més petites i disposades en forma de V ampla. Les frondes poden superar els 70 centímetres de longitud.

Raquis de color gris molt fosc gairebé negre que es continua amb el pecíol del mateix color. Com la resta de la fronda està cobert de pèls o tricomes..

Pinnes linear-lanceolades i acuminades de Christella dentata. El marge està xapat de manera que les divisions arriben a la meitat del semilimbe (pinnatifides) o bé aprofundeixen una mica més sense arribar al raquis (pinnatipartides). Les pínnules estan disposades oblíquament sobre el raquis de la pinna i tenen l'àpex arrodonit.

Fronda nova de Christella dentata a principis de maig.

Sorus madurs a finals de desembre.

Els sorus de Christella dentata són orbiculars i estan situats damunt els nervis de les pínnules, equidistants del marge i del nervi mitjà. L´indusi és reniforme i està cobert de pèls rígids. A la foto no es veu, doncs ja s'ha aixecat per a permetre que els esporangis es despleguin i dispersin les espores.

Sorus anteriors en els quals es veu l´indusi ja sec i arrufat i els cridaners esporangis com petites bolletes negres. Es veuen molt bé els pèls o tricomes, sobretot damunt el raquis de la pinna i els nervis de les pínnules.

Microfotografia d´un sorus madur amb els esporangis en plena dispersió de les espores.

Esporangi de Christella dentata vist al microscopi a 400 augments. La borsa transparent ja parcialment esqueixada encara conté les espores.

Un altre esporangi de Christella dentata amb la borsa transparent ja completament esqueixada i buida.

Els pels o tricomes que cobreixen la làmina en toda la seva superfície poden ser curts i llargs. A la foto es veu un tricoma llarg vist al microscopi a 400 augments.

Tricoma curt de Christella dentata amb una espora.

Espores papiloses de Christella dentata mesurades en micres.





dissabte, 24 de desembre del 2011

Pteris incompleta: una falguera espectacular

Està en perill d'extinció

La vaig veure per primera vegada a un barranc molt humit i ombrívol davall les tupides capçades d'un bosc de laurisilva, situat a la vessant nord del Monte Carneiro de la petita illa açoriana de Faial. Era un vell exemplar gegantí amb llargues frondes de negres pecíols esteses cap a l'escassa llum que es filtrava entre les fulles de la coberta del bosc. L'ambient era molt humit, feia olor de terra bona i l'exuberant vegetació em transportava a temps passats, quan la natura era encara un paradís.

Magestuosa Pteris incompleta a l'illa de Faial. Les seves frondes superaven els 150 cms. de llargària. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Davallant pel caminoi de les Voltes de Taganana en ple Parc Rural d'Anaga, situat a l'extrem nord de l'illa de Tenerife, em vaig trobar amb aquesta bella Pteris incompleta plena de vida, brostant vigorosament frondes noves a principis de maig.

Pteris incompleta pertany a la família de les Pteridaceae i viu a tota la Macaronèsia (Canàries, Açores i Madeira, excepte Cap Verd), al nord del Marroc (Tànger) i a dues localitats de la Península Ibèrica: al Parc natural dels Alcornocales a la província espanyola de Cadis i a la Serra de Sintra a Portugal prop de Lisboa. És una falguera molt escassa i està catalogada en perill d'extinció a la Llista Vermella de la Flora Vascular Espanyola.

Imatge propera de les grans frondes de la Pteris incompleta anterior. L'àpex de la làmina i de les pinnes és caudat o acuminat, és a dir, allargat i estret en forma de coa o cauda. La làmina té les pinnes pinnatisectes a l'àpex, bipinnatisectes a la part mitjana i tripinnatisectes a la base. El raquis és verd. El pecíol té un cridaner color negre atzabeja i és més curt que la làmina.

En aquesta imatge es veuen bé els pecíols negres de les frondes. Vaig fotografiar aquesta jove Pteris incompleta al Vulcao dos Capelinhos, situat a l'extrem nord de l'illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores, on va tenir lloc la darrera erupció volcànica en territori portuguès el 1957.

Pinnes linear-lanceolades que s'inserten oblíquament al raquis de la làmina en forma alterna o suboposada.

Les pínnules són lleugerament falcades (en forma de falç) i no peciolulades (no tenen pecíol) i s'inserten amb una àmplia base en forma obliqua al raquis de la pinna.

Els sorus són tal vegada la part més bonica i identificativa de la Pteris incompleta. Estan situats a la vora de les pínnules, sent major el sorus del marge basal. El seu nom "incompleta" es deu al fet que, a diferència de la majoria de Pteridaceae, els sorus de la Pteris incompleta no ocupen tota la vora de la pínnula, sinó només entre 1/5 i 2/3 de la mateixa. Cada sorus està cobert per un pseudoindusi sencer, escariós i persistent d'un color blanc-grisenc. A la imatge es veuen els esporangis madurs guaitant per davall el pseudoindusi després de desplegar-se explosivament per a dispersar les espores. Recoman ampliar la foto amb un doble clic.

Esporangi de Pteris incompleta ja desplegat després de la dispersió de les espores. Es veu la membrana esqueixada de la bossa on s'han format les espores, que han estat alimentades per l'anell de cèl·lules d'un cridaner color vermell foc que fa la funció de placenta.

Espores de Pteris incompleta mesurades en micres. Són tetraèdriques i muricades, és a dir, amb la superfície plena de púes o agullons.



diumenge, 18 de desembre del 2011

Nephrolepis exaltata var. bostoniensis

Una bella invasora americana

La Nephrolepis exaltata és una de les falgueres de jardí més cultivades a totes les regions de la Terra amb climes subtropicals, mediterranis i temperats exempts de gelades. El seu hàbitat natural són els boscos humits i els pantans. Té una gran facilitat per a reproduir-se vegetativament a través de l'emissió d'arrels exploradores, la qual cosa li confereix un caràcter invasor que arriba a convertir-la en una vertadera plaga quan el clima i l'hàbitat li són favorables. Igual que la Nephrolepis cordifolia pertany a la família de les Oleandraceae.

Nephrolepis exaltata de la varietat bostoniensis, conreada a la terrassa d'un hotel de la ciutat de Funchal a l´Illa de Madeira. Les seves llargues, amples i erectes frondes la diferencien cridanerament de l'espècie Nephrolepis cordifolia, les frondes de la qual són més estretes i de menor tamany. Ampliant la foto amb un doble clic es pot veure com el rizoma ha emès llargues arrels exploradores, de les quals brosten noves falgueres, clons idèntics de la seva mare.

Un brot d´arrel de la Nephrolepis exaltata var. bostoniensis anterior a principis de maig. Es veuen les arrels exploradores que creixen cercant nous terrenys i van emetent brots nous.

Les mateixes arrels anteriors emetent nous brots a més d'un metre de distància de la seva mare.

Fronda nova d'un dels brots d'arrel de la imatge anterior. Com ocorre amb les frondes noves de la majoria de les falgueres, la de la imatge segueix la Seqüència matemàtica de Fibonacci mentre es va desplegant. Crida l'atenció la seva tupida pilositat blanquinosa.

La Nephrolepis exaltata és una falguera americana originària de Florida, Mèxic, Cuba, República Dominicana, Haití, Jamaica, Puerto Rico, Brasil i Guyana francesa, encara que s'ha assilvestrat i naturalitzat a altres països americans amb un clima càlid sense gelades, així com també a molts altres països d'Àfrica, Ásia i la Polinèsia. A les Illes de la Macaronèsia, especialment a Canàries, també s'ha assilvestrat però encara no s'ha convertit en una plaga preocupant. A través del cultiu s'han seleccionat moltes varietats o cultivars: Bostoniensis, Aurea, Chidsii, Elegantissima, Hillii, Mini Ruffle, Silver Balls, Green Fantasy, Montana, Teddy Junior, Todeoides, Whitmanii Improved, Rooseveltii, etc...La varietat Bostoniensis és el cultivar més àmpliament conreat. Aquesta bella mutació va ser descoberta en un carregament de Nephrolepis exaltata amb destinació a Boston procedent de Filadèlfia en 1894.

Com ja he assenyalat al principi d'aquest article, totes les Nephrolepis tenen una forta tendència invasora, tant a través d'espores com a través de brots d'arrel. A la imatge es veu el tronc d'una palmera canària, Phoenix canariensis, cobert de brots de Nephrolepis exaltata, sorgits tots a partir d'un únic exemplar nascut d'una espora assilvestrada procedent d'un jardí proper, creixent com epifita entre les restes seques de les fulles de la palmera. Tots els brots estan units per les seves arrels, sent en realitat un sol individu. La foto es va fer a un jardí públic de la ciutat de La Ototava a l´illa de Tenerife.

Fronda nova de Nephrolepis exaltata var. bostoniensis. Crida l'atenció la gran amplària de la seva làmina, detall que la diferencia de la varietat comuna de Nephrolepis exaltata, com es pot veure a la imatge de la falguera epifita anterior, de frondes una mica més estretes i menys vigoroses. A la Nephrolepis cordifolia les frondes són encara més estretes i més curtes.

Fronda ja completament desenvolupada de Nephrolepis exaltata var. bostoniensis. Crida l'atenció el raquis d'un brillant color marró caoba i la vora crenada de les seves llargues pinnes. Les frondes d'aquest cultivar poden mesurar entre 50 i 250 centímetres de longitud i fins a 16 centímetres d'amplària.  

Donant la volta a la fronda anterior es veuen els bellíssims sorus arrodonits plens d'espores madures disposats en dues fileres seguint la vora de cada pinna. Les pinnes tenen un curt pecíol i es disposen de forma alterna sobre el raquis. A la seva base tenen dues aurícules arrodonides que no arriben a abraçar al raquis. Aquest últim detall la diferencia clarament de la Nephrolepis cordifolia,  les pinnes de la qual no tenen pecíol i a la seva base presenten dues aurícules que abracen al raquis.

 Detall de les aurícules basals de les pinnes de Nephrolepis cordifolia, que abracen al raquis i no tenen pecíol. Aquesta diferència tan cridanera serveix per a identificar correctament les dues Nephrolepis més conreades al Món.

Sorus madurs just abans d'iniciar la dispersió de les espores. Cada sorus està cobert per un indusi reniforme o arrodonit-reniforme unit a la pinna per la seva part central a manera de paraigua que s'obre cap a fora per a permetre que els esporangis es despleguin i dispersin les espores. Aquest indusi arronyonat li dóna el nom al gènere: la paraula grega Nephro significa ronyó i la paraula Lepis escata, és a dir, escata en forma de ronyó, per la forma reniforme de l´indusi que cobreix els esporangis.

Imatge propera dels sorus de Nephrolepis exaltata var. bostoniensis amb el detall de l´indusi reniforme o arrodonit-reniforme a manera de paraigua que cobreix cada sorus i s'obre cap a fora. Ampliant la imatge amb un doble clic es veuen molt bé els esporangis marrons que es despleguen explosivament i dispersen les espores el més lluny possible de la seva mare. Damunt la pinna es veuen diminuts puntets marrons que són espores recent dispersades.

Bellíssim esporangi de Nephrolepis exaltata var. bostoniensis amb un curt esporangiòfor a la seva part inferior que està aferrat a la superfície inferior de la pinna i rep d'ella l'aigua i els nutrients per a alimentar les espores en formació, les quals creixen dins de la borsa transparent abraçada per l'anell de cèl·lules, que té una funció semblant a la placenta de l'úter dels mamífers.

Espores de Nephrolepis exaltata var. bostoniensis. El seu petit tamany inferior a 39 micres indica que es tracta d'una falguera diploide.


diumenge, 11 de desembre del 2011

Geranium maderense: la seva bellesa enamora els jardiners

La seva vida és curta, entre dos i quatre anys, però després de la seva mort deixa milers de llavors que germinen al voltant del cadàver de sa mare i umplen de color i vida els sotaboscos parcialment ombrejats que són el seu hàbitat preferit. El Geranium maderense, que com el seu nom indica és endèmic de l'illa de Madeira, ha enamorat els afeccionats a la jardineria de totes les regions del Món amb un clima semblant al de la seva illa original, és a dir, subtropical humit i mediterrani costaner sense gelades. 

 Flors i fruits de Geranium maderense cultivat al Jardí botànic de Funchal de l'illa de Madeira.

A les zones costaneres de Califòrnia s'ha assilvestrat i cobreix grans superfícies amb una floració espectacular. Està tan adaptat a viure damunt la fullaraca dels sotaboscos que fins i tot colonitza el sòl àcid i tòxic de les grans plantacions forestals d'eucaliptus, on molt poques plantes aconsegueixen sobreviure a la toxicitat dels olis i essències de les seves fulles en descomposició.

 Magnífic exemplar de Geranium maderense de gairebé dos metres d'altura creixent a l'ombra de dues palmeres del Jardí botànic de Funchal. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

En estat silvestre és una planta relativament escassa. En el meu viatge a Madeira no la vaig poder veure creixent al seu hàbitat natural, només al Jardí botànic de Funchal i a qualque jardí particular. L'he vist també al Jardí botànic do Faial de l'Arxipèlag de les Açores, al Jardí botànic de l'Orotava de Tenerife, al Jardí botànic de Lisboa i al Jardí botànic de Sóller a l'illa de Mallorca, on el cultiven amb molt d'èxit al sotabosc d'un petit bosquet de plantes de Laurisilva macaronèsica. Des que varen sembrar el primer exemplar fa més de deu anys s'ha anat reproduint per si mateix a través de les seves pròpies llavors a mesura que morien els exemplars més vells. 

Grup de Geranium maderense en plena floració a mitjan maig. Les seves lluminoses flors umplen de color el sotabosc de palmeres i arbres de Laurisilva del Jardí botànic de Funchal.

Fulles d'un exemplar jove de Geranium maderense cultivat al Jardí botànic de Sóller.

Lluminosa flor de Geranium maderense amb un fruit immadur al seu costat, fotografiats al Jardí botànic de Lisboa a principis de maig.

El seu èxit és tan gran que es ven a multitud de vivers de jardineria de tot el món i les seves llavors es poden comprar fàcilment per internet amb la Visa sense necessitat de sortir de casa. Fins i tot ja es comercialitzen cultivars mutants amb flors blanques i granades. 

Una altra flor de Geranium maderense. Ampliant la foto es pot apreciar el detall de l'abundant pilositat glandulosa que cobreix les tiges d'aquesta Geraniaceae.

D'aquí a uns anys és possible que se seleccionin cultivars mutants resistents al fred que puguin sobreviure a les gelades i fins i tot que aconsegueixin ultrapassar el límit màxim de quatre anys de vida i es converteixin en perennes. Com més es conrea una planta més possibilitats hi ha que s'aïllin exemplars amb mutacions interessants. El temps ho dirà.

De moment aquesta planta macaronèsica ha captivat els jardiners per la seva bellesa i des de la seva diminuta illa atlàntica ha aconseguit estendre la seva població d'una manera exponencial a pràcticament totes les regions temperades i subtropicals de la Terra. Moltes plantes com aquest gerani que a la seva regió d'origen són escasses o fins i tot estan en perill d'extinció, quan es cultiven tenen un èxit espectacular.


diumenge, 4 de desembre del 2011

Adoren el déu Sol

Saben que els dóna la vida

Cada matinada l'esperen ansioses, famolenques de llum. Com antenes parabòliques especialment dissenyades per captar el màxim de rajos solars, les plantes dirigeixen les fulles i les flors cap al seu déu Sol, el qui els dóna la vida, i el segueixen en el seu moviment fins al capvespre, sempre mirant-lo de cara.

 Tal vegada el millor exemple seria un camp de gira-sols. La bellesa d'aquestes plantes en plena floració és extraordinària. Totes les flors miren el seu déu amb veneració, amb humilitat, amb respecte, lleugerament inclinades, però sense perdre'l de vista ni un moment. Les seves tiges es retorcen per seguir-lo des que treu el cap a l'entrelluu per llevant, fins que es pon també a l'entrelluu per ponent. Les fulles estan disposades en un plànol lleugerament inclinat de nord a sud i giren al mateix ritme que les flors, de manera que aconsegueixen captar els rajos solars amb una eficiència impossible de superar.

Us preguntareu a què ve que les flors tenguin tanta avidesa pel sol si no realitzen la fotosíntesi. La resposta la teniu en aquesta inflorescència de gira-sol. A dalt a l'esquerra està el motiu de la seva exagerada heliofilia: una abella pol·linitzadora libant el nèctar de les flors recentment obertes i pol.linitzant-les amb el pol·len aferrat al seu cos procedent d'altres flors. Les abelles i els altres insectes que s'alimenten de nèctar tenen una visió molt especial, són capaces de veure els colors, però en un espectre cromàtic diferent del nostre. Poden percebre amb claredat els colors ultraviolats, invisibles als nostres ulls. Les plantes ho saben i dirigeixen les flors cap a la llum del sol perquè els insectes les puguin veure amb nitidesa. Moltes d'elles tenen marques especials als seus pètals, que nosaltres no podem veure, per indicar als pol·linitzadors el lloc exacte on està el nèctar. (Ampliau les fotos amb un doble clic per veure millor els detalls).

Les flors de la Merendera filifolia adopten la forma de petites antenes parabòliques orientades cap al sol. A diferència de nosaltres les abelles no veuen el seu bellíssim color rosat, sinó un color ultraviolat que es va aclarint des de l'extrem dels pètals cap al centre de la flor, on estan els estams i el pistil amb el nèctar com a reclam o recompensa.

 La violeta endèmica de Còrsega, Viola corsica, té unes flors amb un disseny molt intel·ligent, la finalitat del qual no és precisament l'estètica, sinó atreure els insectes cap al centre de la flor. Per això té dibuixades unes ratlles que dirigeixen els pol·linitzadors cap al nèctar. Els insectes especialitzats a pol·linitzar la Viola corsica saben reconèixer d'una manera instintiva aquestes ratlles i aquests gradients de color. Ho duen gravat al seu genoma. És una simbiosi perfecta, nèctar a canvi de pol·len.

Aquest Crocus cambessedesii, endèmic de les Illes Balears, creix a l'encletxa d'una roca calcària orientada cap a l'oest molt a prop de la mar. Per aconseguir que els insectes vegin la seva única flor ha hagut de gastar molta d'energia per sortejar la roca que li tapa els rajos solars i, en lloc de créixer erecta cap amunt, s'ha vist obligada a créixer cap avall i després rotar cap al sud-oest perquè els darrers rajos solars del capvespre il·luminin els seus pètals, aconseguint així ser vista pels insectes.

Mai havia vist una fúcsia creixent silvestre, sempre dins un cossiol. Fa tres anys vaig gaudir d'un espectacle inoblidable. Em trobava a l'Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. Feia una hora escassa que havia sortit el sol i les plantes estaven cobertes per la rosada de la pluja horitzontal que s'havia condensat damunt les seves fulles durant l'alba. Les gotes d'aigua brillaven com a petits diamants il·luminades pels rajos de la matinada. Em trobava a la falda del Monte Carneiro cercant la mítica falguera endèmica Asplenium azoricum. Estava escanejant amb la vista unes roques orientades cap al nord que vorejaven un camí. Regnava un silenci gairebé màgic. Tot de cop vaig sentir el motor d'un cotxe que s'acostava i em vaig girar per veure'l. Davant els meus ulls, damunt la paret de l'altre costat del camí, va aparèixer un espectacle bellíssim. Altíssimes fúcsies quasi arbòries amb les branques carregades de flors i orientades cap al sol de la matinada brillaven per les gotes de la rosada i es retallaven sobre els camps de cereals. Ni al més cuidat dels jardins hauria pogut veure unes fúcsies tan formoses. Vaig saber tot d'una que es tractava de l'al·lòctona assilvestrada Fuchsia magellanica d'Amèrica del Sud, que a les Açores viu molt feliç i arriba a assolir prop de dos metres d'altura.

No fa falta demanar-li quin és el seu déu. El mira encisat, hipnotitzat, embruixat, enlluernat, quasi en èxtasi. Aquest Tragopogon prorrifolius subsp. australis creix arrelat dins la grava volcànica del Puerto de Izaña a l'illa de Tenerife a 2300 msnm. Aquesta flor vista de prop té un disseny d'una bellesa cromàtica tan exquisida i una estructura tan sofisticada que sembla haver estat dissenyada expressament per agradar al déu que li dóna la vida.

La rosella blanca de Califòrnia, de nom científic Romneya coulteri, és una altra adoradora del sol. La seva blancor perlada té una puresa que impressiona. De quin color la deuen veure les abelles?

Aquesta diminuta labiada reptant, el Teucrium chamaedrys subsp. pinnatifidum, dirigeix les seves bellíssimes flors cap al sol del migdia. Creix a una garriga situada a la falda d'una muntanya de la Serra de Tramuntana de Mallorca.

A la mateixa garriga es pot veure aquí i allà qualque exemplar de flors albines, sempre orientades cap a la llum del sol.

Les flors de l´estepa de làudan, Cistus ladanifer, tenen una curiosa taca granat molt fosca als pètals, els quals es tenyeixen de groc entre la taca i el centre de la flor per dirigir els pol·linitzadors cap als seus cridaners òrgans reproductors. I perquè els insectes puguin veure aquestes taques, la flor ha d'estar orientada cap a la llum. La bellesa del seu disseny és insuperable.


Les flors del guaiaber del Brasil, Feijoa sellowiana, tenen uns estams d'un viu color vermell sang i uns pètals rosats amb la vora revoluta cap amunt deixant veure la seva part inferior blanca. Quan surt el sol aquestes flors són un reclam irresistible per a les abelles.


La bellíssima Malva hispanica té tanta fretura pel sol que només creix a llocs ben il·luminats. Les ratlles rosades que convergeixen cap als òrgans sexuals indiquen als insectes on poden trobar una goteta de nèctar.

 
  Les flors de la taperera són bellíssimes vistes de prop. Els seus pètals d'un blanc immaculat brillen amb llum pròpia. Tenen un disseny perfecte per atreure els seus pol·linitzadors: abelles, borinos rossos i negres, vespes i altres insectes, que acudeixen llépols a libar l'abundant nèctar del fons de la flor. També ells són utilitzats a canvi de la llepolia del nèctar. Sense ser conscients d'això, mentre peguen la panxada de nèctar, els grans de pol·len de les anteres dels seus llargs estams s'aferren als seus cossos i són transportats fins a una altra flor, on un dels grans de pol·len s'aferrarà a l'estigma del pistil i fertilitzarà l'ovari. A l'esquerra de la imatge es veu un estigma ja fecundat iniciant el creixement de l'ovari, que es convertirà en un taperot.

Les flors de Malfurada, Hypericum grandifolium, endemisme macaronèsic, tenen un viu color daurat que ressalta sobre el verd intens de les fulles. La planta de la foto creix al bosc de laurisilva del Sendero largo del Pijaral en ple Parque Rural de Anaga a l'illa de Tenerife. Les nombroses flors grogues semblen petits estels brillant al firmament.

Impressionant vista general de l'extraordinari Jardí Botànic de Funchal a l'illa de Madeira. Està intel·ligentment situat a la falda d'una muntanya volcànica orientada cap al sud. D'aquesta manera les plantes reben tot el sol del migdia, el qual, juntament amb l'elevada humitat d'aquesta illa, és el responsable de l'exuberància de la vegetació del jardí. A primer pla es pot veure la bellíssima flor d'una Strelitzia reginae amb el seu curiós disseny en cresta de gall. Ampliant la imatge s'aprecia com la majoria de plantes estan lleugerament inclinades cap al sol, detall que s'aprecia millor a la palmera del fons.

Les falgueres no tenen flors, però algunes també presenten una cridanera heliofilia, com aquest vigorós híbrid al·lotetraploide endèmic de Mallorca, l'Asplenium x tubalense. Per captar el màxim d'energia solar estén les seves llargues frondes cap a la llum.

També les falgueres arbòries adoren el déu sol. A la imatge veim un redol de Cyathea cooperi assilvestrades a una clariana d'un bosc de criptomèries de la Caldeira do Faial, que és un enorme cràter volcànic situat al centre de l'illa açoriana del mateix nom. El seu disseny en forma d'antena parabòlica els permet captar el màxim de rajos solars.

Algunes plantes depenen tant dels rajos ultraviolats que només obrin les flors si brilla el sol. Els dies ennigulats mantenen tancats els pètals i si persisteix el mal temps, esperen pacientment durant dies que millori. Saben que sense els rajos ultraviolats del sol incidint damunt els pètals de les seves flors els seus pol·linitzadors no les veuran. Aquestes plantes també solen tancar les flors a la nit i les obrin de nou al matí. És una manera molt intel·ligent d'assegurar la pol·linització, ja que els seus pol·linitzadors són diürns i no té cap sentit mantenir obertes les flors durant la nit.

 La Gazania splendens és un clar exemple. Cada matí obri les flors mirant el sol amb els pètals lluint un disseny cromàtic de color taronja decreixent, que actua com un cridaner rètol publicitari, per dir a les abelles on poden trobar uns glopets de nèctar. Nosaltres les veim amb el seu bellíssim color foc, però les abelles són cegues per al color vermell i les veuen en diferents tonalitats ultraviolades. Al capvespre tanca els seus pètals i els torna a obrir amb els primers rajos de la matinada. Sap que durant la nit els seus pol·linitzadors no veuran les seves flors i a més, en ser molt sensible al fred, tancant els seus pètals protegeix els òrgans reproductors d'una possible gelada nocturna.

La diminuta Romulea assumptionis, endèmica de les Illes Balears, és un altre exemple d'heliofilia extrema. La pol·linització de la seva única flor depèn tant dels insectes diürns que només obri els pètals si els seus sensors de llum detecten suficients rajos ultraviolats incidint damunt ella. Durant tot l'any va acumulant nutrients i energia al seu petit bulb subterrani amb l'única finalitat de produir una sola flor i assegurar així la supervivència de l'espècie. No pot malgastar energia inútilment ni pot posar en perill la seva descendència. Sol créixer a les clarianes de les garrigues mediterrànies amb la seva petita flor orientada cap al migdia. Si a prop d'ella creixen pins, ullastres o alzines que li fan ombra durant el matí, la seva flor espera pacientment als rajos solars del migdia per obrir els seus pètals. Els dies ennigulats la flor roman tancada fins que millora el temps. Si aconsegueix ser fecundada el primer dia, el capvespre es tanca i ja no torna a obrir-se. En cas contrari s'obri diversos dies seguits fins a aconseguir el seu objectiu.


Aquestes dues bellíssimes flors de Trichocereus terscheskii estan intel·ligentment situades damunt la tija per rebre el màxim de llum solar directa durant les hores centrals del dia, o sigui, estan dirigides cap al sud-est, sud, sud-oest. A la imatge veim dues abelles volant cap a la zona central de les flors, on es troben els òrgans reproductors de la flor amb el nèctar al fons. Les flors d'aquest cactus desprenen un deliciós perfum que atreu les abelles que cerquen amb la vista la font de l'olor. S'obrin al matí i es tanquen al capvespre durant un parell de dies seguits. El fred nocturn del desert on creixen al seu pais d'origen podria danyar els seus delicats òrgans reproductors i no serviria per a res tot l'esforç de la planta per assegurar la següent generació.

Les estratègies de les plantes per sobreviure i perpetuar la seva espècie són infinites. Avui us he parlat de les adoradores del déu Sol, però també n'hi ha que adoren la deessa Lluna. Les seves flors s'obrin en pondre's el sol i es tanquen amb els primers rajos del matí. D'elles us parlaré en un altre article.