dissabte, 17 de maig de 2014

L'esvelt arbre ultramarí, sacerdot del paradís


 

Quan a trenc d'alba reneix 

la llum rera les muntanyes,

 l'esvelt arbre ultramarí

d'esponerosa capçada,

ataronjades flors

i fulles ensangonades,

aixeca els braços al sol,

cap al déu del paradís,

el que li dóna la vida.

 

I com sacerdot consagrat

al seu culte lluminós

li resa precs rituals

 com xiuxiuejants murmuris,

baix la bòveda del cel

 amb núvols blancs embellida

del seu temple sense fi.


Una brisa que acaricia,

serpenteja  juganera

entre les branques de fusta

d'aquell fantàstic gegant.


De sobte tot s'escarrufa

amb l'amorosa abraçada

que li dóna carinyosa

una bella jovençana.


Tomba les fulles cap baix,

vol veure la que l'abraça.

"Oh, què ho és de petitona!"

 - exclama amb el pensament.


Dues branques invisibles 

surten de la seva soca

i enrevolten amoroses

aquella humana tan dolça.


Ella s'emociona tota,

quasi li salten les llàgrimes

i sent que l'arbre li diu:

"Tornaràs un altre dia?

Jo no em mouré d'aquí."




diumenge, 11 de maig de 2014

..............NOMÉS FORES UN MIRATGE..............


Com flaire que s'esfuma,
com nuvolada que passa,
com estrella fugaç,
així et vaig viure jo.
Només fores un miratge.


I fou llavors que es va fer la llum,
que les cucales que em cegaven
descomparegueren i ho vegí clar.
I fou llavors que vaig entendre,
per fí, que no eres més que fum,
una il.lusió fal.laç, una enganyifa,
un despietat tim del destí.

I fou llavors que vaig intuir,
boig de dolor, la cruel realitat,
la duresa del teu cor gelat,
el fàstic que en veure'm senties
i això em destroçà la vida.



I fou llavors que l'ànima se'm va esqueixar
en sagnants ferides que jamai sanaràn
i ma gargamella al buit llançà
un crit desgarrat que mai escoltaràs:
"Adéu per sempre, adéu,
ningú mai t'estimarà tant com jo!"

Saber que mai més veuré el teu somriure
destroça mon cor i omple els meus ulls
de torrenteres de llàgrimes.

Adéu per sempre, adéu.