divendres, 25 abril de 2014

Central Senado Camagüey


El conco'n Pere que va emigrar a Cuba


Corria l'any 1902 i l'estiu ja s'acabava. Na Maria de Can Torra va notar que l'infant que esperava, el primer, ja empenyia per a néixer. 

- Ai, Marededeueta, assistiu-me! - va exclamar tota retgirada. 

Estava tota sola. En Pere Estaca, el seu home, era a llaurar l'ametllerar de la finca d'Es Car Vermell i no tornaria fins a posta de sol. Les sopes escaldades amb xulla que s'acabava de menjar per dinar i que havia trobat tan bones de cop li vàren fer un gir dins la panxa, l'estómac no les va voler pair i li sortiren amb força per on se les acabava d'empessar. Tot el trispol de la cuina en va quedar empastissat. Na Maria brollava de suor, una suor freda que la féia tremolar de fred, millor dit, de por. Si, de por, perque sabia que hauria de parir aquell infant ben tota sola. 

Les cames li féren fluix, s'hagué d'asseure i va rebentar amb uns plors desfets. Estava molt assustada. Les contraccions del seu ventre eren cada vegada més fortes i doloroses. Així com pogué se'n va anar a dins la cambra aferrada per la paret i els mobles. Va obrir un calaix del canterano i va treure mitja dotzena de draps de cotó que tenia preparats per a quan li vendria el part. Amb un d'ells es va eixugar la suor del front i les galtes. Llavors va alenar fondo i amb el pensament es va posar a resar una Ave Maria. Les darreres paraules de l'oració: "... i beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús..." li recordàren que Maria Santíssima també havia estat mare i havia parit el seu fill dins un estable i això la va conhortar. Es va aguantar el baix ventre amb una mà i així com pogué, entre gemec i gemec, se'n va anar cap a dins la cuina, mentre sentia que les aigues calentes del part li regalimaven per les cuixes i les cames i li xopaven les espardenyes. 

Na Maria no duia calçons de davall. En aquell temps només en duien les senyores de Ciutat. Ella era una pobra pagesa d'un poble del Plà i les pageses mallorquines no duien aquests refinaments. Quan tenien "allò", quan els davallava la sang de cada mes, s'alçaven la falda i les faldetes ben amunt, es fermaven un cordó per la cintura i s'ajustaven amb ell per davant i per darrera un pedaç de cotó que els passava per enmig de les cuixes. Una vegada acabada la regla anaven a lloure, sense res davall.

La mare i les germanes de na Maria eren a Can Torra, la possessió on ella era nada vint anys enrera, que estava a més d'una hora de camí a peu. Ningú de la familia sabia d'on venia aquell nom, què punyetes devia ser el que torrava el seu repadrí o requetepadrí. Ella no hi podia anar en aquell estat. Era massa enfora. Al poble no hi tenia familia i no coneixia a ningú que la pogués ajudar. Hi havia una comare, una dona vella sempre malsofrida, però era molt doblerera i cobrava deu centims de velló per assistir a un part. Na Maria i en Pere no tenien doblers, encara no féia un any que s'eren casats i eren molt pobres. Vivien del que collien fent feina de sol a sol. Les dones pobres parien els seus infants totes soles, com a molt ajudades per la mare, la padrina, una tia o una germana. 

Així que na Maria, sense haver vist mai un part, sabent només el que li havia explicat sa mare, va posar dues cadiretes sense respatller una devora l'altra separades un pamet, va tirar palla neta enterra enmig de les cadires per a que el nin no es fés mal si li patinava de les mans, es va pujar la falda i les faldetes i es va asseure ben eixancada amb una anca damunt cada cadira i au Marieta a prémer s'ha dit.

Passaren un parell d'hores i l'infant no neixia. Na Maria estava rebentada i suava a les totes. El cor li fallava i tenia por d'acubar-se. Amb tant de suar i gemegar la boca se li era assecada i estava rabiosa de set, però se sentia el cap del nin enmig de les cames que ja coronava i no s'atrevia a aixecar-se per a anar a beure un poc d'aigua fresca.

- Mumareta, on sou? No sentiu es meus gemecs? Veniu per l'amor de Déu. Tenc por de morir. No me veig amb coratge d'infantar tota sola. - suplicava sabent que ningú la sentia i molt manco sa mare que era una hora lluny.

A la fi, amb una darrera premuda, el cap de l'infant va guaitar, na Maria el va agafar amb les dues mans i va estirar a poc a poc, mentre sentia com si tots els budells li volguessin sortir per la naturalesa de dona. Va pegar un gran crit amb les poques forces que li quedaven i el nin va sortir disparat, li va patinar de les mans i va caure damunt la palla. Quan el va veure tot xop de sang plorant a les totes na Maria també va rebentar a plorar de pura alegria i encara va estar més contenta quan li va veure la piueta i els senyalets de mascle. "En Pere estarà molt content. - va pensar, agafant amarosa el seu primer infant. - Nombrà com ell, perque es meu sogre al cel sia també nomia Pere."

El va posar damunt un drap de cotó, el va embolicar ben embolicat i el va abraçar per primera vegada. Ja no podia ser més feliç. "Oh, què ho és de petitó es meu ninet. Jo no sé si el sabré surar." - va pensar emocionada sense moure-se de damunt les dues cadiretes esperant que sortís el segon part tal com li havia explicat sa mare. Amb el nin damunt les cuixes va fermar el cordó amb una cordellina a mig pamet del llombrigol i el va tallar amb un trinxet ben esmolat. Pocs segons després li va sortir el segon part i va caure damunt la palla. Na Maria va sospirar aliviada. Tot havia acabat.

Es va posar dreta aferrant-se amb una mà a la taula de la cuina, mentre amb l'altra aguantava l'infantó, però les cames li féren fluix i es va haver de tornar a seure. "He estat valenta per a infantar es nin tota sola i ara no me puc acovardar." - va pensar -  I traguent forces d'allà on no n'hi havia es va tornar aixecar. Aquest pic les cames aguantàren. Va sentir que li regalimava la sang calenta per les cuixes i es va assustar. Moltes dones morien desagnades després de parir i ella ho sabia. Una germana de sa mare, la tia Polònia i la padrina den Pere, el seu home, s'hi havien mortes. Va alenar fondo, va mirar la careta del nin i va tornar pensar que havia d'ésser valenta. Amb una mà va doblegar un drap de cotó, se'l va col.locar enmig de les cuixes damunt la naturalesa i així com pogué va anar fins a la cisterna. A devora hi tenia sempre una gerra plena d'aigua fresca. Se'n va abocar un bon tassó i se'l va beure tot. "Oh, què ho és de bona s'aigo quan un té set." - va exclamar encara no satisfeta i se'n va abocar un altre i un altre, fins a quatre. Mai havia tengut tanta set.

En Pere Barceló Juan, de Ca n'Estaca i Can Torra, va néixer amb gana. Sa mare havia vomitat les sopes escaldades amb xulla abans de parir i al nin no li havia arribat res d'aliment. Pocs minuts després de néixer va començar a cercar la mamella de na Maria. Ella se'n va témer i es va destapar un pit. Amb dos dits es va prémer el mugró, li vàren sortir un parell de gotes de llet i el nin quan va sentir l'oloreta va obrir una boca com un platet, va trobar tot d'una el mugró i es va posar a xuclar com un desesperat. A na Maria li regalimaven les llàgrimes per les galtes mirant com mamava el seu infantó. Se sentia valenta, poderosa, forta, perque havia estat capaç de parir tota sola el seu primer fill. Per fi ja era mare i era tan gran l'alegria que sentia dins el seu cor que tot el patiment del part ja no li importava.

Quan a posta de sol va arribar en Pere, esclatat de llaurar tot el dia amb el mul eguí que li havia regalat el seu sogre quan es casàren, va trobar la casa a les fosques, va sentir una olor molt forta de sang fresca i se va assustar. "Maria, estàs bé?" - la va cridar angoixat, sentint que el cor li volia sortir per la boca de tan aviat que bategava. "Estic bé, Pere. Vine, som a dins sa cambra." - li va contestar ella amb un filet de veu. En Pere palpant palpant, aferrat per la paret i els mobles, va cercar un llum d'oli, va acostar el ble al caliu del fogó, tot d'una se va encendre i se'n va anar cap on era na Maria.

- Mira, Pere, he tengut un nin. - li va dir ella tota orgullosa mostrant-li la careta de l'infantó.

- Un mascle? 

- Si, un altre Pere com tu.

- Alabat sia Déu, Nostro Senyor i la Verge Santíssima! - va exclamar ell.

- Per sempre sien alabats! - contestà ella.

En Pere no pogué evitar que li brollassin les llàgrimes tan gran era la seva alegria i per a que na Maria no ho vés li va dir que anava a fer un poc de sopar. Quan va entrar dins la cuina i va veure la palla plena de sang amb el segon part i el cordó a damunt, li va faltar ben poc per a no caure acubat. Sempre li havia fet molt d'assunto la sang de les persones. La dels animals, en canvi, no n'hi féia gens. Amb això semblava a son pare. Fent un gran esforç va agafar cendra del fogó amb una pala i la va escampar per damunt la palla ensangonada per a que no hi anassin les formigues. "Demà na Maria l'agranarà". - va pensar, mentre alenava fondo i s'enviava la salivera que li pujava per a no vomitar.

Havia sentit a dir que les ametlles féien llet i per a ajudar a na Maria en va encetar tres dotzenes, va torrar els bessons dins una pella, els va picar amb un morter i amb un poc d'aigua calenta i una cullaradeta de mel li va preparar un tassó de llet d'ametlla i li va dur a la cambra.

- Jas, beu-te aquesta llet d'ametlla i així en tendràs més per a alletar es nin. - li va dir.

- Gràcies, Pere. Me fas ben contenta. Estic morta de fam. - li va respondre ella agafant el tassó.

Us assegur que la va trobar bona com un sucre. No va tocar voreres i més n'hi hagués hagut....

En Pere va sopar d'una llesca de pa amb una talladeta prima de camaiot i se va acabar d'omplir amb una grapada de figues seques. Després en va dur una dotzena a na Maria, va posar el llum d'oli damunt el comodí, es va despullar i es va colgar a devora ella dins el llit del matrimoni. "Bona nit, Maria." - li digué donant-li una besada a la galta. "Bona nit, Pere. No apaguis es llum." - li contestà ella.

L'endemà dematí a trenc d'alba na Maria ja no podia aguantar pus les ganes d'orinar. Havia estat colgada d'esquena amb el nin damunt durant tota la nit sense moure's gens. Notava que el drap de cotó que duia enmig de les cuixes estava xop de la sang del part. Sentir-se humida i bruta la incomodava. Necessitava aixecar-se per a orinar i canviar-se el drap per un de net.

- Pere, estàs despert? - li va xiuxiuejar ben baixet a cau d'orella.

- Què? ....  si Maria. Què hi ha res de nou? - li va respondre ell mentre es despertava fregant-se els ulls amb el dors d'ambdues mans i sospirant fondo.

- No, Pere, tot va bé. Es nin ha mamat tota sa nit i ara dorm com un sauló, però jo tenc molta pixera i m'he de rentar sa sang des part que ja comença a fer pudor. El pots tenir una estona?

- Clar, dona-me'l.

- Gràcies, Pere.

- Ui, quina pudoreta que fa aquest nin, crec que ha fet del cos.

- Si, després el canviaré. - li va contestar na Maria mentre s'aixecava del llit, aguantant-se amb una ma el pedàs xop de sang per a que no li caigués enterra. Estava molt marejada, molt fluixa i tenia dolorit tot el cos.

En la intimitat de la cambra, sense que ningú el veiés, en Pere es va atrevir a donar una besada al front al seu fillet. A la pagesia mallorquina estava molt mal vist que un home fos besador, sobretot en públic. Besar era cosa de dones i de marietes. Un home havia de ser fred i sec. Les mostres de carinyo, inclús entre mares i fills, no eren massa frequents. S'estimaven sense demostrar-s'ho. Substituien les besades, les carícies i les abraçades per un somriure, una mirada tendra, una paraula amable, un detall. Jo no vaig veure mai que els meus padrins, ni els paterns ni els materns, es besassin o s'acariciassin. Record molt bé, en canvi, com el meu padrí matern sempre que collia una fruita bona, ja fós una figa, un raïm, un albercoc, una pera, una poma, un aglà dolç, una serva, una atzarola, una nespla, una pruna, la duia a la seva dona com un detall i ella la prenia amb un somriure i se la menjava mirant-lo als ulls sense dir res. S'estimaven així, a la mallorquina, sense comedies.

Continuarà....


diumenge, 12 gener de 2014

Aglans dolços

Fa 33 anys mumare va comprar un quilo d'aglans dolços a un pagès que els venia al mercat dels divendres del meu poble natal. Abans que no s'exhaurissin del tot dins les nostres boques llépoles va tenir la brillant idea de sembrar-ne dos dins dos cossiolets de test. Passats uns mesos vàren germinar dues alzinetes i 9 anys després, quan vaig comprar l'hort, me les va regalar. Les vaig sembrar totduna i ara són dues alzines esponeroses que cada tardor fan molts de quilos d'aglans dolcissims.

Una de les dues alzines dolces de mumare.

Tronc de l'altra alzina dolça.

Fulles de l'alzina anterior.

Aglans grossos de les dues alzines. A vegades n'hi ha qualcún una mica agret degut a que la flor femenina d'on va sortir va ser piolinitzada pel pol.len de les alzines agres de les garrigues que hi ha voltant.

A jo m'agrada menjar-me'ls talment en cru, però també són molt bons torrats al caliu com les castanyes.


diumenge, 22 desembre de 2013

Ginkgo femella, Ginkgo mascle

D'aquest fantàstic arbre asiàtic, que va sobreviure misteriosament a la letal radiació de les bombes atòmiques que vàren assolar Hiroshima i Nagasaki, s'ha parlat llargament en llibres i internet. No vull repetir les seves virtuts ja conegudes, només compartir amb vosaltres una curiositat en les llavors d'aquesta meravella de la natura.

El meu jove Ginkgo biloba amb les seves cridaneres fulles grogues preparant-se per a la hibernació al desembre. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Com ja tothom sap, el ginkgo és dioic, té peus masculins i peus femenins. Als parcs i jardins se solen sembrar exemplars masculins, doncs els femenins produeixen uns fruits la polpa dels quals emet una olor nauseabunda quan està ben madura per la seva riquesa en Àcid butíric. 

Brostació primaveral al maig.

La immensa majoria d'arbres dioics produeixen llavors el sexe de les quals no es pot saber fins que els arbres sorgits d'elles han crescut prou per a florir. El Ginkgo biloba és una excepció. Les seves llavors tenen formes diferents segons el sexe de l'embrió que contenen.

Fruits d'un arbre femení.

Aquí podeu veure clarament la diferència que permet distingir les llavors del que serà un arbre femení (a dalt) i un arbre masculí (a baix). La clovella de les llavors femenines té només dues valves, mentre que la de les llavors masculines en té tres.

Llavor femenina bivalva a l'esquerra i llavor masculina trivalva a la dreta.

D'aquesta manera es pot saber el sexe dels futurs arbres sense haver d'esperar entre 20 i 30 anys a que donin les primeres flors. Un altre detall curiós d'aquest arbre que duu 270 milions d'anys damunt la Terra és l'exagerada desproporció entre les llavors femenines amb aproximadament el 95%-98% i les masculines que representen només entre el 2% i el 5% del total. La natura és molt savia i sab que el pol.len de les flors d'un sol mascle és suficient per a polinitzar les flors d'un centenar de femelles. Per a perpetuar l'espècie, doncs, resulta molt més intel.ligent gastar energia produint llavors femelles.