diumenge, 3 de setembre de 2017

LI HAVIA ESTAT NEGAT UN NOU DIA...


 Vesprejaren els dies dels seus records, 
i l'obscur i gèlid mantell de la nit
regnà per a sempre al seu passat.
 
Mai més hi hauria en ell
una nova matinada.
Mai més renaixeria
com la mítica au fènix.
Mai més tornaria
a emocionar-se la seva ànima.
Li havia estat negat un nou dia.
 


On era la llum
que il.luminava els seus ulls cada matí?
On les il.lusions de la seva infantesa?
On les emocions i alegries? 
On la innocència?
On les esperances?
Qui les hi havia pres?

En và escodrinyà la seva ment,
però res trobà en ella,
estava buida de records.
S'havia esfumat el seu passat
i el seu present no existia.
Mirà angoixat cap envant,
però no pogué albirar cap llum.



Tot en ell s'enfosquí,
tot en ell es feu de nit,
la llum de sa vida fugí
i ja no hi hagué futur.
Havia arribat la seva hora,
el final del seu camí
i més enllà res hi havia,
només la buida negritud.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Albergínies farcides amb sobrassada

Un plat econòmic, molt senzill de preparar i absolutament deliciós.


Ingredients per a dues persones:

- 4 albergínies tendres.
-  150 grams de sobrassada.
- 4 tomàtigues mitjanes.
- 1 ceba mitjana.
- 6 alls grossets.
- Oli d'oliva.
- Aigua.
- Sal.

 Es trossegen  les tomàtigues, la ceba i els alls i es fregeixen a foc suau dins una pella amb oli d'oliva.

  Mentres tant es fan dos talls longitudinals a cada albergínia sense arribar als extrems i es farceixen amb sobrassada.

 Quan la tomàtiga està mig fregida, es posen les albergínies dins la pella damunt la salsa, es cobreixen amb aigua calenta i es deixen coure a foc suau fins que són tendres.

 Un poc abans d'apagar el foc es tasta la salsa i si ha quedada fada es rectifica amb la sal que li fagi falta. S'ha de tenir en conte que la sobrassada ja és prou salada i en general basta afergir un polsí de sal per a que estigui bé.

Els sucs de la sobrassada i les seves espècies s'infiltren dins els teixits de les albergínies i les transformen en una delicatessen.

Bon profit, amics!!!


divendres, 26 d’agost de 2016

No surtis que fa atzabó

Féia atzabó. Els llamps absorbits pel parallamps del campanar de l'església romànica del poble, que estava just al costat de ca seva, els trons esfereïdors que els seguien i féien tremolar tota la casa, els siulos del vent huracanat serpentejant furiós pels estrets i laberíntics carrerons i la pluja torrencial que queia a portadores i transformava el carrer en un torrent desbocat provocaven una tal excitació al petit Tomeu, que semblava haver embogit de sobte. 

Corria de l'aiguavés de darrera a l'aiguavés de davant, de la porta del corral a la porta del carrer i viceversa i així sense parar durant tot el temps que durava la tempesta. Semblava posseït, com drogat per un psicòtrop euforitzant, no era ell. La seva alegria era incommensurable. 

Obria la porta del corral, allargava el braç cap a defora i experimentava un plaer quasi orgàsmic sentint els cops de les grans i fredes gotes de pluja xocant contra la palma de la seva maneta dreta, sempre la dreta, perquè en Tomeu era dretà. Pegava bots, corria sense rumb, reia histèricament, cantava, els ulls li espirejaven, era feliç. 


Ara, a les portes de l'ancianitat, després de seixanta anys i escaig redolant pel món, seguia experimentant la mateixa excitació i els mateixos sentiments, sempre que els fugissers niguls, que recorrien molt de tard en tard el cel de la seva estimada illa, es dignaven a descarregar la seva furia damunt el poble. 

Aquella matinada de pluja, però, no es va moure de dins el llit. Amb els ulls tancats i un somriure de plaer dibuixat al seu rostre, escoltava amb delectació tots els renous de la tempesta, l'atzabó que deia sa mare seixanta anys enrera. "Tomeu, no surtis a defora que fa atzabó, cau un temporal que fa feredat." - li deia sa mare tota retgirada

Li agradava aquella paraula tan antiga i ja oblidada pel jovent. Li agradava perquè era cent per cent mallorquina, genuinament illenca, més vella que la manipulada història contada pels conqueridors-corsaris vuit-cents anys enrera. Li agradava perquè era una de les poques paraules mores que s'havien salvat del genocidi, de l'aniquilació llinguística i cultural dels moros andalusís illencs i s'havien incorporat al català salat parlat pels nous repobladors venguts de Catalunya.

Si, en Tomeu estimava la seva illa i la seva llengua antiga amb tota l'ànima.


Allà defora, al corral, seguia caiguent aigua de bambolla. Les fulles plumoses dels fassos del fasser canari, que sa mare va sembrar d'un pinyol quan ell va néixer, copejades per les gotes, sonaven com milers de cascavells de cel.lulosa i cloròfil.la. 

Amb els ulls clucs, en Tomeu es va concentrar en aquella música natural que tan li agradava i, a poc a poc, el benestar que sentia escoltant aquell concert el va sumir en un estat estuporós, en una carícia dels llençols, en una ingravidesa. Uns braços amorosos de mare engronsaven el seu cos vell i arrugat, la son per fí el va posseir i es va adormir profundament amb un somriure dibuixat als llavis, mentre sentia una llunyana veu familiar que venia del passat, gravada de forma indeleble dins el més íntim i més sagrat de la seva ànima, que li déia: "Tomeuet, no surtis que fa atzabó."