divendres, 26 desembre de 2014

Panades de Frit mallorquí

A vegades de sobte em peguen brusques culinàries, idees com rampellades repentines que me compareixen dins el cervell i no estic bò fins que no les he duites a terme. I vet aquí el resultat d'una d'aquestes idees brusqueres: frit mallorquí clàssic dins una panada de pasta de farina integral de xeixa i espelta sense greixos malsans, només aigua, llevat natural i oli d'oliva.


Ingredients del Frit mallorquí:

-Carn magre de porc.
-Fetge de porc.
-Patates.
-Pebre vermell.
-Pebre verd.
-Pesols de bullir.
-Catxofa.
-Grells.
-Alls.
-Fonoll.
-Oli d'oliva.
-Una fulla de llorer.
-Pebre bò.
-Sal.

Ingredients de la pasta:

-Farina integral de Blat Xeixa.
-Farina integral de Blat Espelta.
-3/4 de tassó d'aigua teba.
-1/4 de tassó d'oli d'oliva.
-Llevat de pa.
-Sal.

Es pot fer també amb carn i fetge de xot, pollastre o cunill, fins i tot de peix o marisc. Al clàssic frit mallorquí de carn se li pot afegir sang precuinada amb alls i llorer, xulla fresca i vísceres com lleu, melsa, ronyons, etc... Es talla tot a daus petits i se sofregeix un poc amb oli d'oliva, fulles de fonoll fresc trocejades, una fulla de llorer, pebre bò i sal, sense acabar-ho de coure, només escalivat.

Tradicionalment la pasta es fa amb saïm, però jo he preferit substituir-lo per oli d'oliva que és més sà i només un quart de tassó per a que les panades siguin més lleugeres.

 El Frit mallorquí és un dels plats típics de Mallorca. Se serveix com una tapa als bars i com un segon plat als restaurants.

Una vegada la pasta ha tovat se van fent les panades de la mida que es vulgui.

El recipient de pasta s'omple amb el sofregit.

Es cobreix amb una tapadora de pasta.

 Se segella fent trunyella, pessigades o de la manera que es vulgui.

Amb uns 45 minuts dins el forn a 180ºC queden ben cuites. Com podeu veure abans de la cocció he fet un foradet a la tapadora amb la punta d'un ganivet per a que puguin sortir els gasos i la panada no rebenti.

I vet aquí el resultat. Calenteta recent treta del forn és una delícia. La pasta queda estufadeta i tova amb el gust de la farina integral de blat.

Bon profit, amics!



dimecres, 24 desembre de 2014

En Tomeu Abú i l'aigua de neu

Aquell fred i ventós capvespre de febrer el meu padrí patern i jo tornavem a ca nostra qualcant damunt el carretonet estirat per na Margarita, una somereta nana de raça mallorquina, l'animal que més he estimat en tota la meva vida. Quan la record no puc evitar que se m'humitegin els ulls. Era tan ximple com un xotet i dolça com un moixet. Jo passava molt de gust de donar-li llepolies: una figa madura, una pruna de frare roig, una nespla pansida, un caqui, un albercoc. Li acostava a la boca amb la meva maneta de nin de set anys i quan ella l'obria i em mostrava les seves dents ennegrides per les garroves que eren el seu pa de cada dia, jo m'assustava, tenia por de que me menjàs la ma amb aquella bocota i aquelles dentotes disforjes i la retirava tan aviat que em queia la llepolia enterra i l'havia d'aixecar i tornar-li donar. Ella la trobava molt saborosa, la mastegava xuclant i fent salivera i enllepolida en volia més. Me mirava amb el seu ull negre mig tapat per la cucala del cabestrell i me gemegava suplicant amb un bram suau que pareixia un xiulo intermitent com si ploràs.

Com vos contava aquell capvespre tornavem de cercar dos feixos de llenya d'alzina de la pleta de Son Fullana per a fer foc a la xemeneia i escalfar-nos. Aquell hivern de 1963 féia un fred que trepanava i no hi havia qui estàs per enmig. Quan entravem dins el poble pel carrer del colomer el meu padrí va escometre un homo que pujava i anava a voltar cap al carrer del sol. Caminava arrossegant els peus amb les ombres molt baixes, fent un pantaix que assustava. 

- Com va, Tomeu? - li va demanar el meu padrí.

- Abú, mabú, macú, m'acub. - aconseguí contestar aquell homo bufant, bufant i fent sabonereta per la boca, amb els ulls plorosos plens de lleganyes i oberts com a platets, la cara i els llavis blaus quasi negres i una barba blanca de vuit dies.

- Idò ves-te'n tot d'una cap a ca teva que amb aquest fred agafaràs una mala pipida.- li aconsellà el meu padrí.

- Abú..., abú..., abú..., bú.... - li contestà aquell pobre homo, mentre acalava el cap, donava mitja volta i bufa que te bufa prenia el carrer del sol cap a ca seva.

Jo estava astorat. Havia escoltat aquella estranya conversa assegut damunt el carro devora el meu padrí. Justament aquell homo s'havia aturat ben aprop de jo, la seva cara blava havia quedat a l'altura de la meva i mentre bufava em va tirar tot el seu alè pudent. Jo vaig intentar fer-me'n enfora acostant-me al padrí, però no me va servir de res. Per sort amb tanta ofegor no tenia gaire xerrera i el turment va durar poc.

- Qui és aquest homo, padrí? - li vaig demanar girant-me cap a ell. 

- Això és en Tomeu de S'Arboçar, un cosí meu, fill des germà major de mon pare. Quan son pare se va casar amb sa pubila de S'Arboçar, va anar a viure a ca's sogres i es fills agafaren es malnom de sa mare. Per això en lloc de nòmer Tomeu de Son Fullana, nom Tomeu de S'Arboçar, però tothom el coneix pen Tomeu Abú. Un germà seu se va casar amb s'hereva de sa possessió de Sa Torre de n'Hug i es seus fills també han agafat es malnom de sa mare. Així que tant es de S'Arboçar com es de Sa Torre de n'Hug en realitat són Fullanes com noltros.

- I què té, què li passa, per què està blau i bufa tant?

- Perquè té asma, s'ofega com jo mateix. Tots es Fullanes patim des pulmons, els tenim fluixos. Mon pare, es teu repadrí, va morir tísic tossint sang per sa boca, un germà seu també i en Tomeu i jo tenim asma, encara que ell està molt pitjor que jo. Mira si es Fullanes tenim es pulmons dèbils que en Tomeu ja ha enterrat tots es seus germans. Tots moriren tísics ben joves i ja només queda ell, ses seves dues cunyades viudes i es seus nebots orfes. - em va assegurar es padrí.

- I per què li diuen en Tomeu Abú?

- Què no l'has sentit?

- Si que l'he sentit: bufa i diu m'acub.

- Idò per això, de tant de dir m'acub, m'acub, ja només diu abú i sa gent que és molt dolenta l'ha batiat com en Tomeu Abú. Sempre ha patit d'ofegor i per això no s'ha casat.

Jo vaig quedar pensatiu una estona. Qualque cosa no me quadrava.

- No ho entenc, padrí, si ets homos que tenen ofegor no se poden casar, com és que vos vos heu casat i en Tomeu no?

- No ho vulguis sabre.

- Però...?

- No demanis tant, quan siguis gran ja ho entendràs.

- És un pecat tenir ofegor?

- No, no és cap pecat, és una desgràcia.

- Idò....

- Calla, t'he dit! - em va ordenar amb un tò de veu que em va assustar.

El padrí mai s'havia enfadat amb jo, mai m'havia barrejat i jo no entenia perquè, només volia sabre i sabre. Vaig sentir una dolorosa punyalada al cor, vaig acopar la boca, vaig acalar el cap i vaig rebentar amb uns plors desfets. El padrí callava assegut al meu costat, compungit per haver renyat el seu net estimat. A poc a poc em vaig anar serenant entre xinglots i xinglots. Na Margarita girava les orelles cap enrera cada vegada que jo xinglotava i això em va fer riure i vaig acabar la plorada xinglotant i riguent. El padrí em va acariciar el cap amb la ma i això em va fer escarrufar. Era la seva manera de dir-me que m'estimava, que no estava enfadat amb jo.

En aquell temps, fa cinquanta anys, als pobles de Mallorca, ignor si a Ciutat també, les mostres d'afecte eren tabú, estava mal vist que la gent es demostràs carinyo o es besàs en públic. Només es besaven les dones a les galtes quan féia molt de temps que no es veien. Els matrimonis evitaven fer-se moixonies davant altre gent. Els pares mai besaven els seus fills mascles i rarament les femelles i les mares només ho féien quan els fills eren molt petits i, ja grans, només quan féia molt de temps que no els veien. Jo no estava acostumat a les mostres de carinyo i per això em vaig escarrufar amb la carícia del padrí. Per sort, amb el boom del turisme en pocs anys tot va canviar i ara els mallorquins hem deixat de ser freds i distants i som molt carinyosos, sobretot els més joves.

Després de recórrer tot el carrer del colomer arribarem a la plaça del poble. Féia pocs anys que hi havien sembrat pins per a embellir-la. El conco'n Miquel del Bar de Can Fullana va sortir al portal a guaitar el cel que estava cobert de niguls negres i gruixats.

- Miquel, què trobes, plourà avui vespre? - li va demanar el padrí al seu germà petit mentre passavem.

- Fa olor de que sí, Joan. Amb tant de fred per ventura caurà una bona nevada.

- O una calabruixada.

- Esperem que no faci mal....

Arribarem a ca nostra quan el sol ja es començava a amagar. Bufava un vent gelat de tramuntana que atravessava la roba i em féia tremolar la barra i petar les dents com castanyetes. Les sedes de les mans, orelles i peus em feien mal i em picaven. El padrí va entrar els dos feixos de llenya i els va col.locar dins el llenyer de la cuina. Després va desjunyir la somereta del carro i la va entrar dins la païssa. Ma mare havia encès una bona focatera al fogó de dins la cuina i jo me vaig asseure a la meva cadireta sense respatller ben aprop del foc per a escalfar-me. El padrí va fer el mateix i, mentre ambdós contemplavem encisats les flamarades i les espires que escopia el foc i seguiem amb la vista les favarades de fum grisós que pujaven cap al forat de la ximeneia, em va contar coses de l'any de la neu, el 1956, el del meu naixement. Al cap d'una estona em va pegar pixera i vaig sortir a fer un roi al lloc comú del corral. Just en aquell precís moment va començar a nevar unes flòbies molt grosses que queien a poc a poc sense fer gens de renou. Jo no havia vist nevar mai, perquè l'any de la neu jo encara estava dins el ventre de ma mare i aquelles extranyes bolles de cotó gelat em vàren meravellar.

- Padrí, padrí, sortiu i veureu lo que cau del cel! - li vaig dir tot emocionat.

- Això és neu, Joanet. Agafa es teu tassó d'alumini i ompli'l amb aquestes flòbies.

Així ho vaig fer. Es tassó aviat va ser plè i li vaig dur a mostrar tot satisfet.

- I ara què faig, padrí?

- Posa es tassó devora es foc, sa neu se fondrà i tendràs aigua de neu. Ja veuràs que ho és de bona....

- Si que ho és bona, padrí! - vaig exclamar un parell de minuts després mentre me la bevia a glopets assaborint-la com si fos una delícia.

No en va quedar ni una gota. El padrí me talaiava de coa d'ull i féia sa mitja. Mai oblidaré els seus ulls que espirajaven de carinyo cap a jo. Des de llavors m'agrada veure nevar, per a jo és un espectacle fascinant i entranyable i sempre, sempre sense excepcions, en veure nevar m'enrecord del padrí de Son Fullana i el meu tassó d'alumini plè d'aigua de neu.



dissabte, 17 maig de 2014

L'esvelt arbre ultramarí, sacerdot del paradís


 

Quan a trenc d'alba reneix 

la llum rera les muntanyes,

 l'esvelt arbre ultramarí

d'esponerosa capçada,

ataronjades flors

i fulles ensangonades,

aixeca els braços al sol,

cap al déu del paradís,

el que li dóna la vida.

 

I com sacerdot consagrat

al seu culte lluminós

li resa precs rituals

 com xiuxiuejants murmuris,

baix la bòveda del cel

 amb núvols blancs embellida

del seu temple sense fi.


Una brisa que acaricia,

serpenteja  juganera

entre les branques de fusta

d'aquell fantàstic gegant.


De sobte tot s'escarrufa

amb l'amorosa abraçada

que li dóna carinyosa

una bella jovençana.


Tomba les fulles cap baix,

vol veure la que l'abraça.

"Oh, què ho és de petitona!"

 - exclama amb el pensament.


Dues branques invisibles 

surten de la seva soca

i enrevolten amoroses

aquella humana tan dolça.


Ella s'emociona tota,

quasi li salten les llàgrimes

i sent que l'arbre li diu:

"Tornaràs un altre dia?

Jo no em mouré d'aquí."