dimecres, 1 d’abril de 2020

Beneïda sigui la mare que em va parir!

A MUMARE, IN MEMORIAM

Beata mater quae me genuit
Beneïda sigui la mare que em va parir
Bendita sea la madre que me parió
Bendita é a nai que me deu
Bedeinkatu amak nor aspertzeko me da 
Bendita é a mãe que me deu 
Bénie soit la mère qui m'a enfanté
Blessed is the mother who bore me
Selig ist die Mutter, die mich gebar
Benedetta è la madre che mi ha partorito
Gezegend is de moeder die me te vervelen
Välsignad är mamman som födde mig 
Ευλογημένος είναι η μητέρα που με γέννησε
Heri ni mama ambaye alichukua mimi
Ferice de mama care ma plictisesc

LA MEVA FAEDORA, LA MEVA CREADORA, MUMARE, amb 78 anys l'octubre de 2007, donant un manat de morella a una somera del veïnat. Ella em va ensenyar a estimar les plantes i la vida.

Si amics, mater, mare, madre, nai, amak, mâe, mère, mother, mutter, moeder, mamman, mháthair, matka, majka, майката, мать, мати, μητέρα, mama, mor, ... el vocable, ja sigui monosíl·lab, disíl·lab o com a molt trisíl·lab, es repeteix amb escasses variacions en pràcticament la immensa majoria d'idiomes descendents del sànscrit indoeuropeu ancestral, la llengua original de la qual procedeixen alguns dels idiomes més parlats de la Terra. En l'actual idioma hindi, hereu directe del sànscrit, l'antiga paraula indoeuropea MÁTA (mare) ha donat lloc a MÁDER. En l'idioma armeni la paraula sona com a MAIE. Fins i tot en àrab, quan un nin vol cridar sa mare, diu OM (mamà) que és un diminutiu de AMBA (mare). En llengua maltesa amb una forta influència de l'àrab la paraula és OMM. En alguns dels idiomes més parlats d'Àfrica subsahariana, com el swahili i el zulú, es repeteix la m, MAMA i UMAMA. En xinès sona com a MO, en vietnamita com a ME, en coreà OMEÑ. Es repeteix quasi invariable la M amb escasses excepcions, com en gallec actual, en el qual s'ha imposat el diminutiu col·loquial NAI (mamà) procedent del llatí vulgar MATRE amb substitució fonètica de la m per una n, mentre que en el seu idioma germà portuguès es conserva la m MÂE. En altres idiomes també predomina la N, com en el tagal de Filipines, NANAY, en turc ANNE, en hongarès ANYA, etc, etc...

Però no sols compartim vocables semblants per referir-nos a la dona que ens va donar la vida. La nostra mare ens va ensenyar la primera paraula del nostre vocabulari perquè sabéssim com anomenar-la, però d'ella vàrem obtenir molt més que paraules. Heretàrem 23 cromosomes, la meitat del seu genoma i també altres coses tan importants com els seus gens per sobreviure: el seu metabolisme a través del cromosoma mitocondrial que només es troba a l'òvul femení, i els seus microbis, si amics, ELS SEUS MICROBIS, la seva flora vaginal i calostral, l'anomenat MICROBIOMA. Es calcula que entre un quilo i mig i dos quilos del nostre pes corporal a la vida adulta corresponen al microbioma. (De fet, el 40% de la massa fecal dels nostres excrements són bacteris digestius).

Quan en un esforç titànic la nostra mare aconsegueix fer passar el nostre evolucionat i enorme cap humà i les nostres amples espatlles humanes pel seu estret canal del part simiesc de mona en evolució, el nostre cosset estèril roman impregnat amb una mostra completa dels microbis simbionts de la seva vagina, principalment lactobacilus semblants als del iogurt, és a dir, obtenim d'ella la nostra primera flora cutània, que viurà damunt nosaltres durant tota la nostra vida, ens donarà la nostra olor personal característica igual a la dels nostres germans i ens defensarà de l'atac i/o invasió de microorganismes patògens.

Els estudiosos del microbioma humà, un camp fascinant i nou del qual encara s'ignora quasi tot, han observat que els nins nascuts per cesària i que per tant no han passat pel canal del part presenten més tendència a patir al·lèrgies i asma i diverses patologies dermatològiques, perquè just després de néixer la seva pell estèril no ha estat colonitzada pels beneficiosos i protectors microbis materns sinó pels dels metges i infermeres i els de l'aire del paritori. A alguns hospitals molt avançats han començat a impregnar la pell, boca, genitals i anus del bebè nascut per cesària amb els microbis de la vagina de sa mare, a la qual se li ha introduït prèviament una gasa dins el canal del part per recollir una mostra de la seva flora vaginal. S'ha constatat que durant les darreres setmanes d'embaràs els lactobacilus vaginals proliferen de manera frenètica formant una gruixada capa microbiana dins el canal del part tot esperant l'infant que naixerà. La naturalesa ho té tot previst.

Ginecòlegs amb idees noves recomanen a les seves pacients afectades de freqüents infeccions vaginals o fins i tot de vaginitis crònica, causada, per exemple, per cepes del fong Candida albicans resistents als antimicòtics, que s'introdueixin iogurt natural ric en lactobacilus dins la seva vagina, aconseguint així la curació ràpida i quasi miraculosa de la seva dolorosa malaltia.

Els nostres microbis materns han evolucionat amb nosaltres i a dins i a damunt nosaltres durant milions d'anys. Formen part del nostre ésser, sense ells no podríem sobreviure. Les nostres cel·lules i els nostres microbis formam tots plegats una simbiosi perfecta. A canvi de la seva protecció nosaltres els alimentam amb la nostra suor, el nostre greix cutani, les nostres cèl·lules escatades, les nostres feromones. Per aquest motiu una higiene exagerada i obsessiva de la nostra pell és més un inconvenient que un avantatge. Ens hem de rentar amb regularitat, clar que sí, però deixant sempre una mostra de microbis suficient per mantenir una flora cutània equilibrada i SANA. La higiene excessiva destrueix la nostra flora protectora i afavoreix la invasió de microorganismes inadequats, alguns clarament agressius per a la nostra pell. Després d'una dutxa normal, en la qual s'elimina entre un 40 i un 80% de la nostra flora cutània simbiont, en poques hores la nostra pell torna a ser colonitzada pels microorganismes que han sobreviscut amagats dins les nostres glàndules sudorípares, sebàcies i apocrines, i recuperam de bell nou l'equilibri i la protecció. 

 Un servidor dins el redòs amorós de mumare  a principis de l'any 1959. Ella tenia trenta-un anys.

Com vos deia la nostra pell té una olor personal i característica que depèn molt de la proporció entre els diferents microorganismes simbionts que formen la nostra flora, heretats de la vagina de la nostra mare. Però el que fa olor no són els nostres microbis, són les seves dejeccions, les substàncies de deixalla que ells eliminen després d'alimentar-se de les nostres secrecions sudorípares i sebàcies i de les nostres cèl·lules cutànies mortes, que per elles mateixes són pràcticament inodores pel nostre atrofiat olfacte humà, perquè ni tan sols som capaços d'olorar d'una manera conscient les nostres feromones humanes. Els animals manco evolucionats, que conserven un rinencèfal poderós, sí que oloren les seves feromones i lògicament també les nostres, com ocorre amb els nostres cans i moixos domèstics, que ens reconeixen perfectament sense necessitat de veure'ns ni sentir-nos gràcies a la nostra olor personal i sobretot a les nostres feromones personals.

I parlant d'animals, les femelles reconeixen com a propis els seus fills per la seva olor característica, la mateixa que desprèn la seva pròpia vagina. L'exemple més típic és el dels ramats de nyus, zebres, búfals, antílops i gaseles. Cada femella reconeix sense cap dubte el seu propi fillet, encara estant envoltats per milers d'altres petits. Just després del part, tant la mare com el fill el primer que fan és ensumar-se mútuament per gravar a la seva memòria l'empremta de la seva olor. Quan durant les migracions un poltret de zebra se separa de sa mare i la cerca desesperat entre les milers de femelles del ramat, totes en ensumar-lo el rebutgen a vegades amb violència, fins i tot si elles mateixes han perdut el seu propi fill. Sa mare el cerca amb la mateixa angoixa ensumant tots els poltrets que topa, però no n'accepta cap que no faci l'olor del seu fillet.

Lògicament amb el pas dels anys la flora cutània d'una persona va canviant subtilment per la interacció amb altres humans. Així per exemple els dos membres d'un matrimoni arriben a compartir exactament la mateixa flora cutània i també la seva olor personal, que comparteixen també amb els seus fills. Segur que molts de nosaltres hem notat com tots els membres d'una mateixa família fan la mateixa olor, i no és degut al gel de bany que comparteixen, sinó a la combinació única dels seus microbis simbionts.

 Mumareta amb vuitanta-sis anys. Què és de cruel el deteriorament físic pel pas del temps!

 I aquí la teniu amb seixanta-sis anys manco a la foto que es va fer per obrir el llibre de família just després de casar-se amb mon pare a principis de gener de 1949 amb vint anys acabats de complir. Què ho és de formosa i efímera la joventut!

 I aquí amb un parell d'anys més, guapíssima. Pareix una actriu de cine dels anys cinquanta, no ho trobau?

I aquest jove tan curro és mon pare amb vint-i-cinc anys a la foto del llibre de família. El seu microbioma amb els anys i la convivència es va mesclar amb el de mumare i es va formar un microbioma híbrid, el mateix que duim els seus quatre fills.

És molt típic el tòpic que les dones tenen un sisè sentit, una intuïció especial, un olfacte perillós i la veritat és que és molt cert. Malgrat tenir el rinencèfal tan atrofiat com els homes, conserven, com a femelles-mare que són, la capacitat olfactòria suficient per reconèixer els seus fills per la seva olor, encara que no en siguin conscients, com tampoc són conscients del motiu pel qual sospiten que el seu home els ha estat infidel en detectar una subtil diferència en la seva olor personal per haver-se "contaminat" amb la flora cutània d'una altra dona.

Els meus pares el día de les seves noces acompanyats dels quatre consogres. Enmig hi ha el vicari don Miquel Joia que els va casar.

I no acaba aquí la generositat de la nostra mare. Després de suportar amb paciència i resignació els nou mesos d'embaràs amb totes les seves innombrables molèsties: nàusees, vòmits, reflux gastroesofàgic, polaquiuria, marejos, lumbàlgies, ciatàlgies, varices, hemorroides, estries... i les doloroses potadetes del fetus contra el fetge, la vesícula biliar, l'estómac i els ronyons, una vegada s'ha girat i s'ha col·locat cap per avall tot esperant ser expulsat, ve el dolorós part, molt més penós i difícil que el de qualsevol altra femella de mamífer, perquè per desgràcia l'evolució del nostre gran cervell i les nostres àmplies espatlles va uns passos més avançada que l'evolució dels ossos de la pelvis femenina i això ocasiona que sigui molt complicat fer passar el fetus per l'estret canal del part. Haurien de transcórrer uns centenars de milers d'anys més perquè la pelvis de les femelles humanes s'eixamplàs a bastament i deixàs de ser a vegades mortal per a elles una cosa tan natural com parir infants.

Segons un estudi austríac les cesàries van en augment pel fet que les mares amb la pelvis estreta aconsegueixen reproduir-se per cesària i transmeten a les seves filles els gens de l'estretor dels ossos del canal del part, de tal manera que amb l'ajuda de la medicina tot fa preveure que la pelvis femenina no s'eixamplarà, sinó tot el contrari. Fins fa poc més d'un segle les dones que no podien infantar de manera natural morien al part juntament amb el fetus.

També en uns quants mil·lennis segurament perdrem la capacitat simiesca de separar els dits dels peus, els quals es faran cada vegada més curts, i els queixals extremers, el tercers molars, deixaran de turmentar els nostres descendents, desapareixent per sempre de les mandíbules humanes. És també més que probable que els mascles humans siguin cada vegada manco peluts i que la barba acabi desapareixent de les seves cares, en no ser necessària la seva funció de caràcter sexual secundari identificatiu de la seva maduresa reproductiva.

Com vos deia, la generositat de la nostra mare va més enllà d'engendrar-nos, parir-nos i regalar-nos la nostra primera flora cutània. Durant l'embaràs les glàndules mamàries es van preparant per alimentar el fill que naixerà, però no es limiten a produir llet sense res més, sinó que l'enriqueixen amb anticossos perquè el nounat es pugui defensar de l'atac dels microbis patògens més freqüents que es trobarà defora de sa mare i també, inclosa en la primera llet o calostre, li regala la seva primera flora digestiva molt rica en lactobacilus simbionts, que poblaran la seva boca i tot el seu tub digestiu fins a l'anus, l'ajudaran a digerir la llet fent-la més assimilable i el protegiran de l'atac de microorganismes patògens que pretenguin envair la seva boca i els seus intestins. 


Meravelloses les nostres mares! Veritat?


ADÉU, MUMARETA, DESCANSAU EN PAU!!!

Algaida, Illa de Mallorca, día 5 de desembre de 1928---Palma de Mallorca, día 1 de febrer de 2018.


dijous, 26 de març de 2020

Salsa Confinament: per xupar-nos els dits

  Un regal per al paladar i l'estómac que ens farà més soportable el dur confinament per aquesta infernal pandèmia del coronavirus Covid-19.


 INGREDIENTS

 Un pebre vermell torrat
Un tros generós de formatge curat o semicurat
Una cullerada sopera ben plena de pinyons torrats
Un o dos grans d'all
Un brotet de romaní fresc o sec
Un tros més o manco gros de gingebre fresc
Una culleradeta de tàperes envinagrades
Una culleradeta de comí en pols
Mitja culleradeta de pebre bo
Oli d'oliva verge extra
Sal al gust

El pebre vermell es torra ficant-lo mitja hora dins el forn. Se li ha de donar la volta una o dues vegades perquè el torrat sigui uniforme. Es deixa refredar i es pela amb gran facilitat.

El formatge pot ser curat o semicurat a gust del cuiner. El romaní convé que sigui fresc. Es troba amb facilitat als mercats i grans superfícies. Es poden posar un, dos i fins a tres grans d'all, depenent de si agrada molt o poc el seu sabor. El gingebre també va a gust del cuiner. Jo he posat la meitat del rizoma de la imatge. La quantitat de pinyons també va a gust del cuiner. Per desgràcia són bastant cars. Els he torrats al microones durant dos minuts, removent-los dues vegades per evitar que es cremin.

 
Com en els anteriors ingredients la quantitat de tàperes, de comí en pols i de pebre bo també depèn del cuiner. Es trituren tots els ingredients amb l'aparell elèctric que tengueu a mà. De no tenir-ne cap es pot preparar manualment a l'antiga amb un morter.

 
I aquí la teniu. La seva elaboració ja no pot ser més senzilla. Serveix com a salsa per acompanyar plats de pasta, carn, peix, musclos, o per convertir en un menjar de déus unes senzilles patates o verdures bullides, fins i tot per enriquir un senzill arròs blanc.

Jo l'he afegida a uns espaguetis i he completat el plat amb unes coes de gambot cuinades un parell de minuts dins una pella amb una mica d'oli, volta i volta perquè quedin sucoses. Si es compren congelades a granel, estan bastant bé de preu. En comprar-les, assegurau-vos que no estiguin enrevoltades de gran quantitat de gel. No hem de pagar aigua a preu de marisc.

Vos assegur que aquests espaguetis amb salsa confinament han estat boníssims. He passat un guster.

Siguem intel·ligents i solidaris i romanguem a casa. El confinament és la millor prevenció, l'arma més efectiva que tenim per sortir victoriosos.

Bon profit, amics!

diumenge, 3 de setembre de 2017

LI HAVIA ESTAT NEGAT UN NOU DIA...

Vesprejaren els dies dels seus records, 
i l'obscur i gèlid mantell de la nit
regnà per a sempre al seu passat.
 
Mai més hi hauria en ell
una nova matinada.
Mai més renaixeria
com la mítica au fènix.
Mai més tornaria
a emocionar-se la seva ànima.
Li havia estat negat un nou dia.
 

On era la llum
que il.luminava els seus ulls cada matí?
On les il·lusions de la seva infantesa?
On les emocions i alegries? 
On la innocència?
On les esperances?
Qui les hi havia pres?

En và escodrinyà la seva ment,
però res hi trobà en ella,
estava buida de records.
S'havia esfumat el seu passat
i el seu present no existia.
Mirà angoixat cap envant,
però no pogué albirar cap llum.


Tot en ell s'enfosquí,
tot en ell es feu de nit,
la llum de sa vida fugí
i ja no hi hagué futur.
Havia arribat la seva hora,
el final del seu camí
i més enllà res hi havia,
només buida negritud.