diumenge, 23 d’octubre del 2011

Saxifragues de Madeira

Filles blanques de la lava negra

Caminava obsessionat cercant l'ancestral falguera Asplenium anceps per les muntanyes volcàniques de Madeira. Havia viatjat expressament per veure-la i fotografiar-la. Només tenia dos dies per trobar-la i no em resignava a tornar a Mallorca amb les mans buides, és a dir, sense les tan anhelades fotos d'aquesta planta primitiva, progenitora de tota una saga de falgueres, els descendents híbrids de la qual poblen les roques de la Serra de Tramuntana de Mallorca. Amb el meu cotxe de lloguer circulant a poc a poc per les empinades i retorçudes carreteres del centre de Madeira em dirigia cap a la localitat de Curral das Freiras. 

Flors de l'endèmica Saxifraga pickeringii dirigides cap a la llum com a petites antenes parabòliques. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per veure millor els detalls.

Com feim tots els aficionats a la botànica quan circulem per camins i carreteres, anava amb l'ull dret mirant les plantes de la cuneta i els vessants rocosos i amb l'ull esquerre pendent de la circulació. A Madeira la gent circula a gran velocitat i uns quants conductors ja m'havien cridat l'atenció amb el clàxon per anar massa a poc a poc. Per no entorpir tant la circulació parava el cotxe cada parell de quilòmetres i recorria a peu un bon tros de carretera, una cuneta a l'anada i l'altra cuneta a la tornada. 

Per si no ho sabeu, les cunetes de les carreteres tenen una biodiversitat impressionant, són de fàcil accés i contenen una àmplia mostra de les plantes dels boscos i camps pels quals discorren. Els vessants de les muntanyes de Madeira solen tenir una gran pendent i accedir a elles és moltes vegades impossible sense un equip d'escalada. Per això són tan pràctiques per als botànics les carreteres i les típiques levadas que canalitzen l'aigua de les muntanyes cap a les terrasses dels cultius, a més d'abastir les poblacions amb aigua potable.

En una de les meves parades, ja una mica marejat de tant escanejar amb la vista els vessants rocosos que vorejaven la carretera, de sobte vaig veure una planteta a dos metres d'altura, les floretes blanques de la qual semblaven fanalets lluminosos dins la foscor del bosc de laurisilva pel qual discorria la carretera. Era una Saxifraga pickeringii, un rar endemisme de Madeira que vist de prop emociona per la bellesa de les seves flors i les seves fulles carnoses.

Saxifraga pickeringii damunt una paret rocosa amb les arrels ancorades dins una encletxa plena de molsa i líquens descomposts. Aquest endemisme creix a l'alta muntanya fresca i humida i suporta temperatures que no baixin de 5ºC. Es diferencia de la Saxifraga maderensis, també endèmica, per les seves fulletes carnoses i per les tiges de les inflorescències que en condicions de molta llum o sol directe adquireixen un intens color vermell per la seva riquesa en antocians. Les fulles velles també es tornen vermelles abans d'assecar-se. Els pètals de les flors són curts, amples i més arrodonits que en la Saxifraga maderensis.

Frondosa Saxifraga pickeringii al vessant rocós d'una muntanya volcànica orientada cap al nord-oest. La seva identificació és fàcil pels pètals arrodonits de les flors i les fulles carnoses.

Hàbitat de la Saxifraga pickeringii. Ampliant la foto amb un doble clic es veuen millor els detalls.

Bellíssimes i lluminoses flors de Saxifraga pickeringii amb els seus pètals arrodonits d'un blanc immaculat que brilla amb llum pròpia. Les anteres dels estams tenen un bonic color vermell-ataronjat.

Fulles carnoses de Saxifraga pickeringii amb les tiges de les inflorescències de color vermell i les fulles velles també vermelles.

Aquell dia, l´antepenúltim del meu viatge a Madeira, tampoc vaig trobar la meva anhelada falguera Asplenium anceps, però trobar la petita saxifraga em va alegrar el matí i la meva alegria fou encara major quan en el camí de tornada vaig haver de parar el cotxe sobtadament a la cuneta perquè acabava de veure un altre endemisme, la falguereta híbrida Ceterach lolegnamense, una raresa botànica alohexaploide amb tres genomes complets al nucli de les seves cèl·lules. Per sort, l'endemà per fi vaig poder veure el tresor botànic que m'havia duit a Madeira. A la part alta del Monte Poíso, a 2.000 msnm, vaig trobar per fi una nombrosa població del macaronèsic Asplenium anceps, avi del nostre Asplenium azomanes i besavi de l'Asplenium x tubalense que poblen les parets dels marges de la Vall de Sóller a Mallorca.

L'altra saxifraga endèmica de Madeira, Saxifraga maderensis, la vaig trobar el darrer dia del meu viatge al magnífic Jardí botànic de Funchal. Els exemplars que vaig veure no eren cultivats. Creixien de manera natural entre les belles plantes exòtiques del jardí. Eren exemplars diminuts, però la bellesa lluminosa de les seves floretes blanques atreia la mirada cap a elles com a petits imants.

Diminuta Saxifraga maderensis envoltada d'altres plantes silvestres a una zona molt ombrívola del Jardí botànic de Funchal. Vaig haver de fer la foto amb flaix.

Mateixa Saxifraga maderensis anterior vista des de més a prop. Les seves flors tenen els pètals més estrets i allargats que la Saxifraga pickeringii.

Jove Saxifraga maderensis amb les seves fulles d'un viu color verd clar que es diferencien de la Saxifraga pickeringii per no ser carnoses.

 Flors de Saxifraga maderensis de pètals estrets i allargats. Com a l'altra saxifraga, les anteres dels estams tenen un viu color vermell-ataronjat.

I finalment, perquè es puguin distingir fàcilment les dues espècies, en aquesta imatge combinada es poden veure les diferències en les flors.

A la petita illa veinada de Porto Santo creix l'endèmica Saxifraga portosanctana, però no tenc fotografies seves. Hauré de tornar un dia a Madeira a mitjan mes de maig i visitar en una escapada amb el ferri l'illa de Porto Santo. Esper tenir sort i trobar aquest rar endemisme per poder-lo compartir amb vosaltres.



dijous, 20 d’octubre del 2011

Vincetoxicum menorquí de flors rosades.

Una nova espècie? Un híbrid?

La conservadora del Jardí botànic de Sóller em va explicar la seva història. Fa uns deu anys un aficionat a la botànica de Menorca va trobar a un barranc de l´illa un Vincetoxicum molt diferent a les dues espècies autòctones: la de flors negres i la de flors blanques. Aquest tenia les flors d'un viu color rosat amb el centre blanc-groguenc. Sospitant que havia trobat un petit tresor, va recollir llavors i les va enviar al Jardí botànic, on varen procedir a sembrar-les a la secció de plantes de les Balears.

Flor de Vincetoxicum de Menorca fotografiada a finals d'abril. Sembla una petita estrella de mar que brilla amb llum pròpia. Jo la trob molt guapa. Com es pot veure les formigues són molt llépoles del seu nèctar i actuen com a vertaderes polinitzadores.

Les llavors varen germinar i després de diversos anys de creixement floriren per primera vegada. Genèticament parlant la planta no sembla híbrida, ja que, en teoria, les seves flors haurien de ser integramente rosades, a mig camí entre el granat fosc gairebé negre del Vincetoxicum nigrum i el blanc lleugerament groguenc del Vincetoxicum hirundinaria.

Intrigat per saber més sobre aquesta asclepiadàcia vaig intentar trobar informació sobre ella i no vaig trobar res. Vaig cercar espècies de flors rosades a Europa i a la Conca Mediterrània i tampoc vaig tenir sort. Entre les fotografies de Vincetoxicum que mostra el cercador Google no n´hi ha cap semblant. 

Imatge combinada amb les flors dels tres Vincetoxicum.

Vaig contactar amb un professor de botànica de la Universitat de les Illes Balears, li vaig parlar d'aquesta planta i li vaig enviar unes quantes fotos, però no em va saber dir res, ja que desconeixia la seva existència. Li vaig demanar quin nom li podia posar per publicar les fotos al meu blog i em va suggerir que provisionalment l´anomenàs Vincetoxicum hirundinaria var. balearicum. Si al final resulta ser una espècie nova el seu nom podria ser Vincetoxicum minoricensis, com la famosa Lysimachia minoricensis ja extinta a la naturalesa. Quan avanci i es faci més fàcil i barat l'estudi del genoma, llavors tal vegada hi hagi sorpreses. Els gens no menteixen.

A la vasta obra científica encara sense acabar sobre la Flora Ibèrica només s'esmenten dues espècies al territori espanyol, ambdues presents a Menorca: Vincetoxicum nigrum i Vincetoxicum hirundinaria.

Brots nous del Vincetoxicum de Menorca a l'abril.

Fa tres anys va contactar amb mi per email un eminent científic francès, René Sforza, molt interessat en veure plantes de Vincetoxicum nigrum de Mallorca. Estava fent un estudi de les plagues que afecten aquesta planta amb la finalitat de trobar un enemic natural, que serveixi per al control biològic del Vincetoxicum nigrum introduït i assilvestrat a Canadà i nord d'USA, on aquesta planta mediterrània ha proliferat tant que s'ha convertit en una plaga incontrolable. De res han servit els herbicides químics, ja que resulta ser resistent a ells. 

 Flors de Vincetoxicum de Menorca al maig.

Uns dies després el professor René Sforza va venir a Mallorca i li vaig mostrar un parell de dotzenes de plantes de Vincetoxicum nigrum que creixen a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. De cadascuna d'elles va guardar dues o tres fulles dins sobres separats per estudiar-les tranquil·lament una vegada retornat a França. Li interessava sobretot trobar qualque fong o virus patogen per als vincetoxicum.

Li vaig parlar del vincetoxicum de flors rosades i el vàrem anar a veure al Jardí botànic. Em va dir que coneixia desenes d'espècies de Vincetoxicum mediterrànies i americanes, però aquelles flors rosades eren desconegudes per a ell. Em va suggerir que tal vegada es tractava d'un híbrid, però que per assegurar la seva identitat feia falta un estudi genètic.

Fruit de Vincetoxicum de Menorca encara inmadur.

Cada primavera sofreix la parasitació despietada de milers de pugons de l'espècie Aphis nerii.

 Per sort els pugons respecten les flors i el Vincetoxicum es pot reproduir.

Encara que lògicament els pugons afebleixen la planta xuclant-li la saba, aquesta és tan vigorosa que suporta perfectament la parasitació sense sofrir danys aparents.

Així doncs aquesta curiosa asclepiadàcia segueix sent una desconeguda per a la ciència. Ningú s'interessa per ella i roman encara sense estudiar. No se sap si és una espècie, una subespècie, una varietat o un híbrid. Per sort la seva supervivència està assegurada gràcies al Jardí botànic de Sóller que la cuida amb cura i guarda les seves llavors al Banc de Germoplasma, un dels més rics en espècies del Mediterrani.


dijous, 13 d’octubre del 2011

Mandragora autumnalis: bella i perillosa


La Mandragora autumnalis és una planta petita de floració tardorenca de la família de les Solanaceae. És molt rica en alcaloides atropínics com l'atropina i l'escopolamina que la fan molt tòxica i perillosa. Aquests alcaloides utilitzats per separat en baixes dosis són ben coneguts per la medicina moderna, però en l'antiguitat no era possible separar-los i els seus efectes tòxics se sumaven, arribant a causar la mort a qui consumia les seves fulles, fruits o arrels. Ja en temps de Plini el Vell, fa uns dos anys, en la campanya militar de Roma contra els germànics, els cirurgians donaven a mastegar un tros d'arrel de mandràgora als ferits per a atordir-los abans d'operar-los o amputar-los un membre, ja que té un fort efecte anestèsic. En l'edat mitjana fou una de les plantes més usades en bruixeria pels seus efectes al·lucinògens. Era un dels components bàsics de l'ungüent amb el qual les bruixes s'untaven els seus genitals en els aquelarres, aconseguint així un fort efecte afrodisíac i delirant, arribant a creure que volaven i copulaven amb Satanàs.

 
Bellíssimes flors de mandràgora a principis de tardor. El seu viu color blau-violeta brilla amb llum pròpia. Recoman ampliar la imatge amb un doble clic per apreciar millor els detalls.

Fulles de Mandragora autumnalis al març. La planta perd les fulles a l'estiu, romanent en estivació fins a les primeres pluges de la tardor. Les seves fulles lanceolades formen una roseta basal. Són rugoses amb la vora lleugerament ondulada. La tija és curta i brosta d'una llarga i gruixada arrel que arriba a penetrar fins a un metre en el sòl. Precisament la tendència de l'arrel a dividir-se en dues bifurcacions en forma de dues cames li dóna a la planta arrencada un aspecte antropomòrfic que a l'antiguitat va accentuar el seu caràcter màgic.

Mateixa mangràgora anterior en plena floració a l'octubre. Les flors són hermafrodites i la seva corol·la sol ser blanquinosa amb tints blavosos, rosats o violacis més o menys intensos.

La bellesa i la puresa de les flors és extraordinària. Els seus orgues reproductors estan formats per cinc estams, dos d'ells més llargs que els altres tres, amb les anteres d'un bonic color rosat i el pol·len blanquinós i un llarg pistil amb l'ovari a la seva base i al seu extrem l'estigma bilobat o trilobat d'un suau color groguenc. Recoman ampliar la imatge amb un doble clic.

Flor rosada de mandràgora a mitjan octubre. Es veuen molt bé els abundants tricomes que cobreixen el revers dels pètals.

 
Detall dels cinc estams i el pistil de la flor anterior.

Visió lateral d'una flor de Mandragora autumnalis. El calze és turbinat amb cinc sèpals soldats en un tub a la seva part basal i perllongats en cinc lòbuls més llargs que el tub. La corol·la és campanulada amb cinc lòbuls en forma de pètals soldats a la seva base.

Fruits en diferents fases de maduració. Al principi tenen un intens color verd fosc i a mesura que van madurant van adquirint un bonic color ataronjat.

Fruit immadur al novembre. Els cinc lòbuls del calze estan vorejats per llargs tricomes.

Fruits madurs de Mandragora autumnalis al novembre. Un d'ells està parcialment menjat pels caragols i llimacs que són immunes als alcaloides atropínics.

Detall de les llavors de Mandragora autumnalis

Les llavors de mandràgora per a germinar han de superar dos obstacles:

El primer rep el nom de letargia externa i és causat per la impermeabilitat de la cutícula que recobreix les llavors que impedeix l'entrada de la humitat i la hidratació de l'embrió. Se supera amb l'estratificació de les llavors en terra durant molts mesos, de vegades fins a tres anys, per l'acció dels fongs i bacteris del sòl que escarifiquen la cutícula i trenquen la seva impermeabilitat. De manera artificial es pot superar la letargia externa de forma ràpida sotmetent les llavors a l'acció d'un àcid com el sulfúric o una base com el lleixiu durant un parell de minuts. La seva acció corrosiva escarifica la cutícula i facilita la posterior hidratació de l'embrió. De forma més lenta i més natural s'aconsegueix el mateix simplement estratificant les llavors dins terra vegetal durant diversos mesos. 

El segon obstacle és la letargia interna de l'embrió de la llavor que roman "adormit" i només desperta després de suportar diversos mesos de fred intens durant l'hivern. De manera artificial es pot superar la letargia interna guardant les llavors en terra vegetal humida dins d'un recipient tancat a l'interior del frigorífic durant diversos mesos. 

Superades les dues letargies, tant a la natura com de manera artificial, les llavors germinen a la següent tardor o bé a la primavera, encara que de vegades es poden torbar fins a tres anys.



divendres, 7 d’octubre del 2011

Aristolochia bianorii: la bellesa en miniatura

L'Aristolochia bianorii és un dels endemismes més bufons de Mallorca i Menorca. Li agrada viure entre pedres i roques calcàries, tant en zones costaneres com a les muntanyes. És freqüent trobar-la creixent dins les encletxes de les roques on les seves arrels penetren profundament a la recerca de la humitat retinguda al fons de l'esquerda. Les seves tiges poc ramificades de fins a 50 centímetres solen créixer prostrades i desparramades, però si troben un petit arbust no dubten a enfilar-se damunt les seves branques. Floreix durant els mesos d'hivern i primavera. Pertany a la família de les Aristolochiaceae i el seu genoma conté 6 parells de cromosomes ( 2n = 12 )

Les seves fulletes com a petits cors rarament superen els 2´5 centímetres de longitud. Són ovades-oblongues, cordades a la base, peciolades i glabres. Recoman ampliar les fotos per apreciar millor els detalls.

En aquesta imatge es veuen molt bé els detalls de les fulles. Les seves curioses flors, fotografiades el juny, són cigomorfes amb un sol plànol de simetria i es diuen perigonis. Tenen forma de tub groguenc recorregut longitudinalment per línies marrons-morades amb l'extrem eixamplat i tombat cap avall com una petita caputxa. A la vora de l'obertura de la flor i en el seu interior hi ha abundants pels anomenats tricomes.

Les flors d'uns 2 centímetres de longitud són solitàries, axil·lars, pedunculades i ginandres, és a dir, són hermafrodites amb els òrgans sexuals masculins i femenins soldats entre si. A la part baixa eixamplada del tub hi ha l'androceu amb sis estams al seu interior els quals envolten el pistil amb el que estan soldats, i just per sota hi ha un engrossiment del peduncle anomenat gineceu que conté l'ovari dividit en sis compartiments. La flor de la imatge es va fotografiar l'abril.

Fruits d'Aristolochia bianorii en forma de càpsula amb sis valves. La foto es va fer a finals de juny.

Detall d'un fruit umbilicat al centre amb les sis valves que contenen les llavors. Comparant-lo amb la gemma dels dits s'aprecia millor la seva petitesa.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Blechnum spicant: nascut per a vèncer

El Blechnum spicant ssp. spicant és potser sense exagerar una de les falgueres més rústiques, adaptables i resistents de la família de les Blechnaceae. És capaç de viure tant a ple sol com a la més fosca de la penombres, tant en zones permanentment humides amb les arrels entollades durant tot l'any com en sòls ressecs que només reben la humitat de la rosada aportada per la pluja horitzontal. La seva adaptabilitat li permet fins i tot suportar el fred polar del sud d'Islàndia. No obstant això, on millor se sent, és en l'agradable clima subtropical de la Macaronesia. Prefereix créixer com a rupícola sobre parets verticals amb les seves frondes estèrils orientades cap a la llum. 

Nombrosos exemplars de Blechnum spicant creixent damunt una paret vertical a una clariana d'un bosc de laurisilva proper a la ciutat de Funchal de l´Illa de Madeira. A la part superior es veuen algunes frondes fèrtils verticals en contrast amb les frondes estèrils que tenen un hàbit horitzontal. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls.

Vigoroses frondes estèrils de Blechnum spicant fotografiades a la Caldeira do Faial de l'Arxipèlag de les Açores. A la part superior de la imatge es veuen algunes fulles de la alòctona assilvestrada Hydrangea macrophylla, vulgarment anomenada Hortènsia.

Davall les frondoses capçades dels arbres de laurisilva del caminoi de les Voltes de Taganana en ple Parc Rural d´Anaga de l´Illa de Tenerife creixen aquests exemplars de Blechnum spicant en un ambient d'intensa penombra. La fotografia es va fer amb flaix a mitjan mes de maig.

El Blechnum spicant té una àmplia distribució. A més de la Macaronèsia, a excepció de les Illes de Cap Verd, també viu a Europa, Islàndia, nord de Africa, Àsia Menor i el Caucas.

Presenta dues varietats: el Blechnum spicant subsp. spicant var. spicant té les frondes fèrtils i estèrils molt diferents, unes erectes amb les pinnes separades i les altres pèndules amb les pinnes molt juntes, mentre que el Blechnum spicant subsp. spicant var. homophyllum té totes les frondes erectes amb escasses diferències entre fèrtils i estèrils. Les pinnes de les frondes fèrtils, a més, estan menys separades que en la varietat spicant.

La varietat spicant és la més abundant i més àmpliament distribuïda, mentre que la varietat homophyllum és molt més escassa i només viu a Galícia i Portugal.

Frondes estèrils fotografiades a l´Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores, brostant en ple mes de maig amb l'augment de les temperatures de la primavera.

Anvers d'una fronda estèril amb les pinnes sense pecíol inserides directament en el raquis. A les frondes fèrtils les pinnes són peciolades. Les frondes del Blechnum spicant són molt coriàcies i rasposes al tacte. Semblen de plàstic. La làmina és oblongo-lanceolada més ampla a la seva part central.

Revers d'una fronda estèril amb el raquis molt prominent. Les pinnes presenten unes nervacions paral·leles lleugerament oblíques a cada costat del nervi central que semblen sorus immadurs.

Blechnum spicant subsp. spicant var. spicant al maig en el moment de la seva màxima esplendor amb les vigoroses frondes fèrtils erectes i la roseta de frondes estèrils horitzontals a la part inferior. Es pot apreciar millor la seva bellesa ampliant la foto, que es va fer al maig al Parc Natural de Madeira.

Frondes fèrtils de la falguera anterior vistes d'aprop. Crida l'atenció l'intens color vermell sang del pecíol i el raquis. A diferència de les frondes estèrils, les fèrtils tenen les pinnes molt separades i peciolades.

Detall del pecíol i el raquis de les frondes fèrtils amb el seu bonic color vermell. Les frondes estèrils tenen un pecíol molt més curt de color verd.

Anvers d'una fronda fèrtil de Blechnum spicant subsp. spicant var. spicant. S'aprecia l'empremta dels sorus que estan en el seu revers i la vora denticulada de les pinnes.

Revers de la fronda anterior amb els sorus iniciant la maduració. Es veuen els esporangis com a bolletes negres davall l´indusi a punt d'iniciar la dispersió de les espores.

Sorus lleugerament més madurs que els de la foto anterior. Es distribueixen en dues fileres paral·leles molt juntes seguint el nervi central de la pinna. Cada sorus està cobert per un indusi blanc ben desenvolupat. Amb freqüència els sorus són confluentes formant cenosorus continuus. S'aprecia la vora espiculada de les pinnes amb petites dentícules. Es veu també el detall de la inserció de les pinnes en el raquis amb un petit pecíol. A la Doodia caudata, una altra blechnàcia molt parescuda, les pinnes de les frondes fèrtils no tenen pecíol i s'insereixen directament en el raquis amb una àmplia base d'inserció. (Veure l´article de la Doodia caudata)