dissabte, 28 de gener de 2012

Eugenia uniflora: Pitanga del Surinam

Pitanga, Cirerer del Surinam, Cirerer de Caiena, Cirerer del Brasil, Capulí, Guinday, Ñangapiré, Pedanga,... tots aquests noms i més rep aquest arbust sud-americà de la família de les Myrtaceae. Els seus noms científics són també nombrosos: Eugenia uniflora, Eugenia microphylla, Myrtus brasiliana, Stenocalyx uniflorus i Plinia pedunculata. Els indis del Paraguai i nord-est de l´Argentina l´anomenen Ñanga-pirí en idioma guaraní.

 Fruit madur d'Eugenia uniflora al novembre. Són molt cridaneres les fulles que amb el fred de la tardor adquireixen un viu color vermell sang en sintetitzar antocians com a mecanisme de defensa contra les baixes temperatures. La Pitanga de la foto és un exemplar cultivat a un poble costaner de l´Illa de Mallorca situada a l'oest de la conca mediterrània, on les gelades són rares, suaus i d'escassa durada.

 Flors de Pitanga del Surinam a l'abril. Tenen l'estructura típica de totes les mirtàcies. Crida l'atenció la tènue línia vermellosa que recorre els pètals i el viu color vermell sang de les fulles.

 Mateixes flors anteriors vistes des d'un altre angle. Exhalen un suau perfum que atreu les abelles polinitzadores.

Fulles de Pitanga del Surinam al febrer, el mes més fred de Mallorca. La concentració d´antocians és màxima. Amb aquest color tan fosc les fulles s'escalfen amb els rajos solars i eviten així que el fred intens les congeli. Als hiverns especialment freds amb fortes gelades la Pitanga es comporta com a caducifòlia i perd totes les fulles per a sobreviure. Temperatures inferiors a -3ºC maten als exemplars joves i les inferiors a -5ºC danyen mortalment les plantes adultes.

A l'estiu les fulles no tenen antocians i llueixen un bonic color verd clar. Les fulles picades contenen una resina que repel·leix les mosques. La infusió de les fulles té propietats diurètiques, digestives i antidiarrèiques. La decocció de l'escorça en forma de gàrgares alleuja les afeccions de gargamella.

A Sud-amèrica l'Eugenia uniflora és un arbust tropical de fulla perenne i floreix i fructifica diverses vegades a l'any. El seu hàbitat natural són les selves tropicals de les dues Guyanes, Surinam, Argentina, Brasil i Paraguai. Els mercaders portuguesos la vàren portar a l´Orient Llunyà on en l'actualitat es conrea profusament com a planta ornamental a la Índia, Filipines, Samoa, Sri Lanka i la Xina, encara que també es consumeixen els seus fruits. En les últimes dècades ha estat introduïda com a planta de jardí a molts altres països del món amb climes tropicals, subtropicales i temperats, gràcies a la seva adaptabilitat i a la seva capacitat per a comportar-se com a caducifòlia. En alguns països s'ha assilvestrat.

Pitanga o Cirera del Surinam d'un intens color vermell fosc molt brillant. Criden l'atenció les vuit costelles. La polpa és molt sucosa i dolça i té un exòtic sabor resinós, menys accentuat si està ben madura. És rica en vitamines i minerals, especialment vitamina A, ferro, calci i fòsfor. El suc fresc de pitanga és deliciós. Amb la polpa es preparen gelees i melmelades.

Detall de les vuit costelles i el calze persistent. Dins cada fruit hi ha una llavor esfèrica o dues o tres llavors aplanades que són molt peribles i han de ser sembrades al més aviat possible, doncs en pocs dies perden la capacitat de germinació.

L´Eugenia uniflora prefereix terres àcides riques en materia orgànica amb un pH entre 5´5 i 6´5, però tolera també sols lleugerament més alcalins sempre que no siguin salins. Li agrada creixer a ple sol des del nivell de la mar fins els 1700 msnm. i assoleix els 7´5 metres d´altura.



diumenge, 15 de gener de 2012

Cystopteris viridula: va néixer al supercontinent Pangea

Els primers dinosaures s´alimentàren de les seves frondes

La seva actual distribució al centre i sud d'Amèrica, al nord d'Àfrica, al sud-oest d'Europa i a les illes de la Macaronèsia ens indica clarament en quin moment de l'evolució dels continents es va formar la falguera Cystopteris viridula, una de les més antigues de la Terra, que pertany a la família de les Athyriaceae. El supercontinent únic Pangea va ser el seu bressol fa uns 230 milions d'anys durant el Triàsic superior. La seva aparició sobre la Terra va coincidir amb la dels primers dinosaures després de l'Extinció massiva del Permià-Triàsic, esdevinguda fa 250 milions d'anys, en la qual es vàren extingir el 90% de les espècies.

Diverses Cystopteris viridula al costat d'un exemplar de Greenovia aurea a una paret molt humida de roques volcàniques situada a la cara nord del Pico del Teide a 1440 msnm. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Fa uns 220 milions d'anys, durant el Triàsic superior, el supercontinent Pangea es va començar a desintegrar, formant-se una gran esquerda que el va dividir en dos continents: Lauràsia i Gondwana amb l'Oceà de Tetis entre elles. La falguera Cystopteris viridula ja portava uns 10 milions d'anys damunt la Terra i habitava a tota aquella vasta regió que gaudia d'un clima càlid i humit. L´esquerdament de Pangea va fragmentar la seva població entre els dos nous grans supercontinents.

Cystopteris viridula a principis de maig a l´encletxa d´una roca volcànica regalimant orientada cap al nord a l´Illa de Tenerife.

Durant els següents milions d´anys el supercontinent Laurasia es va dividir en dues parts: Amèrica del Nord que es va anar desplaçant cap al nord-oest i Euràsia cap al nord-est, formant-se entre elles l´Oceà Atlàntic.

 Una altra Cystopteris viridula brostant vigorosament frondes noves al maig.

Fa uns 150 milions d'anys també Gondwana es va començar a desintegrar en nous continents. Al principi es vàren esquerdar juntes Sud-amèrica i Àfrica, però molt aviat es vàren separar. La placa tectònica de Sud-amèrica es va anar desplaçant ràpidament cap a l'oest, mentre Àfrica viatjava lentament cap al nord apropant-se a Euràsia i estrenyent l'Oceà de Tetis que va disminuir molt la seva extensió i va passar a ser el Mar de Tetis.

 Frondes de Cystopteris viridula que poden arribar a mesurar fins a 40 centímetres, encara que les de la imatge no superen els 15 centímetres. El pecíol és més curt que la làmina, la qual és ovado-lanceolada i bipinnada.

La resta de Gondwana, la gran placa tectònica formada per Índia-Madagascar-Antàrtida-Austràlia aviat es va esquerdar en dos subcontinents. D'una banda el bloc format per Madagascar i la Índia que al principi vàren viatjar juntes cap al nord-est i després es vàren separar, quedant encallada Madagascar a pocs quilòmetres d'Àfrica, mentre la Índia es desplaçava ràpidament cap al nord fins a col·lisionar violentament amb la placa tectònica d'Àsia i formar la Serralada de l'Himàlaia. I finalment l'altre bloc format per l'Antàrtida i Austràlia que durant diversos milions d'anys es vàren desplaçar juntes cap a l'est i després es vàren separar. La placa tectònica d'Austràlia va seguir viatjant sola cap a l'est i l'Antàrtida se´n va anar cap al Pol Sud.

 Pinnes ovado-lanceolades amb l´àpex lleugerament caudat o acuminat. Les pínnules presenten unes cridaneres nerviacions de color verd més obscur.

L´inserció de les pinnes al raquis és suboposada o alterna. Les pínnules són oblongues, enteres i cuneades a la base.

Les pínnules presenten dents amb la punta generalment escotada o emarginada, és a dir, amb una diminuta osca, sobretot a les dents més distals de cada pínnula. Les nervacions secundàries acaben al si de l´escotadura o emarginació.

Al envers d´aquesta fronda es poden veure els diminuts sorus encara inmadurs. Pertanyen a un exemplar que habita al Puerto de Izaña de l´Illa de Tenerife a uns 2000 msnm.

Sorus madurs de Cystopteris viridula. Són molt petits i poc cridaners, és a dir, molt discrets. Estan coberts per un indusi blanc d´ovat a suborbicular amb pèls glandulosos o rarament glabre. Cada sorus conté d'un a cinc esporangis en forma de boletes negres.

Imatge propera dels esporangis madurs. Quan els sensors d'humitat i temperatura de la Cystopteris viridula detectin que es donen les condicions adequades per a dispersar les espores, els petits esporangis negres es desplegaran violentament com a petites catapultes i llançaran les espores el més lluny possible de la seva mare per a colonitzar nous territoris i perpetuar així l'espècie. A la imatge es poden veure sorus amb un sol esporangi, amb dos i amb tres. Aquest baix nombre d'esporangis és una característica típica de totes les Cystopteris.



divendres, 6 de gener de 2012

Pyrus betulifolia: les peres més petites del Món

Conviu amb l´ós panda als boscos de bambú

El Pyrus betulifolia, anomenat Tang Li en xinès i Birchleaf pear en anglès, és una perera silvestre caducifòlia que viu als frondosos boscos del nord i centre de la Xina. En condicions òptimes per al  seu creixement pot assolir els 10 metres d´altura. Es protegeix de la depredació de les seves fulles pels herbívors amb tiges modificades en forma d´espines temibles. Les seves fulles estretes i allargades són molt parescudes a les del bedoll, però més petites. D´aquí li ve el nom científic "betulifolia" que significa fulla de bedoll. 

Peretes madures a finals d'agost. Tenen forma arrodonida amb un diàmetre que oscil·la entre 5 i 12 mil·límetres, la pell de color marró verdós amb puntets blancs i un llarg peduncle de 3 a 4 vegades més llarg que el fruit. El seu diminut tamany és ideal per a les aus frugívores dels boscos xinesos, que se les empassen senceres i, després de digerir la polpa, regurgiten les llavors lluny de la perera mare. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls.

Pera xapada per la part més ampla. La polpa és sucosa i envolta tres llavors. A la foto es pot observar que només ha madurat una llavor. Les altres dues han quedat avortades tal vegada per l'absència d'una pol·linització creuada eficaç, ja que al meu jardí els tres exemplars de Pyrus betulifolia estan molt distanciats. Les flors són molt visitades per les abelles i és probable que moltes llavors hagin estat polinitzades per pol·len de pereres mallorquines (varietats de Sant Joan i de la Reina), per la qual cosa donarien lloc a híbrids.

Aquesta perera oriental fou introduïda als EUA per a ser usada com a patró de les pereres conreades, donada la seva resistència a la malaltia anomenada "pear decline" i la seva tolerància a la terra calcària i a la sequera. La seva afinitat amb la majoria de varietats de perera és molt bona, especialment amb les pereres orientals Nashí i Shandong, de pell groga i Hosui, de pell marró. Des dels EUA va passar a França i Itàlia on les seves prometedores qualitats com a patró vàren despertar un gran interès entre els fruticultors. En 1960 vàren arribar a Espanya exemplars francesos i italians, a partir dels quals es vàren seleccionar clons especialment resistents a la sequera i a la terra calcària.

Gemma floral iniciant el creixement de les poncelles a finals de febrer. Es veu també una gemma vegetativa que comença a créixer unes setmanes després d'iniciar-se la floració i a l'extrem de la tija una perillosa espina de tres centímetres.

Petites fulles allargades de Pyrus betulifolia d'un viu color verd clar. El pecíol de les fulles és una mica més curt que la làmina. L'escorça de les branques noves és blanquinosa.

Les fulles seques s'utilitzen per a preparar infusions semblants al te. Els fruits tants frescs com secs, mastegats diverses vegades al dia, s'usen en medicina natural per a alleujar la tossina seca de la bronquitis, per a suavitzar la gargamella en la faringitis aguda i crònica i com astringents en la diarrea per la seva riquesa en taní.

A la Xina es prepara Vi Tang Li (Birchleaf pear wine) macerant 250 grams de fruits secs en un litre de vi d'arròs durant 10 dies, remenant la barreja cada dia per a que el sabor de les peretes passi al vi. Al Japó substitueixen el vi d'arròs per sake japonès.

Les seves petites flors d´un blanc inmaculat són molt perfumades i a Mallorca s'obren a finals de l'hivern, una mica més tard a regions més fredes. Es pot observar a dalt a l'esquerra una espina fina com una agulla que protegeix les flors i les fulles del musell dels herbívors.

 Bellíssima flor amb els seus cinc pètals blancs com la neu i els seus vint estams, quatre a la base de cada pètal, amb les anteres rosades a l'extrem d'un llarg estil. Igual que a la foto anterior es pot veure el pistil bífid d'un color groc clar.

Els fruits solen madurar a finals d'agost i romanen a l'arbre després de la caiguda de les fulles per a servir d'aliment a les aus durant els llargs mesos de l'hivern. És una associació molt beneficiosa per a ambdues parts, una simbiosi. La perera alimenta a les aus que aconsegueixen així sobreviure al dur hivern i aquestes li tornen el favor dispersant les llavors el més lluny possible per a que puguin colonitzar nous territoris.



diumenge, 1 de gener de 2012

Microcitrus australasica: el caviar vegetal

Els Xefs de cuina preparen delicatessen amb ell

El cítric Microcitrus australasica és un arbust silvestre originari d'Austràlia, els petits fruits negres del qual ja eren molt apreciats pels aborígens australians abans de la colonització d'aquesta gran illa pels anglesos. Quan els primers presidiaris de les Illes Britàniques fóren deportats a Austràlia com a càstig es trobàren amb aquests arbustos, tastàren els seus fruits i els vàren agradar, de manera que en esbrossar els boscos per a conrear les llavors portades des d'Anglaterra no els arrencàren, sinó que els vàren respectar i els anomenàren "finger lime", és a dir, dit de llima.

Fruits xapats de Microcitrus australasica amb la seva polpa en forma de vesícules arrodonides. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls.

 
Fruits madurs d'un bonic color marró vermellós. Aquesta és la varietat més àmpliament conreada. La planta silvestre original produeix uns fruits molt més foscos, gairebé negres i més allargats. A través del cultiu i la hibridació amb altres cítrics silvestres s'han anat seleccionant noves varietats amb fruits de color vermell, verd, groc, rosat, negre, alguns molt llargs i corbats com a vertaders dits.

Polpa dels fruits anteriors. Si s'aixafen les vesícules entre les dents es nota un xocant sabor àcid molt intens i refrescant. Els fruits de les varietats conreades rarament tenen llavors, per la qual cosa s'han de reproduir per empelt damunt altres cítrics. Per pròpia experiència he comprovat que el Microcitrus australasica empeltat damunt llimonera dóna molt bons resultats.

En xapar els fruits i aplicar-los una lleu pressió amb els dits surten les vesícules que tenen un gran parescut amb els ous del caviar, per aquest motiu se'ls anomena caviar vegetal o caviar cítric. Igual que l'escorça dels fruits, les vesícules també poden tenir diferents colors, des de rosat pàl·lid com a la imatge, fins a vermell intens, morat, groc, verd, blanc... Amb aquesta gamma de colors els Xefs de cuina preparen deliciosos aperitius, com ostres amanides amb suc de llima, pebre bo, sal i unes vesícules de finger lime per damunt, que els donen un apetitós aspecte i un sabor àcid deliciós. Els musclos fets al vapor es poden amanir de la mateixa manera. 

També en confiteria, rebosteria i gelateria es poden preparar delicatessen amb l'exòtica polpa d'aquests fruits. La melmelada té un aspecte transparent molt atractiu i a la boca és cruixent i aromàtica. Els fruits, al no tenir llavors, es poden confitar sencers i una vegada confitats se'ls pot donar un bany de xocolata amb el que s'obtenen uns bombons deliciosos. També es pot preparar un fantàstic Plum Cake substituint els fruits secs i la fruita confitada per fruits fingerlimes confitats, si pot ser sencers, de manera que en tallar el pastís el tall té un aspecte molt apetitós.

Visió propera de les vesícules de Microcitrus australasica. La semblança amb el caviar és extraordinària.

Es pot preparar un còctel deliciós, Còctel Mundani © Copyright, amb el suc d'una llima, el suc de dues mandarines, un rajolí de vodka, una culleradeta de melmelada de fingerlimes i dues culleradetes de gel picat. Es remena bé la coctelera i es deixa reposar uns minuts. Mentrestant es posa caviar vegetal en un plat amb unes gotes de licor de llima i es barreja bé. En un altre plat s'aboca mel de palma, si pot ser melassa de palmera canària, es dilueix una mica amb unes gotes d'aigua, es passa la vora de la copa per la melassa per a que quedi enganxosa i es deixen caure les gotes sobrants amb la copa invertida. Després es passa la vora de la copa per les vesícules de fingerlime, les quals es queden aferrades. Una vegada adornada la copa es posa un fruit confitat al fons, si pot ser vermell o marró i s'aboca la barreja de la coctelera. Deliciós, Exòtic i Refrescant! Uhmmm...

Si s'afegeixen les vesícules de diversos fingerlimes a una macedònia de fruita el resultat és espectacular. Amb vesícules de diferents colors es poden elaborar vistoses amanides amb un aspecte molt apetitós.

Al meu jardí tenc dos Microcitrus australasica empeltats damunt dues velles llimoneres. En tenir les branques molt primes i espinoses no és possible obtenir escutets, per la qual cosa el mètode més adequat és l'Empelt de Corona davall bossa de plàstic. Aprofitant la llarga soca de la llimonera i les branques principals s'aconsegueix un arbre molt maco amb una capçada molt tupida de branques pendulars carregades de fruits d'un bonic color marró vermellós.

La producció de fruits és molt abundant, sobretot a l'estiu. L'arbre floreix diverses vegades a l'any i a la tardor i hivern també dóna fruits, encara que en menor quantitat. El cultiu a gran escala d'aquest fruiter australià es va iniciar fa dues dècades. Al principi els seus fruits es destinaven principalment a l'elaboració de melmelada, però cap a l'any 2000 els grans Xefs de cuina descobriren les seves excel·lents qualitats i vàren començar a elaborar plats que tengueren un gran èxit entre els seus clients. Actualment la demanda dels fruits del Finger Lime va en augment, es cotitzen a elevats preus, per la qual cosa seria una excel·lent idea i un gran negoci reconvertir vells tarongerars i llimonerars mediterranis empeltant-los amb esqueixos de Microcitrus australasica. Es podrien obtenir beneficis a curt termini, doncs els empelts entrarien en producció al segon any.

Les flors del Microcitrus australasica són molt petites, igual que les fulles. Les branques estan protegides per espines fines com agulles.

Flor de Finger Lime amb tres pètals molt carnosos de color blanc per la seva banda superior i d'un intens color rosat per la seva banda inferior. Es pot veure una espina protegint la flor.

I per a acabar l'article amb bon sabor de boca m'he preparat aquesta tapeta d'anxoves amb tàperes i fingerlimes, tot regat amb el mateix oli de les anxoves. Us assegur que ha estat menjar de déus. Uhmmm...