divendres, 1 de maig de 2020

Aglans dolços, un menjar de déus

De menjar per engreixar porcs a delicatessen

A la tardor de 1980, ara fa trenta-nou anys i escaig, mumare va comprar un quilo d'aglans dolços a un pagès que els venia al mercat dels divendres del meu poble. Abans que ens els acabàssim, ja que tots els membres de la família n'érem molt llépols, va tenir la brillant idea de sembrar-ne dos dins dos cossiolets de test. Passats uns mesos, a la primavera de 1981, varen germinar dues alzinetes. Nou anys després, quan vaig comprar l'hort, mumare me les va regalar. Les vaig sembrar tot d'una. Ara són dues alzines esponeroses que cada tardor fan molts de quilos d'aglans, la majoria dolcíssims. Ara us explicaré per què he escrit la majoria i no tots.

Abans de res, sobretot per a informació dels més joves, fa quaranta anys els aglans a Mallorca es consumien com si fossin castanyes. Eren una llepolia. Per desgràcia els vertaders castanyers no suporten la calç de la terra mallorquina. Durant els darrers cinquanta anys n'he sembrats prop d'un centenar, bé de castanya o bé comprats ja grossets a qualque viver, però tots sense excepció s'han acabat morint amb les arrels cremades per la calç, que a més de cremar-les impedeix que absorbeixin el ferro, provocant-los una greu clorosi, que no és més que una anèmia vegetal.

També he provat d'empeltar alzines amb mudes de castanyer i, després d'intentar-ho moltes de vegades, vaig aconseguir que un empelt aferràs. Quina alegria, quina emoció! Anava boníssim, creixia com una carabassera, però la maleïda incompatibilitat patró-empelt me'l va matar. Aquí teniu la història que vaig escriure en castellà fa set anys--->Injerto de castaño sobre encina.

Aglans de les dues alzines de mumare. La majoria són dolços i més d'un extremadament dolç. A vegades en trob qualcun lleugerament amarg, tal vegada per procedir d'una flor fecundada amb el pol·len d'una alzina silvestre de la garriga muntanyenca que enrevolta el jardí.

Una de les dues alzines dolces de mumare.
(Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per veure'n els detalls)

Soca de l'altra alzina dolça.

Fulles de l'alzina anterior.

 Aglans dolços al desembre.

Segons les claus de Flora Ibèrica, l'alzina té dues subespècies: Quercus ilex subsp. ilex i Quercus ilex subsp. ballota (sinònim de Q. ilex subsp. rotundifolia). La subsp. ilex sol tenir les fulles adultes lanceolades o oblong-lanceolades amb 7-14 parells de nervis, mentre que la subsp. ballota les sol tenir de suborbiculars a el·líptiques o lanceolades amb 5-8 parells de nervis.

Avui he volgut comprovar aquestes claus en les meves dues alzines dolces, comparant les seves fulles amb les d'una alzina silvestre mallorquina d'uns 12 anys d'edat i amb les d'una alzina catalana d'uns 20 anys, procedent d'un aglà que vaig agafar davall les esponeroses alzines que embelleixen la Plaça de Catalunya de Barcelona. La vaig sembrar dins un test dia 30 de gener de 1994 i va germinar el dia 8 d'abril del mateix any. Ara ha complit vint-i-sis anys.

Les fulles de l'alzina catalana compleixen amb les claus de Flora ibèrica com a pertanyent a la subsp. ilex. Són clarament lanceolades i tenen entre 9 i 10 parells de nervis. Les fulles de l'alzina silvestre mallorquina, bastant espinoses per ser d'un exemplar jove, són molt variables en la forma i totes tenen 8 parells de nervis. La sorpresa, però, han estat les fulles de les dues alzines dolces. Una d'elles (A) les té molt arrodonides amb només 7 parells de nervis, que es correspondria amb les claus de Flora Ibèrica com de la subsp. ballota, mentre que l'altra (B) les té més lanceolades i amb 10-12 parells de nervis, que es correspondria amb la subsp. ilex. A més aquesta darrera, la B, té la majoria de fulles parasitades per agalles de la mosca Dryomyia lichtensteini i a més taques vermelloses causades per l'àcar Aceria ilicis. L'altra, la A, té les fulles molt sanes, com es pot veure a la foto, com si tengués una combinació genètica favorable que la fa resistent a aquestes malalties. Com que procedeixen d'un aglà i no estan empeltades el més probable és que siguin híbrides, sobretot la B. Ambdues tenen la meitat materna del seu genoma procedent de l'alzina dolça de la subsp. ballota, de la qual el pagès en va obtenir els fruits, i l'altra meitat, la masculina, bé del propi pol·len de sa mare per autopolinització o bé del pol·len d'una alzina silvestre de la subespècie ilex.

Aglans madurs de les dues alzines dolces a finals de novembre. Els de la alzina B són un poc més grossos, més obscurs i maduren uns deu dies abans que les de l'alzina A.

A diferència d'Extremadura, Andalusia, Castella-la Manxa i meitat sud de Portugal, a Mallorca no hi ha deveses. Les alzines creixen en abundància de manera natural a les garrigues, on formen immensos alzinars, sobretot a les muntanyes, i a les pletes, però per desgràcia la immensa majoria produeixen aglans amargs.

 Devesa gaditana a Arcos de la Frontera.

Devesa amb bestiar boví a Villaluenga del Rosario,  a prop de Grazalema.

La pleta mallorquina seria una devesa en miniatura en un terreny tancat envoltat per parets de pedra seca. Una altra diferència amb la devesa és que a les pletes les alzines conviuen amb oliveres, ullastres, coscolls, mates llentiscleres, estepes, aladerns, càrritxs, romaní, argelagues, gatoves, farigola, esparegueres i qualque pi blanc. Dins elles, dins el seu tancat, s'hi amollen porcs, ovelles, cabres i a vegades qualque ase o somera, que mantenen "neta" la pleta.

 Alzines i pins blancs a l'alta muntanya mallorquina després d'una forta nevada que va caure el març de 2005.

En ple estiu mallorquí, que sol ser tòrrid i molt sec amb sequeres de fins a cinc mesos seguits sense caure ni una sola gota de pluja, les assedegades alzines de les muntanyes allarguen desesperades les seves arrels cap a la poca aigua que davalla pels torrents fins a assecar-los per complet.


I quan ja no queda gens d'aigua als torrents, els finíssims filaments blancs del miceli del fong micorriza, que viu en simbiosi amb les arrels més fines de les alzines, absorbeixen fins a la darrera molècula d'aigua del substrat i la cedeixen a l'alzina perquè pugui sobreviure a l'extrema sequera del llarg estiu mediterrani. L'arbre, a canvi, torna el favor al fong subministrant-li hidrats de carboni i altres substàncies elaborades per les seves fulles amb la fotosíntesi. És un exemple de mutualisme simbiòtic perfecte en el qual tots dos simbionts en surten beneficiats. Un no podria sobreviure sense l'altre.

Arrels d'alzina enrevoltades pels finíssims filaments blancs del micel·li del fong micorriza.

Tant si plou molt com poc, les alzines mallorquines cada tardor produeixen grans quantitats d'aglans, com els amargs de la imatge. 


A les finques dedicades a cereals en les quals en general també es conreen ametllers, garrovers, figueres, albercoquers, pruneres, pereres, pomeres i oliveres a vegades es pot veure una gran alzina solitària que ha estat "respectada" per fer els aglans dolços. Altres vegades l'alzina solitària és un exemplar silvestre d'aglans amargs que ha estat empeltat amb estaques de la varietat dolça, com la diverses vegades centenària de la imatge en la qual es veu molt bé el punt de l'empelt a la seva gruixada soca. Poema dedicat a aquesta imponent alzina ---> I en acabar mon camí hi serà ella... per sempre


Als immensos alzinars que vesteixen les faldes de les muntanyes de la Serra de Tramuntana de Mallorca es poden veure alzines atacades per múltiples malalties. Vet aquí algunes d'elles:

Branca d'una alzina silvestre infectada pel fong ascomicet Taphryna kruchii, que ocasiona un creixement nanitzant i cloròtic de les branquetes, la qual cosa reb el nom d'Empelt de Bruixa.

Un altre empelt de bruixa damunt una branca d'alzina.

 Petites agalles al revers de les fulles d'una alzina dolça causades per la parasitació  de la mosca Dryomyia lichtensteini. Es veuen també taques vermelloses que es corresponen amb una pilositat causada per l'àcar Aceria ilicis.

Taques vermelles de l'àcar Aceria ilicis i petites agalles de la mosca Dryomyia lichtensteini.

Agalles anteriors cobertas per la tupida pilositat feltrada que vesteix el revers de les fulles de les alzines. A dalt es veuen diverses taques d'àcars.

Agalla de mosca Dryomyia lichtensteini xapada per la meitat amb un bisturí i vista al microscopi amb una larva ataronjada al seu interior.

Microfotografía a 40 augments amb il·luminació de superfície dels àcars Aceria ilicis.

 Agalla vermella damunt una inflorescència masculina d'alzina causada per la parasitació de l'himenòpter cinípede Plagiotrochus quercusilicis.

Cada any es repeteix el cicle vital del corc dels aglans de nom científic Curculio elephas, un coleòpter de la família de les Corculionidae. La femella adulta té una llarga trompa que utilitza per perforar els aglans, després es dóna la volta i introdueix dins el forat el seu llarg ovipositor dipositant un ou. Quan aquest fa eclosió surt una larva blanca que s'alimenta de la carn de l'agla obrint galeries que es van omplint amb els seus excrements, com es pot veure en aquesta imatge. Els fruits parasitats solen caure prematurament. Una vegada en terra la larva continua menjant fins a consumir tot l'interior de l'aglà. Després obri un orifici per on surt a l'exterior i immediatament s'enterra davall terra. Passa així tot l'hivern metamorfosant-se en nimfa, i a la primavera emergeix ja com a corc adult i torna a començar el cicle de la seva vida.

Larves del corc Curculio elephas.

A les deveses extremenyes, andaluses, manxegues i portugueses i als alzinars i suredes no devesats d'altres parts de la Península i les Illes Balears els porcs, ovelles, cabres, vaques, senglars, cérvols, esquirols, rates cellardes i molts altres animals salvatges consumeixen els aglans parasitats pel corc i controlen així d'una manera natural aquest paràsit, interrompent el seu cicle vital i augmentant així la producció d'aglans sans.

 Immens i impenetrable bosc mixt d'alzines i sureres al municipi gadità de Jimena de la Frontera.

Els aglans dolços estan sent descoberts com una fantàstica menja plena de futur pels grans xefs de cuina i per espavilats empresaris, que aposten pel seu aprofitament per a l'alimentació humana. No ens torbarem gaire a delectar el nostre paladar amb torró d'aglà, gelat d'aglà, bombons d'aglà, pa i pastissos de farina d'aglà, oli d'aglà, aglans confitats com a "marrón glacés", crema d'aglà amb xocolata per untar damunt el pa, . . . tot un ventall de possibilitats que revaloritzaran les alzines i permetran la conservació i protecció dels nostres immensos i bellíssims alzinars.

4 comentaris:

  1. Segur que molts de nosaltres ens animarem a sembrar més arbres després de llegir les teves explicacions i experiències.
    Molt bona publicació! Gràcies!
    Carme Burg

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tant de bo sigui així com dius, Carme. Moltes gràcies pel teu amable comentari.

      Suprimeix
  2. Moltes gràcies per aquesta il·lustrativa entrada sobre les alzines i els glans dolços.
    Jordi Diaz. jardinsipatrimoni

    ResponSuprimeix