Almallutx, la vall del genocidi

A Madina Maiurqa, l'actual Palma de Mallorca, les potes dels cavalls dels soldats del rei En Jaume I d'Aragó patinaven pels carrers de la ciutat amb la sang vessada pels milers de moros mallorquins assassinats salvatgement, exterminats sense pietat, en un infame acte de pirateria disfressat de reconquesta amb l'estendard de la creu cristiana com a bandera. Coneixent la història m'hauria d'avergonyir, com la immensa majoria de mallorquins, de ser descendent dels genocides i al mateix temps enorgullir-me de dur barrejades dins les meves venes algunes gotes de sang musulmana, molt poques, les suficients per sentir un escarrufament quan l'arqueòleg Jaume Deyà Miró ens va relatar amb tot luxe de detalls la veritat històrica de la conquesta de Mallorca.

 Visió panoràmica de l'altiplà d'Almallutx submergit davall les aigües de l'embassament del Gorg Blau.

(Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

Per primera vegada en vuit segles els esperits dels milers d'assassinats, que habiten per sempre a l'altiplà on reposen els seus ossos, han pogut escoltar per boca d'en Jaume, com si es tractàs del seu advocat defensor, el relat de les atrocitats comeses per un monarca pirata, innoble, roí i indigne, que negociava rendicions a canvi de perdonar la vida i després massacrava covardament a traïció als indefensos rendits, faltant sense cap rubor a la seva sagrada paraula de rei.

Els visitants del jaciment arqueològic d'Almallutx guardàvem un silenci sepulcral, mentre escoltàvem atònits les contundents paraules del jove arqueòleg que retronaven en aquella vall bellíssima, envoltada com el redòs d'una mare per les amoroses i verdigrises vessants de les muntanyes de Tramuntana, testimonis muts d'aquella infàmia.

Caminant per damunt els fèmurs, les tíbies, els húmers, les falanges, les mandíbules, les costelles, les dents escampades, les vèrtebres desencaixades, els cranis fets miques, la ceràmica fragmentada, la mesquita on resaven al seu déu Al·là i les llars esfondrades amb els sòtils carbonitzats d'aquells mallorquins, quasi es podien escoltar els seus aborronadors crits de dolor i pànic, mentre eren desmembrats, eviscerats, degollats, decapitats, esquarterats a cops d'espasa, travessats per les llances i cremats vius per uns estrangers venguts d'allèn el mar, malalts de fanatisme i cobdícia.

Jaume Deyà mostrant-nos les restes de la paret d'una casa musulmana.

Dues grans pedres assenyalant l'entrada de l'habitatge anterior. 

Mentre estava redactant aquesta entrada m'he vist obligat a prescindir de fotos bellíssimes del jaciment i el seu entorn paradisíac, per evitar donar pistes a desaprensius saquejadors de restes arqueològiques, que robarien les peces de més valor per vendre-les al mercat negre a traficants sense escrúpols. 

Per a la història de Mallorca, de Catalunya, de València i d'Espanya en general aquest jaciment d'Almallutx té una importància extraordinària. Els poders públics encarregats de la seva preservació l'haurien de protegir del saqueig amb lleis i sancions contundents, així com aportar finançament a través del Ministeri de Cultura i la Conselleria de Cultura i Patrimoni, facilitant la feina d'aquests joves i entusiastes arqueòlegs, evitant-los les nombroses i de vegades absurdes normatives.

Entrada d'una altra casa que va ser incendiada pels assaltants. S'aprecien restes de cendra de la porta carbonitzada.

Com a proves contundents de la massacre aquestes cendres s'han conservades intactes durant vuit-cents anys.

 Detall de la cendra.

Fragment de ceràmica que va formar part dels estris domèstics de la casa incendiada.

Altres dos fragments de ceràmica. Al de la dreta s'aprecia l'empremta fosca de l'incendi.

Com si es tractàs d'un descans de tanta atrocitat, durant el passeig el nostre guia Jaume ens va mostrar aquesta petita cova on fa tres mil anys s'arreceraven els mallorquins prehistòrics de l'època talaiòtica.

Aquesta mandíbula magníficament conservada durant tres mil·lennis va mastegar les cireres de pastor dels espinals, les obscures prunetes dels aranyoners, les negres mores dels romeguers, els aglans dolços i agres de les alzines, les asprives fruitetes vermelles de les mates llentiscleres, els nutritius pinyons dels pins, els tendres i dolços tubercles dels albons i les esparregueres, les amargues fulles de les cama-roges, els lletsons i altres herbes mengívoles i tal vegada també la carn dels darrers antílops nans Myotragus balearicus.

Molar d'un mallorquí talaiòtic.


 Mateix queixal anterior.

El duríssim esmalt es conserva quasi intacte després de tres mil·lennis.

Detall de l'esmalt anterior molt gastat per la masticació de la coriàcia vegetació de les muntanyes de la Serra de Tramuntana.

Interior d'un os prehistòric que fa tres mil·lennis va formar part de l'avantbraç d'un humà talaiòtic.

Cara externa de l'os anterior.

Aquí i allà es poden trobar fragments d'Ammonites, un mol·lusc cefalòpode extint que va habitar les aigües de l'Oceà de Tetis fa 400 milions d'anys durant el Devonià. Va continuar vivint al més reduït Mar de Tetis i posteriorment al primitiu Mar Mediterrani i va acabar extingint-se fa 65 milions d'anys a finals del període Cretàcic. La presència d'aquest fòssil marí ens indica que un dia les altes muntanyes mallorquines varen estar davall les aigües de la mar.

Seguint el trajecte de la visita en Jaume ens va mostrar aquestes grans pedres que assenyalen l'existència d'un habitatge musulmà.

I per fi arribàrem a la perla del jaciment, la mesquita. El dia anterior els dos arqueòlegs que varen descobrir el Jaciment Arqueològic Musulmà d'Almallutx, en Pablo Galera i en Jaume Deyà, havien participat en una conferència sobre arqueologia a la ciutat de Múrcia, on varen presentar les troballes de l'excavació. Els científics murcians quedaren impressionats amb el que els dos joves arqueòlegs els mostraven. La riquesa arqueològica d'Almallutx els va semblar extraordinària. En Jaume ens ho va explicar ple d'orgull i satisfacció i ens va fer partícips d'una gran notícia: el que ells creien una casa molt gran va ser identificada pels arqueòlegs murcians com una mesquita. La llarga i recta paret de la imatge era la cara sud del temple musulmà.

Una altra imatge de la mesquita.

En Jaume va passar un guster explicant-nos tot el relacionat amb la mesquita d'Almallutx.

Restes de ceràmica prop de la mesquita.

Dos fragments de ceràmica que formaven part de l'ansa d'una olla. La mà és d'en Toni de Cúber que als anys 1960-1970 va excavar al costat d'en Toni Galiona el jaciment talaiòtic d'Almallutx.

Resulta impactant caminar trepitjant ossos humans, com els que es veuen en aquesta imatge.

I aquesta és la segona perla del jaciment, una casa musulmana molt ben conservada amb l'excavació ja pràcticament acabada. L'entrada de l'habitatge estava més profunda que el trespol per a evitar que s'inundàs en cas de pluja copiosa. La pedra horitzontal feia de graó.


En Jaume ens va explicar aquest detall.

 En aquesta imatge ens va mostrar les restes del sòtil cremat de la casa, que va ser incendiada pels assaltants com totes les del jaciment. La paret que es veu damunt és un mur de marge d'època moderna.

Imatge més propera de la casa.

Detall de les restes de l'incendi. Segons ens va explicar el jove arqueòleg, les cendres més negres corresponen al sostre de branques i càrritx i les cendres ataronjades són la coberta d'argila que l'impermeabilitzava.

Un altre detall de les cendres.

En aquest moment de la visita guiada fou quan en Jaume ens va relatar la vertadera història de la conquesta de Mallorca.

 A l'altre extrem de la casa hi ha aquest espai sobre elevat amb dos clots. Els arqueòlegs encara estan estudiant el seu significat.

 Fragments de ceràmica de diferents colors trobats a prop de la casa.

 El bellíssim esmalt verd està molt ben conservat.

 Fragment d'alfàbia amb la seva típica decoració musulmana.

Fragments d'una peça completa de ceràmica.

Pedra de l'entrada d'una casa amb dos forats que servirien per a sostenir la porta.

Detall dels dos forats anteriors.

A prop de la mesquita hi havia el cementeri del poblat musulmà. Tots els difunts eren enterrats damunt el costat dret del cos amb el cap dirigit cap al sud, els peus cap al nord i la cara mirant cap a llevant, cap a la Meca.

Detall dels ossos anteriors.

Mandíbula de la calavera anterior.

En Jaume ens va mostrar amb la brúixola l'orientació cap a la Meca de tots els enterraments.

Fèmur d'una altra calavera enterrada al cementeri.

Cadàver d'un bebè de pocs mesos d'edat. Només es veu una part del crani. La resta ha estat coberta amb terra i pedres pels mateixos arqueòlegs per evitar el seu deteriorament.

Crani del bebè anterior parcialment desenterrat pen Jaume.

Fragments d'ossos i un queixal d'un mallorquí musulmà.

Molar anterior.

L'altra cara del molar anterior.


Fragment d'un os d'un musulmà mallorquí de vuit-cents anys d'antiguitat.

Cara interna de l'os anterior.

La vall d'Almallutx, situada a l'alta muntanya, va ser el darrer refugi dels mallorquins que fugien de Madina Maiurqa i de les alqueries de la resta de l'illa, perseguits a mort per les hosts catalano-aragoneses. Es calcula que només de la ciutat varen fugir unes 40.000 persones. Totes elles, excepte uns pocs milers de nins i nines que varen ser esclavitzats, moriren salvatgement massacrades. Els esclaus joves formaven part del botí de guerra. Uns varen ser venuts com a bestiar als ports cristians de la resta del Mediterrani i els altres romangueren a la seva pròpia terra al servei dels assassins dels seus pares. Bastants d'ells, sobretot les nines, segurament varen aconseguir reproduir-se al llarg de la seva vida, bé per violació en mans dels seus amos o per matrimoni amb qualque colonitzador català poc racista. Quan sigui més fàcil i barat l'estudi del genoma, molts mallorquins actuals s'enduran una gran sorpresa en descobrir que porten al seu ADN alguns gens d'aquests nins musulmans. Esper que no s'avergonyeixin dels seus orígens. Jo em sentiria molt orgullós. 

Fa uns anys, uns científics especialitzats en genètica humana varen fer un estudi del genoma dels mallorquins. Quan estudiaven el cromosoma Y, que només transmet el pare als seus fills mascles, s'endugueren una sorpresa: el 7% d'homes mallorquins actuals duim un cromosoma Y berber, igual als habitants del Nord d'Àfrica. I ara ve la pregunta: Donat que les nines esclavitzades eren molt més nombroses que els nins, quants dels nostres cromosomes X son d'origen berber? Descarta això que la massacre no va ser tan brutal i que, per tant, sobrevisqueren molts més mallorquins musulmans del que diuen els historiadors? La pervivència de milers de topònims d'origen andalusí en serien una prova irrefutable. Com a curiositat, el topònim SÓLLER ve de la llengua andalusina, que era una barreja del llatí vulgar (romanç) parlat pels habitans de tota Iberia i les illes Balears abans de la conquesta musulmana i l'arab nord-africà. Així, de la paraula romanç SOLARIS (lloc assolellat) va sorgir la paraula andalusina SULAYR (muntanyes del sol), que en catalanitzar-se va donar SÓLLER. També anomenaven SULAYR les muntanyes de Sierra Nevada d'Andalusia.

Enllaç al Facebook del Jaciment arqueològic d'Almallutx.