No surtis que fa atzabó

   Feia atzabó. Els llamps absorbits pel parallamps del campanar de l'església romànica del poble, que estava just al costat de ca seva, els trons esfereïdors que els seguien i feien tremolar tota la casa, els udols del vent huracanat serpentejant furiós pels estrets i laberíntics carrerons d'aquella petita vila del Pla i la pluja torrencial que queia a portadores i transformava el carrer en un torrent desbocat provocaven una tal excitació al petit Joan, que semblava haver embogit cop en sec. 
   Corria de l'aiguavés de darrere a l'aiguavés de davant, de la porta del corral a la porta del carrer i viceversa, i així sense parar durant tot el temps que durava la tempesta. Semblava posseït per un esperit reguitzer, com a drogat per un psicòtrop euforitzant, no era ell. La seva alegria era incommensurable. 
   Obria la porta del corral, allargava el braç cap a defora i experimentava un plaer quasi orgàsmic sentint els cops de les gotes de pluja xocant contra la palma de la seva maneta dreta, sempre la dreta, perquè en Joan era dretà. Pegava bots, corria sense rumb, reia histèricament, cantava, ballava, els ulls li espirejaven, era feliç. 

   Ara, a les portes de l'ancianitat, després de seixanta anys i escaig redolant pel món, continuava experimentant la mateixa excitació i els mateixos sentiments sempre que els fugissers niguls, que recorrien molt de tard en tard el cel de la seva estimada illa, es dignaven a descarregar la seva fúria líquida damunt l'assedegada terra de call vermell del poble. 
   Aquella matinada de pluja, però, no es va moure de dins el llit. Amb els ulls clucs i un somriure de plaer dibuixat al seu rostre farcit d'arrugues, escoltava amb delectació tots els renous de la tempesta, l'atzabó que deia sa mare seixanta anys enrera. «Joanet, no surtis a defora que fa atzabó. Cau una aigua de bambolla que fa feredat» —li deia tota regirada.
   Li agradava aquella paraula tan antiga i ja oblidada pel jovent. Li agradava perquè era cent per cent mallorquina, genuïnament illenca, una de les tres dotzenes de paraules que s'havien salvat del genocidi, de l'aniquilació lingüística i cultural i quasi física dels moros andalusins illencs —només en romangueren uns tres mil com a esclaus— i s'havien incorporat, a pesar de tot, al català salat parlat pels nous repobladors venguts de Catalunya.  

  Sí, en Joan estimava la seva illa i la seva llengua antiga amb tota l'ànima. Eren la seva essència, la seva identitat.

 

 

  Allà defora, al corral, continuava caient aigua a portadores. Els orgullosos fassos plomosos del fasser canari, que sa mare va sembrar d'un pinyol quan ell va néixer, s'enlairaven cap al cel com els braços d'un sacerdot de saba verda resant al seu déu Sol i sonaven, copejats per les fredes gotes de pluja, com a milers de cascavells de cel·lulosa i cloròfil·la. 

   Amb els ulls closos, en Joan es va concentrar en aquella música natural que tant li agradava i, a poc a poc, el benestar que sentia escoltant aquell concert el va sumir en un estat estuporós, en una carícia dels llençols, en una ingravidesa. Uns braços amorosos de mare engronsaven el seu decrèpit cos vell i arrugat. La son per fi el va posseir i es va adormir profundament amb un somriure dibuixat als llavis, mentre sentia una llunyana veu amorosa que venia del passat, com si fos una entranyable cançó de bressol gravada a foc dins el més íntim i sagrat de la seva ànima, que li deia: «Joanet, no surtis que fa atzabó».