diumenge, 26 de febrer de 2012

Lúcumo del Perú, un regal dels Andes

Sa mare va néixer als camps que circumden la ciutat peruana de Trujillo i ells, els meus lúcumos, vàren sobrevolar en forma de llavor tota Amèrica del Sud per damunt les exuberants selves de l'Amazones, després vàren travessar l'immens Oceà Atlàntic i arribàren després de moltes hores de vol a Europa.

 
Fruit madur de lúcumo de palo.

Vàren fer una parada a Sevilla però no pogueren veure la meravellosa llum encegadora d'Andalusia, doncs estaven gelosament guardades dins la maleta del meu bon amic Luís, peruà ell, que me les portava com un regal viu, un trosset del seu estimat Perú. "Què vols que et porti de la meva terra?", m'havia preguntat abans de partir en viatge de lluna de mel. "Llavors d'arbres", li havia contestat jo.

Des de Sevilla vàren continuar el seu llarg viatge i volàren cap a llevant, cap al sol, cap al vell Mar Mediterrani, on una petita illa de roques blanques i un cel lluminós intensament blau els esperava amorosa per a adoptar-los i ser la seva nova mare d'ultramar.


Flor de lúcumo de seda.

El Lúcumo del Perú, de nom científic Pouteria lucuma, Lucuma obovata o Achras lucuma, és un fruiter subtropical de les valls andines, especialment abundant al Perú, on creix entre els 1000 i els 3000 msnm. També viu de manera natural a Equador, Colòmbia, nord de Xile i Bolívia. Pertany a la família de les Sapotaceae i és encara practicament desconegut a la resta del món. S'està conreant amb més o menys èxit a Costa Rica, Mèxic i Hawaii. També s'ha intentat el seu cultiu a Florida i Califòrnia, però els fruits obtinguts han estat de mala qualitat i alguns arbres han mort per les gelades. Els primers resultats de la seva sembra experimental a Austràlia i Nova Zelanda semblen prometedors. Donada la seva bona adaptació a climes de tipus mediterrani lliures de gelades el seu cultiu podria ser exitós a Sud-àfrica i a les zones costaneres del Mediterrani. El seu nom procedeix de la paraula quechua lucma o rucma. Es coneixen dues varietats: el lúcumo de palo i el lúcumo de seda. Les diferències entre tots dos són escasses i es limiten a la forma dels fruits, la textura de la polpa i les fulles.

Fulles de Lúcumo de Seda. És molt cridanera la seva gran semblança amb les fulles del llorer.

El lúcumo del Perú és un arbre de fulla perenne que pot assolir fins a 20 metres d'altura en condicions òptimes de creixement, encara que en general no sol superar els 8 o 9 metres. Les fulles mesuren entre 12 i 25 centímetres de longitud. Són lanceolades i senceres i estan disposades en forma alterna sobre la tija. En alguns cultivars tenen els marges ondulats. Els brots nous i els calzes de les flors són pubescents, coberts per una suau llanositat marró.

Anvers de les fulles de les dues varietats de lúcumo. Les fulles del lúcumo de seda són allargades, acabades en punta i més amples a la seva meitat distal, mentre que les del lúcumo de palo són més arrodonides i més amples a la seva part mitjana. Ambdues tenen entre 10 i 14 nervacions disposades oblíquament a cada costat de l'eix central del limb.

Revers de les dues fulles anteriors d´un color verd més pàl.lid que l´anvers.

Flors i poncelles de lúcumo de seda.

Les llavors que em va regalar en Luís vàren germinar sense problemes a les poques setmanes. Temia que el fred de l'hivern mallorquí pogués matar els arbrets recent nascuts, però resultàren ser més resistents a les baixes temperatures i a les gelades que els tarongers i llimoneres del meu jardí. També em preocupava que la terra calcària de Mallorca els pogués cremar les arrels, però novament em va sorprendre la seva perfecta adaptació a la terra mallorquina. Han passat ja 26 anys i s'han convertit en arbres molt frondosos de més de 4 metres d'altura amb un tronc de 15 centímetres de diàmetre, ramificat a partir dels 50-70 centímetres d'altura.

Flors ja fecundades de lúcumo de palo.

Per pròpia experiència he comprovat que, en contra del que asseguren alguns agricultors nord-americans, el lúcumo del Perú resisteix perfectament temperatures inferiors a +5ºC, fins i tot curtes gelades de fins a -3ºC. Com a exemple tenim el mes de febrer de 2012 que ha estat excepcional a Mallorca per les fortes nevades que s'han anat repetint al llarg de dues setmanes. Al meu jardí s'ha arribat a acumular una capa de neu de fins a 8 centímetres que s'ha mantingut durant tres dies seguits, cobrint els lúcumos amb un gruixat mantell blanc. Al llarg d'aquestes dues setmanes de nevades contínues cada nit les temperatures han baixat per sota dels 0ºC i els lúcumos han superat la dura prova sense presentar cap dany aparent. Estàn magnífics.

També he comprovat la seva excel·lent resistència a les elevades temperatures del tòrrid estiu mallorquí, suportant perfectament els 40ºC d'alguns dies d'agost. Tampoc els ha perjudicat el vent ressec carregat de finíssima sorra procedent del desert del Sàhara, l'anomenat Sirocco (Xaloc en català) que bufa diverses vegades a l'any portant les elevades temperatures del nord d'Àfrica cap al Mediterrani.

Encara que en el seu estat silvestre creix per sobre dels 1000 msnm, al meu jardí viu estupendament a tan sols 80 msnm. També al Perú i a Xile es conrea a nivell del mar sense cap problema. Igual que els cítrics, al lúcumo li agrada viure a ple sol, suportant ben una ombra parcial en els seus primers anys.

Tres flors de lúcumo de seda. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls.

Les flors són nombroses i creixen a les aixelles de les fulles en grups de dues a tres. Són bastant petites, hermafrodites, actinomorfes i tubulars amb cinc pètals de color verd clar o groguencs, soldats per la seva base. L´androceu està format per diversos estams soldats a la corol·la per la cara interna dels pètals. Amb freqüència entre els estams hi pot haver un o dos verticils addicionals reduïts a estaminoides sense cap antera al seu extrem. El gineceu està format per un únic pistil compost i un ovari en general amb 4 o 5 lòculs, encara que n´hi pot haver d'un a catorze, cadascun amb un únic òvul axil·lar.

Detall dels òrgans reproductors de dues flors de lúcumo de seda.

Els meus lúcumos es vàren torbar entre 12 i 15 anys a florir per primera vegada i un parell d'anys més a donar els seus primers fruits. Em va sorprendre molt la seva època de floració a principis de l'estiu, coincidint amb l'estació més seca de Mallorca. Encara que resisteix molt bé la sequera, la falta de pluges estivals perjudica molt la producció de fruits, doncs l'arbre sofreix molt precisament en el moment que més aigua necessita. Els dos regs setmanals amb degoteig no són suficients i el 90% de les flors cauen just després de la pol·linització o bé quan comença a engreixar l'ovari dels nous fruits.

Fruit de lucumo de seda iniciant el creixement de l´ovari just després de la fecundació de la flor.

Fruit madur de lúcumo de palo.

A les valls andines el lúcumo floreix i fructifica durant tot l'any. A Mallorca floreix a principis d'estiu i els fruits maduren a la tardor. El fruit és una baia. A la varietat lúcumo de seda els fruits tenen una forma arrodonida, ovada amb l'àpex agut. A la varietat lúcumo de palo els fruits són aplatats, basalment comprimits amb l'àpex rom. La pell o exocarpi és fina i delicada i canvia de verd fosc a verd clar i posteriorment a groc a mesura que el fruit va madurant. Els indis del Perú esperen al fet que els fruits caiguin a terra, moment en què encara no es poden menjar doncs la seva polpa és molt dura i conté làtex molt amarg. Per a accelerar la seva maduració els enterren dins palla, fullaraca o gra emmagatzemat fins que s'estoven. Llavors la polpa desprèn un agradable aroma dolcenc i ja poden ser consumits.

Polpa i llavors del fruit anterior.

La polpa o mesocarpi té un color groc intens amb un sabor molt dolç i un aroma molt agradable. A la varietat lúcumo de seda la polpa és farinosa de consistència molt suau. A la varietat lúcumo de palo la polpa té una consistència dura i ferma. En tots dos casos la polpa representa el 60% del pes total del fruit.

L'endocarpi és una membrana molt fina de color groc que embolica diverses llavors de color marró fosc amb una cutícula dura molt brillant, el nombre de les quals pot oscil·lar entre una i cinc, encara que en general són dues. Amb freqüència les llavors comencen a germinar dins del fruit, com es veu a la foto anterior.

Lúcumo de seda caigut ja madur de l'arbre a principis d'octubre.

Als Andes els fruits del lúcumo pesen entre 150 i 250 grams, arribant a superar un quilo en alguns cultivars. Al meu jardí el pes dels fruits és un poc menor, entre 50 i 150 grams, tal vegada per la sequera de l'estiu mallorquí.

Als països andins la polpa és molt apreciada pels indígenes des de l´antiguitat, encara que no sol consumir-se en fresc donada la seva consistència farinosa. S'han trobat restes arqueològiques de ceràmica als cementiris indígenes de la costa del Perú amb representacions d'aquest fruit. A mi personalment m'agrada menjar els fruits molt madurs directament a mossegades sense pelar, però als Andes prefereixen consumir la polpa en forma de gelats, batuts de llet, tartes, pastissos, postres, farciments de galetes, aliments infantils, afegida al iogurt, etc... Al Perú la polpa es deshidrata i es redueix a pols i després s'afegeix com a additiu a tot tipus de preparacions culinàries.

El lúcumo del Perú és un fruit amb un gran futur. És previsible que en les properes dècades vagi guanyant nous mercats i nous consumidors a tot el món. Seria interessant fomentar el seu cultiu entre els camperols andins.



diumenge, 19 de febrer de 2012

Naranjita de Quito: una fruita amb futur

La Naranjita de Quito, de nom científic Solanum quitoense, és un arbust de la família de les Solanaceae que creix silvestre als boscos subtropicals dels altiplans de la Serralada dels Andes entre 1200 i 2500 msnm a llocs ombrejats i frescs propers a corrents d'aigua amb temperatures entre 17 i 20ºC. És especialment abundant al Perú, Colòmbia i Equador. També es troba en forma silvestre a les selves de Veneçuela, Brasil, Costa Rica i Panamà i s'ha assilvestrat a partir d'exemplars cultivats a algunes illes de la Polinèsia i a països asiàtics com Borneo i la Xina.

Bellíssima flor de Naranjita de Quito al setembre. L'estructura floral és la típica de totes les solanàcies amb cinc pètals blancs, cinc estams grocs molt gruixats i un pistil.

A Centreamèrica l´anomenen Naranjita o Naranjilla de Quito, Lulo (en llengua Quechua), Obando, Morella de Quito, Coconilla i Nuquí. Es coneixen dues varietats: Solanum quitoense var. septentrionale, amb espines, que prefereix viure a altures superiors als 2000 msnm. i és la forma ancestral silvestre i Solanum quitoense var. quitoense, sense espines, que creix millor a altures inferiors als 2000 msnm i és una mutació seleccionada a través del cultiu que no té el gen dominant que codifica les espines. Les naranjitas de Quito es consumeixen en fresc com a fruita de taula o bé es destinen a la preparació de sucs, melmelades, gelats i postres. S'exporten a Europa, al Japó i als Estats Units.

Tres plantes de Lulo a l'agost conreades a la illa mediterrània de Mallorca al costat d'una paret orientada cap a l'oest. Pertanyen a la varietat septentrionale amb espines.

En climes mediterranis les plantes de Lulo rarament sobreviuen al fred hivernal, però es poden conrear com si fossin tomatigueres, havent de passar el primer hivern en cossiol dins un hivernacle o dins casa prop d'una finestra. A mitjans de la segona primavera es poden sembrar en terra a l'exterior. Si se'ls subministra fems o compost i regs abundants a principis de l'estiu comencen a florir i donen una bona collita de fruits que van madurant escalonadament fins ben entrada la tardor. Quan arriba l'hivern la Naranjita de Quito sol morir, ja que no suporta temperatures inferiors a 10ºC. Si l'hivern és molt suau i la planta està protegida del vent del nord i les gelades de vegades sobreviuen la tija i les branques principals més gruixades, que tornen a brostar amb l'augment de les temperatures de la primavera.

Grans fulles de Solanum quitoense que poden arribar a mesurar més de 50 centímetres. Criden l'atenció les bellíssimes nervacions morades. La superfície de les fulles està coberta d'una fina pilositat llanosa com a vellut. 

A Centreamèrica el Lulo se sol conrear davall la capçada dels arbres, ja que fonamentalment és una planta de sotabosc i necessita ombra permanent amb precipitacions superiors a 1500 litres/ m2 anuals. Els indígenes el sembren directament a la selva a la penombra del sotabosc, però les plantes només donen bones collites els dos o tres primers anys. Quan han consumit els escassos nutrients del sòl selvàtic i comença a minvar la producció de fruits, els camperols abandonen la plantació i cerquen una nova zona de la selva on sembrar.

Intens color morat dels brots nous, els pecíols, les nervacions i la cara inferior de les fulles. Criden l'atenció les temibles espines que protegeixen totes les parts de la planta, especialment els pecíols, la part posterior del raquis i les nervacions de la fulles.

Malgrat ser un arbust de sotabosc també pot viure a ple sol, però l'elevada radiació solar accelera molt el seu metabolisme fotosintètic i escurça la seva vida productiva a només una o dues collites de fruits. En conseqüència és preferible conrear-lo en condicions de penombra, obtenint-se així fruits durant tot l'any al llarg de quatre o cinc anys.

Primera flor d'una de les Naranjitas de Quito anteriors a mitjan mes de juny. Tant les flors com les fulles noves estan cobertes d'un suau borrissol que al tacte sembla vellut.

Mateixa flor anterior en detall.

Visió lateral d´una flor de Lulo amb la seva abundant pilositat suau com el vellut.

Calze llanós de la flor anterior.

El Solanum quitoense es reprodueix facilment per llavors que se torben de 3 a 6 setmanes a germinar. També es pot reproduir per estaques d'uns 30 centímetres, llevant les fulles per a evitar la transpiració i sembrant-les en posició inclinada dins sorra tractada amb fungicides, doncs són molt susceptibles a ser atacades per fongs. Un altre mètode cada vegada més utilitzat pels viveristes i les grans explotacions és la reproducció de teixits vegetals in vitro a partir de meristemes. Amb aquest mètode es poden propagar vegetativament sense perill de contaminació per espores de fongs les varietats més productives, més resistents, més sanes i amb fruits de millor qualitat, obtenint-se milers de clons idèntics a la planta mare.

Fruit encara verd de Lulo o Naranjita de Quito cobert de pèls rígids que es claven a la pell com a agulles i poden provocar irritacions cutànies i urticaria a les persones sensibles. Per a la recol·lecció s'usen guants protectors i els pèls es retiren amb un raspall o un drap.

 Dues naranjitas de Quito amb els pèls urticants ja retirats, importades de Colòmbia i adquirides a la secció de fruits tropicals d'uns grans magatzems de Palma de Mallorca.

Polpa verda groguenca dels dos fruits anteriors dividida en quatre compartiments. Cada naranjita pot arribar a contenir fins a mil llavors. La polpa és àcida, refrescant i molt rica en vitamina C, minerals i antioxidants. Es pot menjar a culleradetes com si fos un flam. A Centreamèrica és molt apreciat el suc fresc lleugerament diluit en aigua i endolcit amb sucre.

La Naranjita de Quito és una fruita amb un futur prometedor. Té un gran mercat potencial a Europa, Àsia, Estats Units i Canadà amb un augment previsible de les exportacions cap a aquests països. Seria interessant fomentar el cultiu d'aquest arbust entre els camperols andins.



diumenge, 12 de febrer de 2012

Sibthorpia africana: un endemisme balear

La Sibthorpia africana és una planta molt discreta, insignificant, humil, tímida, molt peludeta, que viu arrelada damunt la molsa i els líquens que emplenen les encletxes rocoses fresques i humides orientades cap al nord. Tem el sol directe i per a evitar-lo, com si la seva timidesa li impedís guaitar, quan les seves tiges en el seu creixement tapitzant arriben a la vora de l'encletxa es peguen a les roques calcàries i a la molsa, adoptant l'aspecte d'un tapís verd. D'aquesta manera només rep els rajos esbiaixats de la matinada i del capvespre, o sigui del nord-est i del sud-oest, romanent a l'ombra durant les hores centrals del dia.

Tija florida de Sibthorpia africana a principis de maig creixent sobre la molsa que emplena una encletxa rocosa de la Serra de Tramuntana de Mallorca a 110 msnm. Les tiges poden assolir els 40 centímetres de longitud.

Sibthorpia africana a finals d´octubre al seu hàbitat preferit, l´encletxa d´una roca orientada cap al nord.

En aquesta imatge la heliofobia de la Sibthorpia africana és tan evident que cap fulla s'atreveix a sobresortir fora de l´encletxa.  

El botànic que la va batejar va sofrir un lapsus i la va anomenar africana sense ser-ho, doncs en realitat es tracta d'un endemisme estrictament balear que viu a totes les illes de l'arxipèlag excepte a Formentera. Curiosament l'única planta d'aquest gènere que viu a Àfrica és la Sibthorpia europaea.

Primera flor de Sibthorpia africana a finals d´abril. Les flors d´aquesta Scrophulariaceae solen ser solitàries. Excepcionalment es poden trobar dues flors damunt la mateixa tija.

El gènere Sibthorpia compte només amb cinc espècies a tot el món, distribuïdes per regions subtropicals i temperades d'Europa, Àfrica i Amèrica. Són plantes perennes i rastreres les tiges de les quals tenen tendència a arrelar quan els seus nuus toquen la terra, facilitant així la seva supervivència i la seva expansió cap a encletxes contigues.


Una altra flor a principis de maig. La Sibthorpia africana viu des del nivell del mar fins als 1300 metres d'altitud. Floreix a l'abril, maig i juny.

La majoria de flors de Sibthorpia africana són pentàmeres amb cinc pètals d'un viu color groc llimona, molt rarament blancs, cinc estams i un pistil. Excepcionalment poden presentar fins a vuit pètals.

Visió lateral d'una flor de Sibthorpia africana en la qual s'aprecia l'abundant pilositat del calze i de la cara inferior de les fulles. Els pèls poden ser no excretors els més llargs i glandulífers amb una minúscula glàndula a l'extrem els més curts. En cap cas superen els dos mil·límetres de longitud.

Les fulles són reniformes amb la vora dentada i molt piloses, sobretot per la seva cara inferior. Cada fulla presenta entre 5 i 14 dents amples, d'agudes a obtuses i un pecíol densament pelós més llarg que el limb.

Igual que la molsa damunt la qual creix, la Sibthorpia africana sobreviu als llargs, calorosos i ressecs mesos de l'estiu balear entrant en estivació, amb la majoria de fulles deshidratades, esperant pacientment les primeres pluges de la tardor.


dissabte, 4 de febrer de 2012

Dits de Sang

Sí, amics, com dits de sang sorgint de la terra, així són els brots primaverals de la bellíssima Paeonia cambessedesii, una paeoniàcia endèmica de Mallorca, Menorca i Cabrera, la mare de la qual va venir d'Europa, la seva àvia d'Anatolia i les seves dues besàvies dels altiplans de l'Àsia Central.

Al febrer, amb l'augment de les hores de llum, el rizoma de la palònia, Paeonia cambessedesii, brosta vigorosament amb unes tiges d'un intens color granat molt brillant que semblen els dits ensangonats d'una mà sorgint de la terra, com si d'un enterrat en vida es tractés. El seu cridaner color es deu a la seva riquesa en antocians, el color fosc dels quals absorbeix els rajos solars i evita la congelació dels brots tendres per les temibles gelades de l'hivern balear. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a apreciar millor la seva bellesa.

Hàbitat de la Paeonia cambessedesii  al Parc Natural de Llevant situat al nord-est de Mallorca. El rosat lluminós dels seus petals romp la monotonia verda-gris de les muntanyes balears.

Una de les palònies de la foto anterior. Creix a una falda rocosa amb una gran pendent a pocs metres de la mar, molt aprop de Cala Mesquida.

Bellíssima imatge de Cala Mesquida a la sortida del sol. En aquest lloc paradisíac creix la petita població de Paeonia cambessedesii de les fotos anteriors.

 El rosat lluminós dels seus pètals trenca la monotonia verda i gris de les muntanyes balears.

Contemplant tanta bellesa un s'imagina com devien ser les primaveres dels altiplans de les muntanyes de Mallorca i Menorca fa uns quants mil·lennis amb immenses catifes de peònies endèmiques il·luminant el paisatge i ramats d'antílops Myotragus balearicus brostejant les coriàcies fulles dels espinosos arbusts arrodonits dels cims de la Serra de Tramuntana i dels suaus turons de Menorca, anomenats coixinets de monja. L'impressionant silenci només trencat pel murmuri del vent jugant amb les capritxoses formes de les roques calcàries i les branques dels teixos, ullastres, ginebrons i alzines i pel grall d'algun falcó pelegrí, una milana, un corb o un voltor negre completava l'escena meravellosa d'aquell paradís. El meu cor s'entristeix davant la dolorosa realitat actual. Aquell paradís de somni mai tornarà a ser el que fou. S'ha perdut per a sempre. 

Els brots ensangonats del febrer es despleguen al març i es transformen en fulles i poncelles. Les tiges assoleixen els 60 centímetres d'altura. El revers de les fulles roman tenyit de vermell, igual que el pecíol, el raquis i les nervacions principals del limb, mentre que l´anvers adquireix un intens color verd blavós amb lluentor metal·litzada.

Com totes les paeoniàcies la paeonia balear és molt verinosa. La seva raresa actual a la natura no es deu doncs al brostejar de les ovelles i les cabres assilvestrades, sinó al mal costum de la gent d'arrencar les plantes senceres en veure-les tan belles per a endur-se-les a ca-seva i sembrar-les dins cossiols, la qual cosa sempre acaba matant-les o bé arrencar les flors per a fer un ram i ficar-lo dins un gerro, impedint la formació de les llavors de la següent generació.

Jove Paeonia cambessedesii de quatre anys amb la seva primera flor de sis pètals a principis d´abril.

Magnífica flor de Paeonia cambessedesii adulta a finals de març. Cada brot acaba en una única flor al seu extrem.

Mateixa flor anterior amb els seus vuit pètals d'un intens color rosat gairebé transparent. Les flors mesuren entre 6 i 12 centímetres de diàmetre i solen dur entre 5 i 10 pètals, encara que en general la majoria de flors en duen vuit. El color va des d'un rosat molt pàl·lid fins a un rosat purpuri.

Una altra flor de Paenia cambessedesii a finals de març. La bellesa dels pètals amb la seva textura de paper de seda transparent i el reticle de les seves nervacions més fosques és impressionant.

Com us deia al principi la mare de la Paeonia cambessedesii va venir d'Europa durant el període Messiniense del Miocè tardà. Fa uns anys uns prestigiosos botànics vàren realitzar un estudi genètic de totes les paeonies europees i asiàtiques. Després d'analitzar els resultats i comparar les variacions en els diferents marcadors genètics vàren concloure que totes les paeonies del Mediterrani procedeixen d'un híbrid ancestral asiàtic que es va formar fa milions d'anys per la hibridació entre dues paeonies dels altiplans de l'Àsia Central. Des d'allí aquest híbrid antediluvià va anar colonitzant les terres de tota Àsia i Japó, arribant fins a l'Anatolia. Després va prosseguir la seva expansió per tots els països riberencs del Mediterrani i tota Europa. A cada nou territori conquistat s'anava diferenciant en diferents espècies per successives mutacions adaptatives.

Quan un dels seus descendents va arribar a la regió Tirrènica en ple període Messiniense va colonitzar una després l´altra les aleshores muntanyes de Còrsega i Sardenya i des d'allí va saltar a Menorca i Mallorca. Després de la posterior pujada del nivell del mar, les muntanyes balears es vàren convertir en illes i la paeonia tirrènica va quedar aïllada i va sofrir diverses mutacions adaptatives fins a transformar-se en la nostra bellíssima Paeonia cambessedesii que en l'actualitat només viu a Mallorca, Menorca i Cabrera. Malgrat haver-hi centenars d'espècies de paeonia a Europa i Àsia, totes elles tenen els dos mateixos ancestres asiàtics.

L'aparell reproductor està format per nombrosos estams amb els filaments purpuris i les anteres grogues carregades de pol·len. Al centre es troben entre 3 i 9 carpels femenins, també purpuris, amb els estigmes circinats receptors del pol·len als seus extrems. Cada estigma s'uneix al seu ovari a través d'un gruixat estil.

L'aparell reproductor de la Paeonia cambessedesii té una fase femenina i una masculina. Durant el primer dia maduren els estigmes femenins que esperen la visita dels insectes pol·linitzadors amb els seus cossos impregnats del pol·len d'altres flors. Si els estigmes no són fertilitzats el primer dia segueixen receptius un o dos dies més. Mentrestant les anteres masculines dels estams romanen tancades per a evitar l´autopolinització. Quan la planta detecta que els seus ovaris ja han estat fecundats, madura els estams i les anteres masculines s'obren per a que els insectes s'impregnin amb el pol·len i el portin a altres flors.

Dues flors de Paeonia cambessedesii d'un bellíssim color rosat molt pàl·lid. Es veu un insecte pol·linitzador impregnant-se de pol·len, la qual cosa significa que l'aparell reproductor de les flors està en fase masculina i els seus ovaris ja han estat fecundats.

Ovaris ja fecundats iniciant la maduració de les llavors.

 A finals d'agost les llavors ja estan madures i els fruits s'obren per a dispersar-les.

Fruits ja completament oberts amb les cridaneres llavors d'un brillant color negre atzabeja.


Un detall curiós del contingut dels fruits són les llavors avortades que no arriben a madurar dins els ovaris per no haver estat fecundades, quedant reduïdes a uns cossos vermells i blans de cares aplanades.


En aquesta imatge es veuen molt bé les llavors avortades unides a la paret interna de l´ovari per un petit peduncle nutrici exactament igual al de les llavors negres fecundades.


  Detall de les llavors viables de color negre i les avortades de color vermell.

Les llavors de Paeonia cambessedesii han de suportar diversos hiverns amb fortes gelades per a superar la letargia interna que impedeix la seva germinació. Una manera d'accelerar el procés consisteix en estratificar les llavors en terra vegetal humitejada dins un envàs tancat i introduir-les després en un frigorífic durant tres o quatre mesos a la zona de les verdures. El fred intens desperta l'embrió de la seva letargia hivernal. A principis de la primavera se sembren les llavors dins un cossiol o al seu lloc definitiu i solen germinar sense problemes a les poques setmanes. Si no germinen durant la primera primavera ho fan a la següent. S´ha de tenir paciència, ja que a vegades se torben fins a quatre anys a germinar sense una explicació lògica.

Petita Paeonia cambessedesii recent nascuda amb el seu intens color granat que impedeix que les gelades la congelin. La seva infància durarà quatre o cinc llargs anys i una primavera obrirà la seva primera flor, la més bella de les muntanyes balears.