diumenge, 22 d’abril del 2012

Ophrys balearica, vestida de vellut negre

La bellíssima Ophrys balearica és l'única orquídia endèmica de les Illes Balears. Pertany al grup de l'Ophrys bertolonii i és cosina germana de l'Ophrys catalaunica. La negritud i amplària del seu label vellutat, la lluentor metal·litzada de la seva màcula de color granat i el ginostem en forma de caparrí d'ocell són unes quantes de les seves característiques més cridaneres.

Flor d'Ophrys balearica a principis d'abril. Aquest exemplar creix en plena Serra de Tramuntana a la falda d'una muntanya orientada cap al nord-oest. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar millor la seva bellesa.

Com ocorre en totes les orquídies, les seves flors no tenen nèctar i atreuen els seus pol·linitzadors amb dues estratègies d'imitació o engany: una estructural que imita la forma i els colors d'una femella receptiva i una química a través de l'emissió de feromones sexuals pràcticament idèntiques a les de l'insecte femella. Cada orquídia té un pol·linitzador específic, encara que de vegades en pot tenir varis. Hi ha també pol·linitzadors especialitzats en el gènere Ophrys que copulen indistintament amb diferents espècies del mateix gènere, donant lloc amb relativa freqüència a bellíssims híbrids interespecífics. El pol·linitzador és sempre un mascle. 

Les orquídies, a través de milions d'anys d'evolució, després de l'assaig de nombroses mutacions experimentals, han aconseguit imitar amb tanta perfecció les femelles dels himenòpters pol·linitzadors, en general abelles i borinos, que els mascles se senten atrets de forma irresistible per les seves flors i copulen amb elles com si es tractàs de vertaderes femelles. En fer-ho, en el frenesí de la còpula, els dos pol.linis carregats de pol·len s'aferren al cap o l'abdomen de l'insecte. Una vegada acaba la còpula el mascle vola a la recerca d'una altra femella, que lògicament espera que sigui vertadera, però pel camí es troba amb l'irresistible perfum de les feromones d'una altra falsa femella i torna a caure en l'engany. Copula amb la segona falsa femella i en el frenesí de la còpula els pol.linis que duia aferrats procedents de la primera flor deixen caure el pol·len o directament s'aferren a la cavitat estigmàtica del ginostem i la segona falsa femella queda fecundada. L'engany ha estat un èxit i l'orquídia ja té assegurada la següent generació.

Ophrys balearica iniciant la floració a principis d'abril. Es veuen bé les fulles basals i una fulla caulinar a la tija.

Fulles basals de l´Ophrys balearica anterior.

 Poncella obrint-se a principis d'abril.

A la primavera sol ploure molt poc a les Illes Balears. Cada quatre o cinc anys es produeix una sequera terrible. Deixa de ploure a finals de gener i no torna a caure una pluja mínimament acceptable fins a finals de setembre o principis d'octubre. En aquestes condicions tan extremes l'Ophrys balearica només compta amb les reserves acumulades al seu diminut tubercle i per florir ha de reabsorbir l'aigua i els nutrients de les seves fulles basals. A la imatge veim un exemplar sense fulles a finals d'abril. El tubercle ha reabsorbit tot el contingut de les fulles i l'ha enviat cap a les flors realitzant un esforç titànic per aconseguir produir llavors i assegurar així la següent generació. 

 Per posar a prova encara més la pobra orquídia, l'absència de pluges impedeix que l'herba brosti, els conills i llebres no troben res per menjar i aleshores s'alimenten de les petites fulles basals de les orquídies, just en el moment en què la tija floral ha de començar a créixer. Si la sequera persisteix, tot l'esforç realitzat per la nostra bellíssima orquídia balear no serveix per res i els conills es mengen també les flors. Es perd així tota una generació de futures Ophrys balearica. Sota terra queda el tubercle malmès que s'asseca i desapareix. 

 Amb un poc de sort, de vegades no es perd tot, l'orquídia recorre al darrer dels seus recursos per a sobreviure i el vell tubercle abans d'assecar-se produeix un o dos tubercles diminuts al seu voltant, que floriran al cap de dos anys. 

 No obstant això, no acaben aquí les calamitats de la nostra Ophrys balearica, ja que de vegades fins i tot els seus tubercles són víctimes de la depredació de les rates i conills, que ensumen la terra i quan oloren els tubercles, graten, els desenterren i se'ls mengen, malmetent de forma definitiva tot l'esforç titànic de l'orquídia més guapa de les Illes Balears.

Per posar a prova encara més la seva capacitat de supervivència, totes les orquídies de les Illes Balears han de suportar la depredació de les ovelles i en les darreres dècades la infernal plaga de cabres assilvestrades que si no troben herba i brots tendres de les seves plantes preferides, recorren a les fulles basals i les tiges florals de les orquídies, impedint que floreixin i produeixin les llavors de la següent generació.

 A les finques sotmeses al pasturatge intensiu de les ovelles és molt difícil trobar orquídies. Aquestes es veuen recloses a les garrigues i pinars on les ovelles rarament solen pasturar, ja que prefereixen alimentar-se de l'herba rala que creix als espais oberts amb escassa vegetació arbòria i arbustiva. Les cabres, per contra, prefereixen brostejar els brots tendres dels arbusts de garriga i la seva voracitat insaciable no respecta les petites tiges florals de les orquídies, accelerant dramàticament la progressiva desaparició d'aquestes bellíssimes plantes, especialment a les zones muntanyenques de Mallorca.

En justícia cal dir que a la majoria d'orquídies dels gèneres Ophrys, Orchis, Anacamptis, Himantoglossum i Serapias els afavoreixen una brostejada i un pasturatge lleugers que mantenguin obertes les clarianes de les garrigues i pinars, ja que aquestes plantes són àvides de la llum solar, la necessiten perquè les seves flors siguin visibles als ulls dels seus pol·linitzadors. Sense rajos ultraviolats incidint damunt les flors aquests no són capaços de veure-les, han d'orientar-se només pel perfum de les feromones que emet la flor i moltes vegades la pol·linització no es produeix i els ovaris de les flors queden buits i s'assequen sense produir llavors. Per aquest motiu el pasturatge moderat des de finals de la primavera fins a principis de la tardor no només no els perjudica sinó que afavoreix l'entrada dels rajos solars i la posterior producció de les llavors de la següent generació per perpetuar l'espècie.

Encara que no plogui en les fresques matinades de primavera la rosada cobreix d'humitat les flors de l'Ophrys balearica i l'ajuda a suportar la sequera extrema de les nostres illes.

Record l'emoció que vaig sentir fa uns quants anys, mentre fotografiava les flors acabades d'obrir d'una Ophrys balearica a una garriga litoral molt assolellada del nord-oest de Mallorca, quan de sobte va aparèixer un renouer borino negre, tan negre com el label de l'orquídia, atret per la irresistible aroma de les falses feromones i es va llançar damunt una flor copulant amb ella d'una forma frenètica. Sabedor del gran valor documental d'una fotografia de la còpula del borino pol·linitzador amb la flor de la Ophrys balearica, li vaig fer totes les fotos que vaig poder en els escassos segons que va durar aquell frenesí, sense percatar-me que la meva càmera digital no estava en mode macro. Ja de tornada a casa, vaig passar les fotografies a l'ordinador i el meu disgust va ser gros en comprovar que totes havien sortit borroses i desenfocades.

Amb un bany matutí tan refrescant aquesta flor sembla esperar ansiosa la visita del seu amant pol·linitzador negre.

Imatge d'una flor d'Ophrys balearica amb els detalls de la seva anatomia. L'estratègia d'engany és tan perfecta que la flor té un petit apèndix groc a l'extrem del label, anomenat apicle, que serveix perquè l'himenòpter s'orienti en la còpula, és a dir, que sàpiga on té l'extrem de l'abdomen la falsa femella amb l'obertura per introduir-hi el seu òrgan copulador. La flor també ha desenvolupat dos falsos ocels de femella, un a cada costat de l'obertura de la cavitat estigmàtica. D'aquesta manera l'orquídia aconsegueix que el mascle adopti la postura correcta i introdueixi el seu cap amb els pol.linis adherits a ell a la cavitat estigmàtica del ginostem on estan els òrgans femenins receptors del pol·len.

Fruits d´Ophrys balearica en forma de càpsules erectes i oblongues amb nombroses llavors diminutes en el seu interior que són dispersades pel vent i l'aigua de pluja.

Com ocorre en totes les orquídies, les llavors per germinar han de trobar un fong simbiont que alimenti la plàntula en les primeres etapes de la germinació, ja que no tenen reserves de nutrients, són una simple cèl·lula germinal, un òvul fecundat envoltat per un fi embolcall de cèl·lules que el protegeixen. Si la llavor té sort i cau prop d'una espora acabada de germinar del seu fong micorriza específic, els filaments del micel·li del fong la detecten, l'enrevolten com una teranyina en una abraçada de cooperació mútua i estimulen la seva germinació segregant una hormona que desperta la cèl·lula germinal de la seva letargia. Com que no té reserves nutricies, l'embrió de l'orquídia en les seves primeres divisions cel·lulars ha de rebre els nutrients proporcionats pels filaments del micel.li. Només així és capaç de continuar amb el procés de la germinació. Quan la plàntula de l'orquídia emeti les seves primeres arrels es formarà una unió molt íntima amb el micel·li, una simbiosi mutualista, un matrimoni de conveniència que durarà tota la vida de l'orquídia. Els filaments del fong proporcionen aigua i minerals a les arrels i aquestes li tornen el favor subministrant-li els hidrats de carboni sintetitzats pels cloroplasts de les fulles amb la fotosíntesi.


dissabte, 14 d’abril del 2012

Anagallis arvensis, desfilada de models

L'Anagallis arvensis és una herba de cicle anual de la família de les Primulaceae relativament abundant a camps de cultiu, camins rurals, clarianes de garrigues i pinars, cunetes de les carreteres, marges d'horts i jardins i zones costaneres. Aproximadament el 70% de plantes produeixen flors de color blau marí i el 30% restant flors vermell-ataronjades. No obstant això, no és gens difícil trobar qualque exemplar híbrid o mutant amb flors d'altres colors: blanques, rosades, cels, fúcsies...

 Imatge combinada amb flors de sis colors i sis dissenys. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

L'Anagallis arvensis de flors blaves és la més freqüent. 

Les flors d'un intens color blau marí ressalten molt damunt el verd clar de les fulles.

Cada flor té cinc pètals blaus amb estriacions divergents, com si fossin petits ventalls pai-pai. Al centre adquireixen un bell color fúcsia. Els cinc estams sobresurten uns mil·límetres per damunt la flor i acaben en unes cridaneres anteres grogues.

  L'Anagallis arvensis és molt resistent a la sequera. Com tots els éssers vius la seva finalitat en la seva curta vida és perpetuar l'espècie. L'exemplar de la imatge, davant la falta d'aigua en la resseca terra on està arrelat, ha reduït les seves fulles a simples acícules filiformes per estalviar aigua i destinar la poca que té a les seves set magnífiques flors, de les quals sortiran les llavors de la següent generació.

La varietat de flors vermelles ataronjades és menys abundant.

Igual que en les flors blaves, en les vermelles ataronjades els pètals també tornen fúcsies al centre de la flor. Es veuen molt bé les cinc anteres grogues dels estams.

No és gens difícil trobar les dues varietats creixent juntes. De vegades estan tan entremesclades que semblen una sola planta amb flors de dos colors. No obstant això, si seguim cada brot fins a les arrels, veurem que es tracta de plantes diferents.  

Trobar un exemplar de flors albines és tota una sorpresa, un cop de sort.

Els pètals són blancs amb un lleuger tint rosat i al centre de la flor presenten un intens color blau marí. A la imatge es distingeix molt bé el llarg pistil vermell-fúcsia que sobresurt lleugerament per damunt les cinc anteres grogues dels estams.

Aquesta Anagallis arvensis tenia flors de diferents tonalitats blau-cel, algunes gairebé blanques. Al centre presentaven un cridaner color fúcsia.

En aquesta imatge es pot veure una flor albina amb el centre rosat molt més clara que les anteriors. La flor blava pertanyia a una altra planta.

Existeix també una varietat de flors d'un intens color rosat amb el centre vermell.

Una altra flor rosada en la qual es poden veure tots els detalls. Les flors de l'Anagallis arvensis creixen damunt un pedicel, la longitud del qual oscil·la entre 8 i 45 mil·límetres, més llarg que la fulla axil·lar de la qual sorgeixen. A la imatge, just darrere els pètals, s'aprecien les cinc dents lanceolades acuminades del calze que està profundament dividit.

I finalment la varietat de flors fúcsies, la més guapa i estranya. Jo m'atreviria a dir que és un híbrid intermedi entre la varietat de color blau marí i la varietat vermella ataronjada. Recoman ampliar la foto amb un doble clic per apreciar millor els detalls.

Diversos brots de l´Anagallis arvensis anterior. Les tiges d'aquesta primulàcia poden arribar a mesurar fins a 70 centímetres. Les fulles són oposades, sèssils, oblongues, de vegades lanceolades. Al revers presenten amb freqüència punts marrons negrencs. A la imatge s'aprecia molt bé el detall dels pedicels de les flors sorgint de l'aixella o unió de cada fulla amb la tija.

Les flors de color fúcsia, vistes de prop, són sens dubte les més guapes. Els pètals tenen una tonalitat intermèdia entre les dues varietats més abundants i el centre de la flor adquireix un intens color vermell-sang.


divendres, 6 d’abril del 2012

Daphne rodriguezii: l'art del camuflatge

 Juga a l'amagatall amb el vent de Menorca

Aquest endemisme exclusiu de l'illa de Menorca i la propera illa d'en Colom és un vertader artista de la cripsi o camuflatge. La seva petita mida, el seu fullatge discret i poc compacte, les seves flors d'un color blanc apagat o crema, que es mimetitzen perfectament amb el sòl sorrenc sobre el qual viu, i la seva preferència per créixer davall altres arbustos amb els quals entremescla les seves branques, el fan passar completament desapercebut. Tots els botànics que l'han cercat i estudiat coincideixen que és molt fàcil passar pel seu costat i no veure'l.

Flors de Daphne rodriguezii a principis d'abril. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar millor els detalls.

Poncelles florals de Daphne rodriguezii que s'assemblen molt a les del gessamí.

Aquest endemisme menorquí creix a la màquia litoral de les costes molt ventoses, sobretot les de l'est de l'illa. La forma de les fulles i la seva tendència a créixer quasi arran de terra sota altres arbustos, sobretot Pistacia lentiscus i Phyllirea latifolia var. rodriguezii, amb les seves branques entremesclades amb les d'aquests veïnats, el protegeixen dels forts vents que solen assotar el Nord i Est de Menorca. Viu entre els 5 i els 80 msnm.

Les flors d'aquest petit arbust de la família de les Thymelaeaceae poden ser blanques o de color crema. A la imatge es pot veure un exemplar amb abundants flors de color crema.

 El delicat i discret color de les flors li permet camuflar-se perfectament amb el sòl de sorra silícia de les zones costaneres de Menorca i l'illa d'en Colom. Aquesta petita illa de només 59 hectàries forma part del Parc Natural de s'Albufera des Grau. Està separada de la costa nord-est de Menorca per uns 200 metres de mar amb una aigua netíssima d'un bellíssim color blau turquesa, i en ella viu la població més important de Daphne rodriguezii. (Mirau el plànol del Parc Natural de s'Albufera des Grau)

Aquest arbust rarament supera els 50 centímetres d'altura. Les seves branques són curtes i intricades, les noves amb pèls adpresos i les velles glabres. L'escorça és grisenca.

L'altra varietat té les flors d'un color blanc apagat que no criden gens l'atenció en passar pel seu costat.

 Les flors són molt petites. Tenen els sèpals i els pètals units formant un tub anomenat hipant que sol tenir tints purpuris i mesura entre 7 i 11 mil·límetres de longitud. Els 4 sèpals s'obren a l'extrem de la flor i no superen els 4 mil·límetres.

Brostada primaveral a principis d'abril.

Aquest endemisme menorquí està catalogat com a molt vulnerable i en greu perill d'extinció per ser molt sensible a l'alteració del seu hàbitat. Està inclòs a la Llista Vermella de la Flora Vascular Espanyola, a la Directiva Hàbitat i al Conveni de Berna.

Les fulles noves són de suborbiculars a obovades; les altres d'obovades a el·líptiques amb l'àpex arrodonit i atenuades a la base. Totes són persistents, coriàcies, de color verd fosc i brillants per l'anvers i més pàl·lides pel revers, amb el marge revolut i proveït de pèls curts d'uns 0'2 mil·límetres.

Fruits vermells ataronjats, carnosos i globosos de Daphne rodriguezii, inclosos dins l'hipant fins a assolir la maduresa. Solen mesurar uns 5 mil·límetres. Maduren a principis d'estiu. Els fruits són menjats per la sargantana balear, Podarcis lilfordi, la qual després dispersa les llavors amb els seus excrements.

Aquest endemisme va ser trobat pel prestigiós botànic menorquí Joan Rodríguez Femenías l'any 1866. Per a la seva correcta classificació va enviar unes mostres a un amic botànic, Joan Teixidor i Cos, qui amb molt poca ètica va publicar el descobriment com a propi dos anys després en 1868. No obstant això cal dir a favor seu que va tenir el detall de dedicar la nova planta al seu amic Rodríguez, donant-li el seu nom a l'espècie, Daphne rodriguezii. El Dr. Joan Rodríguez Femenías, molt ofès, un any després va intentar registrar la planta amb un nou nom, Daphne vellaeoides, però les normes internacionals de nomenclatura d'espècies donen prioritat al primer nom registrat, i el nom que li va posar el seu vertader descobridor ha quedat com a sinònim.


diumenge, 1 d’abril del 2012

Euphorbia margalidiana: viu tota sola a un illot

El diminut illot major de Ses Margalides, situat molt prop de la costa nord-oest de l'illa d'Eivissa, és l'hàbitat d'un tresor botànic únic, l'Euphorbia margalidiana, una planta extraordinària que va quedar aïllada damunt l'illot després de pujar el nivell del mar Mediterrani fa sis milions d'anys i va evolucionar sofrint diverses mutacions per adaptar-se a un hàbitat rocós extremadament sec, assotat per forts vents, amb un substrat molt escàs i salat per les contínues esquitxades de l'aigua marina i una intensa insolació sense la protecció de la més mínima ombra.

 Inflorescència d'Euphorbia margalidiana a finals de març. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar millor els detalls.

Els dos illots de Ses Margalides. L'escassa vegetació que es pot veure damunt l'illot major està formada gairebé exclusivament per uns 200 exemplars adults d'Euphorbia margalidiana de fins a un metre d'alçada. A l'illot menor no hi viu cap exemplar d'aquest endemisme.

Illots de Ses Margalides molt prop de la costa eivissenca.

La fletxa assenyala la situació exacta de Ses Margalides.

Els illots de Ses Margalides estan situats al Mediterrani Occidental. Fa uns 6 milions d'anys, durant el Període Messinià, la conca mediterrània es va assecar quasi completament, i el que ara són dos illots envoltats per l'aigua, llavors eren dues grans roques integrades al cim d'una muntanya que formava part del Massís Bètic-Rifeny. Després de canviar el clima i obrir-se l'Estret de Gibraltar, el mar Mediterrani es va omplir de nou amb aigua del oceà Atlàntic en només mil anys i el que eren muntanyes es vàren convertir en illes i illots, romanguent aïllat l'avantpassat de la Euphorbia margalidiana de les seves congèneres d'Eivissa, que pertanyien segurament a l'espècie Euphorbia squamigera. L'aïllament en unes condicions tan adverses la va obligar a adaptar-se per no extingir-se.

Totes les fotos que vos mostr són d'exemplars cultivats al magnífic Jardí Botànic de Sóller, situat a l'Illa de Mallorca, ja que l'accés als Illots de Ses Margalides està prohibit per la llei. A la imatge es veu un vigorós exemplar d'uns 80 centímetres d'alçada iniciant la floració primaveral.

Les fulles de l'Euphorbia margalidiana són bastant grosses. Mesuren fins a 7 x 2´5 centímetres. Són glauques amb un color verd clar lleugerament blavós, lanceolades, amb l'àpex punxegut, de vora sencera i sense cap pilositat, és a dir, glabres.

Per adaptar-se a les condicions d'extrema sequera de l'illot l'Euphorbia margalidiana va sofrir diverses mutacions transformant la seva tija llenyosa en crassa o suculenta acumulant en ella l'aigua de pluja, com fan els cactus i les plantes suculentes, per poder suportar el llarg, tòrrid i ressec estiu eivissenc. A la imatge es veu la tija suculenta i el detall de la linea blanca del raquis de les fulles. Els diminuts puntets blancs són grans de pol·len de pi.

Revers d'una fulla d'un color verd més clar que l'anvers.

La floració s'inicia a finals de març. El nèctar produït pels cinc nectaris de les flors agrada molt a les formigues que són les seves polinitzadores a l'illot.

 Una altra formiga polinitzadora alimentant-se del ric nèctar d'una flor acabada d'obrir.

Inflorescència d'Euphorbia margalidiana, anomenada pleocasi, formada per cinc radis o ramificacions florals de fins a 7 centímetres de longitud amb l'extrem trifurcat, de vegades quinquefurcat, acabant amb una flor hermafrodita a l'extrem de cada subdivisió. La inflorescència o pleocasi té bràctees pleocasials el·líptiques, ovals o orbiculars, senceres i mucronades. Cada flor hermafrodita o pseudant (ciati) té bràctees dicasials que com les pleocasials també són el·líptiques, ovals o orbiculars, senceres, mucronades, de vegades emarginades amb una osca a la punta de la bràctea. A la imatge es veu un petit insecte sense ales, que jo sospit que podria ser un depredador de formigues.

Un altre pleocasi amb el detall de les bràctees pleocasials. Les bràctees dicasials encara no s'han obert.

Imatge en detall amb tots els components d'una de les cinc divisions que formen el pleocasi. Veim les tres bràctees pleocasials, en aquest cas molt amples, ovals i mucronades i per damunt la trifurcació amb tres ciatis o pseudants bracteats i un pseudant central sense bràctees, més avançat en la floració que els tres restants. Un ciati o pseudant és un grup floral hermafrodita format per cinc flors masculines i una femenina. Cada ciati o pseudant compta amb una base formada per 5 nectaris no apendiculats, el·líptics, enters i groguencs. Els nectaris envolten cinc flors masculines sense pètals cadascuna d'elles reduïda a un simple estam, les quals envolten al seu torn una única flor femenina que s'obre a l'extrem d'un llarg pedicel molt gruixat i està formada per un ovari trilocular de superfície berrugosa i a l'extrem tres estils femenins parcialment soldats. A la imatge es veu un insecte amagat darrera una bràctea dicasial de la mateixa espècie que el que es veu en una de les fotos anteriors. Sembla estar a l'aguait d'una formiga desprevinguda. Als pleocasis amb algun d'aquests insectes no es veuen formigues.

A l'extrem de la flor femenina de l'esquerra s'aprecien molt bé els tres estils parcialment soldats per la seva base i la superfície berrugosa de l'ovari trilocular o tricarpelar que en madurar donarà lloc a un fruit amb tres compartiments plens de llavors el·lipsoides, llises i comprimides de color gris fosc o negres.

L'Euphorbia margalidiana està en greu perill d'extinció per l'escàs nombre d'exemplars a la naturalesa i la petita àrea on creix que es redueix al cim de l'illot major d'unes vuit hectàrees. Per evitar la seva extinció es cultiva amb èxit a diversos jardins botànics com el Jardí botànic de Sóller i el Jardí botànic Mar i Murtra i es conserven llavors als seus bancs de germoplasma. Està protegida per lleis autonòmiques, nacionals i internacionals.