diumenge, 27 de febrer de 2011

Osmunda regalis, una cosmopolita amb els peus dins l´aigua

El seu primitivisme és tal vegada la característica que millor la defineix i la causa de la seva supervivència al llarg de milions d'anys. No només ha estat capaç d'arribar fins als nostres dies pràcticament inalterable, sinó que a més ha tingut tant d´èxit que actualment és una de les falgueres més cosmopolites de la Terra, doncs habita a tots els continents amb climes temperats, subtropicals i tropicals, excepte a Austràlia i Nova Zelanda. Es troba a tota Europa, a tota Amèrica (nord, centre i sudamèrica), a l´Àsia, a l´Àfrica, a Madagascar i a les Illes Mascarenyes, situades al sud-oest de l'oceà Indic.

Vella Osmunda regalis amb frondes de gairebé dos metres de longitud al llit de l´Arroyo del Parrón al Parque Natural de los Alcornocales a la província de Cadis a mitjan maig. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

L'origen del seu nom és molt confús, hi ha moltes teories, però la més acceptada fa derivar el nom del gènere del rei Osmund, que va regnar en la Baixa Saxònia cap a l'any 758 de la nostra era. El nom d'espècie "regalis" (reial) tendria doncs el mateix origen i es podria traduir per: "Falguera del Rei Osmund". Produeix frondes heteromorfes: estèrils i fèrtils. Les seves espores tenen una característica única entre les falgueres: són verdes pel seu contingut en clorofil.la, la qual facilita la seva germinació.

La família Osmundaceae és un grup aïllat sense relació amb altres falgueres. S'han trobat fòssils de osmundàcies primitives en estrats del Permià datats entre 289 i 248 milions d'anys de antiguitat Els fòssils de les Osmunda modernes s'han trobat en sediments del Cretàcic datats en uns 65 milions d'anys. La família Osmundaceae inclou quatre gèneres: Leptopteris, Todea, Osmundastrum i Osmunda.

Bellíssima fronda estèril de l´Osmunda regalis anterior. És molt cridaner el seu color verd clar, ressaltant sobre el fons aquós sobre el qual està arrelada. Les frondes estèrils d'aquesta falguera en condicions òptimes poden assolir els dos metres i mig. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Fronda nova de l´Osmunda regalis anterior, que al principi brosta ben erecta i es va inclinant a mesura que creix fins que el seu àpex toca l'aigua. Fent doble clic damunt la foto per a ampliar-la es pot veure l'hàbitat aquàtic molt ombrejat on viu. Just darrere de la fronda es veu una tija de Equisetum telmateia.

Jove Osmunda regalis cultivada al Jardín botánico del Aljibe de la província de Cadis, on es conserva i reprodueix aquest tresor botànic relativament escàs a Andalusia.

Fronda de la falguera anterior conreada amb els peus dins l'aigua com a ella li agrada. Les frondes són lanceolades i bipinnades. Les pínnules són oblongo-lanceolades i asimètriques.

Osmunda regalis brostant al maig després de la hibernació en el cim del cràter d'un volcà del centre de l´Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores, anomenat Caldeira do Faial. A l'esquerra de la foto es veuen diverses flors de l´ericàcia Daboecia azorica, endemisme açorià que creix com una estora. Damunt la fronda es veuen les gotes d'aigua deixades pel pas de la brisa marina carregada d'humitat, fenomen natural típic de la Macaronèsia anomenat Pluja Horitzontal, que rega diverses vegades al dia aquest meravellós arxipèlag perdut enmig de l´oceà Atlàntic.

Osmunda regalis conreada al magnífic Jardim botânico do Faial a l´illa del mateix nom de l'Arxipèlag de les Açores. En aquest jardí està sembrada a ple sol i no sembla afectar-la negativament, tal vegada per l'elevada humitat ambiental d'aquestes illes atlàntiques.

Fronda tendra recent brostada amb la típica forma enrotllada dels brots nous de totes les falgueres, que segueixen el principi matemàtic de Fibonacci. S'aprecia el sac fibrós com una teranyina que la protegeix a mesura que es va expandint. L´Osmunda regalis és caducifòlia, perd les frondes a l'hivern i rebrota a la següent primavera.

Fronda fèrtil d´Osmunda regalis que creix erecta i té dos tipus de pinnes: les inferiors són semblants a les de les frondes estèrils, mentre que les pinnes superiors o apicals estan constituïdes per grups d'esporangis carregats d'espores verdes. Els esporangis de la foto són encara inmadurs. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Bellíssima fronda fèrtil amb els esporangis madurs, fotografiada al Jardim botânico do Faial a mitjan maig. Donant-li un petit cop amb un dit surt un nigul d'espores que són dispersades pel vent i l'aigua.

Una altra fronda fèrtil d´Osmunda regalis amb els esporangis madurs. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Detall dels esporangis de la fronda anterior, els quals, a diferència de la majoria de falgueres, no estan organitzats en sorus, sinó que es desenvolupen directament damunt el nervi central de les pínnules.





diumenge, 20 de febrer de 2011

Asplenoceterach barrancense, un tresor botànic


És un híbrid extraordinàriament escàs. En tota la Vall de Sóller de l´Illa de Mallorca conec només dos exemplars: un d´ells creix a una encletxa d'una roca calcària al llit d'un torrent que baixa de les muntanyes que enrevolten la vall. Comparteix l'encletxa amb un dels seus progenitors, el Ceterach officinarum ssp. officinarum i amb un Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens. L´altre exemplar creix a uns 300 msnm entre les pedres d´una paret de marge orientada cap al Nord. Al seu voltant a pocs centímetres creixen els seus dos progenitors: un Ceterach officinarum ssp. officinarum i un Asplenium majoricum.

En el seu genoma alotetraploide té un 50% de cromosomes de Ceterach officinarum ssp. officinarum, un 25% de Asplenium fontanum i un 25% de Asplenium petrarchae ssp. bivalens. És per tant un trihíbrid amb cromosomes de tres falgueres diferents de la família Aspleniaceae, un alotetraploide amb 144 cromosomes ( 2n= 144, n= 72 ).

Asplenoceterach barrancense a principis de juny amb les frondes noves ben desenvolupades.

Aquest híbrid fou descrit per a la ciència en 1972 pels botànics alemanys Wilfried Bennett i Dieter I. Meyer, els quals li varen donar el nom de "barrancense" per haver-lo trobat al Barranc de Biniaraix a la Serra de Tramuntana de l´Illa de Mallorca.

En aquesta fotografia es veuen les tres falgueres que comparteixen la mateixa encletxa: l´Asplenoceterach barrancense, el seu progenitor Ceterach officinarum ssp. officinarum i un exemplar d´Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens.

Hàbitat de l´Asplenoceterach barrancense. En la mateixa roca, en una zona més ombrejada, hi ha una abundant població del seu altre progenitor Asplenium majoricum. El torrent on viu roman sec durant la major part de l'any. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)


L´altre Asplenoceterach barrancense a mitjan novembre.

La probabilitat d'una hibridació espontània com aquesta és tan baixa com que a una persona li toqui el primer premi de la loteria Euromilions. Per a tenir lloc aquesta meravella de la naturalesa va fer falta que caiguessin dins la mateixa encletxa una espora d´Asplenium majoricum i una altra de Ceterach officinarum. Després varen haver de germinar al mateix temps i donar lloc a dos gametòfits, els quals varen produir cadascun d'ells una oòsfera femenina i molts anterozoides. Posteriorment un anterozoide d'un dels dos gametòfits va nedar en la humitat del sòl amb el moviment dels seus flagels cap a l´oòsfera de l'altre gametòfit, que el va atreure amb l'aroma irresistible de la fitoferomona àcid málic i va tenir lloc la fecundació. L´oòsfera fecundada va generar un embrió híbrid, l´Asplenoceterach barrancense, que va créixer molt lentament fins que al cap de 3 o 4 anys les seves frondes varen treure el cap per damunt de les vores de l'encletxa.

Fotografía combinada amb tota la familia, els dos progenitors i el fill trihíbrid.

Fronda ben desenvolupada al desembre.

Como ocurre con sus progenitores, el Asplenoceterach barrancense soporta los largos meses de calor tórrido y sequía extrema del verano mallorquín entrando en letargo estival, estivación, deshidratándose completamente sus frondes, que se enrollan, se encogen, adquieren un color marrón-grisáceo y parecen muertos. Con las primeras lluvias otoñales, a las 24h, las frondes se rehidratan, reverdecen, se expanden, como si nada hubiera ocurrido, tanto es así que los esporangios de los soros acaban de madurar y aprovechan la humedad ambiental para dispersar las esporas.

Revers de dues pinnes basals d´Asplenoceterach barrancense amb els sorus a punt de madurar i les pàlees que recobreixen el pecíol, el raquis i el revers de les pinnes, herència del seu progenitor Ceterach officinarum ssp. officinarum. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Fotografia microscòpica a 40 augments del raquis amb les pàlees que tenen una estructura intermèdia entre els tricomes o pèls glandulosos de l´Asplenium majoricum i les grans pàlees del Ceterach officinarum.


Microfotografia del revers d'una pinna amb els sorus parcialment coberts per l´indusi i les abundants pàlees, més estretes i filiformes que les del Ceterach officinarum. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Revers d´una altra pinna d´Asplenoceterach barrancense, vista a 40 augments.

Microfotografía d´una pàlea d´Asplenoceterach barrancense amb les seves mides en micres.

Sorus madurs molt semblants als del seu progenitor Asplenium majoricum. Comparant la grandària de la fronda amb el dit polze que la sosté ens feim una idea del diminut tamany d'aquesta falguereta, que trenca tots els esquemes de la probabilitat genètica. La seva combinació cromosòmica, en un simil animal, equival a la hibridació espontània d'un mul (híbrid entre cavall i somera), que seria l´Asplenium majoricum, i una zebra africana amb doble dotació cromosòmica (impossible entre els animals, però si en les plantes), que seria el Ceterach officinarum ssp. officinarum, autotetraploide de l'ancestral Asplenium javorkeanum.

Asplenium fontanum--> X <--A.  petrarchae ssp. bivalens            Asplenium javorkeanum
( FF                             (PP)                                                        ( CC )
                              l                                                                                                                           l
                              l                                                                                                                           l
       ( Hibridación interespecífica )                                                                               ( Apomeiosis )
                                                   l                                                                                                                          l                      
                              l                                                                                                                          l
                                V                                                                                                                        V 
            Asplenium majoricum -------> X <------- Ceterach officinarum ssp. officinarum 
  ( FFPP )                                   l                                ( CCCC )
     l
         l
        ( Hibridación interespecífica ) 
          l
          l
          V
                                                 Asplenoceterach barrancense      .........................
                ( FPCC )


Detall dels sorus madurs amb l´indusi aixecat deixant veure els esporangis. (Doble click damunt la foto per a ampliarla)

Sorus dels dos progenitors de l´Asplenoceterach barrancense.

I per a acabar la prova de la seva esterilitat, una espora avortada, morta, inviable i parcialment descomposta. Al microscopi s'observen molt poques espores i les poques que es veuen estan practicamente buides o descompostes. Cultivant les seves espores dins una fiambrera al cap de tres anys no n´havia germinat cap.







dissabte, 12 de febrer de 2011

Armillaria mellea, una assassina silenciosa

El fong Armillaria mellea és un seriós problema en arboricultura, doncs causa la mort d'un gran nombre d'arbres tant en plantacions de fruiters com en repoblacions forestals. Tot comença amb una espora portada pel vent. Si cau en una petita ferida a l'escorça de la base d'un arbre sensible, germina i comença el malson. L'espora germinada dóna lloc a un miceli blanc que va creixent com una teranyina per sota de l'escorça i s'alimenta del cambium subcortical. En el seu creixement té predilecció per les arrels i respecta l'escorça del tronc i les branques, és a dir, ataca les parts subterrànies de l´arbre.

Bolets d´Armillaria mellea al novembre creixent sobre les arrels d'una alzina a la finca de Monnàber de la Serra de Tramuntana de Mallorca. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

El miceli prossegueix amb el seu creixement des de la base de l´arbre cap a les arrels principals, després les secundàries i finalment les més fines. Si pel camí es troba amb alguna arrel d'un altre arbre sensible també l´envaeix, de manera que arriba a afectar grans extensions de terreny, anant d´arbre en arbre com una taca d'oli. Per això forma agrupacions d'hifes, anomenades cordons miceliars, que actuen com a exploradores del terreny a la recerca de noves víctimes, o sigui, arrels sanes a les quals envair. La podríem anomenar assassina silenciosa, ja que no es veu, però allí està sota terra matant milers d'arbres, arbustos i lianes.

Bolets tendres d´Armillaria mellea al novembre creixent sobre l'arrel superficial d'una alzina a un bosc mixt de pins, alzines i ullastres del Coll de Sóller a Mallorca. Aquesta imatge explica el motiu pel qual se li donà el nom de "mellea", és a dir, de color de mel. El capell dels bolets tendres està cobert d'escates més fosques, que es van desprenent a mesura que creix.

El miceli d'un sol individu pot arribar a envair diverses hectàrees, calculant-se en tones el pes total d'un únic fong. Durant l'estiu la calor i la sequera el mantenen en estivació, esperant pacientment les primeres pluges tardorenques. Quan la terra torna a estar humida i les temperatures són més fresques, reinicia la seva activitat invasora nodrint-se del cambium de totes les arrels vives que troba al seu pas. Quan ha acumulat suficients nutrients, al novembre o desembre, produeix els bolets carregats d'espores per a reproduir-se.

Encara que en general els seus bolets es consideren comestibles, sobretot els més tendres, algunes persones sofreixen intolerància metabòlica i no poden digerir-les, provocant-los una intoxicació anomenada resinoide que es manifesta com una severa gastroenteritis aguda amb nàusees, vòmits, diarrea amb femta groguenca i dolor abdominal, arribant fins i tot a presentar icterícia lleu, com si d'una hepatitis tòxica aguda es tractés. Per sort sol evolucionar cap a la curació espontània en 24 o 48 hores, depenent de la quantitat de bolets consumida. 

Armillaria mellea al desembre creixent a la base d'un albercoquer. El color dels bolets varia segons la planta que parasiten, oscil·lant entre olivaci, groguenc, marró clar o vermellós.

Bolets anteriors vists d'aprop. El capell mesura entre 4 i 12 cms. de diàmetre i és una mica més fosc al centre. La part aèria de l'albercoquer seguia viva. A finals de l'hivern, just en el moment en que va començar a brostar i florir, va morir fulminat amb les flors a mig obrir, doncs les seves arrels no varen poder alimentar les gemmes florals.

Un dels bolets anteriors vist per la seva banda inferior. El peu és molt fibrós i una mica més fosc que la resta del bolet. S'aprecia l'anell membranós que envolta el peu a la seva part més propera al capell. El bolet desprèn una agradable aroma.

Làmines d´Armillaria mellea desiguals i decurrents. El seu color es va enfosquint a mesura que envelleixen. Entre les làmines es desenvolupen els esporangis de tipus basidi, cadascun dels quals produeix 4 espores blanquinoses i el·líptiques, el diàmetre màxim de les quals no supera les 9 micres. L´esporulació és molt abundant i cobreix d'un mantell blanc els capells que estan per sota. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Base de l'albercoquer anterior amb els bolets retirats. Es veu l'abundant emissió de goma com a reacció a l'agressió del fong. La goma deté el creixement del miceli cap amunt, però no pot impedir que ataqui les arrels.

Base d'una prunera morta per l´Armillaria mellea. Es veu el miceli blanc sota l'escorça que desprèn una forta olor agre molt característica i desagradable. La prunera va morir fulminada després de la brostació primaveral.

Bolets d´Armillaria mellea creixent damunt la rabassa d'un vell roser al que va matar un any abans.

Base d'una tija de platanera de jardí, Musa "Orinoco", morta per l'atac fulminant del miceli d´Armillaria mellea.

Tall transversal de la tija anterior totalment envaïda pel miceli, que en aquesta planta de tija herbàcia adopta una disposició diferent a les plantes llenyoses.

Base del tronc d'un Xirimoier, Annona cherimolia, mort per l´Armillaria mellea. Es veu molt bé com el miceli no aconsegueix créixer cap amunt, mentre que sí creix cap avall, envaint l'escorça de la base de l´arbre i totes les arrels. S'aprecia l'escorça encara viva a la part aèria del tronc, ja que l´arbre va morir fulminat al no rebre l'aigua i els nutrients que les arrels mortes no podien subministrar-li.

Base del tronc d'un mango, Mangifera indica, mort per l´Armillaria mellea. L´arbre tenia 8 anys i ja havia donat diverses collites abundants de fruits. Estava molt ben adaptat al clima de la Vall de Sóller, però no va poder superar l'atac despietat del fong. A l´imatge es veu el miceli blanc després d'arrencar un tros d'escorça. A la dreta també es pot veure una arrel afectada.

Miceli de color blanc intens de la base del mango anterior. L'olor és tan forta i característica que una vegada olorada mai es pot oblidar. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Per sort no totes les plantes sucumbeixen a l'atac d'aquesta assassina silenciosa, ja que unes poques han après a fer-se respectar i han adquirit resistència en forma de toxines o anticossos, que impedeixen la invasió o destrueixen el miceli una vegada han estat atacades. Solen ser plantes autòctones que, després de conviure durant milions d'anys amb l´Armillaria, han sofert mutacions adaptatives que les protegeixen de l'atac del fong mitjançant la síntesi de toxines fungicides.

Altres plantes, sense ser autòctones, són capaces de contraatacar en les primeres etapes de la invasió i produeixen fitoanticossos que destrueixen el miceli. Aquestes campiones de la supervivència es van llanguint durant anys sense arribar a morir, el fong produeix bolets a la seva base durant tres o quatre tardors, fins que una primavera brosten vigorosament, superen la malaltia i deixen de produir bolets. Aquesta recuperació espectacular l'he vista en alvocats, figueres, cryptomeries, garballons de la fortuna, saücs, nesprers del Japó, etc...

Vaig tenir una figuera "Coll de Dama Negra" que estava tan afectada que durant diversos anys va fer molt poques figues, les quals maduraven bé, tenien un aspecte apetitós, però tenien un gust repugnant a podridura. Les fulles eren petites, groguenques i en escàs nombre. Cada tardor sortia un bon ramell de bolets d´Armillaria mellea a la base del seu tronc. Una primavera es va produir el miracle i va treure grans fulles amb un vigor inusitat, a finals de l'estiu donà una gran collita de figues d'un gust exquisit i ja no varen tornar a sortir més bolets a la seva base. Han passat 15 anys i la figuera està enorme i completament recuperada.

Nesprer del Japó recuperat de l'atac de l´Armillaria mellea. El miceli va arribar a podrir-li totes les arrels i la base del tronc. No obstant això va aconseguir sobreviure emetent arrels directament de l'escorça sana del tronc, que ja no han estat atacades pel miceli que evidentment persisteix en el terreny i en les arrels podrides. A la imatge es veuen molt bé les restes podrides de la base del tronc i les arrels quasi aèries que varen sorgir a uns 10 cms. del sòl i es varen introduir a la terra per a salvar l´arbre. L'esforç que va haver de fer el nesprer fou  titànic, doncs no tenia més que la poca aigua i nutrients emmagatzemats al seu tronc i branques moribundes, que va utilitzar amb gran saviesa per a treure les arrels aèries i salvar-se d'una mort segura. Actualment produeix grans collites de fruits dolços i sucosos i el seu aspecte és immillorable.

Base completament podrida del tronc d'un saüc, Sambucus nigra, que també va sobreviure a un atac despietat de l´Armillaria. Després de la brostació primaveral va començar a languir-se, les fulles varen esgrogueir i li varen caure en ple mes de juliol. Per sort unes setmanes després, ja a l'agost, va ploure durant un parell de dies i això fou el que li va permetre sobreviure. Concentrant tota la poca aigua i nutrients que encara li quedaven al tronc va emetre petites arrels blanques directament de l'escorça sana, que es varen introduir a la terra recent humitejada i al setembre miraculosament el seu tronc va emetre nous brots, alimentats per les arrels noves. El miceli del subsòl ja no les va poder atacar, doncs el saüc havia après la lliçó i havia sintetitzat fitoanticossos contra el miceli. S'havia auto-vacunat.

Malgrat l'aparent maldat de l´Armillaria mellea, se sap que alguns arbres forestals que creixen a llocs infestats pel miceli, no només no són atacats pel fong, sinó que han après a beneficiar-se mútuament en una increible simbiosi, actuant l´Armillaria com una micorriza.

Lluitar contra aquesta assassina silenciosa és totalment infructuós. De res serveix arrencar els arbres infectats, cremar els seus troncs i arrels, llaurar la terra, tractar el terreny amb productes fungicides, lluitar amb mètodes biològics utilitzant microorganismes enemics de l´Armillaria que s'incorporen al terreny i ataquen el seu miceli.

Aparentment tots aquests mètodes en un primer moment semblen funcionar, però l'immens miceli de diverses tones, que ocupa el subsòl com una gegantesca teranyina subterrània i invisible que arriba a cobrir diverses hectàrees, té sempre les millors cartes per a guanyar la partida. Molt intel·ligentment s'amaga sota l'escorça protectora de les arrels infestades o les seves espores romanen dormides durant anys sense germinar. Una vegada ha passat el perill, quan els fungicides ja s'han tornat inactius per oxidació o neutralització química o quan els microorganismes de la lluita biològica han mort per falta de menjar (ella, el seu miceli), llavors reviu com l'au fènix i torna a fer el que millor sap: sobreviure matant tota planta desprotegida que se li posi davant.

Així de dolent i astut és el bolet de mel.




divendres, 11 de febrer de 2011

Diplazium caudatum, la bellesa del negre


Aquesta bellíssima falguera és un endemisme ibero-macaronèsic que viu a tots els arxipèlags de la Macaronèsia: Canàries, Açores, Madeira i Cabo Verde i a la comarca d'Algesires de la província de Cadis, incluída dins el Parc Natural de Los Alcornocales, on persisteix un hàbitat similar a la Laurisilva, càlid i humit durant tot l'any. Pertany a la família de les Athyriaceae i el seu genoma conté 82 cromosomes ( 2n= 82, n= 41 ). És una relíquia del Miocè, igual que altres falgueres ibero-macaronèsiques o africano-ibero-macaronèsiques, com Woodwardia radicans, Culcita macrocarpa, Asplenium hemionitis, Davallia canariensis, etc.. Durant l´Era Terciaria amb un clima més calid i humid que ara aquestes falgueres poblaven la major part de la conca mediterrània.

Bell exemplar de Diplazium caudatum que creix a la Caldeira do Faial de l'Arxipèlag de les Açores. Fent doble clic damunt la foto per a ampliar-la s'aprecia el brillant raquis negre molt cridaner de les frondes, típic d'aquesta falguera.

Grup de Diplazium caudatum creixent a la vora ombrejada i humida d'un torrent de l´Illa de Faial. Es poden veure els rizomes i algunes fulles de l´alòctona invasora Hedychium gardneranum, que competeix pel mateix hàbitat i posa en perill la supervivència d'aquesta bella i escassa falguera paleo-mediterrània.

Jove exemplar de Diplazium caudatum cultivat al Jardí botànic de l´Aljibe, situat al municipi d´Alcalá de los Gazules, on conserven les falgueres endèmiques mes representatives de la laurisilva gaditana.

Sotabosc de Laurisilva, ombrivol i humit, hàbitat ideal de les falgueres macaronèsiques. Fotografia realitzada al meravellós Bosque de los Tiles a l´illa canària de La Palma. Ampliant la foto amb un doble clic es pot veure una nombrosa població de Diplazium caudatum. En aquests boscos relictes el silenci és impressionant, només trencat per la dringadissa de les gotes de la pluja horitzontal que cauen des de les altes copes dels arbres i el cant gutural de les bellíssimes colomes endèmiques rabiche i turqué. L'aire fa olor de terra bona, sana, fresca. És un vertader plaer aspirar profundament per a oxigenar la sang.

Vells exemplars de Diplazium caudatum del Bosque de Los Tiles. Es poden veure els sarments rastrers de l´endèmica Hedera canariensis.

A l'Arxipèlag de les Canàries viu a Tenerife, Gran Canària, La Gomera i La Palma en barrancs i boscos de Laurisilva permanentment humits, umbrosos i profunds, entre 250 i 800 msnm. Necessita temperatures càlides durant tot l'any sense canvis bruscs ni gelades. Està classificat com a vulnerable a la Llista Vermella de la Flora Vascular Espanyola de l'any 2008.

A les Açores viu a les nou illes de l´arxipèlag. Tambié viu a Madeira, pero no a la petita Illa de Porto Santo.  A l´Arxipèlag de Cabo Verde només ha estat descrit a l´Illa de Santo Antâo.

Bellíssima fronda nova de Diplazium caudatum que pot assolir els 190 cms, la qual cosa converteix a aquesta falguera en la tercera més gran de la Macaronèsia, per darrera de la Woodwardia radicans i la Culcita macrocarpa. Es pot veure com el raquis negre va canviant a verd a mesura que s'apropa a l'àpex de la làmina. Per la seva cara inferior el color negre arriba gairebé fins a l'àpex. La làmina és ovada o ovado-lanceolada, tripinnada i glabra en ambdues cares, de color verd fosc quan està totalment desenvolupada.

En aquesta imagte es pot veure el llarg i fi àpex caudat o acuminat de les pinnes, detall pel que li donàren el nom "caudatum". (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Detall de les pínnules de Diplazium caudatum. És molt cridaner el color negre intens i brillant del raquis, que va canviant a verd a mesura que s´acosta a l´àpex de la làmina i de les pinnes.

Detall del raquis tacat de negre i brillant. (Doble click damunt la foto per a ampliar-la)

Llargs pecíols brillants i negres, marró-negrosos o marró-verdosos de Diplazium caudatum, que poden arribar a superar els 80 cms. i són més curts que la làmina. A la seva part inferior estan coberts de pàlees castany-fosques i opaques. El rizoma és rastrer i pot arribar a mesurar fins a 40 cms. de longitud i 10 cms. de diàmetre en individus anyosos. Les frondes brosten a intervals d'1 cm. les unes de les altres.

Sorus inmadurs i oblongs de Diplazium caudatum amb l´indusi encara sense aixecar, disposats en dues fileres paralel.les seguint el nervi central de cada pínnula.

Sorus madurs amb l´indusi aixecat deixant veure els esporangis ja desplegats dispersant les espores.

Esporangi de Diplazium caudatum amb la borsa estripada, però amb les espores encara sense dispersar.

Espores de Diplazium caudatum vistes al microscopi a 400 augments.

Les espores de Diplazium caudatum germinen amb facilitat. A la foto es pot veure un petit planter de joves exemplars recent trasplantats a cossiolets individuals, procedents d'espores de la falguera de la primera foto d'aquest article.