dissabte, 14 de juliol de 2012

Pericartiellus durieui, paràsit de l´Umbilicus rupestris

La seva larva segrega hormones que provoquen tumoracions vegetals anomenades agalles.

El coleòpter Pericartiellus durieui (Lucas, 1846) depèn tant de l´Umbilicus rupestris per a la seva reproducció que si aquesta crassulàcia desaparegués, ell també ho faria.

Agalles provocades per les larves del Pericartiellus durieui a les tiges de l´Umbilicus rupestris. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic).

El seu nom científic, com ocorre amb moltíssimes espècies animals i vegetals, no està exempt de controvèrsia entre els entomòlegs. Molts d'ells li donen altres noms: Nanophyes durieui i Nanophyes lucasi, però sembla ser que el nom internacionalment acceptat com a vàlid és el de Pericartiellus durieui. Veure European Environment Agency.

Diversos exemplars d´Umbilicus rupestris amb agalles. Totes les fotos d´agalles es vàren fer a principis de maig a una paret de pedra seca del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja a Alcoi, Alacant. L'exuberància i la diversitat de la flora d'aquest parc és espectacular.

La femella de l´escarabatet, una vegada ha estat fertilitzada per un mascle, cerca plantes d´Umbilicus rupestris sanes i diposita els seus ous a l'interior de les tiges carnoses, just davall la cutícula vegetal. Després de fer la posta, a finals d´estiu, els adults moren. Acaba així el seu cicle vital i en comença un de nou.

Agalles anteriors amb el detall de l´inflorescència de l´Umbilicus rupestris que amb prou feines s'ha pogut desenvolupar, doncs les larves del paràsit segreguen hormones inhibidores de la floració, per a assegurar així a les seves agalles l'aportació de pràcticament la totalitat de l'aigua i nutrients que pugen des de les arrels de l´hoste.

Dues plantes d´Umbilicus rupestris amb agalles.

Agalles anteriors amb el detall de l´inflorescència inhibida per les hormones del paràsit.


En aquesta imatge d´Umbilicus rupestris sans amb les seves llargues inflorescències i les seves tiges sense agalles s´aprecien molt bé les diferències amb les plantes parasitades. 

Diverses agalles xapades per la meitat per a veure el seu contingut.

A principis de la tardor els ous eclosionen a l'interior de les tiges de l´Umbilicus rupestris i la larva comença a segregar hormones que provoquen un creixement exagerat i anormal dels teixits vegetals que l'envolten, com si fossin vertaders tumors cancerosos, anomenats agalles. Aquest teixit tumoral serveix com a aliment a la larva i al mateix temps la protegeix de la depredació de les aus insectívores i li permet suportar el fred del llarg hivern.

A la meitat dreta d'aquesta agalla es veu el cap d'una larva de Pericartiellus durieui i a la meitat esquerra es transparenta una altra larva rera els teixits tumorals.

Les larves van creixent durant la tardor, hivern i primavera alimentades pels sucosos teixits de l´agalla, excavant galeries en ella a mesura que s'alimenten. A principis de l'estiu la larva sofreix una metamorfosi i es transforma en nimfa.

 Larva anterior senyalada amb una fletxa.

A la part superior de la meitat dreta d´aquesta altra agalla es pot veure una petita larva blanca.

Larva anterior d´uns 3 mil.límetres de longitud y 1 mil.límetre de gruixa amb el caperrí de color marró i el cos blanc.

Durant les primeres setmanes de l'estiu la nimfa va metamorfosant a poc a poc els seus òrgans interns i al setembre es transforma en un coleòpter adult, un escarabatet diminut d'uns pocs mil·límetres, que obre una sortida a la cutícula de l´agalla i emergeix a l'exterior. Aleshores la femella emet feromones sexuals per a atreure als mascles que volen cap a ella, copulen i fertilitzen els ous. Després de la còpula els mascles moren i la femella fecundada vola a la recerca d´Umbilicus rupestris sans per a dipositar els seus ous, després de la qual cosa ella també mor. I una altra vegada comença el peculiar cicle de la seva vida.

Insecte adult de Pericartiellus durieui. Aquesta imatge és propietat de la magnífica pàgina web:



diumenge, 8 de juliol de 2012

Lysimachia minoricensis, el seu destí era l´extinció

Tots els intents de reintroduir-la al seu hàbitat natural han fracassat.

L´extinció a la natura de la Lysimachia minoricensis continua sent un vertader misteri. Totes les hipòtesis al respecte tenen la seva lògica, pero no deixen de ser suposicions, doncs cap d´elles ha pogut ser demostrada. 

Lysimachia minoricensis a l'abril. Aquesta planta té un cicle biennal. Durant el primer any desenvolupa nombroses fulles i es ramifica, a finals de la segona primavera floreix fins ben entrat l'estiu, a l'agost madura les llavors i a la tardor i hivern les dispersa, després s'asseca i mor.

Una d'aquestes hipòtesis atribueix la seva extinció a l'excessiva recol·lecció pels botànics de fa un segle, que tenien el nefast costum de col·leccionar cadascun d'ells un completíssim herbari personal. El descobriment d'una única i reduïda població d'aquesta primulàcia en 1879 pel prestigiós botànic menorquí Joan J. Rodríguez i Femenías (1839-1905) al Barranc de Sa Vall, situat a la costa sud de Menorca, va mobilitzar a nombrosos botànics de l'època entusiasmats pel descobriment d'aquest raríssim endemisme i desitjosos de tenir el seu propi especímen a la seva col·lecció de plantes dessecades.

Una altra hipòtesi culpabiliza a algun incendi forestal ocorregut entre 1926 i 1950 que va poder arrasar tota la vegetació del barranc on creixia la seva única població coneguda.

Fulles de Lysimachia minoricensis.

Una tercera hipòtesi pressuposa que l'activitat agrícola i ramadera per part de l'home des de temps remots afavoria la supervivència de la Lysimachia en mantenir el seu hàbitat "net" de vegetació, doncs sembla ser que no tolera la competència d'altres plantes prop d'ella. El progressiu abandonament del camp va fer créixer la vegetació arbustiva ofegant a la Lysimachia. De fet amb el seu cultiu a diferents jardins botànics s'ha comprovat que necessita espais oberts amb molta llum. El seu descobridor no obstant això va deixar escrit que creixia a un lloc fresc i ombrívol. El pasturatge del bestiar no l'afecta doncs la desagradable pudor de les seves fulles la protegeix de ser devorada. Aquesta mala olor sembla ser una adaptació al brostejar de l'extint antílop Myotragus balearicus que va viure a Menorca fins fa uns 4.000 anys. Ell s'encarregava de mantenir aclarit el seu hàbitat en alimentar-se de les plantes que podien competir amb ella. Amb l'arribada de l'home a l´illa el Myotragus es va extingir en unes poques dècades, segurament per una caça excessiva, i va ser substituït per les cabres, ovelles i vaques.

 Detall de l´anvers d´una fulla amb les belles nervacions blanquinoses que ressalten sobre la làmina verda fosca.

Revers de la fulla anterior de color granat per la seva riquesa en antocians. La cara inferior morada ens demostra que el botànic Joan J. Rodríguez Femenías tenia raó en dir que l'única població que havia trobat vivia en un hàbitat ombrívol. La concentració d´antocians a la cara inferior de les fulles té la finalitat d'aprofitar al màxim la poca llum que arriba a les plantes de sotabosc i les que viuen a hàbitats rocosos orientats al nord. Quan els rajos solars incideixen sobre les fulles, penetren en els seus teixits verds on estan els orgànuls anomenats cloroplasts que capten la seva energia lumínica i realitzen la fotosíntesi dels nutrients que necessita la planta. En les fulles normals els rajos solars que no són captats pels cloroplasts travessen les fulles i es perden. No obstant això en les fulles de la Lysimachia minoricensis aquests rajos que s'anaven a perdre es troben amb la capa de cèl·lules riques en antocians del revers de la fulla i són reflectits com si d'un mirall es tractés, de manera que passen novament pels teixits verds de la fulla i els cloroplasts els aprofiten per a realitzar una segona fotosíntesi. És una intel·ligent optimització del procés.

Fulla de Lysimachia minoricensis vista a contrallum. Crida l'atenció la major concentració d´antocians al nervi central i a les nervacions secundàries. Aquestes nervacions morades es corresponen amb les taques blanques de l´anvers de les fulles.

L'oportuna recol·lecció de llavors de Lysimachia minoricensis en 1926 pel prestigiós botànic lleidatà Pius Font i Quer (1888-1964) i la seva posterior sembra al Jardí Botànic de Barcelona va evitar que desaparegués per a sempre de la faç de la Terra. El seu cultiu a la ciutat comtal va ser tot un èxit amb germinacions abundants i supervivència de nombroses plantes que florien i fructificaven sense problemes any rere any. Durant la guerra civil espanyola i els primers anys de la postguerra el jardí va ser abandonat a la seva sort. Quan les condicions polítiques vàren permetre reprendre el manteniment del jardí es va considerar extingida per complet, però miraculosament en netejar la mala herba va ser trobada una petita població sota uns arbustos. L'alegria dels botànics en comprovar la seva supervivència els va animar a enviar el màxim de llavors a altres jardins botànics, per a que no pogués estar mai més en perill crític d'extinció. Actualment es cultiva amb èxit a nombrosos jardins botànics espanyols com el de Sóller a Mallorca i extrangers com els de Brest, Budapest, Coïmbra i Copenhaguen. Se sap també que sobreviu sense problemes a alguns jardins particulars.

Flors de Lysimachia minoricensis al maig.

Se suposa que es va extingir a la naturalesa entre l'any 1926, data de la recol·lecció de llavors per Pius Font i Quer i 1950, any en que es vàren reprendre les visites de botànics al Barranc de Sa Vall després del parèntesi de la guerra civil. En 1959 els botànics Pere Montserrat, Antoni de Bolós i el seu fill Oriol de Bolós, després de nou anys cercant-la, vàren constatar la seva desaparició a l'única localitat coneguda i la vàren declarar extinta a la natura.

Detall de les flors que no necessiten ser polinitzades per a produir llavors viables.

Des que va ser declarada extingida han estat nombrosos els intents de reintroduir-la al seu hàbitat natural. S'han fet tota classe d'experiments, alguns amb resultats sorprenents. En el primer intent es vàren dispersar milers de llavors al Barranc de Sa Vall i altres barrancs propers amb hàbitats frescos i humits suposadament adequats, com el d´Algendar i Trebaluger, amb germinacions abundants i supervivència de les plàntules fins a l'estiu, moment en què vàren morir totes a pesar de regar-les, a excepció de dues localitats amb terres fresques, soltes i profundes del Barranc d´Algendar, on algunes plantes vàren aconseguir superar el primer estiu i un any després vàren florir i fructificar amb una producció abundant de llavors. Animats per l'èxit es va procedir a sembrar aquestes llavors que vàren germinar bé, però només en una localitat aconseguiren superar el primer any.

A finals de juny la Lysimachia minoricensis ja té els fruits formats, però encara són immadurs.

Fruits immadurs de Lysimachia minoricensis a principis d´estiu.

L'any 1996 es va fer un experiment amb la sembra de plantes adultes micorizades, les quals vàren arrelar bé i vàren créixer vigoroses, arribant a florir i fructificar el primer any de sembrades. Les seves llavors, no obstant això, vàren germinar en escàs nombre i les plàntules no sobrevisqueren al primer estiu malgrat regar-les regularment.

Detall dels fruits en forma de càpsules que contenen nombroses llavors negres d´1 mil.límetre. Una sola planta pot arribar a produir fins a 3.300 llavors, sent la mitjana de 1.100.

Donats els mals resultats de tots els intents de reintroducció als barrancs del sud de l´illa amb terra calcària on se suposava que es trobava el seu hàbitat natural, es va optar per sembrar plantes adultes cultivades dins cossiols, procedents de llavors obtingudes de plantes que havien aconseguit fructificar als experiments anteriors, a localitats de l'interior de l´illa amb terra silícia, teòricament més fresca i humida. Les plantes es vàren desenvolupar molt vigoroses amb fulles més grans, inflorescències llargues i nombroses flors, superant sense problemes l'estiu. No obstant això, malgrat l'abundant producció de llavors viables, encara no s'ha constatat cap germinació.

Al gener els fruits de la Lysimachia minoricensis ja s'han obert i han dispersat les llavors.


 En aquesta imatge es veuen els fruits oberts i buits. A l'àpex de cada càpsula hi ha entre cinc i set dents dehiscents, que se separen per a  permetre la dispersió de les llavors.

Està condemnada la Lysimachia minoricensis a viure per a sempre a jardins botànics?

Aconseguirà qualque dia sobreviure i reproduir-se sense problemes a la natura sense l'ajuda de l'home?

Va ser per ventura el reduït nombre d'individus el que la va portar a l'extinció en anar disminuint la seva variabilitat genètica?. I si és així, perquè es mostra tan formosa, sana i vigorosa quan és conreada i en canvi es mor o no es reprodueix quan és reintroduïda al seu hàbitat natural?. Perquè al Jardí Botànic de Sóller, situat a la veïna illa de Mallorca, la Lysimachia minoricensis es troba tan a gust que es comporta gairebé com una plaga amb milers de plantes que neixen soles i arriben a adultes sense problemes?

Aconseguiran els botànics entendre algun dia el capritxós comportament d'aquesta planta que sembla odiar la seva illa natal i en canvi viu feliç a hàbitats tan diferents al que se suposa que està adaptada com són els jardins botànics de Brest (França), Budapest (Hongria), Coïmbra (Portugal) o Copenhaguen (Dinamarca)?


diumenge, 1 de juliol de 2012

Dicksonia antarctica, una falguera del Terciari

La falguera arbòria Dicksonia antarctica és originària dels estats australians de Nova Gal·les del Sud, Tasmània i Victoria. És una de les falgueres arborescents més cultivada pels jardiners de tot el món. Creix sense problemes en qualsevol tipus de terra, tant àcida com calcària, sempre que tengui un bon drenatge, un substrat ric en matèria orgànica ben descomposta i una aportació constant d'humitat, tant al sòl com a l'aire. Viu bé a l'ombra o semi-ombra dels arbres, ja que al seu medi natural és una falguera de sotabosc. Es va originar als boscos tropicals del Terciari amb un clima càlid i permanentment humit.

Fronda nova de Dicksonia antarctica a principis de maig. Aquesta i les següents fotografies es vàren fer al magnífic jardí botànic anomenat Hort del Cura, que forma part de l'immens Palmerar d'Elx, situat a la província d'Alacant. Totes les frondes noves de les falgueres a mesura que es despleguen adopten aquesta forma espiralada que segueix la Seqüència matemàtica de Fibonacci. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

Dicksonia antarctica d'uns 25 anys a l'ombra de les bellíssimes palmeres procedents de tot el món que formen la col·lecció d'aquest jardí botànic. L'Hort del Cura és un petit oasi de pau enmig de la bullícia de la ciutat d'Elx. En ell conviuen en completa harmonia centenars d'espècies de palmeres, strelitzies, cycas, zamies i cactus.

 Tronc de la Dicksonia antarctica que en realitat és un llarg rizoma amb les restes seques dels pecíols de les frondes velles. Els 90 centímetres d'aquest tronc ens donen una edat aproximada de 25 anys, ja que aquesta falguera creix molt lentament, entre 3´5 i 5 centímetres per any, una mica més ràpidament al seu medi natural on pot assolir amb facilitat els 15 -20 metres d'altura.

Capçada de la Dicksonia antarctica anterior amb les frondes noves de la brotació primaveral.

 Una altra Dicksonia antarctica un poc més jove que l´anterior amb un tronc d´uns 50 centímetres.

Capçada de la falguera anterior. Les frondes poden ser estèrils o fèrtils i van brostant alternativament segons l´època de l any.

Les frondes tenen un pecíol molt curt i una làmina ovado-lanceolada i tripinnada formada per pinnes estretes i lanceolades.

 
 Les pinnes de Dicksonia antarctica se subdivideixen en pínnules també lanceolades, que s'insereixen oblíquament sobre el raquis de la pinna amb un pecíol molt curt.

 Les pínnules estan a la vegada dividides en petits lòbuls sésils, és a dir, sense pecíol, acabades en una punta molt fina orientada cap a l'àpex de la pinna.

 Revers d'una pinna amb els sorus madurs coberts per un indusi bilobat que se situen a la vora dels lòbuls de les pínnules.

Mateixos sorus anteriors vists des de més a prop. L´indusi està aixecat deixant guaitar els esporangis madurs a punt de desplegar-se i dispersar les espores.

Detall dels sorus de Dicksonia antarctica.

Esporangi ja desplegat i buit després de la dispersió de les espores. Resulta molt cridaner l´elevat nombre de cèl.lules de l´anell.

 Espores de Dicksonia antarctica amb un bonic color daurat fosc i unes mesures bastant grans.