diumenge, 22 de desembre de 2013

Ginkgo femella, Ginkgo mascle

D'aquest fantàstic arbre asiàtic, que va sobreviure misteriosament a la letal radiació de les bombes atòmiques que vàren assolar Hiroshima i Nagasaki, s'ha parlat llargament en llibres i internet. No vull repetir les seves virtuts ja conegudes, només compartir amb vosaltres una curiositat en les llavors d'aquesta meravella de la natura.

El meu jove Ginkgo biloba amb les seves cridaneres fulles grogues preparant-se per a la hibernació al desembre. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Com ja tothom sap, el ginkgo és dioic, té peus masculins i peus femenins. Als parcs i jardins se solen sembrar exemplars masculins, doncs els femenins produeixen uns fruits la polpa dels quals emet una olor nauseabunda quan està ben madura per la seva riquesa en Àcid butíric. 

Brostació primaveral al maig.

La immensa majoria d'arbres dioics produeixen llavors el sexe de les quals no es pot saber fins que els arbres sorgits d'elles han crescut prou per a florir. El Ginkgo biloba és una excepció. Les seves llavors tenen formes diferents segons el sexe de l'embrió que contenen.

Fruits d'un arbre femení.

Aquí podeu veure clarament la diferència que permet distingir les llavors del que serà un arbre femení (a dalt) i un arbre masculí (a baix). La clovella de les llavors femenines té només dues valves, mentre que la de les llavors masculines en té tres.

Llavor femenina bivalva a l'esquerra i llavor masculina trivalva a la dreta.

D'aquesta manera es pot saber el sexe dels futurs arbres sense haver d'esperar entre 20 i 30 anys a que donin les primeres flors. Un altre detall curiós d'aquest arbre que duu 270 milions d'anys damunt la Terra és l'exagerada desproporció entre les llavors femenines amb aproximadament el 95%-98% i les masculines que representen només entre el 2% i el 5% del total. La natura és molt savia i sab que el pol.len de les flors d'un sol mascle és suficient per a polinitzar les flors d'un centenar de femelles. Per a perpetuar l'espècie, doncs, resulta molt més intel.ligent gastar energia produint llavors femelles.


dijous, 19 de desembre de 2013

Coca de metzines

Hola amics, m'imagin que us haurà vengut de nou el títol que li he donat a aquesta entrada. Tranquils, ara us ho explic. 

 Solanum linnaeanum

Aquestes tomatiguetes grogues o pometes del dimoni són els fruits d'una solanàcia sud-africana invasora que duu diversos segles perfectament naturalitzada per tota la conca mediterrània. A Mallorca els anomenam "METZINES", del verb català antic "emmetzinar" = enverinar, perquè antigament s'utilitzaven mesclades amb el menjar per matar les persones no desitjades o com a venjança al més pur estil sicilià (vendetta). 


Era típica la COCA de METZINES (una "coca" és l'equivalent mallorquí de les pizzes italianes). La cuinera preparava una deliciosa "coca de trempó" = amanida mallorquina feta amb tomàtigues, pebres verds, ceba, alls, tot tallat a trossos petits i trempat amb sal i oli, que es podia menjar tal qual o bé posar damunt una massa feta amb farina, llevat natural, oli o saïm de porc i sal, ben aplanada en forma arrodonida o quadrada amb la vorera una mica elevada perquè els sucs del "trempó" no sortissin de la coca durant la cocció.


El que la feia verinosa era la mitja dotzena de metzines que la cuinera mesclava amb el "trempó", ben trossejades i ben dissimulades amb els altres ingredients. Una vegada cuita la coca era molt dificil distingir els trossets de metzines ja que tenen el mateix gust que les tomàtigues, i la víctima no notava res rar en el sabor.  
 

Al cap d'una estona de menjar-se la coca començava a tenir dificultats severes per respirar, violents espasmes abdominals, vòmits incoercibles i diarrea intensa, que anaven en augment, arribant a vomitar i defecar sang.


Si havia menjat moltes metzines i/o era una persona delicada de salut, podia fins i tot morir per hepatitis tòxica, edema pulmonar i parada cardiorespiratòria 


Era una venjança al més pur estil mafiós o bé un intent d'assassinat d'una esposa farta del seu marit. Que la víctima morís o no depenia de la quantitat de metzines que ingeria i de la seva fortalesa física.

Bon profit, amics!!!

divendres, 6 de desembre de 2013

Galletes d'Inca, d'oli, fortes o marineres

Aquestes són ses galletes salades típiques de Mallorca, tal com les feia mumare al cel sia.


 A Mallorca les anomenam Galletes d'Inca, Galletes d'oli, Galletes fortes o Galletes marineres i són una vertadera delicia, sobretot calentetes acabades de treure des forn. Ets ingredients són molt senzills, sans i barats i s'elaboració molt fàcil.


Ingredients:

Un tassó d'aigua teba i un tassó d'oli d'oliva, o mig tassó de cada líquid, si no en volem fer massa, però sempre sa mateixa quantitat d'ambdós líquids, llevat natural de pa, sal a gust i sa farina de blat que es begui. Es poden fer sense sal per a ses persones hipertenses. Aquests són ets ingredients autèntics tradicionals. 

 A diverses marques comercials, per abaratir costos de producció, se substitueix part o sa totalitat de s'oli d'oliva per saïm de porc, oli "vegetal", "greixos hidrogenats" o "margarina vegetal", i això converteix ses galletes en insalubres pes seu alt contingut en colesterol o per sa procedència poc clara dets olis utilitzats. Ets anomenats greixos hidrogenats són literalment colesterol químic procedent des petroli, molt més perniciós per a sa salut que es saïm de porc. S'anomenada margarina vegetal s'elabora solidificant oli de soia o girasol afegint-li un 20% de greixos hidrogenats procedents des petroli, és a dir, que seria molt més sa que les fessin directament amb mantega de llet de vaca.

Un altre detall que em sembla important resenyar aquí és que sa majoría de marques comercials d'aquestes galletes utilitzen es conservant E-320, Butilhidroxianisol (BHA), un derivat des petroli amb activitat hormonal que resulta ser altament perillós per a sa salut amb efectes nocius sobre sa reproducció, és a dir, disruptor hormonal, i clarament cancerígen en rates, prohibit an es països "civilitzats" per a s'alimentació dets infants i ses embaraçades. Trobareu molta informació sobre això a internet.


Jo he utilitzat llevat natural dessecat, però si teniu llevat fresc és molt millor. Sa farina ha de ser sa mateixa que s'utilitza per fer pa.

Per començar he diluït mitja bosseta de llevat dessecat dins mig tassó d'aigua teba a sa qual he afegit un polsí de sucre i una mica de farina per activar es llevat, deixant-ho reposar uns minuts. Dins un ribell he tirat mig tassó d'oli d'oliva de bona qualitat, es mig tassó d'aigua teba amb so llevat i una mica de sal i he anat afegint farina fins que sa pasta resultant s'ha desferrada de ses mans i ses parets des ribell, fenyent-la una estona amb ses mans i formant després una bolla que he deixat reposar uns minuts.


Quan sa pasta s'ha començat a inflar per s'acció des llevat, l'he aplanada amb un corró i he anat retallant ses galletes amb s'ajuda d'un tassó de boca estreta.


Amb una forqueta petita he punyit es centre de cada galleta.


Així més o manco ha de quedar sa galleta una vegada feta.


Depenent des gust de cadascú es poden ficar immediatament dins es forn perquè quedin més compactes o es poden deixar fermentar a un lloc calent perquè s'inflin, de manera que quedin com una petita coqueta amb so centre enfonsat.

 Una vegada cuites es poden deixar dins es forn apagat perquè perdin aigua i quedin cruixents.

Amb un ganivet se xapen fàcilment per la meitat com si fossin panets per a hamburguesa.

Una vegada xapades queden com es veu a sa foto. 


Són ideals per preparar petites llepolies de lo que es vulgui: foiegràs, formatge, tonyina, anxoves, sobrassada, melmelada, llet condensada, nocilla, tomàquet, unes tàperes amb pebre vermell i oli, pasta d'olives negres o simplement trempades amb un roi d'oli d'oliva verge extra. Es preparin com es preparin són sempre delicioses.


divendres, 15 de novembre de 2013

Almallutx, la vall del genocidi

A Madina Maiurqa, l'actual Palma de Mallorca, les potes dels cavalls dels soldats del rei Jaume I d'Aragó patinaven pels carrers de la ciutat amb la sang vessada pels milers de moros mallorquins assassinats salvatgement, exterminats sense pietat, en un infame acte de pirateria disfressat de reconquesta amb l'estendard de la creu cristiana com a bandera. Coneixent la història m'hauria d'avergonyir, com la immensa majoria de mallorquins, de ser descendent dels genocides i al mateix temps enorgullir-me de dur barrejades dins les meves venes algunes gotes de sang musulmana, molt poques, les suficients per a sentir una esgarrifança quan l'arqueòleg Jaume Deyà Miró ens va relatar amb tot luxe de detalls la veritat històrica de la conquesta de Mallorca.

 Visió panoràmica de l'altiplà d'Almallutx submergit sota les aigües de l'embassament del Gorg Blau.
(Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

Per primera vegada en vuit segles els esperits dels milers d'assassinats, que habiten per a sempre a l'altiplà on reposen els seus ossos, han pogut escoltar per boca d'en Jaume, com si es tractàs d'un advocat defensor, el relat de les atrocitats comeses per un monarca pirata, innoble, roí i indigne, que negociava rendicions a canvi de perdonar la vida i després massacrava covardament a traïció als indefensos rendits, faltant sense cap rubor a la seva sagrada paraula de rei.


Els visitants del jaciment arqueològic d'Almallutx guardàvem un silenci sepulcral, mentre escoltàvem atònits les contundents paraules del jove arqueòleg que retronaven en aquella vall bellíssima, envoltada com el redòs d'una mare per les amoroses i verdigrises vessants de les muntanyes de Tramuntana, testimonis muts d'aquella infàmia.


Caminant per damunt els fèmurs, les tíbies, els húmers, les falanges, les mandíbules, les costelles, les dents escampades, les vèrtebres desencaixades, els cranis fets miques, la ceràmica fragmentada, la mesquita on resaven al seu déu Al·là i les llars esfondrades amb els sòtils carbonitzats d'aquells mallorquins, quasi es podien escoltar els seus esgarrifosos bels de dolor i pànic, mentre eren desmembrats, eviscerats, degollats, decapitats, esquarterats a cops d'espasa, travessats per les llances i cremats vius per uns estrangers vinguts d'allèn el mar, malalts de fanatisme i cobdícia.

Jaume Deyà mostrant-nos les restes de la paret d'una casa musulmana.

Dues grans pedres assenyalant l'entrada de l'habitatge anterior. 

Mentre estava redactant aquesta entrada m'he vist obligat a prescindir de fotos bellíssimes del jaciment i el seu entorn paradisíac per a evitar donar pistes a desaprensius saquejadors de restes arqueològiques, que robarien les peces de més valor per a vendre-les al mercat negre a traficants sense escrúpols. 

Per a la història de Mallorca, de Catalunya, de València i d'Espanya en general aquest jaciment d'Almallutx té una importància extraordinària. Els poders públics encarregats de la seva preservació l'haurien de protegir del saqueig amb lleis i sancions contundents, així com aportar finançament a través del Ministeri de Cultura i la Conselleria de Cultura i Patrimoni, facilitant el treball d'aquests dos joves i entusiastes arqueòlegs evitant-los les nombroses i de vegades absurdes normatives.

Entrada d'una altra casa que va ser incendiada pels assaltants. S'aprecien restes de cendra de la porta carbonitzada.

Com a proves contundents de la massacre aquestes cendres s'han conservat intactes durant vuit-cents anys.

 Detall de la cendra.

Fragment de ceràmica que va formar part dels estris domèstics de la casa incendiada.

Altres dos fragments de ceràmica. Al de la dreta s'aprecia l'empremta fosca de l'incendi.

Com si es tractàs d'un descans de tanta atrocitat, durant el passeig el nostre guia Jaume ens va mostrar aquesta petita cova on fa tres mil anys s'arreceraven els mallorquins prehistòrics de l'època talaiòtica.

Aquesta mandíbula magníficament conservada durant tres mil·lennis va mastegar els fruits dels espinals, els aranyoners, les alzines, les mates llentiscleres, els pins, els tubercles dels albons i de les esparregueres, les herbes i tal vegada també la carn dels darrers antílops nans Myotragus balearicus.

Molar d'un mallorquí talaiòtic.


 Mateix queixal anterior.

El duríssim esmalt es conserva quasi intacte després de tres mil·lennis.

Detall de l'esmalt anterior molt gastat per la masticació de la coriàcia vegetació de les muntanyes de la Serra de Tramuntana.

Interior d'un os prehistòric que fa tres mil·lennis formà part de l'avantbraç d'un humà talaiòtic.

Cara externa de l'os anterior.

Aquí i allà es poden trobar fragments d'Ammonites, un mol·lusc cefalòpode extint que va habitar les aigües de l'Oceà de Tetis fa 400 milions d'anys durant el Devonià. Va seguir vivint al més reduït Mar de Tetis i posteriorment al primitiu Mar Mediterrani i va acabar extingint-se fa 65 milions d'anys a finals del període Cretàcic. La presència d'aquest fòssil marí ens indica que un dia les altes muntanyes mallorquines varen estar davall les aigües de la mar.

Seguint el trajecte de la visita en Jaume ens va mostrar aquestes grans pedres que assenyalen l'existència d'un habitatge musulmà.

I per fi arribàrem a la perla del jaciment, la mesquita. El dia anterior els dos arqueòlegs que varen descobrir el Jaciment Arqueològic Musulmà d'Almallutx, en Pablo Galera i en Jaume Deyà, havien participat en una conferència sobre arqueologia a la ciutat de Múrcia, on varen presentar les troballes de l'excavació. Els científics murcians varen quedar impressionats amb el que els dos joves arqueòlegs els mostraven. La riquesa arqueològica d'Almallutx els va semblar extraordinària. En Jaume ens ho va explicar ple d'orgull i satisfacció i ens va fer partícips d'una gran notícia: el que ells creien una casa molt gran va ser identificada pels arqueòlegs murcians com una mesquita. La llarga i recta paret de la imatge era la cara sud del temple musulmà.

Una altra imatge de la mesquita.

En Jaume va gaudir explicant-nos tot el relacionat amb la mesquita d'Almallutx.

Restes de ceràmica prop de la mesquita.

Dos fragments de ceràmica que formaven part de l'ansa d'una olla. La mà és d'en Toni de Cúber que als anys 1960-1970 va excavar al costat d'en Toni Galiona el jaciment talaiòtic d'Almallutx.

Resulta impactant caminar trepitjant ossos humans, com els que es veuen en aquesta imatge.

I aquesta és la segona perla del jaciment, una casa musulmana molt ben conservada amb l'excavació ja pràcticament acabada. L'entrada de l'habitatge estava més profunda que el trespol per a evitar que s'inundàs en cas de pluja copiosa. La pedra horitzontal feia de graó.


En Jaume ens va explicar aquest detall.

 En aquesta imatge ens va mostrar les restes del sòtil cremat de la casa, que va ser incendiada pels assaltants com totes les del jaciment. La paret que es veu damunt és un mur de marge d'època moderna.

Imatge més propera de la casa.

Detall de les restes de l'incendi. Segons ens va explicar el jove arqueòleg, les cendres més negres corresponen al sostre de branques i càrritx i les cendres ataronjades són la coberta d'argila que l'impermeabilitzava.

Un altre detall de les cendres.

En aquest moment de la visita guiada fou quan en Jaume ens va relatar la vertadera història de la conquesta de Mallorca.

 A l'altre extrem de la casa hi ha aquest espai sobre elevat amb dos clots. Els arqueòlegs encara estan estudiant el seu significat.

 Fragments de ceràmica de diferents colors trobats prop de la casa.

 El bellíssim esmalt verd està molt ben conservat.

 Fragment d'alfàbia amb la seva típica decoració musulmana.

Fragments d'una peça completa de ceràmica.

Pedra de l'entrada d'una casa amb dos forats que servirien per a sostenir la porta.

Detall dels dos forats anteriors.

Prop de la mesquita hi havia el cementeri del poblat musulmà. Tots els difunts eren enterrats sobre el costat esquerre del cos amb el cap dirigit cap al sud, els peus cap al nord i la cara mirant cap a llevant, cap a la Meca.

Detall dels ossos anteriors.

Mandíbula de la calavera anterior.

En Jaume ens va mostrar amb la brúixola l'orientació cap a la Meca de tots els enterraments.

Fèmur d'una altra calavera enterrada al cementeri.

Cadàver d'un bebè de pocs mesos d'edat. Només es veu una part del crani. La resta ha estat coberta amb terra i pedres pels mateixos arqueòlegs per evitar el seu deteriorament.

Crani del bebè anterior parcialment desenterrat pen Jaume.

Fragments d'ossos i un queixal d'un mallorquí musulmà.

Molar anterior.

L'altra cara del molar anterior.


Fragment d'un os d'un musulmà mallorquí de vuit-cents anys d'antiguitat.

Cara interna de l'os anterior.

La vall d'Almallutx situada a l'alta muntanya va ser l'últim refugi dels mallorquins que fugien de Madina Maiurqa i de les alqueries de la resta de l'illa, perseguits a mort per les hosts catalano-aragoneses. Es calcula que només de la ciutat varen fugir unes 40.000 persones. Totes elles, excepte uns pocs milers de nins i nines que varen ser esclavitzats, moriren salvatgement massacrades. Els esclaus formaven part del botí de guerra. Uns varen ser venuts als ports cristians de la resta del Mediterrani i els altres romangueren a la seva pròpia terra al servei dels assassins dels seus pares. Bastants d'ells, sobretot les nines, segurament varen aconseguir reproduir-se al llarg de la seva vida, bé per violació en mans dels seus amos o per matrimoni amb algun colonitzador català poc racista. Quan sigui més fàcil i barat l'estudi del genoma, molts mallorquins actuals s'enduran una gran sorpresa en descobrir que porten al seu ADN alguns gens d'aquests nins musulmans. Esper que no s'avergonyeixin dels seus orígens. Jo em sentiria molt orgullós.


Enllaç al Facebook del Jaciment arqueològic d'Almallutx.
Enllaç al poema de la mora captiva Adéu Madina Maiurqa, estimada meva, adéu