diumenge, 22 de desembre de 2013

Ginkgo femella, Ginkgo mascle

D'aquest fantàstic arbre asiàtic, que va sobreviure misteriosament a la letal radiació de les bombes atòmiques que vàren assolar Hiroshima i Nagasaki, s'ha parlat llargament en llibres i internet. No vull repetir les seves virtuts ja conegudes, només compartir amb vosaltres una curiositat en les llavors d'aquesta meravella de la natura.

El meu jove Ginkgo biloba amb les seves cridaneres fulles grogues preparant-se per a la hibernació al desembre. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Com ja tothom sap, el ginkgo és dioic, té peus masculins i peus femenins. Als parcs i jardins se solen sembrar exemplars masculins, doncs els femenins produeixen uns fruits la polpa dels quals emet una olor nauseabunda quan està ben madura per la seva riquesa en Àcid butíric. 

Brostació primaveral al maig.

La immensa majoria d'arbres dioics produeixen llavors el sexe de les quals no es pot saber fins que els arbres sorgits d'elles han crescut prou per a florir. El Ginkgo biloba és una excepció. Les seves llavors tenen formes diferents segons el sexe de l'embrió que contenen.

Fruits d'un arbre femení.

Aquí podeu veure clarament la diferència que permet distingir les llavors del que serà un arbre femení (a dalt) i un arbre masculí (a baix). La clovella de les llavors femenines té només dues valves, mentre que la de les llavors masculines en té tres.

Llavor femenina bivalva a l'esquerra i llavor masculina trivalva a la dreta.

D'aquesta manera es pot saber el sexe dels futurs arbres sense haver d'esperar entre 20 i 30 anys a que donin les primeres flors. Un altre detall curiós d'aquest arbre que duu 270 milions d'anys damunt la Terra és l'exagerada desproporció entre les llavors femenines amb aproximadament el 95%-98% i les masculines que representen només entre el 2% i el 5% del total. La natura és molt savia i sab que el pol.len de les flors d'un sol mascle és suficient per a polinitzar les flors d'un centenar de femelles. Per a perpetuar l'espècie, doncs, resulta molt més intel.ligent gastar energia produint llavors femelles.


dijous, 19 de desembre de 2013

Coca de metzines

Hola amics, m'imagin que us haurà sobtat el títol que li he donat a l'entrada. Tranquils, ara us ho explic. 

 Solanum linnaeanum

Aquestes tomatiguetes grogues o pometes del dimoni són els fruits d'una solanàcia sud-africana invasora que duu diversos segles perfectament naturalitzada per tota la conca mediterrània. A Mallorca els anomenam "METZINES", del verb català antic "enmetzinar" = enverinar, perque antigament s'utilitzaven barrejades amb el menjar per a matar a les persones no desitjades o com a venjança al més pur estil sicilià (vendetta). 


Era típica la COCA de METZINES (una "coca" és l'equivalent mallorquí de les pizzes italianes). La cuinera preparava una deliciosa "coca de trempó" = amanida mallorquina feta amb tomàtigues, pebres verds, ceba, alls, tot tallat en trossos petits i trempat amb sal i oli, que es podia menjar tal qual o es podia posar damunt una massa feta amb farina, llevat natural, oli o saïm de porc i sal, ben aplanada en forma arrodonida o quadrada amb la vorera una mica elevada per a que els sucs del "trempó" no sortissin de la coca durant la cocció.


El que la feia verinosa era la mitja dotzena de metzines que la cuinera barrejava amb el "trempó", ben trossejades i ben dissimulades amb els altres ingredients. Una vegada cuita la coca era molt dificil distingir els trossets de metzines ja que tenen el mateix gust que les tomàtigues i la víctima no notava res rar en el sabor.  
 

Al cap d'una estona de menjar-se la coca començava a tenir dificultats severes per a respirar, violents espasmes abdominals, vòmits terribles i diarrea intensa que anaven en augment, arribant a vomitar i defecar sang.


Si havia menjat moltes metzines i/o era una persona debil, podia fins i tot morir per hepatitis tòxica, edema pulmonar i parada cardiorespiratòria 


Era una venjança al més pur estil mafiós o bé un intent d'assassinat d'una esposa farta del seu marit. Que la víctima morís o no depenia de la quantitat de metzines que ingeria i de la seva fortalesa física.

Bon profit, amics!!!

divendres, 6 de desembre de 2013

Galletes d'Inca, d'oli, fortes o marineres

Aquestes són les galletes salades típiques de Mallorca, tal com les ha fetes sempre mumare que ahir va complir 85 anys.


 A Mallorca les anomenam Galletes d'Inca, Galletes d'oli, Galletes fortes o Galletes marineres i són una vertadera delicia sobretot calentetes acabades de treure del forn. Els seus ingredients són molt senzills, sans i barats i la seva elaboració molt fàcil.


Ingredients:

Un tassó d'aigua teba i un tassó d'oli d'oliva, exactament la mateixa quantitat d'ambdós líquids, llevat natural de pa, sal al gust i la farina de blat que es begui. Es poden fer sense sal per a les persones hipertenses. Aquests són els ingredients autèntics tradicionals. 

 En algunes marques comercials, per a abaratir costos de producció, se substitueix part o la totalitat de l'oli d'oliva per saïm de porc, oli "vegetal", "greixos hidrogenats" o "margarina vegetal", la qual cosa converteix les galletes en insalubres pel seu alt contingut en colesterol o per la procedència poc clara dels olis utilitzats. Els anomenats greixos hidrogenats són literalment colesterol químic procedent del petroli, molt més perniciós per a la salut que el saïm de porc. L´anomenada margarina vegetal s'elabora solidificant oli de soia o girasol afegint-li un 20% de greixos hidrogenats procedents del petroli, és a dir, que seria molt més sa que les fessin directament amb mantega de llet de vaca.

Un altre detall que em sembla important resenyar aquí és que la majoría de marques comercials d'aquestes galletes utilitzen el conservant E-320, Butilhidroxianisol (BHA), un derivat del petroli amb activitat hormonal que resulta ser altament perillós per a la salut amb efectes nocius sobre la reproducció i clarament cancerígen en rates, prohibit als països "civilitzats" per a l'alimentació dels infants i les embaraçades. Trobareu molta informació al respecte a internet.


Jo he utilitzat llevat natural dessecat, però si teniu llevat fresc és molt millor. La farina ha de ser la mateixa que s'utilitza per a fer pa.

Per a començar he diluït mitja bosseta de llevat dessecat en mig tassó d'aigua teba a la qual he afegit un polsí de sucre i una mica de farina per a activar el llevat, deixant-ho reposar uns minuts. Dins un ribell he tirat mig tassó d'oli d'oliva de bona qualitat, el mig tassó d'aigua teba amb el llevat i una mica de sal i he anat afegint farina fins que la massa resultant s'ha desenganxada de les meves mans i de les parets del ribell, fenyent-la una estona amb les mans i formant després una bolla que he deixat reposar uns minuts.


Quan la massa ha començat a inflar-se per l'acció del llevat, l'he aplanada amb un corró i he anat retallant les galletes amb l'ajuda d'un tassó de boca estreta.


Amb una forqueta petita he punxat el centre de cada galleta


Així més o manco ha de quedar la galleta una vegada feta.


Depenent del gust de cadascú es poden ficar immediatament al forn per a que quedin més compactes o es poden deixar fermentar a un lloc calent per a que s'inflin, de manera que quedin com una petita coqueta dolça amb el centre enfonsat.

 Una vegada cuites es poden deixar dins el forn apagat per a que perdin aigua i quedin cruixents.

Amb un ganivet se xapen fàcilment per la meitat com si fossin panets per a hamburguesa.

Una vegada xapades queden com es veu a la foto. 


Són ideals per a preparar petites llepolies del que es vulgui: foiegràs, formatge, tonyina, anxoves, sobrassada, melmelada, llet condensada, nocilla, tomàquet, unes tàperes amb pebre vermell i oli, pasta d'olives negres o simplement trempades amb un roi d'oli d'oliva verge extra. Es preparin com es preparin són sempre delicioses.


divendres, 15 de novembre de 2013

Almallutx, la vall del genocidi

A Madina Maiurqa, l'actual Palma de Mallorca, les potes dels cavalls dels soldats del rei Jaume I d'Aragó patinaven pels carrers de la ciutat amb la sang vessada pels milers de moros mallorquins assassinats salvatgement, exterminats sense pietat, en un infame acte de pirateria disfressat de reconquesta amb l'estendard de la creu cristiana com a bandera. Coneixent la història m'hauria d'avergonyir, com la immensa majoria de mallorquins, de ser descendent dels genocides i al mateix temps enorgullir-me de dur barrejades dins les meves venes algunes gotes de sang musulmana, molt poques, les suficients per a sentir una esgarrifança quan l'arqueòleg Jaume Deyà Miró ens va relatar amb tot luxe de detalls la veritat històrica de la conquesta de Mallorca.

 Visió panoràmica de l'altiplà d'Almallutx submergit sota les aigües de l'embassament del Gorg Blau.
(Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

Per primera vegada en vuit segles els esperits dels milers d'assassinats, que habiten per a sempre a l'altiplà on reposen els seus ossos, han pogut escoltar per boca den Jaume, com si d'un advocat defensor es tractàs, el relat de les atrocitats comeses per un monarca pirata, innoble, roí i indigne, que negociava rendicions a canvi de perdonar la vida i després massacrava covardament a traïció als indefensos rendits, faltant sense cap rubor a la seva sagrada paraula de rei.


Els visitants del jaciment arqueològic d'Almallutx guardàvem un silenci sepulcral, mentre escoltàvem atònits les contundents paraules del jove arqueòleg que retronaven en aquella vall bellíssima, envoltada com el redòs d'una mare per les amoroses i verdigrises vessants de les muntanyes de Tramuntana, testimonis muts d'aquella infàmia.


Caminant per damunt els fèmurs, les tíbies, els húmers, les falanges, les mandíbules, les costelles, les dents escampades, les vèrtebres desencaixades, els cranis fets miques, la ceràmica fragmentada, la mesquita on resaven al seu déu Al·là i les llars esfondrades amb els sòtils carbonitzats d'aquells mallorquins, quasi es podien escoltar els seus esgarrifosos bels de dolor i pànic, mentre eren desmembrats, eviscerats, degollats, decapitats, esquarterats a cops d'espasa, atravessats per les llances i cremats vius per uns estrangers vinguts d'allèn el mar, malalts de fanatisme i cobdícia.

Jaume Deyà mostrant-nos les restes de la paret d'una casa musulmana.

Dues grans pedres assenyalant l'entrada de l'habitatge anterior. 

Mentre estava redactant aquesta entrada m'he vist obligat a prescindir de fotos bellíssimes del jaciment i el seu entorn paradisiac per a evitar donar pistes a desaprensius saquejadors de restes arqueològiques, que esquilmarien les peces de més valor per a vendre-les al mercat negre a traficants sense escrúpols. 

Per a la història de Mallorca, de Catalunya, de València i d'Espanya en general aquest jaciment d'Almallutx té una importància extraordinària. Els poders públics encarregats de la seva preservació l'haurien de protegir del saqueig amb lleis i sancions contundents, així com aportar finançament a través del Ministeri de Cultura i la Conselleria de Cultura i Patrimoni, facilitant el treball d'aquests dos joves i entusiastes arqueòlegs evitant-los les nombroses i de vegades absurdes normatives.

Entrada d'una altra casa que va ser incendiada pels assaltants. S'aprecien restes de cendra de la porta carbonitzada.

Com a proves contundents de la massacre aquestes cendres s'han conservat intactes durant 800 anys.

 Detall de la cendra.

Fragment de ceràmica que va formar part dels estris domèstics de la casa incendiada.

Altres dos fragments de ceràmica. Al de la dreta s'aprecia l'empremta fosca de l'incendi.

Com si d'un descans de tanta atrocitat es tractàs, durant el passeig el nostre guia Jaume ens va mostrat aquesta petita cova on fa 3.000 anys s'arreceraven els mallorquins prehistòrics de l'època talaiòtica.

Aquesta mandíbula magníficament conservada durant tres mil·lennis va mastegar els fruits dels espinals, els aranyoners, les alzines, les mates llentiscleres, els pins, els tubercles dels albons i de les esparregueres, les herbes i tal vegada també la carn dels darrers antílops nans Myotragus balearicus.

Molar d'un mallorquí talaiòtic.


 Mateix molar anterior.

El duríssim esmalt es conserva quasi intacte després de tres mil.lennis.

Detall de l'esmalt anterior molt gastat per la masticació de la coriàcia vegetació de les muntanyes de la Serra de Tramuntana.

Interior d'un os prehistòric que fa tres mil.lennis formà part de l'avantbraç d'un humà talaiòtic.

Part externa de l'os anterior.

Aquí i allà es poden trobar fragments d'Ammonites, un mol·lusc cefalòpode extint que va habitar les aigües de l'Oceà de Tetis fa 400 milions d'anys durant el Devònic. Va seguir vivint al més reduït Mar de Tetis i posteriorment al primitiu Mar Mediterrani i va acabar extingint-se fa 65 milions d'anys a finals del període Cretàcic. La presència d'aquest fòssil marí ens indica que un dia les altes muntanyes mallorquines vàren estar davall les aigües de la mar.

Seguint el trajecte de la visita en Jaume ens va mostrar aquestes grans pedres que assenyalen l'existència d'un habitatge musulmà.

I per fi arribàrem a la perla del jaciment, la mesquita. El dia anterior els dos arqueòlegs que vàren descobrir el Jaciment Arqueològic Musulmà d'Almallutx, en Pablo Galera i en Jaume Deyà, havien participat a una conferència sobre arqueologia a la ciutat de Múrcia, on vàren presentar les troballes de l'excavació. Els científics murcians vàren quedar impressionats amb el que els dos joves arqueòlegs els mostraven. La riquesa arqueològica d'Almallutx els va semblar extraordinària. En Jaume ens ho va explicar ple d'orgull i satisfacció i ens va fer partícips d'una gran notícia: el que ells creien una casa molt gran va ser identificada pels arqueòlegs murcians com una mesquita. La llarga i recta paret de la imatge era la cara sud del temple musulmà.

Una altra imatge de la mesquita.

En Jaume va disfrutar explicant-nos tot el relacionat amb la mesquita d'Almallutx.

Restes de ceràmica prop de la mesquita.

Dos fragments de ceràmica que formaven part de l'ansa d'una olla. La mà és den Toni de Cúber que als anys 1960-1970 va excavar al costat den Toni Galiona el jaciment talaiòtic d'Almallutx.

Resulta impactant caminar trepitjant ossos humans, com els que es veuen en aquesta imatge.

I aquesta és la segona perla del jaciment, una casa musulmana molt ben conservada amb l'excavació ja pràcticament acabada. L'entrada de l'habitatge estava més profunda que el trespol per a evitar que s'inundàs en cas de pluja copiosa. La pedra horitzontal feia de graó.


En Jaume ens va explicar aquest detall.

 En aquesta imatge ens va mostrar les restes del sòtil cremat de la casa, que va ser incendiada pels assaltants com totes les del jaciment. La paret que es veu damunt és un mur de marge d'època moderna.

Imatge més propera de la casa.

Detall de les restes de l'incendi. Segons ens va explicar el jove arqueòleg les cendres més negres corresponen al sostre de branques i carritx i les cendres ataronjades són la coberta d'argila que l'impermeabilitzava.

Un altre detall de les cendres.

En aquest moment de la visita guiada fou quan en Jaume ens va relatar la vertadera història de la conquesta de Mallorca.

 A l'altre extrem de la casa hi ha aquest espai sobreelevat amb dos clots. Els arqueòlegs encara estàn estudiant el seu significat.

 Fragments de ceràmica de diferents colors trobats prop de la casa.

 El bellíssim esmalt verd està molt ben conservat.

 Fragment d'alfàbia amb la seva típica decoració musulmana.

Fragments d'una peça completa de ceràmica.

Pedra de l'entrada d'una casa amb dos forats que servirien per a sostenir la porta.

Detall dels dos forats anteriors.

Prop de la mesquita hi havia el cementeri del poblat musulmà. Tots els difunts eren enterrats sobre el costat esquerre del cos amb el cap dirigit cap al sud, els peus cap al nord i la cara mirant cap a llevant, cap a la Meca.

Detall dels ossos anteriors.

Mandíbula de la calavera anterior.

En Jaume ens va mostrar amb la bruixola l'orientació cap a la Meca de tots els enterraments.

Fèmur d'una altra calavera enterrada al cementeri.

Cadàver d'un bebè de pocs mesos d'edat. Només es veu una part del crani. La resta ha estat coberta amb terra i pedres pels propis arqueòlegs per a evitar el seu deteriorament.

Crani del bebè anterior parcialment desenterrat pen Jaume.

Fragments d'ossos i un queixal d'un mallorquí musulmà..

Molar anterior.

L'altra cara del molar anterior.


Fragment d'un os d'un musulmà mallorquí de 800 anys d'antiguitat.

Cara interna de l'os anterior.

La vall d'Almallutx situada a l'alta muntanya va ser l'últim refugi dels mallorquins que fugien de Medina Maiurqa i de les alqueries de la resta de l'illa, perseguits a mort per les hosts catalano-aragoneses. Es calcula que només de la ciutat vàren fugir unes 40.000 persones. Totes elles, excepte uns pocs milers de nins i nines que vàren ser esclavitzats, moriren salvatgement massacrades. Els esclaus formaven part del botí de guerra. Uns vàren ser venuts als ports cristians de la resta del Mediterrani i els altres romangueren a la seva pròpia terra al servei dels assassins dels seus pares. Bastants d'ells, sobretot les nines, segurament vàren aconseguir reproduir-se al llarg de la seva vida, bé per violació a mans dels seus amos o per matrimoni amb algun colonitzador català poc racista. Quan sigui més fàcil i barat l'estudi del genoma, molts mallorquins actuals s'enduran una gran sorpresa en descobrir que porten al seu ADN alguns gens d'aquests nins musulmans. Esper que no s'avergonyeixin dels seus orígens. Jo em sentiria molt orgullós.


Enllaç al Facebook del Jacimient arqueològic d'Almallutx.
Enllaç al poema de la mora cautiva Adéu Madina Mayurqa, estimada meva, adéu