dissabte, 24 de setembre de 2011

Minador dels cítrics: la natura aprengué a controlar-lo

Per a l´ ullet de bou les seves larves són una menja de déus

El Minador dels cítrics és un insecte de nom científic Phyllocnistis citrella que en la seva fase larvaria viu com a paràsit davall la cutícula de les fulles i brots tendres dels citrics de qualsevol espècie, alimentant-se de les cèl·lules vegetals a les quals buida perforant la seva membrana citoplasmàtica i xupant el seu contingut líquid. Excepcionalment, en absència de fulles, també pot parasitar els fruits verds.

 Minador dels cítrics al revers de la fulla d´un mandariner molt afectat a mitjan juliol de l'any 2006. La plaga estava en el moment àlgid de la seva expansió. S'aprecia com l'eruga va amb compte de no trencar la cutícula que li serveix de protecció. Avança desenganxant-la de les cèl·lules i després de perforar la membrana cel·lular absorbeix tot el seu contingut

Aquest fitoparàsit és originari del sud-est asiàtic, on ha conviscut amb els seus hostes, els cítrics, durant milions d'anys. A causa de l'auge del comerç i intercanvi de plantes i animals a nivell mundial a finals del segle XX va començar a expandir-se cap a Austràlia, Orient Pròxim i Àfrica, arribant al sud de la Península Ibèrica a l'agost de 1993, sent detectat per primera vegada a Màlaga. En els següents mesos es va anar estenent cap a totes les regions costaneres de clima subtropical i mediterrani de la conca mediterrània on es conreen cítrics i l'any 1994 va arribar a la Illa de Mallorca. A la Vall de Sóller, famosa per les seves grans plantacions d'excel·lents cítrics, en pocs mesos es va convertir en una plaga molt nociva, impedint als arbres renovar les seves fulles en destruir els brots nous.

Detall de l'eruga del minador que va deixant darrera ella un fil de defecacions. A l'altra meitat de la fulla es veu un altre minador.

 Quan l'eruga assoleix el tamany adequat després de passar per quatre fases de creixement, realitza l'última muda i es transforma en pupa, la boca de la qual en forma de tub segrega fils de seda per a formar la càmera pupal en general molt prop de la vora de la fulla. Acabat el seu treball de teixidora, els fils de seda s'assequen i retreuen, la qual cosa provoca que la fulla es doblegui damunt la càmera pupal, quedant així protegida i fora de la vista dels seus depredadors. Uns dies després surt l'adult alat i després de la fecundació la femella cerca brots tendres i pon els seus ous transparents damunt les futures fulles que encara s'estan formant.

 Càmera pupal ja buida al setembre després de la sortida de l'adult. Es veu bé la vora de la fulla que es va doblegar cap a dins per a protegir la nimfa mentre s'estava metamorfosant.

Les fulles molt afectades es deformen, la part menjada s'asseca i l´arbre acaba per desprendre's d'elles. Quan l'atac és molt intens el cítric no aconsegueix brostar fulles noves i ha de sobreviure amb les velles, és a dir, les que ja tenia abans de l'inici de la plaga, que aguanten sense caure més temps del normal per a que l'arbre no mori ofegat per falta de fulles que són els seus pulmons i la seva fàbrica d'aliment a través de l'energia del sol. Quatre anys després de l'inici de la plaga molts arbres estàven pràcticament defoliats, realitzant la fotosíntesi a través de l'escorça verda de les seves tiges més tendres. Estàven condemnats a una mort segura en dos o tres anys.

Els agricultors hortofrutícoles de Sóller s´espantàren davant la virulència de la plaga i vàren cercar remeis a la Cooperativa. Ningú sabia res d'aquesta nova malaltia dels cítrics. Al principi provàren amb insecticides clàssics, però no funcionaven, després va arribar d'USA un suposat pesticida específic per a aquest paràsit a un preu prohibitiu per a la malmenada economia de subsistència de la majoria d'agricultors. Es vàren gastar milers de les antigues pessetes sense cap resultat. La frustració i la sensació d'impotència vàren ser molt grans, fins al punt que molts hortolans es donàren per vençuts i vàren acceptar perdre per sempre els seus magnífics tarongers, llimoneres, mandariners i arangers. Deixàren alehores de fumigar els seus cítrics amb pesticides inútils amb la convicció de que en realitat tot havia estat un muntatge per a treure'ls els diners, inclosa l'aparició i inexplicable expansió fulminant de la plaga, com si alguna multinacional estigués al darrere de tot. 

Fulles tendres del cítric Severina buxifolia atacat pel minador dels cítrics. Al meu jardí vaig poder comprovar com el minador no tenia cap preferència especial per una espècie determinada de cítric, sinó que les atacava a totes per igual sempre que intentàven treure noves fulles. A part dels tarongers, llimoneres, mandariners, clementiners, arangers i la Severina de la foto, també afecta a la Fortunella margarita o Kumquat, a la pampelmusa, a la chironja de Puerto Rico, al poncemer "Buddha´s hand", a l´Atalantia citroides, al citrangequat, al limequat i al calamondí.

 Fulles del cítric australià Microcitrus australasica mig seques després de ser parcialment menjades pel minador dels cítrics.

I va arribar llavors el moment de l'actuació magistral de la natura. A partir de l'any 2000, uns 6 anys després de la seva arribada a l´illa, la plaga va començar a minvar inexplicablement, cada primavera hi havia menys brots afectats, moltes fulles aconseguien créixer senceres i els cítrics a poc a poc es cobríren de nou amb un esplèndida capçada de fulles sanes intensament verdes. Què estava passant?

Els científics de la Universitat de les Illes Balears juntament amb els tècnics de la Conselleria d'Agricultura vàren estudiar l'estrany fenomen i descobríren que uns quants insectes autòctons depredadors d'altres insectes, com les avespetes Dacnusa sibirica y Diglyphus isaea, havien proliferat exageradament i s'havien especialitzat en alimentar-se del minador dels cítrics. Sense necessitat dels caríssims pesticides de les multinacionals, la saviesa de la natura havia aconseguit reduir a uns límits tolerables la plaga del minador. Em vaig alegrar molt en llegir aquesta notícia i també per haver resistit la temptació de comprar insecticides a multinacionals. Al meu jardí no vull usar pesticides ni abonaments. M'estalvii molts diners i molta feina, la terra està molt sana plena de cucs i em puc menjar la fruita dels meus arbres directament de l'arbre a mossegades sense necessitat de pelar-la ni rentar-la per a llevar cap verí. La majoria de "plagues" dels meus arbres estan perfectament controlades per la pròpia natura.


Un dia fa uns 7 anys passejant pel meu jardí em va cridar l'atenció un ocellet diminut, l´ullet de bou, de nom científic Phylloscopus collybita, que saltava de branqueta en branqueta damunt una vella llimonera i mirava davall cada fulla. De tant en quan trobava un cuquet, l'aixafava una mica amb el seu petitíssim bec d'insectívor i se l´empassava com si fos un menjar deliciós. L´animalet desbordava alegria i realitzava una espècie de ball amb botets i moviments de la cua cada vegada que s'empassava un cuquet. El vaig estar observant durant una bona estona i no semblava molestar-li la meva presència, tan absort estava amb la seva vega de cuquets. Quan va estar sadoll se´n va anar volant fins a l´abeurador de les oques, va beure un parell de glopets d´aigua i va desaparèixer. Sospitant que s'havia alimentat de larves de minador, vaig mirar davall les fulles on havia estat l´ullet de bou i efectivament totes tenien la cutícula trencada i la larva havia desaparegut.

Després de 17 anys de l'inici de la plaga avui he volgut comprovar l'estat dels brots nous d'aquest any dels tarongers, llimoneres i mandariners i només he estat capaç de trobar dues fulles afectades. La intel·ligent actuació de la natura ha estat espectacular, un èxit rotund.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Coixinets de monja: un plaer per als faquirs

El Myotragus balearicus els va esculpir amb els dos incisius de rata

Els coixinets de monja són un conjunt d'arbustos, en general d'alta muntanya i zones costaneres, que malgrat pertànyer a diferents famílies botàniques han evolucionat d'una manera convergent i presenten tots ells una forma arrodonida i aplanada amb branquetes molt imbricades proveïdes d'espines temibles que els protegeixen del barram dels herbívors: cabres, ovelles, conills, etc.. Plantes semblants es troben a molts llocs del món, però a les Illes Balears són especialment abundants tal vegada per l'extrema aridesa del clima mediterrani, l'assot constant de forts vents i l'existència durant milions d'anys d'un herbívor únic, el Myotragus balearicus, que amb el seu brostejar donà forma a aquestes curioses plantes que es vàren adaptar a l'agressió per a poder sobreviure. A les illes Balears el seu nom té un origen fins un cert punt entranyable per a moltes dones que ara ronden els 80 anys.

Bellíssima imatge d'alta muntanya mallorquina a uns 1.100 msnm. Els coixinets de monja dominen els espais oberts més exposats a les radiacions solars. Aprofiten els sòls més pobres i pedregosos. A la imatge es veuen nombrosos Astragalus balearicus amb algun exemplar de Teucrium balearicum de color més grisenc. En ocasions creixen tan junts que se superposen. Us recoman ampliar aquesta i les següents fotografies per a apreciar millor la seva estranya bellesa.

Una altra imatge de la mateixa zona de la Serra de Tramuntana de Mallorca. Es veuen alguns albons, Asphodelus aestivus, creixent entre els coixinets. Al fons domina un bosc d'alta muntanya mediterrània amb Pinus halepensis, Pistacia lentiscus, Juniperus oxycedrus ssp. oxycedrus, Olea europaea var. sylvestris, Quercus ilex ssp. ilex, Ephedra fragilis, Ampelodesmos mauritanica, Asparagus albus, etc...

Esquelet complet de Myotragus balearicus en excel.lent estat de conservació. Es pot veure al Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller.

Esquelet anterior vist des de l´altre costat.

Impressionant calavera que sembla mirar-nos acusadorament des del passat per a recordar-nos que vàrem ser nosaltres els qui  acabàrem amb la seva espècie. Criden l'atenció els dos incisius inferiors de rata que creixien contínuament a mesura que s'anaven gastant amb el brostejar. La mandíbula inferior és molt robusta semblant a la dels conills per a poder triturar les coriàcies plantes mediterrànies. Els seus grans ulls tenien una posició frontal, el que fa suposar que gaudien d´una excel·lent visió estereoscòpica. Les seves dues banyes creixien cap a enrere com les dels actuals antílops.

 Incisius inferiors de roedor del Myotragus balearicus. Al maxilar superior no tenia cap incisiu, com ocorre amb tots els rumiants, encara que a diferència d´aquests que tenen quatre incisius, el Myotragus només en tenia dos. Per a tallar els brots tendres els subjectava entre els dos incisius i la geniva superior molt dura i féia un moviment ràpid cap amunt, tal com ho fan les cabres actuals. Els molars i premolars inferiors quedaven per dins dels superiors per a triturar millor l´aliment amb moviments laterals de la mandíbula, tal com ho fan tots els remugants.

Us demanareu: què és un coixinet? A Mallorca anomenam coixinet al petit coixí de la panera de les costureres usat per a clavar les agulles de cosir i brodar. Per aquest motiu a aquestes bellíssimes plantes els donam aquest nom doncs la seva superfície espinosa recorda a aquests coixinets de costurera. I què té a veure amb les monges? Abans us he esmentat que aquest nom "coixinet de monja" era entranyable per a moltes dones espanyoles que ara ronden els 80 anys. El motiu és que antigament les nenes, en lloc d'anar a escola com els nens, anaven a COSTURA i les mestres eren monges que els ensenyaven a sumar i restar, a firmar, a llegir les majúscules i sobretot a cosir, brodar i tricotar. Amb això consideraven que tenien més que suficient per a ser bones esposes i mestresses de casa. Fa uns 40 anys a Mallorca l'escola de les monges dels pobles se seguia anomenant costura en lloc d'escola. Era l'equivalent actual de les guarderies.

En aquesta imatge veiem diversos Astragalus balearicus de diferents tamanys. El sòl és molt pobre amb pocs centímetres de gruixa i està assentat damunt una base rocosa calcària.

Superfície espinosa d'un Astragalus balearicus amb les fulles típiques d'una lleguminosa.

 Detall de les temibles espines que protegeixen a aquest endemisme de Mallorca, Menorca i Cabrera.

Les flors són blanques amb un lleuger tint rosat. Les espines no són cap obstacle per a les abelles polinitzadores que acudeixen llépoles a libar la diminuta gota de nèctar del fons de cada flor.

Un altre abundant coixinet de monja és el Teucrium balearicum, un endemisme tirrènic que viu a Mallorca, Menorca, Cabrera i Sardenya. El seu nom científic ha sofert diversos canvis en les últimes dècades doncs els botànics no aconseguien posar-se d'acord. Al principi el varen anomenar Teucrium marum ssp. occidentale i també Teucrium subspinosum var. balearium. Pertany a la família de les Labiatae.

 Teucrium balearicum amb el seu típic color grisenc a l'alta muntanya mallorquina. Al seu costat dret hi ha un petit Astragalus balearicus que s'ha integrat perfectament en l'estructura arrodonida del Teucrium, com si d'una simbiosi es tractés. Tots dos endemismes comparteixen el mateix hàbitat.

Espines ramificades de Teucrium balearicum que sobresurten per damunt les petites fulles a les quals protegeixen.

El Teucrium balearicum és víctima freqüent d'una planta paràsita, la Cuscuta epihymum, que no té arrels pròpies i viu absorbint l'aigua i els nutrients directament de les arrels del Teucrium.

Petitíssimes flors rosades del Teucrium balearicum amb la forma típica de les Labiatae.

Un altre coixinet de monja de la família de les labiades és el Teucrium subspinosum, un endemisme tirrènic que viu a Menorca, Cabrera i Sardenya. Igual que el Teucrium balearicum, el seu nom científic també ha estat motiu de desacord entre els botànics. Durant anys l´han anomenat Teucrium marum ssp. subspinosum, Teucrium marum ssp. spinescens, Teucrium subspinosum ssp. spinescens, etc... Actualment per fi s'han posat d'acord i el consideren una espècie apart amb nom propi.

Teucrium subspinosum cultivat al Jardí botànic de Sóller per a preservar-lo de l'extinció. El seu nombre en estat silvestre és molt escàs i el seu hàbitat està contínuament amenaçat per la cobdícia humana.

El Teucrium subspinosum difereix notòriament del Teucrium balearicum per les seves espines molt més petites, fines i poc punxants, d'aquí el seu nom de subspinosum. Les fulles i flors d´ambdós endemismes són idèntiques. Les seves branquetes estan menys imbricades i té un aspecte menys compacte. A la foto es veuen els fruits madurs després de la dispersió de les llavors a principis de setembre.

 Flors de Teucrium subspinosum al juny.

Falses espines del Teucrium subspinosum, que són petites tiges que es van aprimant cap a la punta.

Un espectacular coixinet de monja que en plena floració sembla una bola d'or és l´Anthyllis hystrix, endèmic de Menorca, de la família de les Leguminosae. A diferència dels anteriors coixinets que tenen preferència per les muntanyes aquest viu a les zones litorals de Menorca, assotades permanentment pels vents del nord.

Anthyllis histrix a mitjan setembre en plena estivació, cultivat amb èxit al Jardí botànic de Sóller per a preservar-lo de l'extinció. A la primavera el seu aspecte és completament diferent, una bella combinació del groc intens de les flors i el verd brillant de les fulles.

Fulles i espines de l´Anthyllis histrix anterior. Com ocorre a la majoria de coixinets, les espines sobresurten per damunt les fulles.

En aquesta imatge veiem les temibles espines ramificades en forma de banya de cérvol sobresortint per damunt les fulles que queden perfectament protegides de la depredació de les cabres i ovelles.

El canvi a la primavera és espectacular. Les nombroses floretes grogues confereixen a l´Anthyllis histrix un bell aspecte de bola d'or.

Tenint en compte que tots els coixinets de les Illes Balears han evolucionat al llarg de milions d'anys per a protegir-se dels seus dos principals enemics: el vent i la depredació dels herbívors, tot fa suposar que varen ser els dos incisius inferiors de rata del mític antílop nan ja extint, el Myotragus balearicus, endèmic de Mallorca, Menorca, Cabrera i Dragonera, els que varen modelar la seva forma arrodonida, menjant-se totes les fulles i brots que sobresortien per damunt les espines. Aquest diminut antílop de no més de 50 centímetres d'altura a la creu, potes molt curtes i deambular lent es va extingir fa uns 4.000 anys, coincidint amb l'arribada dels primers humans que acabàren amb tots els Myotragus en unes quantes dècades. El seu nínxol ecològic va quedar buit per pocs anys, doncs les cabres importades pels primers pobladors des del llunyà Mediterrani oriental el varen substituir en la depredació dels coixinets. Uns segles més tard varen arribar les ovelles que especialment a la Serra de Tramuntana de Mallorca són explotades en règim de semi-llibertat i s´han de cercar l´aliment pel seu compte.

Un altre espectacular coixinet de monja és la Femeniasia balearica, un endemisme que igual que l´Anthyllis histrix també és exclusiu de l´Illa de Menorca. Pertany a la gran família de les Compositae. El seu hàbitat predilecte són les zones costaneres una mica allunyades del mar on no arriben les esquitxades de les ones. Aquest és potser un dels endemismes més importants de Menorca, ja que tant el gènere Femeniasia com l'espècie balearica són exclusius d'aquesta bella illa mediterrània que fa 6 milions d'anys, durant el Miocè, era el cim d'una muntanya envoltada de valls resseques i llacs molt salats.

Vella Femeniasia balearica d'uns 25 anys d'edat conreada amb gran èxit al Jardí botànic de Sóller per a preservar-la i mantenir una població viable fora del seu hàbitat natural. Com tots els coixinets està protegida per la llei i catalogada en greu perill d'extinció. La foto és de principis de setembre amb la planta en plena estivació. El seu aspecte ressec és enganyós, doncs està plena de vida. Amb les primeres pluges de la tardor reverdirà espectacularment.

Visió lateral de la Femeniasia balearica anterior amb les seves tiges acabades en temibles espines.

Visió propera de les tiges anteriors amb un aspecte ressec enganyós, ja que a l'extrem d'alguna d'elles es veuen espines verdes en creixement.

Tija tendra de Femeniasia balearica a principis de juny. Cadascun dels petits brots acaba en tres espines divergents.

Resulta molt curiós que a Eivissa i Formentera, on no hi va viure el Myotragus, no existeixi cap planta amb aspecte de coixinet de monja, a excepció de l´aritja endèmica que creix a tot l'arxipèlag i podria haver arribat a les Illes Pitiuses amb posterioritat a l'extinció del Myotragus a través de llavors transportades per les aus.

La Femeniasia balearica floreix al maig i juny. Les seves flors s'obren a l'extrem de les tiges i tenen un bonic color groc-llimona.

Detall d'una flor de Femeniasia balearica vista de costat. Al contrari que les fulles, les flors sobresurten per damunt les espines per a facilitar la pol·linització per les abelles i borinots.

Abella melífera libant el nèctar d'una flor de Femeniasia balearica a principis de juny.

Després de la fecundació les llavors maduren i a principis de la tardor són dispersades pel vent.

Fulles i llavors de Femeniasia balearica. Les fulles són linear-lanceolades i tenen una línia blanca a la seva cara superior. Les llavors estan equipades amb uns pèls radials en forma d'aspes d'helicòpter que els faciliten el vol i la seva dispersió pel vent a la conquesta de nous territoris.

Un altre coixinet de monja de la família de les compostes és la Launaea cervicornis, endèmica de Mallorca, Menorca i Dragonera. El seu nom específic fa referència a les seves temibles espines en forma de banya de cérvol (cervicornis). El seu hàbitat preferit són els penya-segats i les roques costaneres.

Bellíssima Launaea cervicornis a mitjan juny coberta de flors grogues com un firmament ple d'estels. Aquest exemplar pertany a la col·lecció de coixinets de monja endèmics de les Illes Balears cultivats a les terrasses del Jardí botànic de Sóller per a preservar-los de l'extinció.

Launaea cervicornis en flor a finals d´abril, fotografiada al Cap de Formentor de l´Illa de Mallorca.

Flors de Launaea cervicornis.

Fulles i espines de Launaea cervicornis.

De vegades la distinció entre fulles i espines no és gens facil, ja que amb freqüència hi ha moltes formes intermèdies. A la imatge es veuen bastantes fulles amb espines. És possible que aquest fenomen sigui un mecanisme adaptatiu per a evitar la depredació de les seves suculentes fulles pels herbívors.

A les roques litorals protegides de les esquitxades de les ones hi viu un altre coixinet de monja, el Dorycnium fulgurans, endèmic de Mallorca, Menorca i Cabrera. Pertany a la família de les Leguminosae.

Dorycnium fulgurans cultivat al Jardí botànic de Sóller. Les seves espines són els extrems de les tiges molt ramificades i imbricades que acaben en punta. Les seves petites i escasses fulles són semblants a les del Dorycnium pentaphyllum.

Extrems espinosos de les tiges de Dorycnium fulgurans.

Visió lateral de la superfície espinosa d'aquest coixinet litoral.

Diminutes flors blanc-rosades de Dorycnium fulgurans. Aquest endemisme sol florir des de maig fins a agost. Les flors brosten directament de la tija, a diferència del Dorycnium pentaphyllum les flors del qual s'obren a l'extrem d'un peduncle.

 Detall de les diminutes flors del Dorycnium fulgurans. Es veuen un parell de fulles lleugerament carnoses.

 Fruits madurs de Dorycnium fulgurans a finals de l´estiu.

A totes les Illes Balears hi viu una aritja endèmica molt espinosa que quan creix en terra adopta la forma d'un coixinet de monja. Es tracta de la Smilax aspera ssp. balearica. Sol tenir poques fulles o fins i tot no tenir-ne cap, realitzant la fotosíntesi directament a les tiges verdoses. Pot viure des del nivell del mar fins al cim de les muntanyes.

Smilax aspera ssp. balearica en forma de coixinets de monja creixent a l'alta muntanya molt prop d'un embassament.

Smilax aspera ssp. balearica amb un exemplar de la també endèmica Pastinaca lucida, fotografiades al Cap de Formentor.

Una altra aritja endèmica de les Illes Balears amb el seu típic aspecte de coixinet espinós creixent entre les roques d'un penya-segat. Aquesta planta és un clar exemple d'evolució convergent: una mateixa estratègia de supervivència compartida per diferents espècies.

Fulles molt petites i estretes de Smilax aspera ssp. balearica.

I per a acabar una altra planta que s'ha adaptat a la depredació dels herbívors, l'aranyoner, Prunus spinosa, que quan viu a l'alta muntanya i sofreix el brostejar constant de les cabres i ovelles, creix com un coixinet de monja. Pertany a la família de les Rosaceae.

Prunus spinosa en forma de coixinet de monja creixent a l'alta muntanya mallorquina a 1.000 msnm. Les seves branquetes mil vegades escapçades per les cabres i ovelles estan molt ramificades i imbricades.

Detall de la superfície del coixinet anterior. Curiosament no es tracta d'una subespècie endèmica diferent a l'aranyoner normal, ja que si se sembren les seves llavors neixen aranyoners amb l'aspecte propi de l'espècie i si s'arrenca un d'aquests coixinets i es trasplanta a un lloc sense herbívors creix com un aranyoner normal amb les branques llargues i obertes i escassament espinoses.


Vull acabar aquest llarg article amb aquestes belles flors de Prunus spinosa.