divendres, 12 de juliol de 2013

I en acabar mon camí hi serà ella....per sempre

Amiga alzina que ma solitud omplies


Sí, ja arrib, puc arribar, he d'arribar

fins al redòs del seu cos immens.

Arrosseg mos peus en un darrer esforç,

mon cor defalleix, m'ofeg

i una suor freda humiteja

 l'arrugada pell del meu front.


La veig, però no la veig,

amb mos ulls ennigulats pel temps.

Han passat tants d'anys!

Sé que és allà, la not, la sent,

aquella cosa negra és ella, la seva silueta,

la reconec, estic segur,

olor el seu alè fresc de fullaraca neta.


La meva mà tremolosa de descarnats dits

grapeja l'aire desesperada, la cerca,

i a la meva ment només un pensament:

he d'arribar, ja arrib a tocar per fi

la rugosa pell de ma estimada alzina,

ma millor amiga,

el dolç refugi de ma tristesa.


La toc, l'acaricii, és ella, no hi ha dubte,

  mon cor batega embogit dins mon pit

en la seva darrera taquicàrdia, l'última.

Ella també s'emociona i la seva ànima s'escarrufa

quan li xiuxiueig a la seva oïda de fusta

pensaments bonics sense paraules.



Sa saba corre boja d'alegria

en saber-se tan volguda i puja, puja,

cap amunt, cap al sol que li dóna la vida.


L'abraç amb tendresa i ella inclina

cap a mi els seus dolços ulls verds

i càndida em mira

en ma petitesa des de sa altura.

Sap que l'estim i em somriu,

com només una vella mare ho sap fer.


Allarga llavors cap a mi

la seva invisible mà de vital energia

i acaricia ma calba amb tendresa.

M'escarruf, m'emocion,

mos vells ulls de pipelles canoses

ploren llàgrimes de gratitud i comiat

i en la meva ment escolt

sa veu ronca que sense paraules em diu:

"petitonet meu, mon vell companyó,

quants anys estimant-nos, veritat?!"


Tanc mos ulls i sent com m'engronsa

entre sos retorçuts braços de mare centenària.

Vull romandre al seu redòs per sempre,

doncs ella, només ella m'ha estimat

i en sa immensa bondat ha comprès

ma trista solitud turmentada.


Adéu, mare alzina, adéu, ha arribat la meva hora,

me n'he d'anar, acaba aquí mon camí, al teu costat,

davall la teva ombra, damunt el molsut llit

de tes fulles mortes.

Ja mor....


Dorm, vellet meu, dorm per a sempre al meu redòs.

Jo, ta mare alzina, vetllaré el teu somni etern

i mes fulles bressolades pels vents

et cantaran un noninó com un murmuri,

fins que jo també acabi mon camí.