dimarts, 16 de juliol de 2013

Adéu Madina Maiurqa, estimada meva, adéu

Mora mallorquina, esclava del rei


No, no fores tu, 
venerable ullastre,
més vell que la història
qui li trencà l'ànima
en cent mil bocins.


Tampoc fores tu, 
espinal esquerp,
talaia de xàtxeros,
qui travessà son cor
com un cruel botxí.
 

No, tu tampoc, 
garrover vetust,
fill de l'Orient,
cegares els ulls
de la seva nit. 


Ni tu, pi esponerós,
rei de l'entrelluu,
sacerdot del sol,
omplires de llàgrimes
els seus ulls d'ahir.
 

Oh, esponerosa alzina, 
no, tu no pogueres
escorxar carnissera,
com despietada fera,
la il.lusió del seu pit.
 

No pateixis, llampúgol,
arbre de garriga,
fosca mata-selva,
no ennegrires sa vida
amb tristos vels de lli.


No fou la figuera, 
femella fecunda,
tan humil tota ella,
qui encadenà ses mans
aquell trist matí.

Mesquineta tu, 
oh mora Salema,
d'Almallutx nadiua,
la més bella al.lota
del món sarraí.

El sol et mirava 
amb cara d'angoixa,
i t'acompanyava
aquell jorn d'infàmia
pel penós camí.

L'esclava  del rei, 
la perla, la joia, 
la més cara gemma
per desgràcia seva
de tot el botí.

Maria et posaren 
amb forçós baptisme,
els maleïts corsaris
i el frare pirata
abans de partir.

 

Dins vaixell de guerra
cap a Saragossa,
cadenes als peus
i als ulls moltes llàgrimes.
Adéu Maiurqueta!

El dia d'avui 
ja ningú et recorda,
han passat vuit segles
i els teus néts bastards
es conten per mil.


divendres, 12 de juliol de 2013

I en acabar mon camí hi serà ella....per sempre

Amiga alzina que ma solitud omplies


Sí, ja arrib, puc arribar, he d'arribar

fins al redós del seu cos immens.

Arrosseg mos peus en un darrer esforç,

mon cor defalleix, m'ofeg

i una suor freda humiteja

 l'arrugada pell del meu front.


La veig, però no la veig,

amb mos ulls ennigulats pel temps.

Han passat tants d'anys!

Sé que és allà, la not, la sent,

aquella cosa negra és ella, la seva silueta,

la reconec, estic segur,

olor son alè fresc de fullaraca neta.


La meva mà tremolosa de descarnats dits

grapeja l'aire desesperada, la cerca,

i a la meva ment només un pensament:

he d'arribar, ja arrib a tocar per fi

la rugosa pell de la meva estimada alzina,

ma millor amiga,

el dolç refugi de ma tristesa.


La toc, l'acaricii, és ella, no hi ha dubte,

el meu cor batega embogit dins mon pit

en la seva darrera taquicàrdia, l'última.

Ella també s'emociona i la seva ànima s'escarrufa

quan li xiuxiueig a la seva oïda de fusta

pensaments bonics sense paraules.



Sa saba corre boja d'alegria

en saber-se tan volguda i puja, puja,

cap amunt, cap al sol que li dóna la vida.


L'abraç amb tendresa i ella inclina

cap a mi els seus dolços ulls verds

i càndida em mira

en ma petitesa des de sa altura.

Sap que l'estim i em somriu,

com només una vella mare ho sap fer.


Allarga llavors cap a mi

la seva invisible mà de vital energia

i acaricia ma calba amb tendresa.

M'escarruf, m'emocion,

mos vells ulls de pipelles canoses

ploren llàgrimes de gratitud i comiat

i en la meva ment escolt

sa veu ronca que sense paraules em diu:

"petitonet meu, el meu vell petitó,

quants anys estimant-nos, veritat?!"


Tanc els ulls i sent com m'engronsa

entre sos retorçuts braços de mare centenària.

Vull romandre al seu redós per sempre,

doncs ella, només ella m'ha estimat

i en sa immensa bondat ha comprès

ma trista solitud turmentada.


Adéu, mare alzina, adéu, ha arribat la meva hora,

me n'he d'anar, acaba aquí mon camí, al teu costat,

davall la teva ombra, damunt el molsut llit

de tes fulles mortes.

Ja mor....


Dorm, vellet meu, dorm per a sempre al meu redós.

Jo, ta mare alzina, vetllaré el teu somni etern

i les meves fulles bressolades pels vents

et cantaran un noninó com un murmuri,

fins que jo també acabi el meu camí.