Amiga alzina que ma solitud omplies
Sí, ja arrib, puc arribar, he d'arribar
fins al redós del seu cos immens.
Arrosseg mos peus en un darrer esforç,
mon cor defalleix, m'ofeg
i una suor freda humiteja
l'arrugada pell del meu front.
La veig, però no la veig,
amb mos ulls ennigulats pel temps.
Han passat tants d'anys!
Sé que és allà, la not, la sent,
aquella cosa negra és ella, la seva silueta,
la reconec, estic segur,
olor son alè fresc de fullaraca neta.
La meva mà tremolosa de descarnats dits
grapeja l'aire desesperada, la cerca,
i a la meva ment només un pensament:
he d'arribar, ja arrib a tocar per fi
la rugosa pell de la meva estimada alzina,
ma millor amiga,
el dolç refugi de ma tristesa.
La toc, l'acaricii, és ella, no hi ha dubte,
el meu cor batega embogit dins mon pit
en la seva darrera taquicàrdia, l'última.
Ella també s'emociona i la seva ànima s'escarrufa
quan li xiuxiueig a la seva oïda de fusta
pensaments bonics sense paraules.
fins al redós del seu cos immens.
Arrosseg mos peus en un darrer esforç,
mon cor defalleix, m'ofeg
i una suor freda humiteja
l'arrugada pell del meu front.
La veig, però no la veig,
amb mos ulls ennigulats pel temps.
Han passat tants d'anys!
Sé que és allà, la not, la sent,
aquella cosa negra és ella, la seva silueta,
la reconec, estic segur,
olor son alè fresc de fullaraca neta.
La meva mà tremolosa de descarnats dits
grapeja l'aire desesperada, la cerca,
i a la meva ment només un pensament:
he d'arribar, ja arrib a tocar per fi
la rugosa pell de la meva estimada alzina,
ma millor amiga,
el dolç refugi de ma tristesa.
La toc, l'acaricii, és ella, no hi ha dubte,
el meu cor batega embogit dins mon pit
en la seva darrera taquicàrdia, l'última.
Ella també s'emociona i la seva ànima s'escarrufa
quan li xiuxiueig a la seva oïda de fusta
pensaments bonics sense paraules.
Sa saba corre boja d'alegria
en saber-se tan volguda i puja, puja,
cap amunt, cap al sol que li dóna la vida.
L'abraç amb tendresa i ella inclina
cap a mi els seus dolços ulls verds
i càndida em mira
en ma petitesa des de sa altura.
Sap que l'estim i em somriu,
com només una vella mare ho sap fer.
Allarga llavors cap a mi
la seva invisible mà de vital energia
i acaricia ma calba amb tendresa.
M'escarruf, m'emocion,
mos vells ulls de pipelles canoses
ploren llàgrimes de gratitud i comiat
i en la meva ment escolt
sa veu ronca que sense paraules em diu:
"petitonet meu, el meu vell petitó,
quants anys estimant-nos, veritat?!"
Tanc els ulls i sent com m'engronsa
entre sos retorçuts braços de mare centenària.
Vull romandre al seu redós per sempre,
doncs ella, només ella m'ha estimat
i en sa immensa bondat ha comprès
ma trista solitud turmentada.
Adéu, mare alzina, adéu, ha arribat la meva hora,
me n'he d'anar, acaba aquí mon camí, al teu costat,
davall la teva ombra, damunt el molsut llit
de tes fulles mortes.
Ja mor....
Dorm, vellet meu, dorm per a sempre al meu redós.
Jo, ta mare alzina, vetllaré el teu somni etern
i les meves fulles bressolades pels vents
et cantaran un noninó com un murmuri,
fins que jo també acabi el meu camí.
