Amiga alzina que la meva solitud omplies
Sí, ja arrib, puc arribar, he d'arribar
fins al redòs del seu cos immens.
Arrosseg els meus peus en un darrer esforç,
fins al redòs del seu cos immens.
Arrosseg els meus peus en un darrer esforç,
el meu cor defalleix, m'ofeg
i una suor freda humiteja
l'arrugada pell del meu front.
La veig, però no la veig,
amb els meus ulls ennigulats pel temps.
Han passat tants d'anys!
Sé que és allà, la not, la sent,
aquella cosa negra és ella, la seva silueta,
la reconec, estic segur,
olor el seu alè fresc de fullaraca neta.
La meva mà tremolosa de descarnats dits
grapeja l'aire desesperada, la cerca,
i en la meva ment només un pensament:
he d'arribar, ja arrib a tocar per fi
la rugosa pell de la meva estimada alzina,
i una suor freda humiteja
l'arrugada pell del meu front.
La veig, però no la veig,
amb els meus ulls ennigulats pel temps.
Han passat tants d'anys!
Sé que és allà, la not, la sent,
aquella cosa negra és ella, la seva silueta,
la reconec, estic segur,
olor el seu alè fresc de fullaraca neta.
La meva mà tremolosa de descarnats dits
grapeja l'aire desesperada, la cerca,
i en la meva ment només un pensament:
he d'arribar, ja arrib a tocar per fi
la rugosa pell de la meva estimada alzina,
la meva millor amiga,
el dolç refugi de la meva tristesa.
La toc, l'acaricii, és ella, no hi ha dubte,
el meu cor batega embogit dins el pit
en la seva darrera taquicàrdia.
Ella també s'emociona
el dolç refugi de la meva tristesa.
La toc, l'acaricii, és ella, no hi ha dubte,
el meu cor batega embogit dins el pit
en la seva darrera taquicàrdia.
Ella també s'emociona
i la seva ànima s'escarrufa
quan li xiuxiueig a la seva oïda de fusta
pensaments bonics sense paraules.
quan li xiuxiueig a la seva oïda de fusta
pensaments bonics sense paraules.
La seva saba corre boja d'alegria
en saber-se tan volguda i puja, puja,
cap amunt, cap al sol que li dóna la vida.
L'abraç amb tendresa i ella inclina
cap a mi els seus dolços ulls verds
i amorosa em mira
en la meva petitesa des de la seva altura.
Sap que l'estim i em somriu,
com només una mare ho faria.
Allarga cap a mi
la seva invisible mà d'energia
i acaricia la meva calba amb tendresa.
M'escarruf, m'emocion,
els meus ulls vells de pestanyes cendroses
ploren llàgrimes de gratitud i comiat
i en la meva ment escolt astorat
en saber-se tan volguda i puja, puja,
cap amunt, cap al sol que li dóna la vida.
L'abraç amb tendresa i ella inclina
cap a mi els seus dolços ulls verds
i amorosa em mira
en la meva petitesa des de la seva altura.
Sap que l'estim i em somriu,
com només una mare ho faria.
Allarga cap a mi
la seva invisible mà d'energia
i acaricia la meva calba amb tendresa.
M'escarruf, m'emocion,
els meus ulls vells de pestanyes cendroses
ploren llàgrimes de gratitud i comiat
i en la meva ment escolt astorat
la seva veu ronca que sense paraules em diu:
"Petitó meu, vell companyó,
quants d'anys estimant-nos, veritat?"
Tanc els ulls i sent com m'engronsa
entre els seus retorçuts braços de mare centenària.
Vull romandre al seu redòs per sempre,
doncs ella, només ella m'ha estimat
i en la seva immensa bondat ha comprès
la meva trista solitud turmentada.
Adéu, mare alzina, adéu, ha arribat la meva hora,
me n'he d'anar, acaba aquí el meu camí, al teu costat,
davall la teva ombra, damunt el molsut llit
de les teves fulles mortes.
Ja mor....
Dorm, vellet meu, dorm per sempre al meu redòs.
Jo, ta mare alzina, vetllaré el teu somni etern
i mes fulles bressolades pel vent
et cantaran un noninó com un murmuri,
fins que jo també acabi el meu camí.
