diumenge, 23 de setembre de 2012

Tetraclinis articulata, un tresor de Múrcia, reliquia del Miocè Tardà

L'Estret de Gibraltar la va separar de les seves germanes africanes.

La Savina mora, Araar, Xiprer de Cartagena, Sandarac, etc... de nom científic Tetraclinis articulata, és una petita conífera de la família de les Cupressaceae de port generalment arbustiu, encara que en condicions molt favorables pot arribar a assolir els 16 metres d'altura i una gruixa de tronc de 1´2 metres. És l'única espècie del gènere Tetraclinis.

 
Diminut exemplar nounat de Tetraclinis articulata al setembre de 2005. Fa uns 9 anys un jove de Cartagena va visitar la web del meu jardí i va cercar alguna foto d'aquest endemisme ibero-africà tan estimat pels botànics murcians, però no en va trobar cap. Va mirar després en la llista de plantes del jardí i va comprovar que no tenia cap exemplar d'aquesta bellíssima conífera. Un poc disgustat em va escriure un correu oferint-me llavors de Tetraclinis articulata de Cartagena, per que "vull que tenguis una planta endèmica de Múrcia al teu jardí", em va dir. Als pocs dies em va arribar un sobre amb 4 llavors d´Araar cartagener.

 De les 4 llavors que em va enviar aquell noi (que si un dia llegeix aquest article vull que sàpiga que l'hi dedic en agraïment al seu gest tan generós) vàren germinar 3 plantetes, de les quals només una va aconseguir sobreviure. Ara amb més de 7 anys d'edat s'ha convertit en un arbret de més de tres metres d'altura que creix a gran velocitat i sembla sentir-se molt a gust arrelat en la pedregosa i calcària terra de Mallorca.

El botànic que li donà el nom va saber resumir en dues paraules femenines l'essència de la seva anatomia. El nom en llatí del gènere Tetraclinis procedeix de la unió de dues paraules gregues, τετρά i κλινα, que significa quatre llits o quatre jaços, per les quatre escates còncaves que formen l´estròbil dels seus fruits i recorden els antics reclinatoris (triclinis) dels romans. (De κλινη, κλινης = llit procedeixen algunes paraules actuals del nostre idioma, com el mateix reclinatori, reclinar, inclinar, declinar, clínica, clinòmetre, triclini, etc..). El nom de l'espècie, articulata, fa referència a la curiosa disposició de les branquetes com si fossin peces soltes unides o articulades pels seus extrems.  

Branquetes "articulades" de la Sabina mora.

La distribució actual de l´Araar al sud-est de la Península Ibèrica (muntanyes de Cartagena a la província de Múrcia), al nord d'Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia i Melilla) i petites poblacions a l´illa de Malta i a l´illa de Xipre ens parla clarament del seu origen miocènic. Com a dada curiosa en 1997 es va descobrir un rodal de Tetraclinis articulata amb 24 individus centenaris al Parc Nacional de Doñana, concretament al Coto del Rey a Hinojos (Huelva), alguna de fins a 16 metres d'altura i un perímetre de tronc de 2´62 metres, molt més grosses que les de Cartagena. Donada la seva avançada edat, el seu gran tamany i l'absència d'indicis d'haver estat plantades per l'home, es dedueix que són naturals, un vestigi del que vàren ser grans boscos de Tetraclinis abans de la intensa desforestació a mans de l'home. Tetraclinis articulata a Doñana. 

 Xiprer de Cartagena de 7 mesos d'edat al març de 2006. S'aprecia molt bé com li van canviant les fulles a mesura que creix. Les primeres, les que vesteixen la tija, són llargues acícules punxegudes com les de qualsevol conífera. En cada nova brotació es van fent més curtes fins a pràcticament desaparèixer en la seva fase adulta, com es veu en les branquetes articulades de la foto anterior. L'arbre realitza la fotosíntesi directament en les branquetes verdes. Aquestes dues fases en la foliació, amb un fullatge juvenil i un fullatge adult, són típiques de les coníferes de la família de les Cupressaceae: savines, ginebrons, xiprers, thuies, chamaecyparis, platycladus...

El mar Mediterrani, descendent directe del primitiu mar de Tetis, es va assecar gairebé completament fa uns set milions d'anys durant la gran crisi salina del Messiniense del Miocè Tardà que va durar aproximadament un milió d'anys, durant els quals l'aigua marina es va evaporar i les seves sals es vàren dipositar damunt la sorra resseca, transformant en valls desèrtiques sense vida el que abans havia estat un ric fons marí. La causa d'aquesta desertització va ser un sobtat canvi climàtic que va refredar molt la Terra i va fer que s'acumulés l'aigua dolça en forma de gel damunt l'Antàrtida, cobrint-la d'una gruixada capa d'aigua congelada de diversos quilòmetres de gruixa, la qual cosa va ocasionar una disminució important de les pluges en tot el planeta i per descomptat també al Mediterrani i un descens del nivell dels oceans de més de 100 metres.

 
Mateix Araar als 4 anys d´edat al novembre de 2009.

Coincidint amb aquest refredament global es va produir un moviment brusc de la placa tectònica africana, la qual, en el seu continu ascens cap al nord des que es va separar del gran continent austral Gondwana, va xocar violentament amb la placa tectònica europea i com a resultat d'aquesta col·lisió es va elevar el fons marí, formant-se el Massís Bètic-Rifeny que va tancar la comunicació entre l'Oceà Atlàntic i el Mar Mediterrani. La disminució de les pluges i el cessament en l'entrada d'aigua oceànica va sumir al Mediterrani en un procés de dessecació progressiva per simple evaporació i en pocs mil·lennis es va transformar en un desert de sorra molt salada amb alguns llacs d'aigües càustiques a les parts més baixes, als quals acudien esbarts de flamencs rosats africans i asiàtics per a alimentar-se dels petits invertebrats i algues halòfiles que habitaven en les seves aigües salobres.

 
Límits aproximats del Massís Bètic-Rifeny durant el Miocè Tardà en plena Crisi salina del Messiniense amb llacs molt salats ocupant les zones més baixes del llit de la Conca Mediterrània. La grandària dels llacs salobres depenia de les escasses pluges, arribant a assecar-se completament durant alguns mil·lennis. Als cims de les muntanyes les pluges eren una mica més generoses que a les profundes valls el sòl sorrenc de les quals estava cobert per una gruixada capa de sal.

Durant aquest milió d'anys el que havien estat illes es vàren convertir en muntanyes i les costes europea i africana es vàren unir en un tot continu sense aigua que les separés. Fou llavors quan moltes plantes i animals europeus, africans i macaronèsics pogueren expandir les seves poblacions i ocupar tota aquella vasta regió. L´arbre Araar des de la seva Àfrica natal va colonitzar les muntanyes del Massís Bètic-Rifeny, assentant-se a les vessants muntanyenques més càlides orientades cap al sud.

 Distribució actual de les poblacions autòctones conegudes de Tetraclinis articulata. En el sud-est espanyol existeixen petites poblacions assilvestrades fora de Múrcia, especialment a Màlaga i Alacant, que són producte d'antigues repoblacions.

En finalitzar el període Messiniense fa uns 6 milions d'anys la Terra va sofrir un nou canvi climàtic amb un escalfament global que va augmentar les pluges en tot el planeta, fonent-se una gran part dels gels antàrtics i elevant-se el nivell de l'aigua dels oceans en més de 60 metres. Al mateix temps es va produir un nou moviment de les plaques tectòniques europea i africana que es vàren separar i el Massís Bètic-Rifeny es va partir en dos formant-se un profund solc, l'Estret de Gibraltar, que va permetre de nou l'entrada d'aigua oceànica cap al mar Mediterrani, formant-se una impressionant cascada de diversos quilòmetres de caiguda i un cabal de milions de tones d'aigua per segon, que va omplir ràpidament la Conca Mediterrània en tan sol uns 1000 anys.

Xiprer de Cartagena anterior als 7 anys d'edat al setembre de 2012 amb una altura que supera els 3 metres. La seva dèria per la llum solar el fa créixer inclinat cap al sol del migdia.

El que durant el període Messiniense havien estat muntanyes envoltades per un desert salobre es vàren convertir en les illes mediterrànies actuals, aïllades de nou per l'aigua marina. Les plantes i animals que vivian en elles vàren quedar aïllats de la resta de poblacions de la seva mateixa espècie, com li va ocórrer a la conífera Tetraclinis articulata, sobrevivint fins als nostres dies com a relíquies d'aquells convulsos temps prehistòrics.

Estròbils masculins de Tetraclinis articulata al novembre. Aquest arbre és monoic amb flors masculines i femenines separades damunt la mateixa planta.

Flors femenines de Tetraclinis articulata damunt el mateix exemplar anterior.

Detall d´una flor femenina de Tetraclinis articulata.

Fotografia combinada amb les flors masculines i femenines.

Fruits de Tetraclinis articulata a punt de madurar a l´agost.

Detall dels fruits anteriors.

Fruits madurs a mitjan setembre. Les quatre escates de l estròbil s'obrin per a deixar sortir les llavors alades.

Fruits de Tetraclinis articulata amb les escates en forma de reclinatoris romans.

 
Diminutes llavors de Tetraclinis articulata en forma de sàmara alada, que volen com petits helicòpters arrossegades pel vent per a colonitzar nous territoris lluny de sa mare.

La Savina mora és molt apreciada en jardineria, però segueix sent una raresa en els jardins particulars. Pot reproduir-se per empelt sobre Thuia i Cupressus. Es conrea amb èxit en tots els jardins botànics del Mediterrani espanyol. A Múrcia s'han fet nombroses repoblacions per a augmentar la seva àrea de distribució. És l'arbre nacional de Malta on rep el nom de Sandarac Gum tree en anglès i gharghar en idioma maltès. El seu nom Araar procedeix de l'idioma àrab i així se l´anomena comunment al nord d'Àfrica.

S'han fet estudis genètics dels exemplars murcians i els resultats s'han comparat amb el genoma dels arbres nord-africans, maltesos i xipriotes. Sorprenentment no s'han trobat diferències significatives. D'això es dedueix que la cupressàcia Tetraclinis articulata presenta una gran homogeneïtat i estabilitat genètica, malgrat portar les seves diferents poblacions sis llargs milions d'anys separades.



Les Cactàcies i les seves flors: 2ª part.

Dues de les característiques que millor defineixen als cactus són la suculencia de les seves tiges que acumulen aigua i nutrients com a adaptació a l´hàbitat extremadament àrid on viuen i la presència d'espines protectores que dissuadeixen als depredadors herbívors en la majoria d'espècies i en unes altres s'allarguen com a pèls llanosos i formen un càlid i sedós abric que els protegeix del sol abrasador durant el dia i del fred intens típic dels deserts a la nit, com ocorre amb alguns cactus de la Patagonia.

Bellíssima flor de Neobuxbaumia polylopha de Mèxic (Recoman ampliar aquesta i les següents fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls).

Neobuxbaumia polylopha de més de tres metres d'altura al magnífic Jardí botànic de Sóller a Mallorca amb una interessant col·lecció de cactus i suculentes d'ultramar.

Flor solitària de Neobuxmania polylopha, fotografiada a mitjan setembre.

Àpex de la llarga tija de la Neobuxbaumia polylopha amb nombroses poncelles i flors.

En aquesta imatge es veu una flor ja seca que va florir la nit anterior i una poncella que s´obrirà quan es pongui el sol i s'assecarà a mitjan matí del dia següent, la qual cosa ens recorda que els seus pol·linitzadors són nocturns, amb tota probabilitat ratapinyades o papallones nocturnes.

  La planta protegeix amb gran zel les seves flors i fruits amb nombroses i temibles espines.

 
La bellesa del disseny estructural i cromàtic de la flor és insuperable.

Cleistocactus jujuyensis, anomenat "cola de cordero", amb les seves tiges cobertes d'un sedós abric d'espines llanoses, l'hàbitat natural del qual és el desert de la Patagonia argentina. L'exemplar de la imatge forma part del magnífic jardí botànic de palmeres i suculentes anomenat Hort del Cura situat a la ciutat alacantina d'Elx.

 Poncella floral d´Opuntia aciculata obrint-se al juny.

Poncella d´Opuntia amyclaea d´un bonic color salmó. Recoman llegir l´article que vaig escriure sobre aquesta figuera de moro:  La corona d´espines de Medina Sidònia.

Amb el pas de les hores els pètals de l´Opuntia amyclaea van perdent el color salmó i adquireixen un intens color groc llimona.

Flor d´Opuntia bergeriana amb uns pètals d'un viu color vermell. Com es veu al fons els fruits també són vermells. Forma part de la magnífica col·lecció de cactus i suculentes del Botanicactus de Ses Salines situat a Mallorca.

Flor d´Opuntia engelmannii al setembre. Aquest cactus rep el nom de chumbera de Texas, d'on és originària.

Una altra flor d´Opuntia engelmannii visitada per un insecte pol.linitzador, una petita abella. 

Opuntia ficus-indica, també anomenada Opuntia maxima, la típica figuera de moro els fruits de la qual són una vertadera llepolia.

Flor d´Opuntia inamoena del Brasil, fotografiada al maig a l´extraordinari Jardín botánico de la Orotava situat a Tenerife.

Detall del sistema reproductor de la flor anterior.

Flors d´Opuntia linguiformis iniciant l'obertura dels seus pètals a mitjan juny.

Com ocorre en l´Opuntia amyclaea, les flors de l´Opuntia linguiformis en plena floració adquireixen un intens color groc.

Dues poncelles d´Opuntia monacantha var. albovariegata en distintes fases de la floració.

 Flor d´Opuntia monacantha var. albovariegata. Les pales d´aquesta opuntia estàn tacades de blanc.

Detall del sistema reproductor de la flor anterior.

Flor d´Opuntia picardoi al juny protegida per espines temibles.

 Flor d´Austrocylindropuntia subulata amb nombroses formigues que en aquest cas realitzen la funció de pol.linitzadores, atretes pel regal del dolç nèctar del fons de la flor.

Bellíssims pètals rosats a contrallum de la flor anterior. Aquest exemplar creix assilvestrat al costat de l´Oratori de Castellitx situat al centre de Mallorca.

Cylindropuntia tunicata amb unes flors molt cridaneres damunt un mar d'espines blanques.

Una de les flors anteriors vista de costat amb el detall de les perilloses espines d'un color blanc immaculat.

Flor de Trichocereus grandiflorus, sinònim de Equinopsis huascha, d'una bellesa exquisida i una vida molt efímera, doncs només dura 12 hores. Aquest cactus és originari del nord-oest de l´Argentina (provincies de Catamarca i La Rioja)

Sistema reproductor de la flor anterior amb els pètals d'un viu color vermell sang i el cridaner pistil amb l'estigma ramificat que es tanca una vegada la flor ha estat pol.linitzada.,

Flor d'un altre cultivar de Trichocereus grandiflorus amb el calze cobert de pèls llanosos i els pètals d'un intens color vermell escarlata, fotografiat a mitjan mes de setembre. Pertany a la col·lecció de cactus i suculentes del Jardí botànic de Sóller.



diumenge, 9 de setembre de 2012

Les Cactàcies i les seves flors: 1ª part.

Els Cactus tenen unes flors molt cridaneres amb un disseny estructural i cromàtic d'una bellesa exquisida. La finalitat dels seus colors tan vius i del deliciós perfum que desprenen és atreure als insectes, ratapinyades, ocells, dragons i ratolins que acudeixen llaminers a libar, xuclar o llepar el ric i abundant nèctar del fons de les flors, portant-se´n el pol·len aferrat als seus cossos cap a altres flors, facilitant així la pol·linització creuada que evita l'endogàmia i assegura la supervivència de les següents generacions.

Hildewintera aureispina, originària de l´Argentina i Uruguai, fotografiada al Jardí botànic de Sóller a l´Illa de Mallorca. (Recoman ampliar aquesta i les següents fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls).

Mateixes flors anteriors. Les fotografíes es vàren fer a l´agost.

Flor d´Hildewintera aureispina amb el detall dels òrgans reproductors.

Echinopsis multiplex fotografiat a un petit jardí particular del municipi de Monte de Luna situat a l´Illa de La Palma. Aquest cactus és originari de Bolivia, Argentina, Uruguai y Paraguai.

Dues flors de l´Echinopsis multiplex anterior. Les fotografies es vàren fer al mes de maig.

Detall dels òrgans reproductors d´una flor d´Echinopsis multiplex.

Flor de Cleistocactus strausii de l´Argentina. La foto es va fer a l´agost al Botanicactus de Ses Salines, situat a la costa sud de l´Illa de Mallorca.

Echinocactus grusonii var. inermis de Mèxic fotografiat al setembre al Jardí botànic de Sóller.

Dues flors del cactus anterior.

Flor d´Echinocactus grusonii var. inermis envoltada de la típica pilositat llanosa que recobreix el centre d´aquest cactus.

Echinocactus spiralis originari de Mèxic (Puebla, Oaxaca), fotografiat a l´agosto al Botanicactus de Ses Salines.

Flors del cactus anterior amb un disseny cromàtic extraordinari.

Ferocactus glaucescens, anomenat Biznaga, originari de Mèxic (Hidalgo), fotografiat al maig al Jardí botànic de Sóller.

Ferocactus horridus d Mèxic, fotografiat al setembre al Botanicactus de Ses Salines.

Flors com flamarades de foc del Ferocactus horridus anterior.

Una de les flors anteriors en detall.

Espines, poncella i flor de Ferocactus horridus.

Òrgans reproductors de la flor anterior.

Ferocactus pringlei originari de Mèxic (Nuevo Leon, San Luis Potosi, Coahuila, Zacatecas), anomenat allà Biznaga roja. 

Flors anteriors vistes de costat. Les fotografies es vàren fer al setembre al Botanicactus de Ses Salines.

Ferocactus robustus de Mèxic, fotografiat al setembre al Jardí botànic de Sóller.

 Bellíssima flor del Ferocactus robustus anterior.

Hamatocactus setispinus, originari de USA (Texas) i nord de Mèxic (Taumaulipas ; Nuevo Leon, Coahuila), fotografiat a l´agost al Jardí botànic de Sóller.

 Formoses flors amb el centre vermell d´Hamatocactus setispinus, fotografiades al setembre.

Mammillaria compressa al maig, originària de Mèxic (Hidalgo, Querétaro, San Luís Potosí i Tamaulipas), fotografiada al Jardí botànic de Sóller.

 Mammillaria spinosissima al maig, originària de Mèxic (Guerrero i Morelos), fotografiada al Jardí botànic de Sóller.

 Corona de flors d´una de les Mammillaria spinosissima anteriors.

Tres flors de Mammillaria spinosissima.

Poncelles florals de Trichocereus terscheskii a l´octubre. Aquest cactus és originari de l´oest de l´Argentina.
 
Poncelles anteriors ja obertes amb dues abelles polinitzadores atretes pel deliciós perfum de les flors.

 Bellíssima flor de Trichocereus terscheskii.