divendres, 26 de desembre del 2014

Panades de Frit mallorquí

A vegades em peguen brusques culinàries, idees com a rampellades repentines que em compareixen dins el cervell i no estic bo fins que no les he duites a terme. I vet aquí el resultat d'una d'aquestes idees brusqueres: frit mallorquí clàssic dins una panada de pasta de farina integral de xeixa i espelta sense greixos malsans, només aigua, llevat natural i oli d'oliva.


Ingredients del Frit mallorquí:

-Carn magra de porc.
-Fetge de porc.
-Patates.
-Pebre vermell.
-Pebre verd.
-Pèsols de bullir.
-Carxofa.
-Grells.
-Alls.
-Fonoll.
-Oli d'oliva.
-Una fulla de llorer.
-Pebre bo.
-Sal.

Ingredients de la pasta:

-Farina integral de Blat Xeixa.
-Farina integral de Blat Espelta.
-3/4 de tassó d'aigua teba.
-1/4 de tassó d'oli d'oliva.
-Llevat de pa.
-Sal.

Es pot fer també amb carn i fetge de xot, pollastre o conill, fins i tot de peix o marisc. Al clàssic frit mallorquí de carn se li pot afegir sang precuinada amb alls i llorer, xulla fresca i vísceres com lleu, melsa, ronyons, etc... Es talla tot a daus petits i se sofregeix un poc amb oli d'oliva, fulles de fonoll fresc trossejades, una fulla de llorer, pebre bo i sal, sense acabar-ho de coure, només escalivat.

Tradicionalment la pasta es fa amb saïm, però jo he preferit substituir-lo per oli d'oliva que és més sa i només un quart de tassó perquè les panades siguin més lleugeres.

 El Frit mallorquí és un dels plats típics de Mallorca. Se serveix com una tapa als bars i com un segon plat als restaurants.

Una vegada la pasta ha tovat es van fent les panades de la mida que es vulgui.

El recipient de pasta s'umpl amb el sofregit.

Es cobreix amb una tapadora de pasta.

 Se segella fent trunyella, pessigades o de la manera que es vulgui.

Amb uns 45 minuts dins el forn a 180 °C queden ben cuites. Com podeu veure, abans de la cocció he fet un foradet a la tapadora amb la punta d'un ganivet perquè puguin sortir els gasos i la panada no rebenti.

I vet aquí el resultat. Calenteta acabada de treure del forn és una delícia. La pasta queda estufadeta i tova amb el gust de la farina integral de blat.

Bon profit, amics!



dimecres, 24 de desembre del 2014

En Tomeu Abú i l'aigua de neu

Aquell fred i ventós capvespre de febrer el meu padrí patern i jo tornàvem a ca nostra qualcant dins el carretonet estirat per na Margarita, una somereta nana de raça mallorquina, l'animal que més he estimat en tota la meva vida. Quan la record, no puc evitar que se m'humitegin els ulls. Era tan ximple com un xotet i dolça com un moixet. Jo passava molt de gust de donar-li llepolies: una figa madura, una pruna de frare roig, una nespla pansida, un caqui, un albercoc. Li ho acostava a la boca amb la meva maneta de nin de set anys i quan ella l'obria i em mostrava les seves dents ennegrides per les garroves, que eren el seu pa de cada dia, jo em regirava, tenia por que em menjàs la mà amb aquella bocota i aquelles dentotes disforges i la retirava tan aviat, que em queia la llepolia a terra i l'havia d'aixecar i tornar-la-hi a donar. Ella la trobava molt saborosa, la mastegava xuclant i fent salivera i enllepolida en volia més. Em mirava amb el seu ull negre mig tapat per la clucala del cabestrell i em gemegava suplicant amb un bram suau que pareixia un xiulo intermitent com si ploràs.


Com vos contava, aquell capvespre tornàvem de cercar dos feixos de llenya d'alzina de la pleta de Son Romaní per fer foc a la xemeneia i escalfar-nos. Aquell hivern de 1963 feia un fred que trepanava i no hi havia qui estàs per defora. Quan entràvem dins el poble pel carrer del colomer, el meu padrí va escometre un homo que pujava i anava a voltar cap al carrer del sol. Caminava arrossegant els peus amb les ombres molt baixes, fent un pantaix que regirava.

—Com va, Tomeu? —li va demanar el meu padrí.

Abú, mabú, macú, m'acub —va aconseguir contestar aquell homo bufant i fent sabonereta per la boca, amb els ulls plorosos plens de lleganyes i oberts com a platets, la cara i els llavis blaus quasi negres i una barba blanca de vuit dies.

—Idò vés-te'n tot d'una cap a ca teva que amb aquest fred agafaràs una mala pipida —li aconsellà el meu padrí.

Abú..., abú..., abú..., ...., bú... —li respongué aquell pobre homo, mentre acalava el cap, girava coa i bufant-bufant prenia el carrer del sol cap a ca seva.

Jo estava astorat. Havia escoltat aquella estranya conversa assegut damunt el seient del carro devora el meu padrí. Justament aquell homo s'havia aturat ben a prop de jo, la seva cara blava havia quedat a l'altura de la meva i, mentre bufava, em va tirar tot el seu alè pudent. Jo vaig intentar fer-me'n enfora acostant-me al padrí, però no em va servir de res. Per sort, amb tanta ofegor no tenia gaire xerrera i el turment va durar poc.

—Qui és aquest homo, padrí? —li vaig demanar girant-me cap a ell.

—Això és en Tomeu de Son Cucui, un cosí meu, fill des germà major de mon pare. Quan son pare es va casar amb sa pubila de Son Cucui, va anar a viure a ca's sogres i es fills agafaren es malnom de sa mare. Per això en lloc de nòmer Tomeu de Son Romaní, nom Tomeu de Son Cucui, però tothom el coneix pen Tomeu Abú. Un germà seu se va casar amb s'hereva de sa possessió de Can Cucullada i es seus fills també han pres es malnom de sa mare. Així que tant es de Son Cucui com es de Can Cucullada en realitat són Romanins com noltros.

—I què té, què li passa, per què està blau i bufa tant?

—Perquè té asma, s'ofega com jo mateix. Tots es Romanins patim des pulmons, els tenim fluixos. Mon pare, es teu repadrí, va morir tísic tossint sang per sa boca, un germà seu també i en Tomeu i jo tenim asma, encara que ell està molt pitjor que jo. Mira si es Romanins tenim es pulmons dèbils que en Tomeu ja ha enterrat tots es seus germans. Tots moriren tísics ben joves i ja només queda ell, ses seves dues cunyades viudes i es seus nebots orfes —em va informar es padrí.

—I per què li diuen en Tomeu Abú?

—Què no l'has sentit?

Si que l'he sentit: bufa i diu m'acub.

—Idò per això, de tant de dir m'acub, m'acub, ja només diu abú i sa gent que és molt dolenta l'ha batiat com en Tomeu Abú. Sempre ha patit d'ofegor i per això no s'ha casat.

Jo vaig romandre pensatiu una estona. Qualque cosa no em quadrava.

—No ho entenc, padrí, si ets homos que tenen ofegor no es poden casar, com és que vós vos heu casat i en Tomeu no?

—No ho vulguis sabre.

—Però...?

—No demanis tant, quan siguis gran ja ho entendràs.

—És un pecat tenir ofegor?

—No, no és cap pecat, és una desgràcia.

—Idò....

—Calla, t'he dit! —em va ordenar amb un to de veu que em va regirar.

El padrí mai s'havia enfadat amb jo, mai m'havia barrejat i jo no entenia per què. Només volia sabre i sabre. Vaig sentir una dolorosa ganivetada al cor, vaig acopar la boca, vaig acalar el cap i vaig rebentar amb uns plors desfets. El padrí callava assegut al meu costat, compungit per haver renyat el seu net estimat. A poc a poc em vaig anar asserenant entre singlots i singlots. Na Margarita girava les orelles cap enrere cada vegada que jo singlotava i això em va fer riure i vaig acabar la plorada singlotant i riguent. El padrí em va acariciar el cap amb la mà i això em va fer escarrufar. Era la seva manera de dir-me que m'estimava, que no estava enfadat amb jo.

En aquell temps, fa cinquanta anys, als pobles de Mallorca, ignor si a Ciutat també, les mostres d'afecte eren tabú, estava mal vist que la gent es demostràs estimació o es besàs en públic. Només es besaven les dones a les galtes quan feia molt de temps que no es veien. Els matrimonis evitaven fer-se moixonies davant altra gent. Els pares mai besaven els seus fills mascles i rarament les femelles i les mares només ho feien quan els fills eren molt petits i, ja grans, només quan feia molt de temps que no els veien. Jo no estava acostumat a les mostres d'afecte i per això em vaig escarrufar amb la carícia del padrí. Per sort, amb el boom del turisme en pocs anys tot va canviar i ara els mallorquins hem deixat de ser freds i distants i som molt amorosos, sobretot els més joves.

Després de recórrer tot el carrer del colomer arribàrem a la plaça del poble. Feia pocs anys que hi havien sembrat pins per embellir-la. El conco en Miquel del Bar de Can Vedella va sortir al portal a mirar el cel, que estava cobert de niguls negres i gruixats i amenaçava tempesta.

—Miquel, què trobes, plourà avui vespre? —li va demanar el padrí al seu germà petit.

—Fa olor de que sí, Joan. Amb tant de fred per ventura caurà una bona nevada.

—O una calabruixada.

—Esperem que no faci mal....

Arribàrem a ca nostra quan el sol ja es començava a colgar. Bufava un vent gelat de tramuntana que travessava la roba i em feia tremolar la barra i petar les dents com a castanyetes. Les sedes de les mans, orelles i peus em feien mal i em picaven. El padrí va entrar els dos feixos de llenya i els va col·locar dins el llenyer de la cuina. Després va desjunyir la somereta del carro i la va entrar dins la païssa. Mumare havia encès una bona fogatera al fogó de dins la cuina i jo em vaig asseure a la meva cadireta sense respatller ben a prop del foc per escalfar-me. El padrí va fer el mateix i, mentre contemplàvem encisats les flamarades i les espires que escopia el foc i seguíem amb la vista les bavarades de fum grisós que pujaven cap al forat de la xemeneia, em va contar coses de l'any de la neu, el 1956, el del meu naixement. Al cap d'una estona em va pegar pixera i vaig sortir a fer un roll al lloc comú del corral. Just en aquell precís moment va començar a nevar unes flòbies blanques molt grosses que queien a poc a poc sense fer gens de renou. Jo no havia vist nevar mai, perquè l'any de la neu jo encara estava dins el ventre de mumare i aquelles estranyes bolles de cotó gelat em varen meravellar.

—Padrí, padrí, sortiu i veureu lo que cau del cel! —li vaig dir tot emocionat.

—Això és neu, Toniet. Agafa es teu tassó d'alumini i ompli'l amb aquestes flòbies.

Així ho vaig fer. Es tassó aviat va ser ben ple i li vaig dur a mostrar tot satisfet.

—I ara què faig, padrí?

—Posa es tassó devora es foc, sa neu es fondrà i tendràs aigua de neu. Ja veuràs què ho és de bona.

Si que ho és bona, padrí! —vaig exclamar jo un parell de minuts després mentre me la bevia a glopets petits assaborint-la com si fos un confit de fira.

No en va romandre ni una gota dins el tassó. El padrí m'atalaiava de coa d'ull i feia sa mitja. Mai oblidaré els seus ulls que espirejaven d'estimació cap a jo. Des de llavors m'agrada veure nevar. Per a jo és un espectacle fascinant i entranyable i sempre, sempre, sense excepcions, en veure nevar me'n record del padrí de Son Romaní i el meu tassó d'alumini ple d'aigua de neu.

dissabte, 17 de maig del 2014

L'esvelt arbre ultramarí, sacerdot del paradís


 

Quan a trenc d'alba reneix 

la llum rere les muntanyes,

 l'esvelt arbre ultramarí

d'esponerosa capçada,

ataronjades flors

i fulles ensangonades,

enlaira els braços al sol,

cap al déu del paradís,

el qui li dóna la vida.

 

I com sacerdot consagrat

al seu culte lluminós

li resa precs rituals

 com xiuxiuejants murmuris,

baix la bòveda del cel

 amb núvols blancs embellida

del seu temple sense fi.


Una brisa que acaricia

serpenteja  juganera

entre les branques de fusta

d'aquell fantàstic gegant.


De sobte tot s'escarrufa

amb la càlida abraçada

que li dóna afectuosa

una bella jovençana.


Tomba les fulles cap baix,

vol veure la qui l'abraça.

«Oh, què ho ets de petitona!»

 —li diu amb el pensament.


Dues branques invisibles 

surten de la seva soca

i enrevolten amoroses

aquella humana tan dolça.


Ella s'emociona tota,

quasi li salten les llàgrimes

i sent que l'arbre li diu:

«Tornaràs un altre dia?

Jo no em mouré d'aquí».




diumenge, 11 de maig del 2014

..............NOMÉS FORES UN MIRATGE..............


Com la flaire que s'esfuma,
com el núvol que passa,
com l'estela fugaç,
així et vaig viure jo.
Només fores un miratge.


I fou llavors que es va fer la llum
i les clucales que em cegaven
descomparegueren i es feu tot clar.
I fou llavors que vaig entendre,
per fi, que no eres més que fum,
una il·lusió fal·laç, una enganyifa,
un despietat tim del destí.

I fou llavors que vaig intuir,
boig de dolor, la cruel realitat,
la duresa del teu cor gelat,
el fàstic que en veure'm senties,
i això em destrossà la vida.



I fou llavors que l'ànima se'm va esqueixar
en sagnants ferides que jamai sanaran
i ma gargamella al buit llançà
un crit esquinçat que mai escoltaràs:
«Adeu per sempre, adeu,
ningú mai t'estimarà tant com jo!»

Saber que mai més veuré el teu somriure
esquartera mon cor i omple els meus ulls
de torrenteres de llàgrimes.
 
Adeu, amor, adeu.