divendres, 26 de desembre de 2014

Panades de Frit mallorquí

A vegades de sobte em peguen brusques culinàries, idees com rampellades repentines que me compareixen dins el cervell i no estic bò fins que no les he duites a terme. I vet aquí el resultat d'una d'aquestes idees brusqueres: frit mallorquí clàssic dins una panada de pasta de farina integral de xeixa i espelta sense greixos malsans, només aigua, llevat natural i oli d'oliva.


Ingredients del Frit mallorquí:

-Carn magre de porc.
-Fetge de porc.
-Patates.
-Pebre vermell.
-Pebre verd.
-Pesols de bullir.
-Catxofa.
-Grells.
-Alls.
-Fonoll.
-Oli d'oliva.
-Una fulla de llorer.
-Pebre bò.
-Sal.

Ingredients de la pasta:

-Farina integral de Blat Xeixa.
-Farina integral de Blat Espelta.
-3/4 de tassó d'aigua teba.
-1/4 de tassó d'oli d'oliva.
-Llevat de pa.
-Sal.

Es pot fer també amb carn i fetge de xot, pollastre o cunill, fins i tot de peix o marisc. Al clàssic frit mallorquí de carn se li pot afegir sang precuinada amb alls i llorer, xulla fresca i vísceres com lleu, melsa, ronyons, etc... Es talla tot a daus petits i se sofregeix un poc amb oli d'oliva, fulles de fonoll fresc trocejades, una fulla de llorer, pebre bò i sal, sense acabar-ho de coure, només escalivat.

Tradicionalment la pasta es fa amb saïm, però jo he preferit substituir-lo per oli d'oliva que és més sà i només un quart de tassó per a que les panades siguin més lleugeres.

 El Frit mallorquí és un dels plats típics de Mallorca. Se serveix com una tapa als bars i com un segon plat als restaurants.

Una vegada la pasta ha tovat se van fent les panades de la mida que es vulgui.

El recipient de pasta s'omple amb el sofregit.

Es cobreix amb una tapadora de pasta.

 Se segella fent trunyella, pessigades o de la manera que es vulgui.

Amb uns 45 minuts dins el forn a 180ºC queden ben cuites. Com podeu veure abans de la cocció he fet un foradet a la tapadora amb la punta d'un ganivet per a que puguin sortir els gasos i la panada no rebenti.

I vet aquí el resultat. Calenteta recent treta del forn és una delícia. La pasta queda estufadeta i tova amb el gust de la farina integral de blat.

Bon profit, amics!



dimecres, 24 de desembre de 2014

En Tomeu Abú i l'aigua de neu

Aquell fred i ventós capvespre de febrer el meu padrí patern i jo tornavem a ca nostra qualcant damunt el carretonet estirat per na Margarita, una somereta nana de raça mallorquina, l'animal que més he estimat en tota la meva vida. Quan la record no puc evitar que se m'humitegin els ulls. Era tan ximple com un xotet i dolça com un moixet. Jo passava molt de gust de donar-li llepolies: una figa madura, una pruna de frare roig, una nespla pansida, un caqui, un albercoc. Li acostava a la boca amb la meva maneta de nin de set anys i quan ella l'obria i em mostrava les seves dents ennegrides per les garroves que eren el seu pa de cada dia, jo m'assustava, tenia por de que me menjàs la ma amb aquella bocota i aquelles dentotes disforjes i la retirava tan aviat que em queia la llepolia enterra i l'havia d'aixecar i tornar-li donar. Ella la trobava molt saborosa, la mastegava xuclant i fent salivera i enllepolida en volia més. Me mirava amb el seu ull negre mig tapat per la cucala del cabestrell i me gemegava suplicant amb un bram suau que pareixia un xiulo intermitent com si ploràs.

Com vos contava aquell capvespre tornavem de cercar dos feixos de llenya d'alzina de la pleta de Son Fullana per a fer foc a la xemeneia i escalfar-nos. Aquell hivern de 1963 féia un fred que trepanava i no hi havia qui estàs per enmig. Quan entravem dins el poble pel carrer del colomer el meu padrí va escometre un homo que pujava i anava a voltar cap al carrer del sol. Caminava arrossegant els peus amb les ombres molt baixes, fent un pantaix que assustava. 

- Com va, Tomeu? - li va demanar el meu padrí.

- Abú, mabú, macú, m'acub. - aconseguí contestar aquell homo bufant, bufant i fent sabonereta per la boca, amb els ulls plorosos plens de lleganyes i oberts com a platets, la cara i els llavis blaus quasi negres i una barba blanca de vuit dies.

- Idò ves-te'n tot d'una cap a ca teva que amb aquest fred agafaràs una mala pipida.- li aconsellà el meu padrí.

- Abú..., abú..., abú..., bú.... - li contestà aquell pobre homo, mentre acalava el cap, donava mitja volta i bufa que te bufa prenia el carrer del sol cap a ca seva.

Jo estava astorat. Havia escoltat aquella estranya conversa assegut damunt el carro devora el meu padrí. Justament aquell homo s'havia aturat ben aprop de jo, la seva cara blava havia quedat a l'altura de la meva i mentre bufava em va tirar tot el seu alè pudent. Jo vaig intentar fer-me'n enfora acostant-me al padrí, però no me va servir de res. Per sort amb tanta ofegor no tenia gaire xerrera i el turment va durar poc.

- Qui és aquest homo, padrí? - li vaig demanar girant-me cap a ell. 

- Això és en Tomeu de S'Arboçar, un cosí meu, fill des germà major de mon pare. Quan son pare se va casar amb sa pubila de S'Arboçar, va anar a viure a ca's sogres i es fills agafaren es malnom de sa mare. Per això en lloc de nòmer Tomeu de Son Fullana, nom Tomeu de S'Arboçar, però tothom el coneix pen Tomeu Abú. Un germà seu se va casar amb s'hereva de sa possessió de Sa Torre de n'Hug i es seus fills també han agafat es malnom de sa mare. Així que tant es de S'Arboçar com es de Sa Torre de n'Hug en realitat són Fullanes com noltros.

- I què té, què li passa, per què està blau i bufa tant?

- Perquè té asma, s'ofega com jo mateix. Tots es Fullanes patim des pulmons, els tenim fluixos. Mon pare, es teu repadrí, va morir tísic tossint sang per sa boca, un germà seu també i en Tomeu i jo tenim asma, encara que ell està molt pitjor que jo. Mira si es Fullanes tenim es pulmons dèbils que en Tomeu ja ha enterrat tots es seus germans. Tots moriren tísics ben joves i ja només queda ell, ses seves dues cunyades viudes i es seus nebots orfes. - em va assegurar es padrí.

- I per què li diuen en Tomeu Abú?

- Què no l'has sentit?

- Si que l'he sentit: bufa i diu m'acub.

- Idò per això, de tant de dir m'acub, m'acub, ja només diu abú i sa gent que és molt dolenta l'ha batiat com en Tomeu Abú. Sempre ha patit d'ofegor i per això no s'ha casat.

Jo vaig quedar pensatiu una estona. Qualque cosa no me quadrava.

- No ho entenc, padrí, si ets homos que tenen ofegor no se poden casar, com és que vos vos heu casat i en Tomeu no?

- No ho vulguis sabre.

- Però...?

- No demanis tant, quan siguis gran ja ho entendràs.

- És un pecat tenir ofegor?

- No, no és cap pecat, és una desgràcia.

- Idò....

- Calla, t'he dit! - em va ordenar amb un tò de veu que em va assustar.

El padrí mai s'havia enfadat amb jo, mai m'havia barrejat i jo no entenia perquè, només volia sabre i sabre. Vaig sentir una dolorosa punyalada al cor, vaig acopar la boca, vaig acalar el cap i vaig rebentar amb uns plors desfets. El padrí callava assegut al meu costat, compungit per haver renyat el seu net estimat. A poc a poc em vaig anar serenant entre xinglots i xinglots. Na Margarita girava les orelles cap enrera cada vegada que jo xinglotava i això em va fer riure i vaig acabar la plorada xinglotant i riguent. El padrí em va acariciar el cap amb la ma i això em va fer escarrufar. Era la seva manera de dir-me que m'estimava, que no estava enfadat amb jo.

En aquell temps, fa cinquanta anys, als pobles de Mallorca, ignor si a Ciutat també, les mostres d'afecte eren tabú, estava mal vist que la gent es demostràs carinyo o es besàs en públic. Només es besaven les dones a les galtes quan féia molt de temps que no es veien. Els matrimonis evitaven fer-se moixonies davant altre gent. Els pares mai besaven els seus fills mascles i rarament les femelles i les mares només ho féien quan els fills eren molt petits i, ja grans, només quan féia molt de temps que no els veien. Jo no estava acostumat a les mostres de carinyo i per això em vaig escarrufar amb la carícia del padrí. Per sort, amb el boom del turisme en pocs anys tot va canviar i ara els mallorquins hem deixat de ser freds i distants i som molt carinyosos, sobretot els més joves.

Després de recórrer tot el carrer del colomer arribarem a la plaça del poble. Féia pocs anys que hi havien sembrat pins per a embellir-la. El conco'n Miquel del Bar de Can Fullana va sortir al portal a guaitar el cel que estava cobert de niguls negres i gruixats.

- Miquel, què trobes, plourà avui vespre? - li va demanar el padrí al seu germà petit mentre passavem.

- Fa olor de que sí, Joan. Amb tant de fred per ventura caurà una bona nevada.

- O una calabruixada.

- Esperem que no faci mal....

Arribarem a ca nostra quan el sol ja es començava a amagar. Bufava un vent gelat de tramuntana que atravessava la roba i em féia tremolar la barra i petar les dents com castanyetes. Les sedes de les mans, orelles i peus em feien mal i em picaven. El padrí va entrar els dos feixos de llenya i els va col.locar dins el llenyer de la cuina. Després va desjunyir la somereta del carro i la va entrar dins la païssa. Ma mare havia encès una bona focatera al fogó de dins la cuina i jo me vaig asseure a la meva cadireta sense respatller ben aprop del foc per a escalfar-me. El padrí va fer el mateix i, mentre ambdós contemplavem encisats les flamarades i les espires que escopia el foc i seguiem amb la vista les favarades de fum grisós que pujaven cap al forat de la ximeneia, em va contar coses de l'any de la neu, el 1956, el del meu naixement. Al cap d'una estona em va pegar pixera i vaig sortir a fer un roi al lloc comú del corral. Just en aquell precís moment va començar a nevar unes flòbies blanques molt grosses que queien a poc a poc sense fer gens de renou. Jo no havia vist nevar mai, perquè l'any de la neu jo encara estava dins el ventre de ma mare i aquelles extranyes bolles de cotó gelat em vàren meravellar.

- Padrí, padrí, sortiu i veureu lo que cau del cel! - li vaig dir tot emocionat.

- Això és neu, Joanet. Agafa es teu tassó d'alumini i ompli'l amb aquestes flòbies.

Així ho vaig fer. Es tassó aviat va ser plè i li vaig dur a mostrar tot satisfet.

- I ara què faig, padrí?

- Posa es tassó devora es foc, sa neu se fondrà i tendràs aigua de neu. Ja veuràs que ho és de bona....

- Si que ho és bona, padrí! - vaig exclamar un parell de minuts després mentre me la bevia a glopets assaborint-la com si fos una delícia.

No en va quedar ni una gota. El padrí me talaiava de coa d'ull i féia sa mitja. Mai oblidaré els seus ulls que espirajaven de carinyo cap a jo. Des de llavors m'agrada veure nevar, per a jo és un espectacle fascinant i entranyable i sempre, sempre sense excepcions, en veure nevar m'enrecord del padrí de Son Fullana i el meu tassó d'alumini plè d'aigua de neu.



dissabte, 17 de maig de 2014

L'esvelt arbre ultramarí, sacerdot del paradís


 

Quan a trenc d'alba reneix 

la llum rera les muntanyes,

 l'esvelt arbre ultramarí

d'esponerosa capçada,

ataronjades flors

i fulles ensangonades,

aixeca els braços al sol,

cap al déu del paradís,

el que li dóna la vida.

 

I com sacerdot consagrat

al seu culte lluminós

li resa precs rituals

 com xiuxiuejants murmuris,

baix la bòveda del cel

 amb núvols blancs embellida

del seu temple sense fi.


Una brisa que acaricia,

serpenteja  juganera

entre les branques de fusta

d'aquell fantàstic gegant.


De sobte tot s'escarrufa

amb l'amorosa abraçada

que li dóna carinyosa

una bella jovençana.


Tomba les fulles cap baix,

vol veure la que l'abraça.

"Oh, què ho és de petitona!"

 - exclama amb el pensament.


Dues branques invisibles 

surten de la seva soca

i enrevolten amoroses

aquella humana tan dolça.


Ella s'emociona tota,

quasi li salten les llàgrimes

i sent que l'arbre li diu:

"Tornaràs un altre dia?

Jo no em mouré d'aquí."




diumenge, 11 de maig de 2014

..............NOMÉS FORES UN MIRATGE..............


Com flaire que s'esfuma,
com nuvolada que passa,
com estrella fugaç,
així et vaig viure jo.
Només fores un miratge.


I fou llavors que es va fer la llum,
que les cucales que em cegaven
descomparegueren i ho vegí clar.
I fou llavors que vaig entendre,
per fí, que no eres més que fum,
una il.lusió fal.laç, una enganyifa,
un despietat tim del destí.

I fou llavors que vaig intuir,
boig de dolor, la cruel realitat,
la duresa del teu cor gelat,
el fàstic que en veure'm senties
i això em destroçà la vida.



I fou llavors que l'ànima se'm va esqueixar
en sagnants ferides que jamai sanaràn
i ma gargamella al buit llançà
un crit desgarrat que mai escoltaràs:
"Adéu per sempre, adéu,
ningú mai t'estimarà tant com jo!"

Saber que mai més veuré el teu somriure
destroça mon cor i omple els meus ulls
de torrenteres de llàgrimes.

Adéu per sempre, adéu.



divendres, 25 d’abril de 2014

Central Senado Camagüey


Es conco'n Pere que va emigrar a Cuba


Corria l'any 1902 i s'estiu ja s'acabava. Na Maria de Can Torra va notar que s'infant que esperava, es primer, ja empenyia per a néixer. 

- Ai, Marededeueta, assistiu-me! - va exclamar tota retgirada. 

Estava tota sola. En Pere Estaca, es seu homo, era a llaurar s'ametllerar de sa finca d'Es Car Vermell i no tornaria fins a posta de sol. Ses sopes escaldades amb xulla que s'acabava de menjar per a dinar i que havia trobat tan bones, de cop li vàren fer un gir dins sa panxa, s'estómac no les va voler pair i li sortiren amb força per on les s'acabava d'empessar. Tot es trispol de sa cuina en va quedar empastissat. Na Maria brollava de suor, una suor freda que la féia tremolar de fred, millor dit, de por. Si, de por, perque sabia que hauria de parir aquell infant ben tota sola. 

Ses cames li féren fluix, s'hagué d'asseure i va rebentar amb uns plors desfets. Estava molt assustada. Ses contraccions des seu ventre eren cada vegada més fortes i doloroses. Així com pogué se'n va anar a dins sa cambra aferrada per sa paret i es mobles. Va obrir un calaix des canterano i va treure mitja dotzena de draps de cotó que tenia preparats per a quan li vendria es part. Amb un d'ells es va eixugar sa suor des front i ses galtes. Llavors va alenar fondo i amb so pensament es va posar a resar una Ave Maria. Ses darreres paraules de s'oració: "... i beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús..." li recordàren que Maria Santíssima també havia estat mare i havia parit es seu fill dins un estable i això la va conhortar. Es va aguantar es baix ventre amb una mà i així com pogué, entre gemec i gemec, se'n va anar cap a dins sa cuina, mentre sentia que ses aigues calentes des part li regalimaven per ses cuixes i ses cames i li xopaven ses espardenyes. 

Na Maria no duia calçons de davall. En aquell temps només en duien ses senyores de Ciutat. Ella era una pobra pagesa d'un poble des Plà i ses pageses mallorquines no duien aquests refinaments. Quan tenien "allò", quan els davallava sa sang de cada mes, s'alçaven sa falda i ses faldetes ben amunt, se fermaven un cordó per sa cintura i s'ajustaven amb ell per davant i per darrera un pedaç de cotó que els passava per enmig de ses cuixes. Una vegada acabada sa regla anaven a lloure, sense res davall.

Sa mare i ses germanes de na Maria eren a Can Torra, sa possessió on ella era nada vint anys enrera, que estava a més d'una hora de camí a peu. Ningú de sa familia sabia d'on venia aquell nom, què punyetes devia ser lo que torrava es seu repadrí o requetepadrí. Ella no hi podia anar en aquell estat. Era massa enfora. An es poble no hi tenia familia i no coneixia a ningú que la pogués ajudar. Hi havia una comare, una dona vella sempre malsofrida, però era molt doblerera i cobrava deu centims de velló per assistir a un part. Na Maria i en Pere no tenien doblers, encara no féia un any que s'eren casats i eren molt pobres. Vivien de lo que collien fent feina de sol a sol. Ses dones pobres parien es seus infants totes soles, com a molt ajudades per sa mare, sa padrina, una tia o una germana. 

Així que na Maria, sense haver vist mai un part, sabent només lo que li havia explicat sa mare, va posar dues cadiretes sense respatller una devora s'altra separades un pamet, va tirar palla neta enterra enmig de ses cadires per a que es nin no se fés mal si li patinava de ses mans, se va pujar sa falda i ses faldetes i se va asseure ben eixancada amb una anca damunt cada cadira i au Marieta a prémer s'ha dit.

Passaren un parell d'hores i s'infant no neixia. Na Maria estava rebentada i suava a les totes. Es cor li fallava i tenia por d'acubar-se. Amb tant de suar i gemegar sa boca se li era assecada i estava rabiosa de set, però se sentia es cap des nin enmig de ses cames que ja coronava i no s'atrevia a aixecar-se per a anar a beure un poc d'aigua fresca.

- Mumareta, on sou? No sentiu es meus gemecs? Veniu per l'amor de Déu. Tenc por de morir. No me veig amb coratge d'infantar tota sola. - suplicava sabent que ningú la sentia i molt manco sa mare que era una hora lluny.

A la fi, amb una darrera premuda, es cap de s'infant va guaitar, na Maria el va agafar amb ses dues mans i va estirar a poc a poc, mentre sentia com si tots es budells li volguessin sortir per sa naturalesa de dona. Va pegar un gran crit amb ses poques forces que li quedaven i es nin va sortir disparat, li va patinar de ses mans i va caure damunt sa palla. Quan el va veure tot xop de sang plorant a les totes na Maria també va rebentar a plorar de pura alegria i encara va estar més contenta quan li va veure sa piueta i es senyalets de mascle. "En Pere estarà molt content. - va pensar, agafant amorosa es seu primer infant. - Nombrà com ell, perque es meu sogre al cel sia també nomia Pere."

El va posar damunt un drap de cotó, el va embolicar ben embolicat i el va abraçar per primera vegada. Ja no podia ser més feliç. "Oh, què ho és de petitó es meu ninet. Jo no sé si el sabré surar." - va pensar emocionada sense moure-se de damunt ses dues cadiretes esperant que sortís es segon part tal com li havia explicat sa mare. Amb so nin damunt ses cuixes va fermar es cordó amb una cordellina a mig pamet des llombrigol i el va tallar amb un trinxet ben esmolat. Pocs segons després li va sortir es segon part i va caure damunt sa palla. Na Maria va sospirar aliviada. Tot havia acabat.

Es va posar dreta aferrant-se amb una mà a sa taula de sa cuina, mentre amb s'altra aguantava s'infantó, però ses cames li féren fluix i es va haver de tornar a seure. "He estat valenta per a infantar es nin tota sola i ara no me puc acovardar." - va pensar -  I traguent forces d'allà on no n'hi havia es va tornar aixecar. Aquest pic ses cames aguantàren. Va sentir que li regalimava sa sang calenta per ses cuixes i es va assustar. Moltes dones morien desagnades després de parir i ella ho sabia. Una germana de sa mare, sa tia Polònia i sa padrina den Pere, es seu home, s'hi havien mortes. Va alenar fondo, va mirar sa careta des nin i va tornar pensar que havia d'ésser valenta. Amb una mà va doblegar un drap de cotó, se'l va col.locar enmig de ses cuixes damunt sa naturalesa i així com pogué va anar fins a sa cisterna. A devora hi tenia sempre una gerra plena d'aigua fresca. Se'n va abocar un bon tassó i el se va beure tot. "Oh, què ho és de bona s'aigo quan un té set." - va exclamar encara no satisfeta i se'n va abocar un altre i un altre, fins a quatre. Mai havia tenguda tanta set.

En Pere Barceló Juan, de Ca n'Estaca i Can Torra, va néixer amb gana. Sa mare havia vomitat ses sopes escaldades amb xulla abans de parir i an es nin no li havia arribat res d'aliment. Pocs minuts després de néixer va començar a cercar sa mamella de na Maria. Ella se'n va témer i se va destapar un pit. Amb dos dits se va prémer es mugró, li vàren sortir un parell de gotes de llet i es nin quan va sentir s'oloreta va obrir una boca com un platet, va trobar tot d'una es mugró i se va posar a xuclar com un desesperat. A na Maria li regalimaven ses llàgrimes per ses galtes mirant com mamava es seu infantó. Se sentia valenta, poderosa, forta, perque havia estat capaç de parir tota sola es seu primer fill. Per fi ja era mare i era tan gran s'alegria que sentia dins es seu cor que tot es patiment des part ja no li importava.

Quan a posta de sol va arribar en Pere, esclatat de llaurar tot lo dia amb so mul eguí que li havia regalat es seu sogre quan es casàren, va trobar sa casa a les fosques, va sentir una olor molt forta de sang fresca i se va assustar. "Maria, estàs bé?" - la va cridar angoixat, sentint que es cor li volia sortir per sa boca de tan aviat que bategava. "Estic bé, Pere. Vine, som a dins sa cambra." - li va contestar ella amb un filet de veu. En Pere palpant palpant, aferrat per sa paret i es mobles, va cercar un llum d'oli, va acostar es ble an es caliu des fogó, tot d'una se va encendre i se'n va anar cap on era na Maria.

- Mira, Pere, he tengut un nin. - li va dir ella tota orgullosa mostrant-li sa careta de s'infantó.

- Un mascle? 

- Si, un altre Pere com tu.

- Alabat sia Déu, Nostro Senyor i la Verge Santíssima! - va exclamar ell.

- Per sempre sien alabats! - contestà ella.

En Pere no pogué evitar que li brollassin ses llàgrimes tan gran era sa seva alegria i per a que na Maria no ho vés li va dir que anava a fer un poc de sopar. Quan va entrar dins sa cuina i va veure sa palla plena de sang amb so segon part i es cordó a damunt, li va faltar ben poc per a no caure acubat. Sempre li havia fet molt d'assunto sa sang de ses persones. Sa dets animals, en canvi, no n'hi féia gens. Amb això semblava a son pare. Fent un gran esforç va agafar cendra des fogó amb una pala i la va escampar per damunt sa palla ensangonada per a que no hi anassin ses formigues. "Demà na Maria l'agranarà". - va pensar, mentre alenava fondo i s'enviava sa salivera que li pujava per a no vomitar.

Havia sentit a dir que ses ametlles féien llet i per a ajudar a na Maria en va encetar tres dotzenes, va torrar es bessons dins una pella, els va picar dins un morter i amb un poc d'aigua calenta i una cullaradeta de mel li va preparar un tassó de llet d'ametlla i li va dur a sa cambra.

- Jas, beu-te aquesta llet d'ametlla i així en tendràs més per a alletar es nin. - li va dir.

- Gràcies, Pere. Me fas ben contenta. Estic morta de fam. - li va respondre ella agafant es tassó.

Vos assegur que la va trobar bona com un sucre. No va tocar voreres i més n'hi hagués hagut....

En Pere va sopar d'una llesca de pa amb una talladeta prima de camaiot i se va acabar d'omplir amb una grapada de figues seques. Després en va dur una dotzena a na Maria. Va posar es llum d'oli damunt es comodí, se va despullar i se va colgar a devora ella dins es llit des matrimoni. "Bona nit, Maria." - li digué donant-li una besada a sa galta. "Bona nit, Pere. No apaguis es llum." - li contestà ella.

L'endemà dematí a trenc d'alba na Maria ja no podia aguantar pus ses ganes d'orinar. Havia estat colgada d'esquena amb so nin damunt durant tota sa nit sense moure's gens. Notava que es drap de cotó que duia enmig de ses cuixes estava xop de sa sang des part. Sentir-se humida i bruta la incomodava. Necessitava aixecar-se per a orinar i canviar-se es drap per un de net.

- Pere, estàs despert? - li va xiuxiuejar ben baixet a cau d'orella.

- Què? ....  si Maria. Què hi ha res de nou? - li va respondre ell mentre es despertava fregant-se es ulls amb so dors d'ambdues mans i sospirant fondo.

- No, Pere, tot va bé. Es nin ha mamat tota sa nit i ara dorm com un sauló, però jo tenc molta pixera i m'he de rentar sa sang des part que ja comença a fer pudor. El pots tenir una estona?

- Clar, dona'l-me.

- Gràcies, Pere.

- Ui, quina pudoreta que fa aquest nin, crec que ha fet del cos.

- Si, després el canviaré. - li va contestar na Maria mentre s'aixecava des llit, aguantant-se amb una ma es pedàs remull de sang per a que no li caigués enterra. Estava molt marejada, molt fluixa i tenia dolorit tot es cos.

Dins s'intimitat de sa cambra, sense que ningú el veiés, en Pere se va atrevir a donar una besada an es front an es seu fillet. A sa pagesia mallorquina estava molt mal vist que un home fos besador, sobretot en públic. Besar era cosa de dones i de marietes. Un homo havia de ser fred i sec. Ses mostres de carinyo, inclús entre mares i fills, no eren massa frequents. S'estimaven sense demostrar-s'ho. Substituien ses besades, ses carícies i ses abraçades per un somriure, una mirada tendra, una paraula amable, un detall. Jo no vaig veure mai que es meus padrins, ni es paterns ni es materns, se besassin o s'acariciassin. Record molt bé, en canvi, com es meu padrí matern, sempre que collia una fruita bona, ja fós una figa, un raïm, un albercoc, una pera, una poma, un aglà dolç, una serva, una atzarola, una nespla o una pruna, la duia a sa seva dona com un detall i ella la prenia amb un somriure i la se menjava mirant-lo an ets ulls sense dir res. S'estimaven així, a la mallorquina, sense comedies.

Continuarà....


diumenge, 12 de gener de 2014

Aglans dolços

Fa 33 anys mumare va comprar un quilo d'aglans dolços a un pagès que els venia al mercat dels divendres del meu poble natal. Abans que no s'exhaurissin del tot dins les nostres boques llépoles va tenir la brillant idea de sembrar-ne dos dins dos cossiolets de test. Passats uns mesos vàren germinar dues alzinetes i 9 anys després, quan vaig comprar l'hort, me les va regalar. Les vaig sembrar totduna i ara són dues alzines esponeroses que cada tardor fan molts de quilos d'aglans dolcissims.

Una de les dues alzines dolces de mumare.

Tronc de l'altra alzina dolça.

Fulles de l'alzina anterior.

Aglans grossos de les dues alzines. A vegades n'hi ha qualcún una mica agret degut a que la flor femenina d'on va sortir va ser piolinitzada pel pol.len de les alzines agres de les garrigues que hi ha voltant.

A jo m'agrada menjar-me'ls talment en cru, però també són molt bons torrats al caliu com les castanyes.