Us present una de les poques falgueres al món que viu a la vora del mar, l´Asplenium marinum. La seva dèria per la mar és tan gran que viu de l'aigua salada que li arriba amb les esquitxades de les ones quan xoquen contra les roques costaneres i de la humitat de la brisa marina que es condensa damunt les seves frondes.
Asplenium marinum al maig a la costa de l´Illa de Faial de l´Arxipèlag de les Açores a pocs metres del mar.
Durant milions d'anys s'ha anat adaptant a aquest hàbitat tan peculiar, de manera que la sal no li fa cap mal, doncs té mecanismes osmòtics per a impedir que les seves arrels l'absorbeixin i un sistema excretor per a eliminar la poca sal que aconsegueix penetrar en els seus teixits. Aquest sistema excretor és molt intel.lligent. L´Asplenium marinum envía tota la sal acumulada als seus teixits cap a les frondes velles que estàn a punt de mustiar-se i assecar-se. D´aquesta manera tan enginyosa aconsegueix mantenir lliures de sal les frondes més tendres. El que mataria a la gran majoria de falgueres per a ella no és cap problema.
Ampliant aquesta imatge amb un doble click es poden apreciar els curiosos solcs que recorren tot el seu raquis.
Les seves frondes són coriàcies, com de plàstic, d'un color verd clar molt viu i d'una longitud que oscil·la entre 5 i 25 cms. L´anvers del raquis està recorregut en tota la seva extensió per dos solcs que canalitzen cap a les arrels la humitat condensada en les seves frondes procedent de la brisa marina, que cada matinada puja des del mar i rega tot el que mulla. D'aquesta manera, encara que no plogui durant mesos, aconsegueix la humitat necessària per a viure.
Sorus madurs d´un viu color marró a mitjan maig.
En el revers de les pinnes es troba el seu sistema reproductor en forma de sorus molt gruixats sense indusi plens d´esporangis.
Esporangi d´Asplenium Marinum plè d´espores contingudes dins una bossa transparent, formada per una membrana que a la foto es veu estripada. L´anell està parcialment desplegat i per alguna raó no ha aconseguit dispersar les espores.
Un esporangi té una estructura i unes funcions similars a les de l'úter dels mamífers. Cadascun dels esporangis que formen un sorus està unit a la superfície d'una pinna per una espècie de cordó umbilical anomenat esporangiòfor, que no és més que un tub de cèl·lules buides, per on l'esporangi rep els nutrients que li proporciona la pinna.
Esporangi buit i completament desplegat en el qual s'aprecien molt bé totes les parts que el formen. A l'esquerra es veu el tub de cèl·lules buides anomenat esporangiòfor, pel qual la pinna nodreix a l'esporangi.
Els nutrients passen cap a l'anell de cèl·lules que fa les vegades de placenta i abraça les espores contingudes en una membrana transparent en forma de borsa. Les espores reben els nutrients a través de l'anell i van madurant. Mentrestant l'anell, a més d'envoltar com un úter les espores i alimentar-les com una placenta, va acumulant energia i posant-se en tensió. Quan per fi les espores estan madures i la falguera detecta que es compleixen les condicions d'humitat i temperatura adequades, l'anell es desplega com una catapulta amb una força inusitada, la membrana de la borsa s'estripa i les espores surten expulsades el més lluny possible, quedant a la mercè del vent i l'aigua per a trobar un lloc ideal per a la seva germinació.
Espores més bé petites, com les de la majoría de falgueres diploides.
Les espores que aconsegueixen caure dins una petita encletxa d´una roca costanera que contengui un poquet de substrat, germinen i, després de la unió dels seus gamets, neix una nova falguera enamorada del mar.
Diminuts Asplenium marinum recent nascuts. En aquesta etapa del seu desenvolupament són una simple fronda en forma de cor verd, sorgida de l´oòsfera fecundada d´un gametòfit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada