diumenge, 31 d’octubre de 2010

Asplenium x tubalense, un híbrid trampós

Així se'l podria qualificar, doncs malgrat la seva teòrica esterilitat per la seva condició d'híbrid alotetraploide, està aconseguint superar-la i es burla exitosament de la ciència, omplint de fills idèntics a si mateix, clons, les parets dels marges de Sóller a l'Illa de Mallorca. Per a que ho entengueu si cercam un símil animal, donada la seva vigorositat, ve a ser com un mul eguí, fill d'un ase i una egua, la mare del qual li confereix un gran tamany i molta força (l'altra opció és un mul somerí, fill d'un cavall i una somera, que és més petit però més resistent, com sa mare). Doncs comparant tots dos híbrids, l'animal i la falguera, segons la ciència tots dos haurien de ser totalment estèrils, però de vegades hi ha excepcions i tant un com l'altre aconsegueixen reproduir-se. Fa uns anys va sortir en els periòdics de Mallorca la notícia d'una mula eguina que era fèrtil i havia tengut diversos poltres ben sans, encara que en aquest càs per retrohibridació amb un cavall normal. En el cas de l'Asplenium x tubalense, fruit de l'encreuament entre l'Asplenium azomanes i l'Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens, la burla a la ciència consisteix en un petitíssim tant per cent d'espores completament viables i fèrtils, mentre que la immensa majoria de les restants espores són inviables i avortades, reduïdes a una massa informe, aferradissa i negra, com si s'haguessin podrit dins l'úter matern (esporangi) abans de néixer.

Vigorós Asplenium x tubalense amb ses llargues frondes d'uns 30 cms. que s'estiren cercant la llum.

Mostra microscòpica d'espores i esporangis d'Asplenium x tubalense. S'aprecia clarament l'absència d'espores normals, únicament es veuen masses negres sense una forma definida, que no són més que espores avortades, descompostes i aferrades entre si. Alguns esporangis no han pogut expulsar les espores de l'interior de la borsa, degut a que són una pasterada aferradissa i informe.

No obstant això, amb molta paciència, recercant entre tanta espora morta, de tant quan apareix una espora completament normal i viable. Mitjançant alguna trampa reproductiva, tal vegada per apomesiosi (absència de meiosi per mutació del gen que la codifica) en algun dels seus esporangis, aquesta vigorosa falguereta aconsegueix formar espores amb una combinació cromosòmica viable, ja siguin diplospores o tetraspores, que germinen i per apomixis gametofítica (una altra mutació que permet el creixement d'una falguera a partir d'una cèl·lula somàtica d'un gametòfit, saltant-se la reproducció sexual normal), aconsegueix omplir de fills les parets de diversos marges d'una petita zona de la Vall de Sóller. Encara que això sembli ciència ficció, la realitat és que el seu pare i el seu avi, l'Asplenium azomanes i l'Asplenium azoricum, quan es vàren formar per hibridació fa uns 6 milions d'anys, també eren híbrids alotetraploides i estèrils i, no obstant això, ara són espècies ben definides i estables amb les seves espores 100% viables. Un altre exemple més recent, que encara produeix alguna espora avortada, és l'híbrid alotetraploide Asplenium majoricum que és ja una espècie ben definida i estable i perfectament fèrtil i exitosa.

Aquí podeu veure una espora completament normal, aferrada a la pasterada d'espores mortes inviables.

Hàbitat fresc i humit de l'Asplenium x tubalense amb un centenar d'exemplars, envoltats dels seus pares, l'Asplenium azomanes i l'Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens. Aquest híbrid és molt exigent amb l'orientació i únicament creix mirant al nord nord-oest. Si us fixau, el substrat sobre el qual creixen aquestes falgueres està format per les restes descompostes i acumulades durant segles de molses, líquens i especialment Selaginella denticulata, que sent també una falguera, creix com una molsa i absorbeix com una esponja la humitat ambiental, afavorint la vida de les falgueres de marge. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

En aquesta foto podeu veure un exemplar d'Asplenium x tubalense amb les seves llargues frondes amb l'àpex molt allargat i fi que s'estiren cercant la llum per la seva marcada heliofília i a dalt a la dreta un dels seus progenitors, l'Asplenium azomanes, de frondes molt més curtes amb l'àpex menys allargat i més rom, que s'apliquen a les pedres en un intent desesperat de fugir de la llum. Aquest simple detall, heliofilia-heliofobia, permet diferenciar-les a simple vista. Al seu voltant, compartint el mateix hàbitat, es poden veure altres tres falgueres: a dalt diverses frondes de Polypodium cambricum, al centre dos exemplars de Ceterach officinarum ssp. officinarum i creixent com a molsa, la Selaginella denticulata. Cinc falgueres convivint amb perfecta harmonia.

Marcades diferències entre l'Asplenium x tubalense i el seu progenitor Asplenium azomanes. No obstant això, malgrat les cridaneres diferències en les seves pinnes i els seus àpexs, comparteixen la textura coriàcia com de plàstic dels seus frondes i un gruixat raquis dificil de doblegar.

Revers de diverses frondes amb les diferències que permeten una fàcil identificació. També els sorus i la seva disposició en el revers de les pinnes permet diferenciar-los.

Cridanera diferència en la longitud de les frondes. El fill fa honor a una de les característiques típiques dels híbrids, que els genetistes anomenen VIGOR HIBRID. Aquesta vigorositat li ve en part dels gens del seu altre progenitor, l'Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens, que en condicions òptimes aconsegueix un gran tamany. Recordau el símil del vigor dels muls eguins fills d'una egua, grans i forts com sa mare. Procedirà l'Asplenium x tubalense d'una oòsfera d'Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens (progenitor femení = egua), fecundada per un anterozoide d'Asplenium azomanes (progenitor masculí = ase)?. Li ve d'aquí el seu vigor exagerat? Ocorre per ventura com en els mamífers, que heretam el metabolisme de les nostres mares a través del cromosoma mitocondrial contingut en l'òvul femení i que no té l'espermatozoide?

Per a acabar d'ensenyar-vos les característiques d'aquesta falguereta, endèmica de Mallorca, encara ignorada per Flora Ibèrica, en aquesta foto es poden veure les pinnes de consistència coriàcia amb la seva petita aurícula a la seva base orientada cap a l'àpex i les dues ales del seu raquis que dibuixen un canal, que recorre tota la fronda. Aquestes dues ales a l'anvers del raquis són típiques de tots els membres de la gran família del complex trichomanes.

Tots els descendents de l'Asplenium anceps tenen aquesta curiosa aurícula a la base de les seves pinnes orientada cap a l'àpex amb un, dos i fins a tres sorus al seu interior. Els restants sorus estàn situats molt junts seguint la línia central de la pinna. En aquest cas els sorus ja estàn madurs i la membrana blanca que els cobria, l'indusi, s'ha desenganxat per a permetre la dispersió de les espores. Observau també el gruixat raquis d'un color granat fosc casi negre i molt brillant. (Doble clic damunt la foto per a  apreciar millor aquests detalls).




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada