Una relíquia del Miocè

L'Asplenium azomanes (sinònim d'Asplenium trichomanes ssp. coriaceifolium) va aparèixer a la Terra com a tal fa uns 6 milions d'anys a la fi del Miocè en ple període Messiniense després de diverses hibridacions i mutacions adaptatives. Donada la seva dotació cromosòmica alotetraploide i les seves característiques fenotípiques se'l suposa fruit de la hibridació entre l'Asplenium azoricum, endèmic de les Illes Açores i un exemplar del complex trichomanes, tal vegada l'Asplenium trichomanes ssp. hastatum. A la vegada, el seu pare l'Asplenium azoricum, també alotetraploide, és fruit de la hibridació entre l'ancestral Asplenium anceps, endèmic de les Illes Açores, de Madeira i de les Illes Canàries i un exemplar tal vegada extint del gènere Asplenium.

Fou descrit per a la ciència l'any 1.991 pel professor de la Universitat de València, nascut a Banyalbufar (Illa de Mallorca- Espanya), Josep Antoni Rosselló i Picornell. (A ell li dedic aquest article pel molt que m'ha ensenyat sobre aquestes falgueretes ancestrals)

 

Asplenium anceps, el patriarca de la saga, a l'Illa de Madeira a 1.500 msnm, acompanyat d´un Asplenium adiantum-nigrum (esquerra) i un Polypodium vulgare (dreta). 

A finals del Miocè, fa uns 6 milions d'anys, hi va haver un període molt sec i fred que va durar un milió d'anys, anomenat Messiniense, que es va iniciar quan varen col·lisionar les plaques tectòniques europea i africana, formant-se el Massís Bètic-Rifeny que va tancar el pas de l'aigua de l'Oceà Atlàntic cap al Mar Mediterrani. Al mateix temps hi va haver un gran refredament del clima global que va gelar l'Antàrtida i l'aigua es va acumular sobre ella en forma de gel, baixant el nivell dels oceans en uns 100 metres.

La disminució de les pluges pel refredament global i l'absència d'aportació hídrica des de l'Oceà Atlàntic varen transformar el Mar Mediterrani en un desert amb uns pocs llacs molt salats. Al mateix temps la disminució del nivell de l'aigua dels oceans va fer emergir part de les terres que separaven les illes macaronèsiques dels continents Europeu i Africà, facilitant l'intercanvi d'espècies vegetals i animals entre les illes i els continents, tant al Mediterrani, on les illes es varen transformar en muntanyes separades entre si per profundes valls resseques (Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Malta, etc...), la qual cosa explica l'existència dels endemismes tirrènics, tals com Arum pictum, Arenaria balearica, Asplenium balearicum, Brimeura fastigiata, Dracunculus muscivorus, Soleirolia soleirolii, etc..., com a l'Atlàntic, la qual cosa també explica l'existència de centenars d'espècies, sobretot vegetals i especialment falgueres, que viuen alhora a la costa atlàntica de la Península Ibèrica ( Serra de Sintra a Portugal i Cadis, Galícia, Astúries i Cantàbria a Espanya), la costa atlàntica i mediterrània occidental d'Àfrica (el Marroc, Algèria) i els arxipèlags macaronèsics (Açores, Canàries, Madeira i Cap Verd), tals com Woorwardia radicans, Davallia canariensis, Diplazium caudatum, Asplenium hemionitis, Pistacia atlantica, Euphorbia regis-jubae, Astydamia latifolia, Dracaena draco, etc...

Asplenium azoricum, fill de l'Asplenium anceps i pare de l'Asplenium azomanes, a l'Illa de Faial de l'Archipèlag de les Açores. És molt cridaner el parescut fenotípic amb son padre i son fill.

Fou doncs durant aquest milió d'anys del Període Messiniense que es formà l'Asplenium azomanes, molt adaptat al clima sec, poblant les roques calcàries orientades cap al nord i nord-oest d'aquesta vasta regió.

Asplenium azomanes, fill de l'Asplenium azoricum i net de l'Asplenium anceps, a unes roques calcàries de  la localitat de Ubrique en plè Parc natural de la Serra de Grazalema.

Passat el milió d'anys del Període Messiniense va arribar el final del Miocè amb un canvi climàtic, que donà lloc a un escalfament global, que va fer que es fonguessin els gels de l'Antàrtida i s'elevàs el nivell de l'aigua dels oceans en uns 60 metres. Al mateix temps hi va haver un nou moviment de les plaques tectòniques europea i africana que es varen separar i entre elles es va formar un gran solc, l'Estret de Gibraltar, que va esquerdar el Massís Bètic-Rifeny i va permetre l'entrada d'aigua de l'Oceà Atlàntic cap al Mar Mediterrani. Aquesta aportació hídrica juntament amb un augment de les pluges per l'escalfament global, va fer pujar el nivell de l'aigua del Mediterrani, transformant novament en illes les muntanyes balears i tirrèniques i fragmentant la població de l'Asplenium azomanes en tres regions: les Illes Balears més occidentals (Mallorca, Eivissa i Formentera), el sud de la Península Ibèrica (Cadis, Màlaga, Jaén, Albacete, Murcia i Almería) i el nord del Marroc (des de Chefchaouen a l'oest de la Serralada del Rif fins a la roques que envolten les Coves de Chameau a les muntanyes de Beni Snassen).

Distribució de l'Asplenium azomanes on fa 6 milions d'anys era el Massís Bètic-Rifeny.

L'Asplenium azomanes a Mallorca s'ha hibridat amb l'Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens i ha donat lloc a un híbrid extraordinariament vigorós, molt heliòfil i resistent, l'Asplenium x tubalense (sinònim d'Asplenium trichomanes nothosubsp. barreraense). Aquesta falguera produeix quasi totes les espores inviables i avortades, pero també alguna diplòspora fèrtil, la qual cosa explica la seva abundància a alguna paret de marge de la Vall de Sóller.

Vigorós Asplenium x tubalense amb les frondes d'uns 30 cms, exteses cap a la llum, a una paret de marge de Sóller. Sorprèn l'extraordinari parescut amb el seu besavi macaronèsic, l'Asplenium anceps.

Espores avortades i inviables de l'Asplenium x tubalense amb una diplòspora fèrtil.

Tota la família al complet de la sorprenent saga d'aquestes falgueretes antediluvianes.