Fa un segle ja era bastant escàs, però mantenía un nombre suficient d´individus que poblaven la cara nord de les roques i parets de marge de la Serra de Tramuntana de Mallorca. Res feia presagiar que a principis del segle XXI els seus descendents es podríen comptar amb els dits d´una mà o mà i mitja. Us estic parlant de la bellíssima falguera Asplenium fontanum, que durant els últims 100 anys ha soportat dues agressions tan brutals, que l´han portat a la vora de l´extinció.
Asplenium fontanum al juny, després de la brotació primaveral. Posteriorment aquest exemplar fou menjat per una cabra. Ha estat a punt de morir.
Una d'elles la varen perpetrar els botànics espanyols i estrangers de mitjan segle passat amb la seva nefasta afició a col·leccionar plantes senceres per a enriquir els seus herbaris particulars. No els bastava amb guardar una fulla, una fronda, una branqueta o un parell de flors i fruits. Tampoc els importava si la planta era molt escassa. El sentiment conservacionista no existia llavors. No eren conscients d'estar posant a la vora de l'extinció a l´Asplenium fontanum i a moltes altres plantes, algunes d'elles escassíssims endemismes balears.
Després va arribar la plaga de cabres assilvestrades, que en les últimes dècades han proliferat tant, que es veuen obligades a menjar el que en èpoques d'abundància no hauríen menjat, o sigui, s´ho mengen tot, ja que els seus estómacs ho poden digerir tot, incloses les petites i coriàcies falgueres de marge entre elles l´Asplenium fontanum, que sofreix molta més depredació per tenir frondes molt més tendres i sucoses que la resta de falgueres.
L'autèntica cabra salvatge mallorquina, originària del Mediterrani oriental, que porta uns quants mil·lennis a l´illa després de la seva introducció pels primers pobladors, també s'ha vist perjudicada per aquesta invasió de cabres domèstiques assilvestrades, les quals, a més de competir per l'aliment, s'han hibridat amb les salvatges, fent-les perdre la puresa de la seva raça ancestral.
Però heus aquí que la natura, molt sàvia ella, es va posar a treballar per a solucionar el problema abans que fos massa tard i va aconseguir salvar els gens de l´Asplenium fontanum, àdhuc a costa de la seva gairebé extinció.
La solució va consistir en la hibridació amb una altra falguera també molt escassa, l´Asplenium petrarchae ssp. bivalens, de la unió amb la qual va sorgir un fill híbrid diminut, l´Asplenium majoricum, que va reunir en el seu genoma tot el que tenen de bò tots dos progenitors, especialment el petitíssim tamany de l´Asplenium petrarchae ssp. bivalens, que li permet passar pràcticament desapercebut i protegit entre les pedres de les parets de marge del barram famèlic de les cabres i també la resistència als llargs, tòrrids i ressecs mesos de l'estiu mallorquí, durant els quals, igual que els seus progenitors, entra en estivació, les seves frondes es deshidraten, s'enrotllen, s'assequen fins a aparentar estar mort i així roman durant tres, quatre i fins a cinc mesos.
Asplenium majoricum a principis de la tardor, després de la rehidratació. Tres díes abans el seu aspecte era deplorable i semblava mort. Exemplar fotografiat al Barranc de Biniaraix.
A la tardor per fi sol ploure amb certa abundància i a les 24 hores de la primera pluja es produeix el miracle, jo diria la ressuscitació, doncs les seves frondes marrons, retorçudes i resseques es rehidraten, reverdeixen, desenrotllen, expandeixen i mostren un aspecte fresc i turgent amb un verd intens ple de vida, com si no hagués passat res. L´estivació de les petites falgueres de la família de les Aspleniàcies és una adaptació als estius mediterranis única entre les plantes, que els permet sobreviure a llargs períodes de sequera.
L´Asplenium majoricum, en ser un híbrid interespecífic alotetraploide amb dos genomes complets i diferents no combinables en el seu nucli, teòricament hauria de ser estèril. No obstant això ha aconseguit superar la barrera de l'esterilitat combinant en les seves espores la meitat exacta del genoma del seu pare i la meitat del genoma de la seva mare, amb tots els gens necessaris per a la vida, produint diplospores fèrtils, que li han permès colonitzar amb gran èxit i franca expansió tots els hàbitats propis dels seus pares, amb una clara competència amb ells. Jo diria que és un campió de la supervivència.
Així doncs, d'aquesta manera tan enginyosa, la natura, a través de la creació d'una nova espècie híbrida fèrtil, ha aconseguit preservar de l'extinció els gens de dues espècies de falgueres que es troben actualment en dramàtica regressió a l´illa.
Diplospores d´Asplenium majoricum, molt més grosses que les dels seus dos progenitors.
L´Asplenium majoricum fou descrit per primera vegada a la Vall de Sóller l'any 1911. Durant bastantes dècades se´l va considerar endèmic de Mallorca, fins que fou trobat a la Comunitat Valenciana i recentment al sud de Catalunya. No obstant això, segons estudis de marcadors genètics, l´Asplenium majoricum de Mallorca i els de València i Catalunya no estan emparentats i es creu que varen tenir un origen híbrid independent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada