dissabte, 15 de gener de 2011

Ophioglossum lusitanicum, un petit gran campió

Pel seu aspecte ningú diria que es tracta d'una falguera, ja que les seves diminutes frondes estèrils semblen  fulletes de gramínia. El seu hàbitat són les clarianes de garrigues mediterrànies arbustives, els sòls argilosos de les quals estan coberts de molsa i romanen molt humits durant la tardor i l´hivern. Les seves veïnes són les estepes, orquídies, mates llentiscleres, albons, esparragueres, romaní, Phillyrea angustifolia, Gagea nevadensis, Crocus cambessedesii, algun ullastre, algun pi blanc, Brachypodium retusum, Plantago bellardii, Arisarum vulgare, Arum pictum, Merendera filifolia, etc...

Ophioglossum lusitanicum a la tardor amb 4 frondes estèrils de no més de 3 cms de longitud i una fronda fèrtil amb els esporangis encara inmadurs. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

El seu cicle vital es completa en uns 7 mesos. Durant els secs i tòrrids estius de Mallorca roman aletargiat en estivació sota terra en forma de petit rizoma oblong o subglobós, marró, d´arrels gruixades, de vegades estolonífer, de manera que amb els anys pot anar formant una petita família al seu voltant a través dels estolons subterranis, de cadascun dels quals brosta una nova falguera clònica amb les primeres pluges de la tardor.

Un altre bell exemplar amb una sola fronda esteril i una fronda fèrtil amb l'espiga al seu extrem apical, formada per dues files d'esporangis, en aquest cas encara inmadurs. Fotografía feta a finals de novembre.

Detall de l'espiga de la fronda fertil anterior amb les dues fileres d'esporangis inmadurs.

Grup d´Ophioglossum lusitanicum amb les seves fulletes que semblen petites gramínies i es confonen facilment amb les altres herbes amb les quals comparteix l'hàbitat. Aquestes fulletes o frondes estèrils brosten del rizoma que es troba arrelat profundament a la terra argilosa. A la foto es veu com aprofiten per a brostar els cruis de la terra formats durant el ressec estiu, que s´esquerda abrasada pel tòrrid sol mallorquí. Quan les frondes fèrtils dispersen les espores, aquestes també aprofiten els cruis per a germinar profundament i així poder suportar els 5 o 6 llargs mesos de sequera.

Foto en detall de les frondes estèrils gruixades i carnoses, linear-lanceolades ò oblongo-lanceolades, lleugerament acanalades, per a recollir la rosada matinal i dirigir la humitat cap al rizoma. S´aprecia també clarament com les falgueretes aprofiten un crui del sòl per a brostar, la qual cosa els suposa un estalvi important d´energia, ja que així les seves frondes no han d´atravessar la gruixada i dura capa de terra argilosa. Acompanyant els Ophioglossum es veuen les llargues fulles filiformes i acanalades en forma de V d´una Merendera filifolia, els diminuts brots nous de la molsa i diverses hepàtiques recient nascudes de l´espècie Oxymitra incrassata , bastant abundant a la mateixa garriga, igual que el líquen Diploschistes steppicus.

Cada Ophioglossum lusitanicum pot tenir d'una a quatre frondes estèrils i una o dues frondes fèrtils, com l'exemplar de la foto. La comparació amb la gemma del meu dit índex ens dóna una idea del tamany diminut d'aquesta falguereta. En aquest cas les frondes estèrils mesuren menys de 2 cms i les fèrtils poc més de 3 cms.

Al llarg de la tardor van brostant frondes nous i acumulant energia per a produir les espores. Cada matí, encara que no plogui, rep la humitat de la rosada, que és absorbida per la molsa, que actua com una esponja, mantenint així el sòl argilenc permanentment humit. A principis o a mitjans de l´hivern, depenent de la precocitat o tardança de les primeres pluges tardorenques, s'inicia la maduració dels esporangis i la dispersió de les espores.

Espiga amb les dues files d'esporangis madurs al febrer iniciant la dispersió de les espores. 

Cada esporangi s'obre com una boca amb dos llavis i del seu interior surten les espores transparents, que cauen prop de la seva mare. Si tenen sort i van a parar al fons d'una petita esquerda del sòl, germinen i donen lloc als gametòfits, que produeixen oòsferes i anterozoides. Una vegada ha tingut lloc la fecundació de l´oòsfera, neix un nou Ophioglossum lusitanicum del fons de l'esquerda. Tot aquest procés es pot torbar un parell d'anys i depèn d'un fong simbionte, probablement del gènere Glomus, que micorriza els rizoides dels gametòfits de l´Ophioglossum i facilita la producció de gàmetes. Es tracta de micorrizes amb hifes arbusculars. Les noves falgueres vertaderes o esporòfits brosten de l´oòsfera fecundada d'un gametòfit micorritzat. Sense aquesta simbiosi fong-falguera, no és possible la reproducció de les falgueres del gènere Ophioglossum.

Detall de l'espiga d'una fronda fertil amb els esporangis madurs i oberts com a boques, de l'interior de les quals surten les espores ajudades pel vent i l'aigua de pluja.

Com si fossin llavis pintats amb carmí, les dues valves de cada esporangi s'obren i dispersen les espores blanquinoses i transparents.

En aquesta foto microscòpica es veuen millor les espores sortint dels esporangis. (Doble click damunt la foto per a ampliar-la)

Detall de les espores de Ophioglossum lusitanicum, que presenten una concavitat en forma de fòvea en un dels seus costats. La microfotografia està feta amb molt poca llum, ja que en realitat les espores són transparents.

2 comentaris:

  1. M'he espantat i tot amb això de les falgueres
    si les toco no passa res, oi???
    una foto, tampoc no???
    hauré de practicar molt per fer-les tasn "guapes" com les teves
    irene

    ResponElimina
  2. Les falgueres son plantes inofensives, mentre no te les mengis. Per tocar-les no et passarà res.

    Salutacions: Joan

    ResponElimina