Ceratonia siliqua, el pinso dels rens de Lapònia

Efectivament, els rens que estiren els trineus dels esquimals de Lapònia s'alimenten de les nutritives beines del garrover, Ceratonia siliqua, una lleguminosa arbòria conreada des de fa uns quants mil·lennis a totes les zones costaneres que voregen el mar Mediterrani. La pobra i monòtona dieta dels rens a força de corretjosos líquens àrtics es complementa exitosament amb les beines capolades de les garroves, de les quals s'han separat les dures llavors per usar-les com a espessidors en l'alimentació humana, en productes farmacèutics i en la indústria química.

Vell i imponent garrover de més de cent cinquanta anys sembrat pel meu repadrí a un camp de cereals de Mallorca. Supera els 12 metres d'alçada i la seva soca mesura més d'un metre de diàmetre. Durant la seva llarga vida ha donat abundants collites de garroves. Fent un simple càlcul, si un any normal produeix entre 200 i 400 quilos de fruits, multiplicant-ho pels darrers cent trenta anys de la seva vida adulta, ens dóna un total d'unes 40 tones de garroves.

D'altra banda, les micorrizes de les seves arrels, després d'un segle i mig de vida, han fixat centenars de quilos de nitrogen atmosfèric en forma de nòduls subterranis, que han enriquit el pobre sòl argilenc, calcari i pedregós on està arrelat.

Cada primavera neixen unes quantes nierades d'ocellets als nius que les aus construeixen damunt les seves branques. Una parella de puputs any rere any aprofita un forat de la seva retorçuda soca per dur al món una o dues nierades de pupudets. El garrover és, en definitiva, un ecosistema complet on centenars d'espècies d'insectes, aràcnids, aus, dragonets i rosegadors troben un confortable hàbitat on viure, alimentar-se i procrear.

La seva atapeïda capçada de fulles fosques i coriàcies ha donat ombra als meus avantpassats durant moltes dècades. Al migdia s'asseien, ens assèiem, en terra damunt sacs d'espart plens de palla batuda i estovada a l'ombra fresca del vell garrover per dinar de pamboli amb tomàtiga de ramellet, acompanyat de sobrassada poltrú, formatge casolà fet pel meu padrí, botifarrons, camaiot, xuia torrada damunt el caliu, olives adobades amb sal i fonoll i un parell d'acops de figues enfornades com a darreria, tot això regat amb un glop de vi negre de producció pròpia begut directament d'una carabassa d'esvelta cintura, Lagenaria siceraria, amb un tap fet amb un bastonet d'ullastre. Record amb nostàlgia les moltes hores que vaig passar jugant davall aquest arbre imponerós en la meva infantesa. Trobava molt saboroses i dolces les seves garroves. Un parell d'elles m'omplien l'estómac i em llevaven la gana. Eren el meu berenar. De vegades les acompanyava amb qualque ametlla crua, que trencava amb una pedra.

Garrover d'uns trenta anys carregat de fruits encara verds en ple estiu. Aquests arbres se solen sembrar a terrenys pobres on prosperen sense problemes. De vegades es combinen amb altres fruiters com les figueres, els ametllers, les oliveres, les pruneres i els albercoquers, tots ells arbres molt rústics que suporten bé les terres pobres i pedregoses.

El garrover és un arbre molt resistent que aguanta bé la sequera i l'intens i tòrrid sol de l'estiu. Prefereix la terra calcària ben drenada, ja que les seves arrels no suporten els terrenys anegats. Les micorrizes simbionts que envolten les seves arrels necessiten respirar per viure. L'aigua estancada impedeix l'oxigenació de la terra i ofega els fongs simbionts. Sense les filamentoses i blanques hifes del fong, el garrover no pot absorbir l'aigua i els minerals de la terra i els nòduls de les arrels no poden fixar el nitrogen de l'aire. S'entén, per tant, que aquesta enorme lleguminosa aguanti millor una llarga sequera que l'aigua estancada a les seves arrels, la qual ofegaria les micorrizes i això suposaria la mort de l'arbre per inanició.

Aquesta dependència es comprova fàcilment en sembrar llavors de garrover dins cossiols individuals. Si la terra del test no té espores del fong simbiont, el petit arbre acabat de néixer, després de consumir els nutrients que contenia la llavor, deixa de créixer, s'engrogueix, es mustia lentament i acaba morint. Per evitar que el jove garrover mori literalment de fam, basta afegir al test una mica de terra recollida de davall un garrover vell que conté milers d'espores del fong simbiont, les quals germinen ràpidament, les seves hifes envolten les arrels del petit arbre moribund i en pocs dies es produeix el miracle. La gemma apical brosta vigorosament i el seu creixement és espectacular. Si al cap d'uns mesos es trasplanta l'arbret a un cossiol més gros, es comprova com les seves arrels estan envoltades per una espècie de teranyines blanques que fan olor de terra bona. Són les hifes de les micorrizes simbionts. També es veuen petites bolletes grises aferrades a les arrels. Són els nòduls fixadors del nitrogen atmosfèric que aporten adob natural al garrover.

Fulles bipinnades de garrover, brillants i coriàcies com de plàstic, que es van enfosquint a mesura que envelleixen i persisteixen damunt l'arbre durant uns quants anys abans de caure. Els nutrients que contenen s'incorporen a la terra en descompondre's i l'enriqueixen i espongen. Cada fulla està formada per cinc parells de folíols. El raquis i el pecíol de les fulles tendres i la tija dels brots nous tenen un viu color rosat fosc per la seva riquesa en antocians.

El garrover és originari del Mediterrani oriental. Els vestigis més antics coneguts d'aquest arbre es troben a les muntanyes de Palestina, on han estat trobats grans de pol·len fòssils amb una antiguitat de quaranta-cinc mil anys. Els antics egipcis ja conreaven garrovers. Dels garrovins obtenien una goma amb la que impregnaven les benes per embolicar les mòmies. Des d'Egipte va ser introduït a Grècia on els seus nutritius fruits varen servir per alimentar les tropes d'Alexandre Magne i especialment els remers pel seu alt valor calòric. Fa dos mil anys el metge i botànic de l'antiga Grècia Dioscòrides en la seva obra sobre les plantes medicinals el va anomenar Keration. Des de Grècia va ser introduït a la península italiana, on els antics romans apreciaren les seves virtuts, li donaren el nom de Siliqua graeca i el consideraren un arbre sagrat, sembrant-lo prop dels temples dels seus déus. Quan Linneu va descriure aquesta planta, per donar-li un nom científic va agafar l'antic nom grec Keration i l'antic nom llatí Siliqua i el va anomenar Ceratonia siliqua. Posteriorment, els àrabs varen estendre el cultiu per tota la conca mediterrània. Precisament de l'àrab hispànic d'al-Andalus, la llengua dels mudèjars i moriscos anomenada despectivament algaravia pels cristians vells, ve el nom garrova que en àrab andalusí es deia al-jarruba. A Portugal, on habitaven els mateixos andalusins que a la resta d'al-Andalus, se'n diu alfarroba, el mateix nom que se li dóna en gallec. De jarruba sense l'article "al" va derivar caroube en francès, carob en anglès, carroba en italià, garrova o garrofa en català, jarrúpia en grec, haruv en hebreu, etc. La majoria de països europeus on no es pot conrear aquest arbre pel seu clima massa fred han adoptat el nom anglès carob, excepte a Alemanya i Àustria on se'n diu Johannisbrotbaum, és a dir, arbre del pa de Sant Joan.

Garroves encara immadures a mitjan estiu. En aquest estat contenen molts tanins amargs i astringents que eviten que els herbívors se les mengin abans de la seva completa maduració.

Branques de Ceratonia siliqua carregades de garroves madures a finals d'estiu. Solen caure per elles mateixes a principis de la tardor, però és preferible tomar-les a garrotades a finals d'estiu damunt àmplies teles disposades davall l'arbre, perquè les primeres pluges de la tardor no les podreixin.

Carnoses beines de garrover d'un bell color marró fosc a principis de la tardor. Solen mesurar entre 15 i 25 centímetres de llargària. La polpa marró que envolta les llavors és molt rica en sucres (fins a un 30%), proteïnes, greixos, vitamines, pectina, mucílag i tanins. S'entén el motiu pel qual la major part de la producció de garroves de Mallorca sigui exportada cap a Finlàndia per alimentar els rens de Lapònia, ja que constitueixen un excel·lent pinso molt complet i nutritiu.

La polpa també és utilitzada en rebosteria com a succedani de la xocolata. Barrejada amb farina de blat es fan amb ella uns pastissos molt bons i esponjosos. Els gelaters moderns inclouen la farina de garrova als seus gelats de xocolata i els més atrevits fan gelats exclusivament de garrova. També es pot fer un excel·lent licor dolç gairebé negre deixant fermentar la farina dissolta en aigua, a la qual se li afegeixen uns grans de raïm per aportar els llevats necessaris per a la fermentació.

Mel de flor de garrover recollida a la primavera a la zona nord de Mallorca. L'he comprada directament a l'apicultor a un mercadet artesanal d''un poble del centre de l'illa per 6'5 € el pot de mig quilo.

Quan he arribat a casa no he pogut resistir la temptació de tastar-la. Vos assegur que és boníssima, una de les millors que he tastat mai en ma vida.

Les llavors, anomenades garrovins, són molt dures i estan envoltades d'una cutícula brillant impermeable a la humitat. Això les fa molt refractàries a la germinació i al mateix temps els permet conservar la seva viabilitat durant quatre ò cinc anys. A la naturalesa existeix una drecera per accelerar la germinació de les llavors: el pas pel tub digestiu dels herbívors, que se les envien senceres en no poder-les mastegar i després les dispersen amb els seus excrements. L'àcid dels seus sucs gàstrics dissol parcialment la dura cutícula i facilita la posterior hidratació de l'embrió que germina ràpidament.

A la zona del Llevant espanyol, per a la producció de planters de garrovers als vivers, se solen utilitzar les llavors recollides dels excrements del bestiar, ja que se sap que la seva germinació és gairebé del 100%. En arboricultura industrial a gran escala se sotmet les llavors a l'acció d'una solució concentrada d'àcid sulfúric durant una o dues hores. Un altre mètode per trencar la cutícula i fer-la permeable a l'aigua consisteix a submergir els garrovins en aigua bullent i deixar-los en remull mentre es refreda durant 24-48 hores. Un senzill mètode casolà molt efectiu consisteix a tallar un trosset de cutícula amb un tallaungles a cada garroví a la part arrodonida oposada a la gemma germinal. Aquest senzill mètode accelera la germinació en menys de deu dies.

Els garrovins tenen una mida i un pes molt uniformes. Aquesta característica va cridar l'atenció dels antics joiers fenicis, grecs, àrabs i jueus, que els varen utilitzar com a unitat de pes per a les seves compravendes d'or i pedres precioses. En un principi els varen anomenar amb la paraula grega Keration. Posteriorment els àrabs l'adaptaren a la seva llengua i l'anomenaren AL-KARAT = Quirat. D'aquí ve el famós or de vint-i-quatre quirats.

 
Els garrovers poden ser mascles, femelles i hermafrodites. En general, els viveristes rebutgen els peus masculins o bé els empelten pels mètodes d'escutet o xip mallorquí amb gemmes femenines o hermafrodites. Coneixent la sexualitat del garrover resulta intel·ligent intercalar qualque peu masculí en les plantacions de peus femenins. 

Inflorescències en forma d'escovilló d'un garrover de sexe masculí compostes per llargs estams acabats en anteres grogues plenes de pol·len, que surten en grups de sis de petites bases arrodonides formades pels nectaris.

Inflorescència masculina de Ceratonia siliqua. Es veu molt bé la tija central vermella de la qual surten els nectaris arrodonits, cadascun dels quals envoltat per sis estams i les seves respectives anteres grogues. L'abundant nèctar dels nectaris atreu els insectes pol·linitzadors, sobretot les abelles que produeixen una excel·lent mel fosca. Recoman ampliar la foto amb un doble clic.

Inflorescències d'un garrover femella, amb les flors sense pètals que surten d'una tija central vermella. Cada flor té un nectari a la seva base, del que sorgeix un pistil lleugerament corbat i acabat en un gruixat estigma aferradís, on s'hi aferren els grans de pol·len transportats per les abelles.

 

Una altra inflorescència femenina a finals d'estiu, amb la floració lleugerament més retrassada que les anteriors, on es veuen els nectaris encara sense desplegar i sense nèctar.

Inflorescències d'un garrover hermafrodita amb estams i pistils repartits al llarg de la tija central vermella. Per evitar l'autofecundació, en primer lloc s'obrin les flors femenines amb els seus nectaris plens de nèctar per atreure les abelles amb el cos cobert de pol·len de les flors masculines d'un altre garrover. 

Una altra inflorescència hermafrodita en fase femenina. Els estams masculins romanen sense desenvolupar amb les anteres tancades per evitar l´autofecundació. Els estigmes femenins esperen els grans de pol·len portats per les abelles. Una vegada han estat fecundades la majoria de flors femenines, els estigmes es tanquen hermèticament, els seus nectaris deixen de produir nèctar i s'inicia el creixement dels petits fruits.

Després de la fecundació de les flors femenines, comença la fase masculina a les inflorescències hermafrodites. Els estams s'allarguen i les anteres dels seus extrems s'obrin i comencen a dispersar el pol·len. A la seva base, els nectaris produeixen novament abundant nèctar perquè hi acudeixin les abelles i s'enduguin aferrats al seu cos els grans de pol·len cap a l'estigma de les flors femenines d'un altre garrover, tant femení com hermafrodita.

 

Detall d'una flor hermafrodita en fase femenina amb la base rodona i aplanada del nectari del que sorgeixen els cinc estams i el pistil. Els estams es disposen al voltant del nectari amb les anteres ataronjades al seu extrem. El pistil sorgeix del centre del nectari amb un llarg estil corbat i l'estigma receptor del pol·len al seu extrem.

La maduració dels fruits coincideix amb la floració. A la foto es veuen les inflorescències d'un garrover femella i els seus fruits madurs a finals d'estiu.

Després de diverses dècades de declivi del seu cultiu, als darrers anys es tornen a sembrar garrovers joves, tot sols o mesclats amb oliveres, ametllers i figueres. La seva explotació és un negoci amb poques despeses i escassa mà d'obra i pot resultar rendible a partir de la segona dècada de vida dels arbres.