Euphorbia margalidiana: viu tota sola a un illot

El diminut illot major de Ses Margalides, situat molt prop de la costa nord-oest de l'illa d'Eivissa, és l'hàbitat d'un tresor botànic únic, l'Euphorbia margalidiana, una planta extraordinària que va quedar aïllada damunt l'illot després de pujar el nivell del mar Mediterrani fa sis milions d'anys i va evolucionar sofrint diverses mutacions per adaptar-se a un hàbitat rocós extremadament sec, assotat per forts vents, amb un substrat molt escàs i salat per les contínues esquitxades de l'aigua marina i una intensa insolació sense la protecció de la més mínima ombra.

 Inflorescència d'Euphorbia margalidiana a finals de març. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar millor els detalls.

Els dos illots de Ses Margalides. L'escassa vegetació que es pot veure damunt l'illot major està formada gairebé exclusivament per uns 200 exemplars adults d'Euphorbia margalidiana de fins a un metre d'alçada. A l'illot menor no hi viu cap exemplar d'aquest endemisme.

Illots de Ses Margalides molt prop de la costa eivissenca.

La fletxa assenyala la situació exacta de Ses Margalides.

Els illots de Ses Margalides estan situats al Mediterrani Occidental. Fa uns 6 milions d'anys, durant el Període Messinià, la conca mediterrània es va assecar quasi completament, i el que ara són dos illots envoltats per l'aigua, llavors eren dues grans roques integrades al cim d'una muntanya que formava part del Massís Bètic-Rifeny. Després de canviar el clima i obrir-se l'Estret de Gibraltar, el mar Mediterrani es va omplir de nou amb aigua del oceà Atlàntic en només mil anys i el que eren muntanyes es vàren convertir en illes i illots, romanguent aïllat l'avantpassat de la Euphorbia margalidiana de les seves congèneres d'Eivissa, que pertanyien segurament a l'espècie Euphorbia squamigera. L'aïllament en unes condicions tan adverses la va obligar a adaptar-se per no extingir-se.

Totes les fotos que vos mostr són d'exemplars cultivats al magnífic Jardí Botànic de Sóller, situat a l'Illa de Mallorca, ja que l'accés als Illots de Ses Margalides està prohibit per la llei. A la imatge es veu un vigorós exemplar d'uns 80 centímetres d'alçada iniciant la floració primaveral.

Les fulles de l'Euphorbia margalidiana són bastant grosses. Mesuren fins a 7 x 2´5 centímetres. Són glauques amb un color verd clar lleugerament blavós, lanceolades, amb l'àpex punxegut, de vora sencera i sense cap pilositat, és a dir, glabres.

Per adaptar-se a les condicions d'extrema sequera de l'illot l'Euphorbia margalidiana va sofrir diverses mutacions transformant la seva tija llenyosa en crassa o suculenta acumulant en ella l'aigua de pluja, com fan els cactus i les plantes suculentes, per poder suportar el llarg, tòrrid i ressec estiu eivissenc. A la imatge es veu la tija suculenta i el detall de la linea blanca del raquis de les fulles. Els diminuts puntets blancs són grans de pol·len de pi.

Revers d'una fulla d'un color verd més clar que l'anvers.

La floració s'inicia a finals de març. El nèctar produït pels cinc nectaris de les flors agrada molt a les formigues que són les seves polinitzadores a l'illot.

 Una altra formiga polinitzadora alimentant-se del ric nèctar d'una flor acabada d'obrir.

Inflorescència d'Euphorbia margalidiana, anomenada pleocasi, formada per cinc radis o ramificacions florals de fins a 7 centímetres de longitud amb l'extrem trifurcat, de vegades quinquefurcat, acabant amb una flor hermafrodita a l'extrem de cada subdivisió. La inflorescència o pleocasi té bràctees pleocasials el·líptiques, ovals o orbiculars, senceres i mucronades. Cada flor hermafrodita o pseudant (ciati) té bràctees dicasials que com les pleocasials també són el·líptiques, ovals o orbiculars, senceres, mucronades, de vegades emarginades amb una osca a la punta de la bràctea. A la imatge es veu un petit insecte sense ales, que jo sospit que podria ser un depredador de formigues.

Un altre pleocasi amb el detall de les bràctees pleocasials. Les bràctees dicasials encara no s'han obert.

Imatge en detall amb tots els components d'una de les cinc divisions que formen el pleocasi. Veim les tres bràctees pleocasials, en aquest cas molt amples, ovals i mucronades i per damunt la trifurcació amb tres ciatis o pseudants bracteats i un pseudant central sense bràctees, més avançat en la floració que els tres restants. Un ciati o pseudant és un grup floral hermafrodita format per cinc flors masculines i una femenina. Cada ciati o pseudant compta amb una base formada per 5 nectaris no apendiculats, el·líptics, enters i groguencs. Els nectaris envolten cinc flors masculines sense pètals cadascuna d'elles reduïda a un simple estam, les quals envolten al seu torn una única flor femenina que s'obre a l'extrem d'un llarg pedicel molt gruixat i està formada per un ovari trilocular de superfície berrugosa i a l'extrem tres estils femenins parcialment soldats. A la imatge es veu un insecte amagat darrera una bràctea dicasial de la mateixa espècie que el que es veu en una de les fotos anteriors. Sembla estar a l'aguait d'una formiga desprevinguda. Als pleocasis amb algun d'aquests insectes no es veuen formigues.

A l'extrem de la flor femenina de l'esquerra s'aprecien molt bé els tres estils parcialment soldats per la seva base i la superfície berrugosa de l'ovari trilocular o tricarpelar que en madurar donarà lloc a un fruit amb tres compartiments plens de llavors el·lipsoides, llises i comprimides de color gris fosc o negres.

L'Euphorbia margalidiana està en greu perill d'extinció per l'escàs nombre d'exemplars a la naturalesa i la petita àrea on creix que es redueix al cim de l'illot major d'unes vuit hectàrees. Per evitar la seva extinció es cultiva amb èxit a diversos jardins botànics com el Jardí botànic de Sóller i el Jardí botànic Mar i Murtra i es conserven llavors als seus bancs de germoplasma. Està protegida per lleis autonòmiques, nacionals i internacionals.