Daphne rodriguezii: l'art del camuflatge

 Juga a l'amagatall amb el vent de Menorca

Aquest endemisme exclusiu de l'illa de Menorca i la propera illa d'en Colom és un vertader artista de la cripsi o camuflatge. La seva petita mida, el seu fullatge discret i poc compacte, les seves flors d'un color blanc apagat o crema, que es mimetitzen perfectament amb el sòl sorrenc sobre el qual viu, i la seva preferència per créixer davall altres arbustos amb els quals entremescla les seves branques, el fan passar completament desapercebut. Tots els botànics que l'han cercat i estudiat coincideixen que és molt fàcil passar pel seu costat i no veure'l.

Flors de Daphne rodriguezii a principis d'abril. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per apreciar millor els detalls.

Poncelles florals de Daphne rodriguezii que s'assemblen molt a les del gessamí.

Aquest endemisme menorquí creix a la màquia litoral de les costes molt ventoses, sobretot les de l'est de l'illa. La forma de les fulles i la seva tendència a créixer quasi arran de terra sota altres arbustos, sobretot Pistacia lentiscus i Phyllirea latifolia var. rodriguezii, amb les seves branques entremesclades amb les d'aquests veïnats, el protegeixen dels forts vents que solen assotar el Nord i Est de Menorca. Viu entre els 5 i els 80 msnm.

Les flors d'aquest petit arbust de la família de les Thymelaeaceae poden ser blanques o de color crema. A la imatge es pot veure un exemplar amb abundants flors de color crema.

 El delicat i discret color de les flors li permet camuflar-se perfectament amb el sòl de sorra silícia de les zones costaneres de Menorca i l'illa d'en Colom. Aquesta petita illa de només 59 hectàries forma part del Parc Natural de s'Albufera des Grau. Està separada de la costa nord-est de Menorca per uns 200 metres de mar amb una aigua netíssima d'un bellíssim color blau turquesa, i en ella viu la població més important de Daphne rodriguezii. (Mirau el plànol del Parc Natural de s'Albufera des Grau)

Aquest arbust rarament supera els 50 centímetres d'altura. Les seves branques són curtes i intricades, les noves amb pèls adpresos i les velles glabres. L'escorça és grisenca.

L'altra varietat té les flors d'un color blanc apagat que no criden gens l'atenció en passar pel seu costat.

 Les flors són molt petites. Tenen els sèpals i els pètals units formant un tub anomenat hipant que sol tenir tints purpuris i mesura entre 7 i 11 mil·límetres de longitud. Els 4 sèpals s'obren a l'extrem de la flor i no superen els 4 mil·límetres.

Brostada primaveral a principis d'abril.

Aquest endemisme menorquí està catalogat com a molt vulnerable i en greu perill d'extinció per ser molt sensible a l'alteració del seu hàbitat. Està inclòs a la Llista Vermella de la Flora Vascular Espanyola, a la Directiva Hàbitat i al Conveni de Berna.

Les fulles noves són de suborbiculars a obovades; les altres d'obovades a el·líptiques amb l'àpex arrodonit i atenuades a la base. Totes són persistents, coriàcies, de color verd fosc i brillants per l'anvers i més pàl·lides pel revers, amb el marge revolut i proveït de pèls curts d'uns 0'2 mil·límetres.

Fruits vermells ataronjats, carnosos i globosos de Daphne rodriguezii, inclosos dins l'hipant fins a assolir la maduresa. Solen mesurar uns 5 mil·límetres. Maduren a principis d'estiu. Els fruits són menjats per la sargantana balear, Podarcis lilfordi, la qual després dispersa les llavors amb els seus excrements.

Aquest endemisme va ser trobat pel prestigiós botànic menorquí Joan Rodríguez Femenías l'any 1866. Per a la seva correcta classificació va enviar unes mostres a un amic botànic, Joan Teixidor i Cos, qui amb molt poca ètica va publicar el descobriment com a propi dos anys després en 1868. No obstant això cal dir a favor seu que va tenir el detall de dedicar la nova planta al seu amic Rodríguez, donant-li el seu nom a l'espècie, Daphne rodriguezii. El Dr. Joan Rodríguez Femenías, molt ofès, un any després va intentar registrar la planta amb un nou nom, Daphne vellaeoides, però les normes internacionals de nomenclatura d'espècies donen prioritat al primer nom registrat, i el nom que li va posar el seu vertader descobridor ha quedat com a sinònim.