dissabte, 13 de novembre de 2010

Zulema, llàgrimes d´una nena mora

 Grazalema, la Gran Zulema àrab, vista des dels boscos que l´enrevolten.

Zulema, la nena mora més bonica de Grazalema, als seus tendres onze anys portava molts mesos plorant desconsolada. La seva tristesa era immensa, profunda, impossible de descriure amb paraules. Havia nascut lliure. Son pare, Musarraf, l'adorava, era la nena dels seus ulls, el seu dàtil confitat, la seva joia. Sa mare, Habiba, l'esposa predilecta de son pare, no li havia pogut donar més fills, però se sentia feliç al veure el molt que Musarraf estimava la seva nena. Les altres dues esposes, esclaves cristianes capturades pel seu marit en un poble fronterer del nord, havien omplert de nens mascles les estances del petit palau on vivien. Habiba estava una mica gelosa d'aquells nens, els hauria d'haver parit ella, però no els odiava. Amb l'ajuda de la seva vella esclava negra Nahina, portada de menuda des del llunyà Sudàn, havia ajudat a les cristianes a parir-los i a criar-los i se sentia una mica sa mare. Musarraf no estimava les seves esposes cristianes i tampoc els seus fills. El seu cor era tot per a la seva nena Zulema, bruna com la seva àvia, la mare africana de Musarraf, que aquest adorava.

Zulema no entenia res del que li havia passat, es resistia a acceptar el seu nou nom cristià, Beatriz, que el seu capturador li havia canviat pel seu veritable nom. Es negava a complir les ordres de l'esposa del seu amo, una infidel, una cristiana grassa i lletja que pudía a suor rància i a saïm de porc recremat. Ella no era una esclava, havia nascut lliure i es deia Zulema.

Isabel i María, les dues esposes cristianes del seu pare i els seus fills mestissos havien sobreviscut a la conquesta del seu poble pels cristians del nord. Eren una altra vegada lliures. El frare que acompanyava als conqueridors havia batejat als seus fills i els havia posat noms cristians. Zulema també havia estat batejada i renomenada, però seguia sent tractada com una esclava.

Son pare i sa mare havien estat assassinats cruelment davant els seus ulls de nena i des d'aquell dia el somriure s'havia esborrat per sempre de la seva cara. No parlava. No jugava. Caminava sempre capbaix amb els seus ulls plorosos i tristos, negres com l'atzabeja. Entenia l'estranya llengua dels seus segrestadors. L'havia après escoltant les dues esclaves cristianes del seu pare, que parlaven en castellà entre elles quan estaven soles amb els nens, però feia veure que no entenia les ordres, perquè la seva dignitat de nena lliure l'hi impedia. Mai seré una esclava, mai, es repetia una vegada i una altra. Se sentia dolorosament sola, envoltada d'estranys que la miraven amb menyspreu, la insultaven i li escopien per ser mora. Els seus germanastres no l´estimaven i feien com si no la coneguessin, temorosos de ser també ells rebutjats per la sang musulmana del seu pare que corria per les seves venes.

Abies pinsapo, avet de Ronda, endèmic d´Andalusia, que forma inmensos boscos al voltant de Grazalema.

Sempre que podia s'escapava cap a l'immens bosc d'avets que envoltava el bellíssim poble blanc que portava el seu nom, Zulema, que els cristians havien canviat per Gran Zulema. Allí cercava l'ombra íntima, fresca i acollidora d'un vell avet, el seu avet i s'asseia damunt la fullaraca amb l'esquena recolzada contra el seu gruixat tronc. Llavors tancava els ulls i sentia la càlida abraçada invisible del seu pare, els seus forts braços que estrenyien sense fer mal i que a ella la feien tan feliç. La veu amorosa de Musarraf retrunyia dins les seves oïdes des del record: "Zulema, petitona meva, un dia seràs la reina d'aquests boscos".

Allí, sumida en un estrany èxtasi, en una fugida cap al record gravat de forma indeleble en la seva memòria, aconseguia ser feliç de nou, s'oblidava de la seva desgràcia, de la seva tristesa, de la seva solitud. Se sentia estimada, respectada, notava l'alè a herba-sana del seu pare que li xiuxiuejava a cau d'orella paraules boniques i dues grans llàgrimes de felicitat brollaven dels seus ulls, relliscaven per les seves galtes i queien sobre la fullaraca, regant les arrels del vell avet, que tremolava d'emoció, com si albergués en el seu tronc l'ànima del seu pare.

Al cap d´una estona Zulema s'aixecava ja reconfortada i es passejava acariciant totes i cadascuna de les plantes que per allà creixien. Les anomenava pels seus noms moros i elles semblaven entendre les seves paraules. Hi havia una petita herba, molt peludeta, que Zulema estimava amb especial afecte, una falguereta molt petita i fràgil, les frondes de la qual es trencaven només tocar-les. Ella coneixia la seva fragilitat i se sentia identificada amb aquella planteta insignificant i a la vegada tan bonica.


Pleurosorus hispanicus, un tresor d´Andalusia

Musarraf l´hi havia ensenyat com si d'un gran tresor ocult es tractés. Amb la seva forta mà de pare havia agafat un dels seus ditets i li havia fet acariciar la superfície peludeta de les seves frondes. A ella se li havia il·luminat la mirada i amb els seus grans ulls d'atzabeja s'havia girat cap al seu pare i li havia dit: " Què suau és, sembla vellut!" . "Sí, petitona meva, com a vellut, com tu", li havia respost ell.


Anvers i revers de les frondes de Pleurosorus hispanicus, amb la seva espessa pilositat glandulosa.

Com si dels seus records depengués la seva supervivència, Zulema recordava totes les paraules del seu progenitor i repetia una vegada i una altra els passejos que havia fet en companyia de Musarraf, que li havia inculcat l'amor per la seva terra, els seus boscos d'avets, els rierols que baixaven de la serra després de les abundants pluges, els seus animals, les seves plantes, fins a la més insignificant de les herbes. En braços del seu pare havia admirat la bellesa immaculada de les floretes blanques de la Saxifraga, companya d'hàbitat de la falguereta de vellut.

Pleurosorus hispanicus i Saxifraga bourgeana, als afores del poble de Grazalema.

Flors de Saxifraga bourgeana.

També en braços de Musarraf havia après a estimar i a reconeixer els ocells d'aquell paradís pel seu cant, sense necessitat de veure'ls. El seu cor bategà depressa per l'emoció quan el seu pare li va mostrar el contingut d'un niu amb els ocellets nounats, obrint innocentment els seus becs. Mai ho oblidaria. Els seus records amb tots aquells detalls eren per a ella com el més preuat dels tresors. Li servien com un arrambador on agafar-se i així poder sobreviure.

La seva malvada mestressa cristiana la insultava i maltractava contínuament, sobretot quan s'escapava cap al bosc. Aleshores enviava les seves filles a cercar-la i l'obligaven a tornar a casa, on rebia una gran pallissa. Per a doblegar el seu caràcter indomable, la seva mestressa la castigava a no poder sortir de la casa durant setmanes i la humiliava amb els treballs més penosos i durs.

Zulema desitjava morir, no pensava amb altra cosa. Mai tornaria a ser feliç. Els dies es feien interminables, una tortura sense fi. Les nits, no obstant això, eren el seu moment d'evasió. En somnis tornava a passejar en braços de son pare, olorava la seva olor d'home, el seu alè d´herba-sana, sentia la força de la seva abraçada, la calor del seu cos, escoltava les paraules boniques que Musarraf li xiuxiuejava a cau d'orella i era una altra vegada feliç, en somnis, però feliç.

Varen passar uns quants anys. El seu caràcter es va amansir per pura resignació i la seva mestressa va envellir, tornant-se menys severa amb ella. Les filles de la casa es varen casar i anaren a viure amb les seves sogres i Zulema va seguir fadrina, perquè cap mosso del poble la volia, per ser mora.

Encara que no la volguessin com a esposa, en el fons secretament la desitjaven perquè era la més bonica del poble, amb els seus llargs cabells negres coberts per un vel blanc de cotó, els seus ulls d'atzabeja, els seus llavis com una rosa a mig obrir, la seva pell bruna, la cintura esvelta de princesa mora, les caderes suaus, el caminar elegant, la seva veu dolça com la mel de la flor de l'olivera. Sí, la desitjaven, però eren covards.

Bellíssimes flors masculines d´Abies pinsapo

A la Gran Zulema, el seu poble, hi havia altres moros esclavitzats, batejats això sí, però en el fons tractats com a esclaus, com la mateixa Zulema. Un d'aquests moros es deia Taufik, un mosso fort i bell, que els cristians havien batejat com Fernando. Tenia la mateixa edat que Zulema i, com ella, seguia fadrí, perquè cap cristiana el volia com a espòs. Feia anys que estava secretament enamorat d'ella i d'amagat la seguia en les seves escapades al bosc d'avets. Havia vist moltes vegades el que feia en el seu ritual en record de son pare. L'havia escoltat cantar als ocells i a les herbes en la seva llengua materna, que era també la seva. Altres vegades l´havia vist plorar amargament i ell també havia plorat sense que ella s'advertís de la seva proximitat. Coneixia el seu amor per la petita falguera de vellut. Desitjava amb deseperació abraçar-la, acariciar-la, besar-la, dir-li que l'estimava, però no s'atrevia, perquè res podia oferir-li. No tenia res. No tenia casa. Era un esclau.

Sí, Taufik estava molt trist, plorava desconsolat quan ningú el veia. Com Zulema també desitjava morir. Una tarda d'agost, amb una calor xafogosa, anà a protegir-se del sol sota l´espessa capçada del vell avet de Zulema. Es va asseure on ella s'asseia i rebentà a plorar amargament. Va acabar dormint-se i, estant profundament dormit, en somnis va sentir que el tronc de l'avet l´abraçava i es va espantar. Va voler aixecar-se i escapar, però no va poder. La por el va paralitzar i fou llavors quan va escoltar com un murmuri que li parlava amb una veu d'home que li va semblar familiar. "Taufik, fill meu, sé que estimes la meva nena Zulema. No ploris més. Fa anys li vaig prometre que un dia seria la reina d'aquests boscos. Aixeca't, furga amb les mans on estaves assegut i trobaràs una capseta de plata plena de monedes d'or. Són per a vosaltres. Amb elles compra aquest bosc i construeix un palau per a Zulema. Després casa´t amb ella i fes-la feliç".

Atordit, com delirant, Taufik va respondre a l´arbre: "I com li dic que l´estimo? Mai he parlat amb ella i no tenc ni pare ni germans que puguin demanar la seva mà per mi". I l´arbre li va respondre: "No temis, jo et diré el que has de fer per a  conquistar el seu cor. Veus l´herbeta peluda que creix en aquesta roca regalimant? Arrenca una fulleta amb cura, doncs és molt fràgil i regala-la a Zulema quan la vegis. No fa falta que li parlis, només dóna-l´hi".

Revers d´una fronda de Pleurosorus hispanicus, endèmic d´Andalusia i el nord d´Àfrica.

Taufik va sentir que la sang li bullia dins les venes i que el seu cor bategava com embogit dins el seu pit. Havia trobat per fí una esperança per a ser feliç amb la seva estimada. Va furgar als peus del vell avet i va trobar la capseta de plata amb les monedes d'or. Després va anar a casa del seu amo i li va comprar la seva pròpia llibertad. Ja sense el jou de l´esclavitud va cercar el propietari d'aquelles muntanyes i li va comprar el bosc d'avets que tant estimava ella per una dotzena de monedes d´or. Després va pagar la llibertat de tres esclaus batejats com ell i els va demanar que li construïssin un palau, petit però bell com una joia, al costat del vell avet. Zulema i ell no necessitaven res més per a ser feliços.

Taufik sabia que a Zulema li estranyaria veure aquells homes construir un palau en el seu benvolgut bosc i va esperar al fet que acudís. La va veure des de lluny acostar-se amb el seu pas lleuger de gazela i la va estimar com mai l'havia estimat. Sería seva.

Zulema va arribar on ell estava i amb el cap ajupit i coberta pel vel de cotó blanc, va parlar amb veu suau però ferma: "Què fàs al meu bosc?". A Taufik la veu tan propera de Zulema li va semblar la més bonica del món. El cor li estallava dins el pit. Mai havía estat tan aprop d´ella i amb dues llàgrimes de felicitat als seus ulls moros li va contestar: "Estic construint un palau per a tú. Vull que siguis la meva esposa. El teu pare em va donar la teva mà en somnis i per a que em creguis em va dir que et donés aquesta fulla". Va allargar llavors la mà oberta cap a ella i li va mostrar la petita fulla peluda de l'herba de vellut i fou llavors que Zulema va saber que aquella era la voluntat del seu estimat pare. Va aixecar la vista cap a Taufik i el va mirar directament amb els seus ulls d'atzabeja. La seva mirada va travessar com una llança els ulls negres d'aquell jove i va arribar fins a la seva ànima i així ella va saber que era bon noi i noble i el va voler per espòs. Va agafar la fulleta peluda i la va guardar a la mà. "Cerca'm quan hagis acabat el palau i seré la teva esposa", li va contestar. Taufik es va sentir com si surés en un núvol, com els que visiten gairebé diàriament el bellíssim poble blanc de la Gran Zulema, la seva estimada esposa.

Continuació en castellà--->Zulema, de niña esclava a princesa

2 comentaris:

  1. Hola Joan, aquesta història l´has escrit tú? es preciosa, em recorda el llibre "la mà de Fàtima". I la falguera té un paper desiciu, tú fas servir també les falgueres per escriure històries d´amor! Una abraçada i gràcies. Un excel.lent descobriment aquest blog, el que s´hi pot aprendre!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Assumpta. M´alegra saber que t´ha agradat. Una forta abraçada i Molts d´Anys: Joan

    ResponElimina