dijous, 11 de novembre de 2010

Phyllitis sagittata, mediterrània genuïna

La Phyllitis sagittata, sinònim d´Asplenium sagittatum, cosina germana de la Phyllitis scolopendrium, és una bellíssima falguera molt poc coneguda i perillosament escassa que viu a les zones costaneres de tot el Mediterrani, des del sud i est de la Península ibèrica, passant per les Illes Balears, sud de França, Còrsega, Sardenya, Sicília, Península italiana, Malta, Marroc, Argèlia, Tunicia, Libia, Grècia, Turquia, Jordània, Líban i Israel.

Rep el nom de Llengua de cero o Llengua de cérvol  (Tongue fern, en anglès) per la curiosa forma de les seves frondes de limb sencer amb dues aurícules divergents a la seva base. El seu hàbitat són les encletxes de roques orientades cap al nord, fresques, ombrejades i humides, amb predilecció per les regalimants, així com també coves, torrents i barrancs. Pot viure també amb una certa exposició solar sempre que les seves arrels rebin humitat constant durant els mesos més secs.

Vigorosa Phyllitis sagittata al maig vista des de dalt creixent en una paret de blocs de marès que voreja un canal de l'Albufera de Mallorca. La vora crenada de les frondes és una variant fenotípica d'aquesta falguera.

Un altre vell exemplar de Phyllitis sagittata amb la vora crenada. Fotografia cedida per un tècnic naturalista del Parc Natural de s'Albufera de Mallorca, Pere Vicens, descobridor de la població d'aquesta falguera en un canal d'aquest parc.

Bellíssim exemplar de frondes bífides com una llengua de serp, fotografiat a la Font del Teix de la Serra del Montsià al sud de Catalunya. Fotografía cedida pel botànic Rafel Curto.

Petita Phyllitis sagittata amb frondes de vora llisa creixent a l´encletxa d'una roca a la Vall de Sóller de l´Illa de Mallorca. Encara que sembli molt jove, en realitat no ho és. El seu aspecte es deu a les condicions d'escassa humitat en les quals viu, que l'obliguen a brostar frondes petites molt coriàcies, adaptades a les dures condicions de l'hàbitat rocós on va caure i va germinar l'espora de la qual va sorgir.

Encletxa rocosa on creix la petita Phyllitis sagittata anterior a la Vall de Sóller a 200 msnm, orientada cap al nord. La capa de molsa que l'envolta li facilita la supervivència en absorbir com una esponja la humitat de la rosada matinal. A la vegada la roca que té damunt fa la funció de campana captadora de la humitat en les fresques matinades mallorquines, de manera que l'aigua condensada sobre la seva superfície va caient gota a gota dins l´encletxa on la falguera té endinsades les seves arrels.

Aquest exemplar en els últims anys ha hagut de suportar, a més, la voracitat de les cabres assilvestrades, que com una plaga molt destructiva estan acabant amb la flora més amenaçada de Mallorca.

Així va quedar fa uns anys després de ser menjada per una cabra. Encara sort que li va quedar aquest petit tros de fronda per a seguir respirant, ja que en cas contrari les seves arrels haguessin quedat ofegades i hagués mort.

En un esforç desesperat per sobreviure va recórrer a les poques reserves del seu diminut rizoma i va tornar a brostar al cap d'un més. La meva alegria al veure aquestes frondes noves va ser immensa, doncs ja la donava per morta. Li vaig dir: "Petitona, ets una campiona de la supervivència, ni les cabres poden amb tu". És l'únic exemplar de la seva espècie en moltes hectàrees, un petit tresor, una esperança. Des de llavors la mantenc coberta per un parell de branques espinoses d'argelaga, Calicotome spinosa, que dissuadeixen a les cabres de menjar-se-la de nou.

La petita campiona fa el que pot per a perpetuar-se. En aquesta foto podeu veure els sorus carregats d'espores en el revers d'una de les seves diminutes frondes. Amb sort alguna d'elles caurà a una encletxa rocosa amb el suficient substrat i humitat per a germinar i donar-li una filla.

A uns 15 quilòmetres de la petita campiona, a un barranc molt humit i ombrívol per on discorre el Torrent de Pareis a la costa nord-oest de Mallorca viu aquesta vella matriarca de grans frondes esteses cap a la llum, amb els seus bellíssims sorus que es transparenten a contrallum. Al seu voltant creixen desenes de petites filles seves, que són una esperança per al futur. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Diminutes Phyllitis sagittata, filles de la vella matriarca anterior, creixent a una cova del barranc amb poquíssima llum a pocs metres de la seva mare, acompanyades d´Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens.

Revers d'una fronda de 10 cms. de longitud amb la bellíssima distribució simètrica dels sorus al llarg de les nervacions de la làmina.

Detall dels sorus, disposats de forma paral·lela, de no més de 13 mm de longitud amb l´indusi bivalve de marge sencer. Es distingeixen els esporangis madurs com a petites bolletes marrons, a punt per a dispersar les espores. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la)

Esporangi de Phyllitis sagittata després de dispersar les espores. S'aprecien bé totes les seves parts: l´esporangiòfor a l'esquerra que fa les vegades de cordó umbilical i nodreix l'esporangi, l'anell de cèl·lules que actua com una placenta i alimenta les espores durant la seva formació i la borsa transparent que a la microfotografía es veu estripada i buida, on creixen les espores com si d'un úter es tractés.

I finalment aquí podeu veure les espores de Phyllitis sagittata. Com ocorre en totes les falgueres diploides són de petit tamany.

A Andalusia la Llengua de cérvol corre un seriós perill d'extinció, ja que es coneixen molt poques poblacions amb escassos individus al Parc Natural de la Sierra de Grazalema i al Parc Natural de los Alcornocales, a les províncies de Cadis i Màlaga. Està inclosa com a espècie vulnerable en la Llista Vermella de la Flora Vascular d'Andalusia.  http://waste.ideal.es/listarojaandalucia.htm

Per sort aquesta falguereta tan nostra, tan mediterrània, es pot reproduir amb certa facilitat per cultiu d'espores, la qual cosa suposa una esperança per a evitar la seva completa extinció.

I aquí teniu la prova, una gairebé microscòpica Phyllitis sagittata recent germinada després de la fecundació de l´oòsfera d'un gametòfit per un anterozoide d'un altre gametòfit als 17 mesos i mig de la sembra de les espores. Es poden veure les seves diminutes frondes d'un verd clar i al seu voltant multitud de gametòfits, la oòsfera dels quals encara no ha estat fecundada, cadascun d'ells proveït dels rizoides que absorbeixen l'aigua i els nutrients del substrat. Fotografia feta a l'interior de la fiambrera on he fet el cultiu. Les espores procedeixen d'una vella Llengua de cérvol de l´Albufera de Mallorca. (Doble clic damunt  la foto per ampliar-la)

 
I finalment el resultat després de dos llargs anys de cultiu: una desena de petites Phyllitis sagittata recent trasplantades a cossiolets individuals. D´aquí un any, més o menys, ja estaran en condicions de ser trasplantades prop de la seva mare, per a reforçar la població de l'Albufera de Mallorca.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada