diumenge, 19 de febrer de 2012

Naranjita de Quito: una fruita amb futur

La Naranjita de Quito, de nom científic Solanum quitoense, és un arbust de la família de les Solanaceae que creix silvestre als boscos subtropicals dels altiplans de la Serralada dels Andes entre 1200 i 2500 msnm a llocs ombrejats i frescs propers a corrents d'aigua amb temperatures entre 17 i 20ºC. És especialment abundant al Perú, Colòmbia i Equador. També es troba en forma silvestre a les selves de Veneçuela, Brasil, Costa Rica i Panamà i s'ha assilvestrat a partir d'exemplars cultivats a algunes illes de la Polinèsia i a països asiàtics com Borneo i la Xina.

Bellíssima flor de Naranjita de Quito al setembre. L'estructura floral és la típica de totes les solanàcies amb cinc pètals blancs, cinc estams grocs molt gruixats i un pistil.

A Centreamèrica l´anomenen Naranjita o Naranjilla de Quito, Lulo (en llengua Quechua), Obando, Morella de Quito, Coconilla i Nuquí. Es coneixen dues varietats: Solanum quitoense var. septentrionale, amb espines, que prefereix viure a altures superiors als 2000 msnm. i és la forma ancestral silvestre i Solanum quitoense var. quitoense, sense espines, que creix millor a altures inferiors als 2000 msnm i és una mutació seleccionada a través del cultiu que no té el gen dominant que codifica les espines. Les naranjitas de Quito es consumeixen en fresc com a fruita de taula o bé es destinen a la preparació de sucs, melmelades, gelats i postres. S'exporten a Europa, al Japó i als Estats Units.

Tres plantes de Lulo a l'agost conreades a la illa mediterrània de Mallorca al costat d'una paret orientada cap a l'oest. Pertanyen a la varietat septentrionale amb espines.

En climes mediterranis les plantes de Lulo rarament sobreviuen al fred hivernal, però es poden conrear com si fossin tomatigueres, havent de passar el primer hivern en cossiol dins un hivernacle o dins casa prop d'una finestra. A mitjans de la segona primavera es poden sembrar en terra a l'exterior. Si se'ls subministra fems o compost i regs abundants a principis de l'estiu comencen a florir i donen una bona collita de fruits que van madurant escalonadament fins ben entrada la tardor. Quan arriba l'hivern la Naranjita de Quito sol morir, ja que no suporta temperatures inferiors a 10ºC. Si l'hivern és molt suau i la planta està protegida del vent del nord i les gelades de vegades sobreviuen la tija i les branques principals més gruixades, que tornen a brostar amb l'augment de les temperatures de la primavera.

Grans fulles de Solanum quitoense que poden arribar a mesurar més de 50 centímetres. Criden l'atenció les bellíssimes nervacions morades. La superfície de les fulles està coberta d'una fina pilositat llanosa com a vellut. 

A Centreamèrica el Lulo se sol conrear davall la capçada dels arbres, ja que fonamentalment és una planta de sotabosc i necessita ombra permanent amb precipitacions superiors a 1500 litres/ m2 anuals. Els indígenes el sembren directament a la selva a la penombra del sotabosc, però les plantes només donen bones collites els dos o tres primers anys. Quan han consumit els escassos nutrients del sòl selvàtic i comença a minvar la producció de fruits, els camperols abandonen la plantació i cerquen una nova zona de la selva on sembrar.

Intens color morat dels brots nous, els pecíols, les nervacions i la cara inferior de les fulles. Criden l'atenció les temibles espines que protegeixen totes les parts de la planta, especialment els pecíols, la part posterior del raquis i les nervacions de la fulles.

Malgrat ser un arbust de sotabosc també pot viure a ple sol, però l'elevada radiació solar accelera molt el seu metabolisme fotosintètic i escurça la seva vida productiva a només una o dues collites de fruits. En conseqüència és preferible conrear-lo en condicions de penombra, obtenint-se així fruits durant tot l'any al llarg de quatre o cinc anys.

Primera flor d'una de les Naranjitas de Quito anteriors a mitjan mes de juny. Tant les flors com les fulles noves estan cobertes d'un suau borrissol que al tacte sembla vellut.

Mateixa flor anterior en detall.

Visió lateral d´una flor de Lulo amb la seva abundant pilositat suau com el vellut.

Calze llanós de la flor anterior.

El Solanum quitoense es reprodueix facilment per llavors que se torben de 3 a 6 setmanes a germinar. També es pot reproduir per estaques d'uns 30 centímetres, llevant les fulles per a evitar la transpiració i sembrant-les en posició inclinada dins sorra tractada amb fungicides, doncs són molt susceptibles a ser atacades per fongs. Un altre mètode cada vegada més utilitzat pels viveristes i les grans explotacions és la reproducció de teixits vegetals in vitro a partir de meristemes. Amb aquest mètode es poden propagar vegetativament sense perill de contaminació per espores de fongs les varietats més productives, més resistents, més sanes i amb fruits de millor qualitat, obtenint-se milers de clons idèntics a la planta mare.

Fruit encara verd de Lulo o Naranjita de Quito cobert de pèls rígids que es claven a la pell com a agulles i poden provocar irritacions cutànies i urticaria a les persones sensibles. Per a la recol·lecció s'usen guants protectors i els pèls es retiren amb un raspall o un drap.

 Dues naranjitas de Quito amb els pèls urticants ja retirats, importades de Colòmbia i adquirides a la secció de fruits tropicals d'uns grans magatzems de Palma de Mallorca.

Polpa verda groguenca dels dos fruits anteriors dividida en quatre compartiments. Cada naranjita pot arribar a contenir fins a mil llavors. La polpa és àcida, refrescant i molt rica en vitamina C, minerals i antioxidants. Es pot menjar a culleradetes com si fos un flam. A Centreamèrica és molt apreciat el suc fresc lleugerament diluit en aigua i endolcit amb sucre.

La Naranjita de Quito és una fruita amb un futur prometedor. Té un gran mercat potencial a Europa, Àsia, Estats Units i Canadà amb un augment previsible de les exportacions cap a aquests països. Seria interessant fomentar el cultiu d'aquest arbust entre els camperols andins.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada