dissabte, 2 de juliol de 2011

La corona d´espines de Medina Sidònia.

Fa 24 anys vaig visitar per primera vegada la petita ciutat andalusa de Medina Sidònia situada damunt un turó a la província de Cadis. El que més em va cridar l'atenció va ser l'extrema pobresa de les seves cases, la pols i el silenci sepulcral dels seus carrers sense asfaltar, l'absència de cotxes, l'abundància d'orenetes volatejant i cantant felices sota un cel d'un blau lluminós i la sequera de les seves terres blanques. No obstant això alguna cosa en ella em va captivar. No sé explicar-ho, però em vaig sentir a gust. Vaig tenir la sensació d'estar en un lloc màgic carregat d'energia positiva, antic, sagrat, acollidor, etern, com si s'hagués acumulat en ell l'energia dels esperits dels centenars de milers de persones que allí nasqueren, visqueren i moriren al llarg de la seva dilatada història de més de tres mil·lennis. 
  
 Devesa als afores de Medina Sidònia. Crida l'atenció la bardissa de figueres de moro espinoses alineades amb les oliveres del fons que impedeixen que el bestiar s'escapi. Vaig fer aquesta foto fa 3 anys al meu segon viatge a Cadis. Havia plogut en abundància i la vegetació estava magnífica.

L'ocupació del turó va començar amb els primers assentaments tartèsics a finals de l'Edat de Bronze, passant per la colonització dels fenicis procedents de la llunyana Sidó que li varen donar el mateix nom a la nova ciutat, seguits pels romans que l´anomenaren Asida Caesarina Augusta. A la posterior dominació visigoda va ser elevada a la categoria de capital de província amb el nom de Asidona. L'any 712, després de la conquesta musulmana, va rebre el nom definitiu de Medina Sidònia i va ser capital de la Cora del mateix nom durant més de 550 anys. Finalment, l'any 1264 va ser reconquistada per les tropes cristianes del Rei Alfonso X el Sabio i va servir com a base militar per a la conquesta del Regne nazarí de Granada. Al 1440 va passar a ser propietat del senyoriu dels Ducs de Medina Sidònia. El duc actual és el nombre XXII de la saga.  

Camí rural de Medina Sidònia amb la terra blanca com la neu i l'exuberant bardissa de figueres de moro espinoses de la dreta que serveix per a contenir al bestiar. La foto està feta al mes de maig del 2008. Es veuen les flors grogues coronant les pales de les figueres de moro que pertanyen a l'espècie mexicana Opuntia amyclaea.

Fa 24 anys als afores de Medina Sidònia, quan ja me n´anava, vaig trobar un petit cactus semblant a la típica figuera de moro Opuntia ficus-indica però molt més espinós. Tindria com a molt una dotzena de pales clarament deshidratades per l'extrema sequera que suportaven aquell any les terres gaditanes. No vaig veure més figueres de moro. Supòs que feia pocs anys que havien començat a sembrar-les com a bardissa i encara no s'havien convertit en la incontrolable plaga actual.

Tenc el costum d´endur-me´n un record viu de tots els llocs que m'han impactat. Així que vaig parar el cotxe de lloguer, vaig agafar unes fulles de periòdic per a no punxar-me i li vaig arrencar una pala petita per a portar-me-la com a record. Eren uns altres temps i als aeroports no hi havia els controls actuals de l'equipatge. Avui dia seria una temeritat portar una fulla de figuera de moro espinosa dins la maleta. Podria acabar davant un jutge per atemptat contra l'autoritat si es punxès a la mà el guàrdia del control d'equipatges.

 Perilloses espines d'una pala o penca de la tunera, nopal o figuera de moro Opuntia amyclaea. Després de la dolorosa punyida de les espines llargues es claven les petites que són molt fràgils i amb petits ganxos invertits que actuen com un ham. En intentar extreure-les es trenquen amb facilitat i queden clavades dins l'epidermis, podent causar una infecció. S'entén doncs que aquestes tuneres siguin utilitzades com a bardisses per a contenir al bestiar que pastura a les deveses.

Impressionant bardissa de figueres de moro a la vora d'un camí. Moltes plantes silvestres aprofiten la protecció de les espines d'aquest cactus americà per a viure tranquil·les a resguard del barram de les vaques, ovelles i cabres.

Una d'aquestes plantes és la bellíssima Aristolochia boetica. Les seves estranyes flors treuen el cap entre les espines per a atreure als insectes pol·linitzadors.

Una altra planta que creix al costat de les figueres de moro és la verinosa Solanum linnaeanum (sinònim de Solanum sodomeum). Aquesta planta sud-africana que ha colonitzat tota la conca mediterrània no necessita la protecció de les figueres de moro, doncs els animals saben per instint que és molt tòxica.  

Bella flor i fruit madur de la sud-africana Solanum linnaeanum, molt freqüent al costat de les figueres de moro dels camins rurals. Us recoman aquest divertit enllaç aclaridor sobre la seva toxicitat:  COCAS PARA MATAR

Bellíssima flor d´Opuntia amyclaea al moment d'obrir-se. El seu bonic color salmó passa a un viu color groc llimona quan la flor està completament oberta.

Les abelles acudeixen llépoles a libar el ric i abundant nèctar dels nectaris del fons de la flor.

Després de la fecundació pel pol·len transportat per les abelles, l'ovari es converteix en un apetitós fruit groc. La petita fulla deshidratada que vaig agafar a Medina Sidonia va volar amb mi fins a Mallorca. La vaig sembrar de seguida i en pocs dies va arrelar, es va rehidratar, va brostar penques noves i als dos anys em donà el primer fruit, el que veieu a la foto. La meva exagerada curiositat per tastar coses noves em va dur a pelar-lo i menjar-me´l. Us assegur que em va semblar boníssim. La seva dolça i sucosa polpa verdosa no té res que envejar a la deliciosa polpa de la figuera de moro Opuntia ficus-indica.

Pelar una figa de moro requereix una tècnica especial per a evitar les irritants espinetes. El meu avi matern sabia bé com fer-ho. Sempre que els néts anavem a veure als pares de mumare que vivien al camp, el meu avi ens féia pegar una panxada de figues de moro. En tenia de color taronja, morades i blanques.

 Tenia unes llargues tenalles fetes amb dues branques d'ullastre unides en un punt per un clau com les tisores. A l'extrem de les tenalles les dues branques havien estat buidades en forma de cullerots i amb elles agafava les figues de moro una a una, les ficava dins un poal amb aigua i les remenava amb un garrot per a que les espines es desprenguessin i al mateix temps es reblanissin les que no s'havien desprès.  

 Després tirava l'aigua plena d'espines a un jove noguer i pelava les figues de moro damunt un bloc de marès. Era feliç veient-nos disfrutar amb aquells deliciosos fruits vinguts d'allèn els mars del llunyà Mèxic.

Tenia tal mestratge pelant-les que féia més via que nosaltres menjant-les i aviat teníem una figa de moro a cada mà i no donàvem a l´abast.

Quan ja no en podíem menjar més, en pelava una per a ell i tirava les pells als porcs. Era tot un espectacle veure'ls menjar enfilat damunt la paret de la soll. Les espines no els molestaven en absolut. Tenia porcs de raça negra mallorquina,  de raça blanca nord-americana i també en tenía faixats amb una trinxa negra que els envoltava el còs com un cinturó.

La polpa dels fruits de l´Opuntia amyclaea de Medina Sidònia té un bonic color verd clar gairebé blanc. Per al meu gust aquestes figues de moro són més refrescants que les de l´Opuntia ficus-indica del meu avi matern.

Tots els fruits dels cactus del gènere Opuntia són comestibles, cap és verinós, encara que alguns són molt insípids o molt àcids. Els de l´Opuntia linguiformis són molt cridaners pel seu intens color granat i són ideals per a decorar una amanida de fruites exòtiques, encara que són molt àcids i amb escassa dolçor.

Fruits d´Opuntia linguiformis després de rentar-los amb aigua per a retirar les espines.

El seu intens color granat tenyeix els dits durant un parell de dies. Els fruits són més bons ben freds, per la qual cosa convé ficar-los una estona dins la nevera abans de consumir-los. Es poden menjar al natural o amb una mica de sucre per damunt.

Fruits pelats d´Opuntia ficus-indica. El de l'esquerra de color taronja és de la varietat més freqüent. La varietat morada és més difícil de trobar. Tots dos són igual de bons.

Els cactus del gènere Opuntia s'han convertit en veritables plagues incontrolables a totes les regions del món amb clima mediterrani i semiàrid. Els animals frugívors i especialment les aus dispersen les llavors amb els seus excrements lluny de la planta mare. Els agrada molt colonitzar els pendents rocosos orientats al sud.

Aquí veiem una Opuntia ficus-indica nascuda d'una llavor duita per un ocell damunt aquestes roques cremades pel sol a la costa nord-oest de Mallorca.

A Medina Sidònia l´Opuntia amyclaea s'ha assilvestrat a partir de les plantes de les bardisses i ha envoltat la ciutat d'una veritable corona d'espines en menys de tres dècades. És pràcticament impossible controlar-la i molt menys eradicar-la. Ja forma part de la flora asidonenca. A la meva última visita fa tres anys la ciutat havia canviat dràsticament, s´habia modernitzat i embellit. El camp circumdant seguia igual que fa 24 anys excepte als limits de les finques i a les vores dels camins rurals on les Opunties s'han fet les madones absolutes.

Un es pregunta qui serveix a qui i la resposta és molt senzilla. Les Opunties, igual que moltes altres plantes cultivades, utilitzen a l'home per a proliferar i colonitzar nous territoris, en definitiva, per a sobreviure i perpetuar la seva espècie. Creiem aprofitar-nos d'elles, les anomenem útils pels seus fruits, els seus grans, les seves belles flors, les seves fibres, la seva fusta, els seus tubercles i en realitat són elles que d'una manera molt intel·ligent i subtil ens utilitzen descaradament en el seu propi benefici.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada