dissabte, 30 de juliol del 2011

Centaurium bianoris, una espècie en formació

 El bellíssim color salmó de les flors del Centaurium bianoris és potser el més cridaner d'aquest híbrid alotetraploide natural. El seu genoma encara no està completament estabilitzat i definit, segueix evolucionant des de fa milions d'anys i aquest fet és el responsable de la gran variabilitat en la tonalitat del color salmó dels seus pètals, que pot anar des d'un color groc ensofrat, Centaurium bianoris var. sulfureum, passant pel típic color salmó més o menys intens, Centaurium bianoris var. bianoris, fins a una tonalitat clarament rosada, Centaurium bianoris var. roseum. Aquesta gran variabilitat cromàtica és conseqüència de la inestabilitat dels seus cromosomes i els seus gens, ja que en el seu genoma tetraploide conviuen amb diferents graus d'harmonia els genomes complets de dues espècies diploides del gènere Centaurium. Pertany a la família de les Gentianaceae.


Durant molts d'anys els botànics varen pensar que els seus progenitors eren el Centaurium pulchellum i el Centaurium maritimum, ja que aparentment les seves característiques macroscòpiques així ho feien suposar. Recentment l'enginyeria genètica ha donat una bolcada a aquesta suposició i s'ha pogut saber per fi sense cap gènere de dubtes que els seus pares són el diploide Centaurium tenuiflorum subsp. acutiflorum de flors rosades i el també diploide Centaurium maritimum de flors grogues. S'ha pogut esbrinar fins i tot que en el moment de la hibridació fa milions d'anys el pare que va aportar el pol·len va ser el Centaurium tenuiflorum subsp. acutiflorum i la mare que va aportar l'òvul i per tant el sistema metabòlic amb els cloroplasts va ser el Centaurium maritimum. A la foto es veuen les flors de la família, a dalt els dos progenitors i a baix el fill híbrid.

El color salmó dels seus pètals, un caràcter realment escàs a la naturalesa, li confereix una gran bellesa. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Una característica molt cridanera de les flors són les anteres espiralades dels estams.

Els cloroplasts de les plantes són l'equivalent a les mitocòndries dels mamífers, les quals s'hereten sempre per via materna a través del cromosoma mitocondrial de l'òvul femení. Tant els cloroplasts vegetals com les mitocòndries animals regulen el metabolisme en cada individu, de manera que la majoría dels éssers vius hereten el metabolisme de les seves mares i tenen per tant més càrrega genètica materna que paterna. En el cas del Centaurium bianoris els gens heretats de sa mare, el Centaurium maritimum, pesen més que els de son pare, i així s'ha pogut constatar en els estudis genètics. Recoman llegir el magnífic article en PDF de la Dra. Alessia Guggisberg, el Dr. François Bretagnolle i el Dr. Guilhem Mansion.  Allopolyploid Origin of the Mediterranean Endemic, Centaurium Bianoris, Inferred by Molecular Markers


 El genoma del Centaurium bianoris és molt inestable i el seu fenotip és extraordinàriament variable. Abans de l'auge de l'enginyeria genètica se suposava que les varietats roseum i sulfureum eren fruit de la retrohibridació amb un dels seus progenitors, però els estudis genètics han descartat aquesta possibilitat i les diferències en el color de les flors s'han atribuït al silenciament genètic, és a dir, al bloqueig del gen d'una tonalitat i a l'activació del gen d'una altra tonalitat. Així, a la varietat sulfureum estaria silenciat o bloquejat el gen rosat procedent del progenitor Centaurium tenuiflorum, mentre que a la varietat roseum seria el gen groc del Centaurium maritimum el que estaria silenciat. També a les fulles i altres parts de la planta han estat trobades diferències fenotípiques per silenciament genètic. 


 És evident que el Centaurium bianoris encara no ha arribat al final del seu procés d'especiació, continua assajant i jugant amb els seus gens en la llarga recerca de la seva estabilitat genètica, que es va iniciar amb la hibridació primigènia de la qual va sorgir un híbrid alodiploide estèril, el Centaurium X bianoris (TM) amb la meitat del seu genoma del Centaurium maritimum (MM) i l'altra meitat del Centaurium tenuiflorum (TT). La falta absoluta d'homologia als cromosomes del seu genoma feia impossible la formació de llavors viables. Estava abocat a l'extinció després de la seva mort, ja que en general els híbrids alodiploides solen ser individus únics que moren sense descendència. No obstant això, després de molts assajos durant milions d'anys, la naturalesa va aconseguir superar aquest repte i va generar un híbrid alodiploide fèrtil amb una intel·ligent mutació a la meiosi, anomenada apomeiosi (absència de meiosi), que li va permetre produir gàmetes diploides (normalment són haploides) en cadascun dels quals hi havia tots els cromosomes del seu progenitor. D'aquesta manera un gra de pol·len diploide (TM) va fecundar un òvul diploide (TM) i va generar una planta nova alotetraploide (TTMM), amb dos genomes sencers al seu nucli. Acabava de néixer el Centaurium bianoris.

Les flors tenen cinc pètals i són diminutes. Per fer-nos una idea basta comparar la flor de la imatge amb la gemma del dit anul·lar de la meva mà esquerra. 

 Al Centaurium bianoris li agrada el sol directe. El seu hàbitat ideal són les clarianes molt il·luminades dels pinars i les garrigues seques mediterrànies damunt sòls amb escàs substrat en general coberts de molses i líquens. Sol compartir l'hàbitat amb estepes, romaníns, mates llentiscleres, ullastres, phillyreas, ophrys, barlies, merenderes, blackstonies, albons, esparregueres, etc... És una herba de cicle anual amb una roseta de fulles basals i una tija erecta que acaba en una inflorescència ramificada. Les fulles de la tija són oposades i ovades-lanceolades. Sol florir al maig i juny.

 Varietat roseum amb un delicat to rosat, pel silenciament del gen groc i predomini del gen rosat del progenitor Centaurium tenuiflorum subsp. acutiflorum.

Varietat sulfureum amb predomini del gen groc del progenitor Centaurium maritimum.

Aquest bellíssim híbrid és endèmic de Mallorca, Eivissa i Formentera. Els seus dos progenitors conviuen a moltes altres regions d'Europa Occidental i Nord d'Àfrica, però curiosament no han aconseguit hibridar-se o si ho han fet l'híbrid no ha pogut superar l'esterilitat, per la manca de la mutació que causa la apomeiosi durant la formació dels gàmetes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada