Capparis spinosa, una estratega amb èxit

Suposam que les plantes no pensen per manca de cervell, però quan observam a les que s'aprofiten dels humans per a proliferar i estendre la seva població, llavors ens adonam que les plantes de beneites no en tenen res. Sempre calladetes i quietetes ens ofereixen les seves flors, els seus fruits, els seus tubercles, la seva fusta i ens tempten com als nens amb una llepolia. Segur que somriuen a la seva manera quan caiem en la temptació, quan picam l'ham i sembram les seves llavors, tubercles, rizomes i esqueixos, cuidam amb tendresa els seus plançons, les exhibim en vivers perquè siguin comprades, les dispersam en cotxes i trens, les transportam allèn els mars en vaixells mercants i avions, les compram online per internet, les intercanviam amb desconeguts en fòrums de plantes, les sembram, regam, abonam, fumigam per a que els seus enemics no els puguin fer mal, arrabassam les "males herbes" del seu voltant per a que no tenguin competidores,....i al final sense ser-ne conscients senzillament fem el que elles volen: ajudar-les a proliferar, estendre's i perpetuar la seva espècie. Ens utilitzen descaradament i la seva extrategia és més que exitosa. Es pot considerar a això intel·ligència? Jo diria que sí.

 

La taparera, Capparis spinosa, és un exemple d'intel·ligència vegetal. Pot ser que la paraula intel·ligència no ens agradi parlant de plantes. La podem substituir per estratègia, que al final ve a ser el mateix. Parlaríem llavors d'estratègia vegetal.

 Les flors de la taparera són bellíssimes vistes d'aprop. Els seus pètals d'un blanc immaculat brillen amb llum pròpia. Tenen un disseny perfecte per a atreure als seus pol·linitzadors: les abelles, borinots, vespes i altres insectes, que acudeixen llepols a libar l'abundant nèctar del fons de la flor. També ells són utilitzats a canvi de la llepolia del nèctar. Sense ser conscients d'això, mentre peguen la panxada de nèctar, els grans de pol·len de les anteres dels seus llargs estams s aferren als seus cossos i són transportats fins a una altra flor, on un dels grans de pol·len s´aferrarà a l'estigma del pistil i fertilitzarà l'ovari. A l'esquerra de la imatge es veu un estigma ja fecundat iniciant el creixement de l'ovari.

La vida de la taparera té dues estacions. A la tardor i hivern dorm, descansa, hiberna, sembla morta sense fulles i amb les seves tiges mig seques. A la primavera desperta de la seva letargia i brosta vigorosament llargs sarments en els extrems dels quals apareixen les poncelles florals, les tàperes, que són un dels condiments més valorats pels humans, doncs amb elles, una vegada adobades en aigua salada i/o vinagre, s'elaboren delicioses receptes de cuina i exquisides salses.

Tapareres de diverses mides recollides a principis de setembre. Si les obrim ens trobarem amb tots els components de la flor.

 Després de la pol·linització, l'ovari fecundat comença a augmentar de grandària. Al principi es manté alçat, però amb l'augment de pes adopta una posició perdular. El fruit de la taparera es diu taparot i se sol recol·lectar quan encara és tendre. A Mallorca els taparots són molt apreciats i s'adoben com les tàperes, en general en vinagre de bona qualitat al que algunes persones afegeixen un polsim de sal per a afavorir la conservació i reforçar el seu gust peculiar.

Els taparots crus sense adobar tenen un gust molt amarg. A la foto els tres més petits són ideals per a conservar. Els dos més grossos estan plens de llavors dures i no es poden menjar.

Tradicionalment a Mallorca les tapareres se sembren a camps de secà amb escassa terra pedregosa i calcària entre ametllers, figueres i garrovers. Els agrada el sol directe i no suporten ni l'ombra ni el més mínim reg, el qual els podreix les arrels. Durant els llargs, ressecs i tòrrids estius mallorquins viuen de les reserves d'aigua i nutrients acumulats al seu gruixat rizoma subterrani. En aquestes condicions extremes els seus sarments superen els dos metres de longitud i s'estenen de forma radial, cobrint la planta diversos metres quadrats de terreny. Des de maig fins a setembre cada matinada quan ja clareja però encara no ha sortit el sol els pagesos recullen les tàperes una a una, com més petites millor, doncs es cotitzen a millors preus. Es recol·lecten de matinada per diversos motius: d'una banda per a evitar el sol i la calor tòrrida i d'altra banda perque amb les fresques temperatures de les primeres hores del dia el pecíol de les tàperes és més turgent i trencadís i amb un simple moviment de torsió dels dits es trenca amb facilitat. La foto està feta al camp del municipi de Llubí a l'agost.

Encara que l'home les sembri en terra, no és aquesta la forma de créixer predilecta de les tapareres. A elles els agraden els murs i els edificis verticals a ple sol i amb poquísima terra, ja que en estat silvestre són plantes rupícoles. A la foto veiem diverses tapareres nascudes d'alguna llavor defecada per un ocell que va menjar un taparot damunt les muralles que envolten la catedral de Palma de Mallorca al costat del mar Mediterrani. Semblen llargues cabelleres.

Bellíssima imatge del Riu Guadalquivir al seu pas per la ciutat de Còrdova. Al mur del costat que mira cap al sud creixen diverses tapareres cobertes de flors blanques. La foto està feta a mitjan maig.

 Frondosa Capparis spinosa creixent damunt el mur del fossat que envolta al Castell de Bellver a Palma de Mallorca.

Mateixa taparera anterior vista de front.

Talaia de Sa Torre Picada situada damunt un penya-segat a la costa nord-oest de Mallorca. Entre les seves pedres creixen nombroses tapareres silvestres. La seva distribució damunt la torre és molt curiosa. La majoria de tapareres estan situades a la cara Est i unes poques en la cara Oest, mentre que a la cara Sud i a la cara Nord no en creix cap. La foto va ser presa al migdia. El sol il·luminava la cara sud.

Mateixes tapareres anteriors vistes des de més aprop. Estan arrelades en el ciment de guix i argila que uneix les pedres. La humitat que reben durant l'any és molt escassa. Aquestes tapareres procedeixen de llavors de les plantes silvestres que creixen entre les roques d'un vertiginós penya-segat que hi ha al costat de la torre.

Aquesta bella imatge de l'estàtua en bronze del foner balear de S´Hort del Rei de Palma de Mallorca ens permet veure la vigorosa taparera que creix damunt l'arc de la muralla que té darrere. Recoman engrandir la foto amb un doble clic per a veure millor els detalls.

Encara que la gran majoria de tapareres tenen els sarments protegits per estípules llenyoses i afilades en forma de temibles espines, Capparis spinosa subsp. spinosa, tampoc és rar trobar alguna taparera sense espines, Capparis spinosa subsp. rupestris o inermis. Fa 35 anys se'm va ocórrer sembrar les llavors d'uns taparots que vaig agafar d'una vella planta silvestre que creix a unes roques envoltades d'ullastres i mates llentiscleres. Varen germinar gairebé totes amb gran facilitat i les plantes que sorgiren d'elles varen tenir una variabilitat fenotípica extraordinària. Unes tenien espines, altres eren inermes, unes altres tenien les fulles allargades, altres arrodonides, unes tenien tendència a creixen de forma ascendent amb sarments gruixats i curts com a petits arbustos d'uns 60 cms.de altura, mentre que unes altres creixien de forma pendular amb llargs sarments en forma de cabellera. Encara viuen tres d'elles. Les seves diferències són tan cridaneres que ningú diria que procedeixen de la mateixa mare.

Una de les tapareres que vaig sembrar de llavor fa 35 anys. Té llargs sarments rastrers de més de 2 metres de longitud amb gruixades estípules espinoses. Les seves fulles són ovades i escassament coriàcies.

 Estípules espinoses d'uns 5 mil·límetres de la taparera anterior. Són dures i punxants.

Una altra taparera germana de l'anterior amb sarments curts i gruixats lleugerament ascendents que creix com un petit arbust. Les seves fulles són arrodonides i coriàcies. És inerme amb diminutes estípules toves.

Petitíssimes estípules espinoses de la taparera anterior amb una consistència semblant a un pèl ral i uns 2 mil·límetres de longitud. En passar la mà es dobleguen i no punxen.

La taparera és originària del Mediterrani on ha estat conreada profusament des de la antiguitat. A tots els països de la conca mediterrània és molt valorada i amb ella s'elaboren delicioses salses i magnífics plats. El seu èxit entre els humans ha estat tan gran que en l'actualitat es cultiva a totes les regions de la Terra amb un clima semblant al mediterrani. A Austràlia i Sud-amèrica s'ha assilvestrat sense arribar a comportar-se com una plaga i a països que no la coneixien i mai l'havien consumit s'està conreant cada vegada més, en part a través dels xefs de cuina que la descobreixen en els seus viatges pel Mediterrani i després la incorporen als seus nous plats per a la gaubança dels comensals dels seus restaurants als quals els sembla deliciosa.