Sticta canariensis, un liquen bígam amb una esposa verda i una blava

 A principis de maig em trobava davallant per l'empinat caminoi de les Voltes de Taganana en ple Parc Rural d´Anaga situat a l'extrem nord de l´illa de Tenerife. Caminava obsessionat cercant l´Asplenium x tagananaense, una raríssima falguera híbrida entre l´Asplenium hemionitis i l´Asplenium onopteris que a tot el món solament es troba al Massís d´Anaga. A l'ombrívol sotabosc d'aquell paradís terrenal cobert per les elevades capçades dels arbres de Laurisilva hi havia centenars de falgueres bellíssimes, però cap era l'híbrid de Taganana. Escanejant amb la vista totes i cadascuna de les falgueres em va cridar l'atenció una espècie d'escarola molt arrissada d'un bonic i lluminós color verd clar. Aferrant-me a les branques dels arbustos, vaig pujar per un pendent al sòl del qual hi havia una gruixada capa de fullaraca descomposta. Quan vaig tenir els peus ben assentats i vaig poder alliberar les meves mans, vaig treure la meva benvolguda càmera compacta i li vaig fer diverses fotos a aquest liquen gegantí, el més gros que havia vist mai en la meva vida. Uns dies després, ja a casa, vaig aconseguir saber la seva identitat: Sticta canariensis. (Us recoman fer doble clic damunt aquesta i les següents fotos per a apreciar millor la seva grandària i els detalls).

Un liquen és la unió simbiòtica entre un fong i una alga. Per a que s'entengui millor, es pot dir que aquesta unió ve a ser una espècie de matrimoni de conveniència en el qual tots dos cònjuges obtenen un benefici. El fong o micobiont pot ser un ascomicet o un basidiomicet, encara que a la majoria de líquens el fong és un ascomicet. Alguns fongs ascomicets poden viure com a éssers independents o bé associar-se amb una alga i formar un liquen. Altres ascomicets solament poden viure com líquens associats amb una alga. El pas de fong independent a fong simbiont es considera un avanç en l'evolució, ja que l'associació amb una alga resulta molt beneficiosa per a la supervivència del fong. 

Quant a l'altre component, l'alga o ficobiont, pot ser una alga verda o una alga blava, també anomenada cianobacteria. La diferència més significativa entre ambdues és que l'alga verda només pot realitzar la fotosíntesi com qualsevol planta, mentre que la cianobacteria o alga blava ha donat una passa més en l'evolució i a més de la fotosíntesi també és capaç de fixar el nitrogen atmosfèric, aportant un component molt valuós a la simbiosi. Aquesta capacitat de fixar el nitrogen de l'aire té una gran importància en la formació de sòl fèrtil a les noves terres sorgides després d'una erupció volcànica.

Gairebé tota l'estructura d'un liquen la formen els filaments o hifes del fong, entre els quals se situen les algues unicel·lulars. La seva unió és tan íntima i la coordinació entre ambdós simbionts és tan perfecta que aconsegueixen créixer i viure com si fossin un ésser viu individual. El fong aporta aigua i minerals del sòl, mentre que l'alga verda contribueix amb els hidrats de carboni de la fotosíntesi. En el cas de tractar-se d'una alga blava aporta a més nitrogen atmosfèric.

 Imatge d'una part del liquen Sticta canariensis de la foto anterior, que en realitat són tres exemplars creixent junts.

Cada component de la unió es reprodueix per separat. El fong ho fa a través d'espores i l'alga per divisió cel·lular simple. No obstant això per a formar un liquen ambdós simbionts han de trobar-se en el lloc precís i en el moment adequat. L'espora del fong germina si cau damunt un substrat amb suficient humitat, però si en aquell lloc no troba cèl·lules de l'alga adequada acaba morint, excepte en el cas que sigui un ascomicet capaç de viure per ell mateix sense necessitat d'una alga. Si per contra al costat de l'espora que està germinant hi ha cèl·lules de l'alga els filaments del fong envolten les cèl·lules algals i comença la vida en comú. Ha nascut un liquen.

L'elevada humitat del sotabosc, la llum tamisada i el ric substrat de fulles descompostes li permeten créixer de forma exuberant. Sense exagerar l'exemplar arrodonit d'aquesta foto tenia l'aspecte i la grandària d'una escarola per a amanida.

El fong ascomicet del liquen Sticta canariensis ha donat una passa més en l'evolució i ha aconseguit associar-se amb dues algues diferents depenent del grau de fred de la regió on creix. A les regions més septentrionals tendeix a associar-se amb una alga blava o cianobacteria donant lloc al liquen Sticta dufourii d'un color molt variable segons el grau d'humitat, insolació, tipus de substrat, etc...que pot anar des d'un beig perlat, verd grisenc més o menys fosc, a vegades marronenc o fins i tot negre. A les regions meridionals més càlides tendeix a associar-se amb una alga verda donant lloc al liquen Sticta canariensis. De vegades a les regions intermèdies es troben exemplars amb parts de Sticta dufourii i parts de Sticta canariensis. Seria el més semblant a un liquen híbrid.

 Imatge d'una Sticta amb parts amb alga verda i parts amb cianobacteria. És propietat del fotògraf Ray Woods. La vaig trobar en aquesta magnífica web dedicada al món dels líquens: Lichen Apprentice Scheme Wales

Ambdues espècies o unions simbiòtiques es distribueixen per l'oest d'Europa i la Macaronèsia. A Noruega i a les Illes Britàniques predomina l'associació amb l'alga blava, la Sticta dufourii, mentre que a la Macaronèsia predomina l'associació amb l'alga verda, la Sticta canariensis.

 Una imatge propera ens permet apreciar els apotecis o cossos fructífers del fong ascomicet, on es formen les espores per a la seva reproducció. L'alga no necessita òrgans reproductors, doncs com ja hem vist es reprodueix per divisió cel·lular simple. Amb freqüència diverses cèl·lules de l'alga s´aferren a les espores del fong, de manera que en dispersar-se aquestes es facilita molt la reproducció del liquen.

Detall dels apotecis del fong ascomicet en forma de copes vermelles. Tot el liquen estava xop d'humitat i brillava amb llum pròpia a la penombra del sotabosc.