diumenge, 4 de desembre de 2011

Adoren al déu Sol

Saben que els dona la vida

Cada matinada l'esperen ansioses, famolenques de llum. Com antenes parabòliques especialment dissenyades per a captar el màxim de rajos solars, les plantes dirigeixen les fulles i les flors cap al seu déu sol, el que els dóna la vida i el segueixen en el seu moviment fins al capvespre, sempre mirant-lo de cara.

 Tal vegada el millor exemple seria un camp de girasols. La bellesa d'aquestes plantes en plena floració és extraordinària. Totes les flors miren al seu déu amb veneració, amb humilitat, amb respecte, lleugerament inclinades, però sense perdre'l de vista ni un moment. Les seves tiges es retorcen per a seguir-lo des de que treu el cap a l'horitzó per l'est, fins que es pon també a l'horitzó per l'oest. Les fulles estan disposades en un plànol lleugerament inclinat de nord a sud i giren al mateix ritme que les flors, de manera que aconsegueixen captar els rajos solars amb una eficiència impossible de superar.

Us preguntareu a què ve que les flors tinguin tanta avidesa pel sol si no realitzen la fotosíntesi. La resposta la teniu en aquesta inflorescència de girasol. A dalt a l'esquerra està el motiu de la seva exagerada heliofilia, una abella pol.linitzadora libant el nèctar de les flors recentment obertes i pol.linitzant-les amb el pol·len aferrat al seu cos procedent d'altres flors. Les abelles i els altres insectes que s'alimenten de nèctar tenen una visió molt especial, són capaces de veure els colors, però en un espectre cromàtic diferent al nostre. Poden percebre amb claredat els colors ultraviolats, invisibles als nostres ulls. Les plantes ho saben i dirigeixen les flors cap a la llum del sol per a que els insectes les puguin veure amb nitidesa. Moltes d'elles tenen marques especials en els seus pètals, que nosaltres no podem veure, per a indicar als pol·linitzadors el lloc exacte on està el nèctar. (Ampliau les fotos amb un doble clic per a veure millor els detalls).

Les flors de la Merendera filifolia adopten la forma de petites antenes parabòliques orientades cap al sol. A diferència de nosaltres les abelles no veuen el seu bellíssim color rosat, sinó un color ultraviolat que es va aclarint des de l'extrem dels pètals cap al centre de la flor, on estan els estams i el pistil amb el nèctar com a reclam o recompensa.

 La violeta endèmica de Còrsega, Viola corsica, té unes flors amb un disseny molt intel·ligent la finalitat del qual no és precisament l'estètica, sinó atreure els insectes cap al centre de la flor. Per a això té dibuixades unes ratlles que dirigeixen als pol·linitzadors cap al nèctar. Els insectes especialitzats en pol.linitzar la Viola corsica saben reconèixer d'una manera instintiva aquestes ratlles i aquests gradients de color. Ho porten gravat al seu genoma. És una simbiosi perfecta, nèctar a canvi de pol·len.

Aquest Crocus cambessedesii, endèmic de les Illes Balears, creix a l'encletxa d'una roca calcària orientada cap a l'oest molt aprop del mar. Per a aconseguir que els insectes vegin la seva única flor ha hagut de gastar molta energia per a sortejar la roca que li tapa els rajos solars i en lloc de créixer erecta cap amunt s'ha vist obligada a créixer cap avall i després rotar cap al sud-oest per a que els últims rajos solars del capvespre il·luminin els seus pètals, aconseguint així ser vista pels insectes.

Mai havia vist una fuchsia creixent silvestre, sempre dins un cossiol. Fa tres anys vaig gaudir d'un espectacle inoblidable. Em trobava a l'Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. Feia una hora escassa que havia sortit el sol i les plantes estaven cobertes per la rosada de la pluja horitzontal que s'havia condensat damunt les seves fulles durant l'alba. Les gotes d'aigua brillaven com a petits diamants il·luminades pels rajos de la matinada. Em trobava a la falda del Monte Carneiro cercant la mítica falguera endèmica Asplenium azoricum. Estava escanejant amb la vista unes roques orientades cap al nord que vorejaven un camí. Hi havia un silenci gairebé màgic. De sobte vaig sentir alluny el motor d'un cotxe que s'acostava i em vaig girar per a veure'l. Davant els meus ulls, damunt la paret de l'altre costat del camí, va aparèixer un espectacle bellíssim. Altíssimes fuchsies amb les seves branques carregades de flors i orientades cap al sol de la matinada brillaven per les gotes de la rosada i es retallaven sobre els camps de cereals. Ni en el més cuidat dels jardins hagués pogut veure unes fuchsies tan belles. Vaig saber de seguida que es tractava de l'alòctona assilvestrada Fuchsia magellanica d'Amèrica del Sud que a les Açores viu molt feliç i arriba a assolir prop dels dos metres d'altura.

No fa falta demanar-li quin és el seu déu, veritat?. Aquest Tragopogon prorrifolius subsp. australis creix damunt la grava volcànica del Puerto de Izaña a l'Illa de Tenerife a 2300 msnm. Aquesta flor vista d'aprop té un disseny d'una gran bellesa cromàtica i una estructura tan sofisticada que sembla haver estat dissenyada expressament per a agradar al déu que li dóna la vida.

La rosella blanca de Califòrnia, de nom científic Romneya coulteri, és una altra adoradora del sol. La seva blancor perlada té una puresa que impressiona. De quin color la veuran les abelles?

Aquesta diminuta labiada d'hàbit reptant, el Teucrium chamaedrys subsp. pinnatifidum, dirigeix les seves bellíssimes flors cap al sol del migdia. Creix a una garriga situada a la falda d'una muntanya de la Serra de Tramuntana de Mallorca.

A la mateixa garriga es pot veure qualque exemplar de flors albines, sempre orientades cap a la llum del sol.

Les flors de l´estepa de làudan, Cistus ladanifer, tenen una curiosa taca vermella molt fosca als pètals, els quals es tenyeixen de groc entre la taca i el centre de la flor per a dirigir als pol·linitzadors cap als seus cridaners òrgans reproductors. Per a que els insectes puguin veure aquestes taques la flor ha d'estar orientada cap a la llum. La bellesa del seu disseny és insuperable.


Les flors del guaiaber del Brasil, Feijoa sellowiana, tenen uns estams d'un viu color vermell sang i uns pètals rosats amb la vora revoluta cap amunt deixant veure la seva part inferior blanca. Quan surt el sol aquestes flors són un reclam irresistible per a les abelles.


La bellíssima Malva hispanica té tanta fretura pel sol que només creix a llocs ben il.luminats. Les ratlles rosades que convergeixen cap als òrgans sexuals indiquen als insectes on poden trobar una goteta de nèctar.

 
  Les flors de la taparera són bellíssimes vistes d'aprop. Els seus pètals d'un blanc immaculat brillen amb llum pròpia. Tenen un disseny perfecte per a atreure als seus pol·linitzadors: les abelles, borinots, vespes i altres insectes, que acudeixen llepols a libar l'abundant nèctar del fons de la flor. També ells són utilitzats a canvi de la llepolia del nèctar. Sense ser conscients d'això, mentre peguen la panxada de nèctar, els grans de pol·len de les anteres dels seus llargs estams s'aferren als seus cossos i són transportats fins a una altra flor, on un dels grans de pol·len s´aferrarà a l'estigma del pistil i fertilitzarà l'ovari. A l'esquerra de la imatge es veu un estigma ja fecundat iniciant el creixement de l'ovari.

Les flors de Malfurada, Hypericum grandifolium, endemisme macaronèsic, tenen un viu color daurat que ressalta sobre el verd intens de les fulles. La planta de la foto creix al bosc de laurisilva del Sendero largo del Pijaral en ple Parque Rural de Anaga a l'Illa de Tenerife. La nombroses flors grogues semblen petits estels brillant al firmament.

Impressionant vista general de l'extraordinari Jardí Botànic de Funchal de l'Illa de Madeira. Està intel·ligentment situat a la falda d'una muntanya volcànica orientada cap al sud. D'aquesta manera les plantes reben tot el sol del migdia, el qual, juntament amb l'elevada humitat d'aquesta illa, és el responsable de l'exuberància de la vegetació del jardí. En primer plànol es pot veure la bellíssima flor d'una Strelitzia reginae amb el seu curiós disseny en cresta de gall. Ampliant la imatge s'aprecia com la majoria de plantes estan lleugerament inclinades cap al sol, detall que s'aprecia millor a la palmera del fons.

Les falgueres no tenen flors, però algunes també presenten una cridanera heliofilia, com aquest vigorós híbrid alotetraploide endèmic de Mallorca, l´Asplenium X tubalense. Per a captar el màxim d'energia solar estén les seves llargues frondes cap a la llum.

També les falgueres arbòries adoren al déu sol. A la imatge veiem diverses Cyathea cooperi assilvestrades a una clariana d'un bosc de cryptomeries de la Caldeira do Faial que és un enorme cràter volcànic situat al centre de l´illa açoriana del mateix nom. El seu disseny en forma d'antena parabòlica els permet captar el màxim de rajos solars.

Algunes plantes depenen tant dels rajos ultraviolats que només obren les flors si brilla el sol. Els dies ennuvolats mantenen tancats els pètals i si persisteix el mal temps esperen pacientment durant dies a que millori. Saben que sense els rajos ultraviolats del sol incidint sobre els pètals de les seves flors els seus pol·linitzadors no les veuran. Aquestes plantes també solen tancar les flors a la nit i les obren de nou al matí. És una manera molt intel·ligent d'assegurar la pol·linització, ja que els seus pol·linitzadors són diürns i no té cap sentit mantenir obertes les flors durant la nit.

 La Gazania splendens és un clar exemple. Cada matí obre les seves flors mirant al sol amb els seus dibuixos especials als pètals per a dir a les abelles on poden trobar uns glopets de nèctar. Nosaltres les veiem amb el seu bellíssim color foc, però les abelles són cegues per al color vermell i les veuen en diferents tonalitats ultraviolades. Al capvespre tanca els seus pètals i els torna a obrir amb els primers rajos de la matinada. Sap que durant la nit els seus pol·linitzadors no veuran les seves flors i a més, en ser molt sensible al fred, tancant els seus pètals protegeix els òrgans reproductors d'una possible gelada nocturna.

La diminuta Romulea assumptionis, endèmica de les Illes Balears, és un altre exemple de heliofilia extrema. La pol·linització de la seva única flor depèn tant dels insectes diürns que només obre els pètals si els seus sensors de llum detecten suficients rajos ultraviolats incidint sobre ella. Durant tot l'any va acumulant nutrients i energia al seu petit bulb subterrani amb l'única finalitat de produir una sola flor i assegurar així la supervivència de l'espècie. No pot malgastar energia inutilment ni pot posar en perill la seva descendència. Sol créixer a les clarianes de les garrigues mediterrànies amb la seva petita flor orientada cap al migdia. Si prop d'ella creixen pins blancs, ullastres o alzines que li fan ombra durant el matí, la seva flor espera pacientment als rajos solars del migdia per a obrir els seus pètals. Els dies ennuvolats la seva flor roman tancada fins que millora el temps. Si aconsegueix ser fecundada el primer dia, a la tarda es tanca i ja no torna a obrir-se. En cas contrari s'obre diversos dies seguits fins a aconseguir el seu objectiu.


Aquestes dues bellíssimes flors de Trichocereus terscheskii estan intel·ligentment situades damunt la tija per a rebre el màxim de llum solar directa durant les hores centrals del dia, o sigui, estan dirigides cap al sud-est, sud, sud-oest. A la imatge veiem dues abelles volant cap a la zona central de les flors, on es troben els òrgans reproductors de la flor amb el nèctar al fons. Les flors d'aquest cactus desprenen un deliciós parfum que atreu a les abelles que cerquen amb la vista la font de l'olor. S'obren al matí i es tanquen al capvespre durant un parell de dies seguits. El fred nocturn del desert on creixen podria danyar els seus delicats òrgans reproductors i no serviria per a res tot l'esforç de la planta per a assegurar la següent generació.

Les estratègies de les plantes per a sobreviure i perpetuar la seva espècie són infinites. Avui us he parlat de les adoradores del déu Sol, però també n´hi ha que adoren a la deessa Lluna. Les seves flors s'obren en pondre´s el sol i es tanquen amb els primers rajos del matí. D'elles us parlaré en un altre article.




1 comentari:

  1. Un blog espectacular! Gràcies per compartir coneixement i aquestes imatges bellíssimes. Moltes felicitats, Joan! Teresa Franquesa

    ResponElimina