Sagnant en verd: Sa Dragonera, un petit paradís

El Parc Natural de Sa Dragonera era una de les meves assignatures pendents. Aprofitant que a principis d'octubre el GOB organitzava una excursió ornitològica a aquesta petita illa, m'hi vaig apuntar il.lusionat amb l'esperança de veure un trosset de natura encara verge al nostre destrossat i sobreexplotat arxipèlag.

Fou declarat Parc Natural pel Govern Balear el 26 de gener de 1995. Està format per l'illa Sa Dragonera i pels illots Pantaleu i Sa Mitjana. Ocupa una extensió de 2'88 quilòmetres quadrats, es a dir, 288 hectàries. Sa Dragonera té una longitud màxima de 3700 metres i una amplària de 780 metres. Està separada de la costa de Sant Elm del municipi d'Andratx a l'illa de Mallorca per un tram de mar d'uns 800 metres d'amplària i de poca profunditat, on creix un ric bosc submarí de Posidonia oceanica.

Illa Sa Dragonera.
(Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

Illot Pantaleu.

Rètol informatiu del Parc Natural de Sa Dragonera situat al port de Sant Elm, just devora el petit moll on s'agafa la barca turística "La Margarita" que duu a Sa Dragonera. El passatge val 10 euros.

Video domèstic on es veu en primer lloc el petit illot Pantaleu i a continuació l'illa Sa Dragonera, l'extrem nord-est de la qual queda amagat darrere la costa d'Andratx de l'illa de Mallorca. El vaig gravar des del moll de Sant Elm. Es veu molt millor sense ampliar.

Aquest altre video el vaig gravar des de l'interior de la barca. Es veu un corb marí bucejant molt a prop de l'illot Pantaleu i després l'illa de Sa Dragonera. Estàvem tan a prop que la càmara no em va permetre captar el cim més alt de l'illa, anomenat Na Pòpia, que està a 360 msnm. Com a l'anterior video tampoc es veu l'extrem nord-est de Sa Dragonera.

Just acabàvem de davallar de la barca al petit moll de Cala Lladó i a tots ens varen sorprendre els nombrosos grumers lilosos que nedaven dins una aigua netíssima.

Jo mai havia vist sargantanes i em va sobtar l'abundància d'aquests petits dragonets que no tenen gens de por a la gent. Pertanyen a la subespecie de Sa Dragonera de la sargantana endèmica de les Illes Balears. El seu nom científic és Podarcis lilfordi gigliolii. A la foto podeu veure un exemplar prenguent el sol devora el seu amagatall de fulles de mata llentisclera.

Quatre sargantanes devorant les restes d'una poma. Estaven afamegades i menjaven tot el que els tirava la gent.

Una altra sargantana amb un bon tros de poma a la boca.

Detall del dibuix i els colors de la pell de la sargantana anterior.

Una de les primeres plantes que em va cridar l'atenció va ser l'endemisme tirrènic Arum pictum amb el bellíssim disseny reticulat de les nerviacions blanques de les seves fulles. L'exemplar de la foto començava a treure la seva flor després de les primeres pluges de la tardor.

Aquest altre bellíssim Arum pictum ja havia treta la seva flor morada amb el seu espàdix quasi negre, que emet una olor fètida a carn putrefacta per atreure els seus polinitzadors que són les mosques carronyeres.

Detall de l'espàdix amb la seva típica forma en estròbil.

El darrer que pensava trobar eren falgueres. Gairebé només començàvem a caminar i a un tram del camí orientat cap al nord vaig veure una desena d'exemplars de Cheilanthes acrostica que acabaven de sortir de l'estivació.

Cheilanthes acrostica solitària amb les arrels endinsades dins les estretes encletxes d'aquesta roca calcària. Sembla increible que pugui sobreviure amb tan poca terra.

Costa de Sant Elm vista des de Sa Dragonera. Un lluminós sol estava sortint darrere Mallorca.

Aquesta bellíssima inflorescència de ceba marina, Urginea maritima, alegrava el camí.

Les seves floretes vistes d'aprop tenen un disseny, una lluminositat i uns colors fantàstics.

La brostació novella de les Euphorbia dendroides ens va recordar que havia començat la tardor. A diferència de la majoria de plantes, aquestes lletreres arbustives perden les fulles a l'estiu i romanen dormides en estivació, esperant pacientment les primeres pluges de finals de setembre o principis d'octubre, moment que desperten i brosten vigorosament, cobrint-se de fulles d'un color verd pàl.lid.

La variant balear de romaní de tiges pèndules, Rosmarinus officinalis var. palaui, és abundant a Sa Dragonera, convivint amb la forma normal de tiges erectes.

Una altra variant de romaní, la de flors albines, també és relativament abundant a Sa Dragonera.

La puresa del color blanc de les floretes és extraordinària, semblen brillar amb llum pròpia.

Aquí i allà es podien veure exemplars amb flors d'un color blau cel molt clar, intermig entre la forma normal de flors blaves i les de flors albines.

Em va cridar l'atenció l'abundància del liquen Xanthoria parietina que tenyia de color taronja daurat les roques calcàries, com si estiguessin folrades amb làmines de pa d'or.

Exemplar típic de Xanthoria parietina que creix ben rodó com una taca d'oli. Quan plou les algues del líquen reverdeixen i aquest adquireix un intens color verd daurat.

Detall dels apotecis del micobiont, component fúngic del líquen, en diferents fases de maduració. L'altre component, el ficobiont, són algues fotosintètiques que viuen en simbiosi entre les hifes del fong, formant ambdós el que s'anomena líquen. Aquests organuls reproductors, els apotecis, produeixen ascospores, a les quals s'hi aferren cèl.lules de l'alga, de manera que quan l'ascospora germina i comença a produir hifes com si fossin una teranyina, les cèl.lules d'alga també es reprodueixen per divisió cel.lular simple i s'intercalen enmig de les hifes. Les algues produeixen sucres amb la fotosíntesi que comparteixen amb el fong i aquest absorbeix aigua i minerals amb les seves hifes i els comparteix amb les algues, una simbiosi mutualista perfecta.

Era molt cridaner el fet que hi hagués plantes de Phillyrea angustifolia carregades de fruits negres com la de la foto i moltes altres sense cap fruit. No vaig veure cap exemplar de Phillyrea latifolia ni de Phillyrea media.

Els fruits són carnosos, el que s'anomena drupes. N'hi havia en diferents fases de maduració, passant del color verd al groc, després més o manco vermellós i acabant ben negres. Estan cobertes d'una capa de ceres que els donen aquesta tonalitat mat pruinosa. Aquest recobriment cerós té la finalitat de irritar el tub digestiu de les aus i altres animals que s'alimenten d'aquestes drupes, provocant-los un efecte laxant, és a dir, diarrea, fent així que l'animal defequi moltes vegades i escampi millor ben repartides les llavoretes enfora de sa mare.

Per les roques del camí es veien fòssils, com aquest que va trobar en Christophe Cusin, un dels excursionistes. Sembla l'interior d'una conxa de caragola de mar.

Ja començavem a veure el Far de Llebeig situat a l'extrem sud-oest de l'illa. El cel tenia un color espectacular, molt viu i lluminós.

A prop del penya-segat hi ha una antiga torre de vigilància, actualment abandonada.

Mateixa torre de vigilància anterior a l'entrada d'una cala petitona.

La torre vigilava els vaixells que s'acostaven a la costa de Sant Elm.

Detall de la torre anterior.

La vegetació és majoritariament arbustiva i està formada principalment per Olea europaea var. sylvestris, Pinus halepensis, Pistacia lentiscus, Phillyrea angustifolia, Euphorbia dendroides, Euphorbia charachias, Euphorbia pithyusa, Euphorbia peplus, Rosmarinus officinalis, Ephedra fragilis, Asphodelus aestivus, Urginea maritima, Arum pictum, Arum italicum, Arisarum vulgare, Parietaria lusitanica, Parietaria mauritanica, Limonium dragonericum, Phagnalon rupestre, Phagnalon saxatile, Ajuga iva, Sonchus tenerrimus, Festuca arundinacea, Rhamnus oleoides, Rubia angustifolia, Rubia peregrina, Osyris alba, Cheilanthes acrostica, Polypodium cambricum, Selaginella denticulata, etc...

Caleta entre penya-segats. La costa de Sa Dragonera està plena de caletes com aquesta. Al fons es veu la costa de Sant Elm.

Camí de pujada al Far de Llebeig. El bellíssim edifici està en un deplorable i imperdonable estat de degradació.

L'excursionista francès Christophe Cusin té una vista excel.lent. Mentre els altres miravem enfora ell va veure aquest animaló diminut, un insecte vermell de l'espècie Spilostethus pandurus.

Detall del Spilostethus pandurus.

En aquest impressionant penya-segat hi crien una vintena de parelles de falcons d'Eleonor, Falco eleonorae. La meva càmara no em va permetre fotografiar-los. Mentre els observàvem es varen acostar al penya-segat dues àguiles calçades, Hieraetus pennatus i els falcons les vàren atacar fins que aconseguiren fer-les fora.

Falcó d'Eleonor al penya-segat anterior. L'excursionista Ernesto Nicola i en Manolo Suárez, responsable de l'excursió, me varen deixar els seus prismàtics perquè pogués disfrutar de la bellesa d'aquestes aus prodigioses. Moltes gràcies per la vostra generositat, Ernesto i Manolo.

L'endèmic Limonium dragonericum és relativament abundant. A principis d'octubre estava en plena floració.

Un altre exemplar de Limonium dragonericum.

El caminet de la ruta de l'excursió travessant la falda d'aquest turonet.

El mateix camí anterior.

Els abundants exemplars de ginesta borda, Ephedra fragilis, estaven carregats de fruits vermells.

Detall dels cridaners fruits de la ginesta borda.

Al camí de tornada, amb la seva vista prodigiosa, en Christophe Cusin va veure una planteta diminuta, la labiada Ajuga iva, que no vàrem trepitjar per pura casualitat. Estava en plena floració després de les primeres pluges de la tardor.