Li agraden les fonts construïdes pels moros

A la falzia, falguerola o cabell de Venus, Adiantum capillus-veneris, li agrada viure amb les arrels dins l'aigua, per la qual cosa les seves espores només germinen si cauen sobre un sòl o paret permanentment humits: pous, fonts, aqüeductes, canals, roques i parets regalimants, riberes de rius i torrents, murs exteriors d'aljubs, etc. Sol formar una gran colònia amb nombrosos individus creixent junts en forma de cabellera penjant. Pertany a la família de les Adiantaceae. El seu genoma conté 60 cromosomes (2n= 60, n= 30).

 

Frondes penjants d'Adiantum capillus-veneris a una paret regalimant d'una marjada de la Vall de Sóller a l'illa de Mallorca.

(Doble clic damunt la foto per ampliar-la)

L'Adiantum capillus-veneris té un rizoma radicant que creix horitzontal i està densament cobert de pàlees linears de color castany. Les seves frondes, depenent del grau de llum que reben, poden ser més o menys llargues, assolint els 50 cm. El pecíol i el raquis són negres, de vegades castany-negrosos, amb una viva lluentor d'atzabeja i molt trencadissos. La làmina és ovada-lanceolada amb pinnes de color verd clar i textura delicada. Passant la mà per damunt la cabellera que formen les seves frondes es nota la seva delicadesa i suavitat. Antigament era usat en xarops i tisanes per tractar problemes respiratoris per les seves propietats expectorants.

Antiga font amb cabells de Venus construïda durant la dominació musulmana de les Illes Balears fa més de vuit-cents anys. Està situada als bellíssims Jardins àrabs d'Alfàbia al municipi mallorquí de Bunyola. 

L'Adiantum capillus-veneris té una àmplia distribució cosmopolita, creixent a les zones tropicals, subtropicals i temperades de tota la Terra, la qual cosa indica la seva gran capacitat adaptativa.

Imatge de prop de la font anterior adornada de verd per una gran colònia d'Adiantum capillus-veneris. És molt cridanera la fal·lera d'aquesta falguereta per créixer a les fonts.

 

Una altra antiga font construïda durant la dominació musulmana de Mallorca. Està situada al llogaret de Randa en una fèrtil vall als peus d'una petita muntanya del centre de l'illa. Les falzies tenen les arrels ancorades en la gruixada capa de molsa.

Canal de reg que recull l'aigua de la font anterior, anomenada localment Font de Randa, amb una gran colònia d'Adiantum capillus-veneris. Els moros mallorquins que vàren construir la font i els canals de reg fa més de vuit segles dominaven l'art d'aprofitar l'aigua. La seva habilitat els va permetre sobreviure a sequeres terribles. És de justícia reconèixer-los el gran llegat que varen deixar als qui els expulsaren de la seva estimada illa. Amb la seguretat de dur com a mallorquí unes gotes de sang mora barrejada amb la sang catalana dels repobladors dins les meves venes mestisses, procedents dels descendents dels 3.000 moros mallorquins que quedaren com a esclaus a la seva pròpia terra i foren obligats a renunciar a la seva llengua, la seva cultura i la seva religió, els dedic aquest article en agraïment a la immensa feina que varen fer convertint una illa erma i improductiva en un verger. Fa uns anys, en un estudi genètic del cromossoma Y d'una mostra d'homes de Mallorca, va resultar que un 7% de barons mallorquins duen en el seu genoma el mateix cromossoma Y que els actuals berebers del Nord d'Àfrica.

Falzies creixent damunt les roques que voregen el Torrent de Biniaraix a la Serra de Tramuntana de Mallorca.

Bell exemplar d'Adiantum capillus-veneris amb les pinnes profundament lobulades creixent damunt les roques que voregen el Torrent de Pareis de Sa Calobra a la costa nord-oest de Mallorca.

Pinnes típiques de falzia de font. Cada pinna està dividida en diverses pínnules separades per una petita escotadura. Foto realitzada a un hort del municipi mallorquí de Sóller.

Revers de les pinnes de la foto anterior amb els sorus encara immadurs, coberts per un fals indusi membranaci, dit pseudoindusi, inserit a la vora de les pínnules.

 

Sorus madurs, un a cada pínnula, amb el pseudoindusi aixecat deixant veure els esporangis, que ja s'estan desplegant i dispersant les espores. S'aprecia l'estructura reticulada en ventall de les pinnes, típica del gènere Adiantum.

Fotografia microscòpica d'un esporangi d'Adiantum capillus-veneris, ja buit després de la dispersió de les espores. S'aprecia la bossa esqueixada com un tel transparent que contenia les espores.

 

Espores triletes, tetraèdriques-globoses i finament granuloses d'Adiantum capillus-veneris. Crida l'atenció el seu bell color daurat característic de totes les falgueres de la família de les Adiantaceae.

Woodwardia radicans, el gegant de la laurisilva

Efectivament, la Woodwardia radicans és la falguera més grossa dels boscos de laurisilva. Les seves frondes poden assolir els 2'5 metres de longitud, superant a l'altre gegant, la Culcita macrocarpa. Precisament aquestes dues grans falgueres, juntament amb la Selaginella balansae, es consideren com les més antigues que durant el Cretàcic tardà varen colonitzar la regió mediterrània occidental a partir d'ancestrals falgueres africanes i asiàtiques, tal vegada en un període de clima càlid subtropical. La seva distribució natural actual sembla recolzar aquesta hipòtesi, ja que viu a les illes macaronèsiques: Canàries, Madeira i Açores (excepte a les Illes de Cabo Verde), a la costa càntabro-atlàntica de la península Ibèrica: Galícia, Astúries, Cantàbria i País Basc, al nord d'Algèria i també al sud de la península italiana, Sicília, Còrsega i Creta. Les poblacions existents a la Serra de Sintra a Portugal no són naturals.

 

Bellíssim exemplar de Woodwardia radicans a una clariana d'un bosc de laurisilva de l´Illa de Madeira prop de Funchal a principis de maig. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Per la seva gran bellesa ha estat conreada en molts països de tot el món, trobant-se poblacions assilvestrades a Àsia i Amèrica del Nord, per exemple a Florida i Califòrnia. Pertany a la família de les Blechnaceae, igual que la Doodia caudata, el Blechnum spicant i el Blechnum brasiliense. El seu nombre de cromosomes és 2n = 68. El gènere Woodwardia fou dedicat al botànic anglès especialitzat en plantes criptògames Thomas J. Woodward (1745-1820).

A les Illes Canàries rep el nom de Píjara, Penco labrado, Pirgua i Helecho de cumbre, a Galícia l´anomenen Feto de botón, a Portugal Feto de botâo, a Itàlia Felce bulbifera i en anglès Chain fern o Rooting chainfern.

El seu nom científic fa referència a la capacitat d'aquesta falguera per a reproduir-se de forma vegetativa a partir d'uns petits bulbets o gemmes, que com a petits rizomes coberts de pàlees marrons creixen a l'extrem apical de les frondes. Quan aquests bulbets entren en contacte amb la terra, treuen arrels i comencen a créixer com a falgueres independents. Per això els botànics que li donaren el nom la varen anomenar "radicans", o sigui, arrelant.

Grans frondes penjants de Woodwardia radicans a la paret d'un barranc del Bosque de los Tiles a l'Illa de la Palma. Les frondes més velles es van arquejant fins a aconseguir que la seva punta entri en contacte amb la terra de la paret, moment en què el petit bulb o gemma que creix a l'extrem de la fronda arrela i dóna lloc a una nova falguera clònica idèntica a la seva mare.

El seu hàbitat preferit són els barrancs i boscos humits i ombrívols, tant a parets verticals, com al sotabosc i també a enclexes profundes de roques. A la cornisa cantàbrica, quan es realitzen tales massives i el bosc queda nu sense la coberta protectora de les copes dels arbres, les Woodwardias queden a la mercè de les gelades i moren amb les frondes cremades pel fred.

Tres joves exemplars de Woodwardia radicans al vessant nord-oest de la muntanya volcànica anomenada Caldeira do Faial a la illa del mateix nom de l'Arxipèlag de les Açores. Es veu bé el gruixat rizoma cobert de pàlees marrons.

Impressionant fronda penjant de gairebé dos metres al Bosque de los Tiles de l'illa canària de La Palma. La làmina és ovado-lanceolada, de vegades triangular, amb pinnes caudades de més de 30 cms. Les pínnules són subfalcades, lleugerament serrulades. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Fronda nova de Woodwardia radicans desplegant les seves pinnes a principis de maig.

Aquí es pot veure el motiu del seu nom "radicans", una gemma o bulbet que creix a la punta de les frondes i quan toca a terra treu arrels i dóna lloc a una nova falguera. D'aquesta manera es pot formar tota una població de Woodwardia radicans genèticament idèntiques a la falguera original que va néixer d'una espora.

En aquesta foto es veu un bulbet ja arrelat a l'extrem d'una fronda d'una Woodwardia radicans conreada a un jardí de Mallorca. Aquests fillets clònics es poden deixar créixer al voltant de la seva mare o bé es tallen de la fronda i es trasplanten a un altre lloc parcialment ombrejat i protegit dels vents freds del nord. A l'estiu necessiten regs regulars si no plou. Per a tallar-los i trasplantar-los no és necessari esperar al fet que treguin arrels. També es pot posar un cossiol al costat de la mare subjectant el bulbet sobre la terra del cossiol i, quan ha arrelat, ja es pot tallar de l'extrem de la fronda.

Bulbet anterior ja sembrat. A les poques setmanes comença a brostar frondes noves i dos anys després assoleix la maduresa.

Sorus madurs de Woodwardia radicans al gener amb l'indusi aixecat per a que els esporangis es puguin desplegar i dispersar les espores.

Detall dels sorus anteriors, que són típics de la família Blechnaceae i estan inserits profundament al revers de les pinnes, formant dues fileres paral·leles aferrades al nervi central de cada pinna. Fent doble clic damunt la foto per a ampliar-la es veuen molt bé els esporangis desplegats, aguaitant per davall  l'indusi convex i coriaci.

Fotografia microscòpica d'un esporangi de Woodwardia radicans ja buit després de la dispersió de les espores. A dalt a l'esquerra es veu l'esporangiòfor format per cèl·lules tubulars, que està aferrat a la pinna i fa la funció de cordó umbilical, nodrint l'esporangi dins la borsa transparent on es formen les espores.

Grans espores de Woodwardia radicans de color groguenc fosc i perispori subreticulat, vistes al microscopi a 400 augments.

Adiantum reniforme, un fòssil vivent

Aquesta estranya falguereta de frondes arrodonides pertany a la família de les Adiantaceae i és una vertadera relíquia antediluviana, un petit fòssil vivent. La seva dispersa distribució mundial amb poblacions molt allunyades entre si, que han evolucionat separadament i han donat lloc a diferents varietats locals, fa pensar en la gran antiguitat de l'Adiantum reniforme, que fa diversos milions d'anys, en un període fred amb el nivell dels oceans més baix que en l'actualitat, poblava una vasta regió que abastava gran part d'Àsia, Àfrica, Madagascar i la Macaronèsia. Posteriorment, a conseqüència d'un escalfament global del clima, el nivell de les aigües oceàniques es va elevar i va separar les poblacions asiàtiques de les africanes i aquestes de les malgaixes i les macaronèsiques.

Adiantum reniforme al Bosque de los Tiles de l'illa de La Palma a principis de maig. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la).

Els botànics distingeixen sis varietats dins l'espècie: 

-Adiantum reniforme var. reniforme, que creix a Madeira, a l'Arxipèlag de les Canàries i a les Illes de Cabo Verde;
-Adiantum reniforme var. pusillum, una varietat nana endèmica de les Canàries i Madeira. Viu a totes les illes, excepte Lanzarote, Fuerteventura i Porto Santo;
-Adiantum reniforme var. asarifolium, una estranya versió peluda amb gruixades vores negres i grans sorus, que es troba a Madagascar, Illa Maurici, Illa de Reunió, Sud-àfrica, Kenya, Tanzània, Malawi, Gàmbia i el Senegal;
-Adiantum reniforme var. hydrocotyloides, exclusiu de l'illa de Reunió;
-Adiantum reniforme var. crenatum, que solament viu a Madagascar;
-Adiantum reniforme var. sinense, que creix únicament a la Xina i està en greu perill d'extinció, ja que només es coneixen quatre petites poblacions a la regió de les Tres Gorges del Riu Iang-Tsé, entre la província de Sichuan i la província de Hubei, lloc considerat com un refugi de plantes que sobrevisqueren a les glaciacions del Quaternari.

Grup d'Adiantum reniforme del Bosque de los Tiles amb l'exemplar de la foto anterior a una paret molt humida orientada cap al nord.

A les illes macaronèsiques aquesta falguera prefereix viure a hàbitats rupícoles sobre roques i parets regalimants amb molta llum però sense sol directe a les clarianes de boscos de Laurisilva, amb un clima subtropical humit i sense gelades. A Sud-àfrica, Madagascar, illa Maurici i illa de Reunió creix a boscos humits amb un clima semblant al macaronèsic. A Kenya, Tanzània, Gàmbia, Malawi i el Senegal, en tenir un clima tropical massa càlid per a aquesta falguera, es veu confinada a les muntanyes on troba un clima més fresc i humit, com al Mont Kilimanjaro del nord de Tanzània. Les quatre petites poblacions xineses que viuen a les Tres Gorges del Riu Iang-Tsé també prefereixen hàbitats frescos i humits lliures de gelades situats entre 80 i 480 msnm. Donada la creixent explotació humana d'aquesta regió xinesa, el nombre d'exemplars d´Adiantum reniforme var. sinense va decreixent de forma alarmant, situant-se actualment en un dramàtic perill d'extinció.

Adiantum reniforme creixent entre les pedres d'una paret orientada cap al nord al municipi de Los Sauces de l'illa de la Palma. Aquesta falguera resisteix molt bé llargs períodes de sequera. A la foto es veu com la molsa damunt la qual creix la falguera està totalment resseca.

Bellíssim exemplar d'Adiantum reniforme creixent sobre un jaç de molsa a l'encletxa d'una roca orientada cap al nord-est a l'illa portuguesa de Madeira a mitjan maig. S'aprecien els llargs pecíols de color negre o marró fosc de cada fronda amb la petita làmina arrodonida a l'extrem. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la)

Diverses frondes d'Adiantum reniforme amb el seu bellíssim disseny en forma de pai-pai xinès. S'aprecia la disposició radial flabel·lada dels nervis de la làmina, que sol mesurar entre 3 i 5 centímetres de diàmetre, té una consistència coriàcia com de plàstic i presenta un viu color verd clar. A les Illes Canàries aquesta falguera rep el nom de "tostonera", per la seva semblança amb una antiga moneda anomenada "tostón", que es va usar a Espanya i les colònies americanes durant el segle XVI.

Revers d'una fronda d'Adiantum reniforme amb la bellíssima distribució dels sorus a la vora de la làmina. Crida l'atenció la forma arronyonada o reniforme que dona el nom a l'espècie, el disseny radial dels nervis i la fina pilositat que recobreix el revers de la làmina.

Detall dels sorus encara immadurs i la fina pilositat de color marró clar que recobreix el revers de la làmina. (Doble clic damunt la foto per ampliar-la).

Sorus d'Adiantum reniforme vists de costat amb el pseudoindusi rivetat. Quan els esporangis estan madurs, el pseudoindusi s'aixeca per a permetre la dispersió de les espores.

Microfotografia d'un esporangi d'Adiantum reniforme amb les espores madures dins la borsa transparent abans de ser dispersades.

Espores d'Adiantum reniforme, bastant grosses i de color daurat.