divendres, 4 de febrer de 2011

Woodwardia radicans, el gegant de la laurisilva


Efectivament, la Woodwardia radicans és la falguera més grossa dels boscos de laurisilva. Les seves frondes poden assolir els 2'5 metres de longitud, superant a l'altre gegant, la Culcita macrocarpa. Precisament aquestes dues grans falgueres, juntament amb la Selaginella balansae, es consideren com les més antigues que durant el Cretàcic tardà varen colonitzar la regió mediterrània occidental a partir d'ancestrals falgueres africanes i asiàtiques, tal vegada en un període de clima càlid subtropical. La seva distribució natural actual sembla recolzar aquesta hipòtesi, ja que viu a les illes macaronèsiques: Canàries, Madeira i Açores (excepte a les Illes de Cabo Verde), a la costa càntabro-atlàntica de la península Ibèrica: Galícia, Astúries, Cantàbria i País Basc, al nord d'Algèria i també al sud de la península italiana, Sicília, Còrsega i Creta. Les poblacions existents a la Serra de Sintra a Portugal no són naturals.

Bellíssim exemplar de Woodwardia radicans a una clariana d'un bosc de laurisilva de l´Illa de Madeira prop de Funchal a principis de maig. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Per la seva gran bellesa ha estat conreada en molts països de tot el món, trobant-se poblacions assilvestrades a Àsia i Amèrica del Nord, per exemple a Florida i Califòrnia. Pertany a la família de les Blechnaceae, igual que la Doodia caudata, el Blechnum spicant i el Blechnum brasiliense. El seu nombre de cromosomes és 2n = 68. El gènere Woodwardia fou dedicat al botànic anglès especialitzat en plantes criptògames Thomas J. Woodward (1745-1820).

A les Illes Canàries rep el nom de Píjara, Penco labrado, Pirgua i Helecho de cumbre, a Portugal i Galícia l´anomenen Feto de botâo, a Itàlia Felce bulbifera i en anglès Chain fern o Rooting chainfern.

El seu nom científic fa referència a la capacitat d'aquesta falguera per a reproduir-se de forma vegetativa a partir d'uns petits bulbets o gemmes, que com a petits rizomes coberts de pàlees marrons creixen a l'extrem apical de les frondes. Quan aquests bulbets entren en contacte amb la terra, treuen arrels i comencen a créixer com a falgueres independents. Per això els botànics que li donaren el nom la varen anomenar "radicans", o sigui, arrelant.

Grans frondes penjants de Woodwardia radicans a la paret d'un barranc del Bosque de los Tiles a l'Illa de la Palma. Les frondes més velles es van arquejant fins a aconseguir que la seva punta entri en contacte amb la terra de la paret, moment en què el petit bulb o gemma que creix a l'extrem de la fronda arrela i dóna lloc a una nova falguera clònica idèntica a la seva mare.

El seu hàbitat preferit són els barrancs i boscos humits i ombrívols, tant a parets verticals, com al sotabosc i també a enclexes profundes de roques. A la cornisa cantàbrica, quan es realitzen tales massives i el bosc queda nu sense la coberta protectora de les copes dels arbres, les Woodwardias queden a la mercè de les gelades i moren amb les frondes cremades pel fred.

Tres joves exemplars de Woodwardia radicans al vessant nord-oest de la muntanya volcànica anomenada Caldeira do Faial a la illa del mateix nom de l'Arxipèlag de les Açores. Es veu bé el gruixat rizoma cobert de pàlees marrons.

Impressionant fronda penjant de gairebé dos metres al Bosque de los Tiles de l'illa canària de La Palma. La làmina és ovado-lanceolada, de vegades triangular, amb pinnes caudades de més de 30 cms. Les pínnules són subfalcades, lleugerament serrulades. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Fronda nova de Woodwardia radicans desplegant les seves pinnes a principis de maig.

Aquí es pot veure el motiu del seu nom "radicans", una gemma o bulbet que creix a la punta de les frondes i quan toca a terra treu arrels i dóna lloc a una nova falguera. D'aquesta manera es pot formar tota una població de Woodwardia radicans genèticament idèntiques a la falguera original que va néixer d'una espora.

En aquesta foto es veu un bulbet ja arrelat a l'extrem d'una fronda d'una Woodwardia radicans conreada a un jardí de Mallorca. Aquests fillets clònics es poden deixar créixer al voltant de la seva mare o bé es tallen de la fronda i es trasplanten a un altre lloc parcialment ombrejat i protegit dels vents freds del nord. A l'estiu necessiten regs regulars si no plou. Per a tallar-los i trasplantar-los no és necessari esperar al fet que treguin arrels. També es pot posar un cossiol al costat de la mare subjectant el bulbet sobre la terra del cossiol i, quan ha arrelat, ja es pot tallar de l'extrem de la fronda.

Bulbet anterior ja sembrat. A les poques setmanes comença a brostar frondes noves i dos anys després assoleix la maduresa.

Sorus madurs de Woodwardia radicans al gener amb l'indusi aixecat per a que els esporangis es puguin desplegar i dispersar les espores.

Detall dels sorus anteriors, que són típics de la família Blechnaceae i estan inserits profundament al revers de les pinnes, formant dues fileres paral·leles aferrades al nervi central de cada pinna. Fent doble clic damunt la foto per a ampliar-la es veuen molt bé els esporangis desplegats, aguaitant per davall  l'indusi convex i coriaci.

Fotografia microscòpica d'un esporangi de Woodwardia radicans ja buit després de la dispersió de les espores. A dalt a l'esquerra es veu l'esporangiòfor format per cèl·lules tubulars, que està aferrat a la pinna i fa la funció de cordó umbilical, nodrint l'esporangi dins la borsa transparent on es formen les espores.
Grans espores de Woodwardia radicans de color groguenc fosc i perispori subreticulat, vistes al microscopi a 400 augments.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada