dimecres, 24 de desembre del 2014

En Tomeu Abú i l'aigua de neu

Aquell fred i ventós capvespre de febrer el meu padrí patern i jo tornàvem a ca nostra qualcant dins el carretonet estirat per na Margarita, una somereta nana de raça mallorquina, l'animal que més he estimat en tota la meva vida. Quan la record, no puc evitar que se m'humitegin els ulls. Era tan ximple com un xotet i dolça com un moixet. Jo passava molt de gust de donar-li llepolies: una figa madura, una pruna de frare roig, una nespla pansida, un caqui, un albercoc. Li ho acostava a la boca amb la meva maneta de nin de set anys i quan ella l'obria i em mostrava les seves dents ennegrides per les garroves, que eren el seu pa de cada dia, jo em regirava, tenia por que em menjàs la mà amb aquella bocota i aquelles dentotes disforges i la retirava tan aviat, que em queia la llepolia a terra i l'havia d'aixecar i tornar-la-hi a donar. Ella la trobava molt saborosa, la mastegava xuclant i fent salivera i enllepolida en volia més. Em mirava amb el seu ull negre mig tapat per la clucala del cabestrell i em gemegava suplicant amb un bram suau que pareixia un xiulo intermitent com si ploràs.


Com vos contava, aquell capvespre tornàvem de cercar dos feixos de llenya d'alzina de la pleta de Son Romaní per fer foc a la xemeneia i escalfar-nos. Aquell hivern de 1963 feia un fred que trepanava i no hi havia qui estàs per defora. Quan entràvem dins el poble pel carrer del colomer, el meu padrí va escometre un homo que pujava i anava a voltar cap al carrer del sol. Caminava arrossegant els peus amb les ombres molt baixes, fent un pantaix que regirava.

—Com va, Tomeu? —li va demanar el meu padrí.

Abú, mabú, macú, m'acub —va aconseguir contestar aquell homo bufant i fent sabonereta per la boca, amb els ulls plorosos plens de lleganyes i oberts com a platets, la cara i els llavis blaus quasi negres i una barba blanca de vuit dies.

—Idò vés-te'n tot d'una cap a ca teva que amb aquest fred agafaràs una mala pipida —li aconsellà el meu padrí.

Abú..., abú..., abú..., ...., bú... —li respongué aquell pobre homo, mentre acalava el cap, girava coa i bufant-bufant prenia el carrer del sol cap a ca seva.

Jo estava astorat. Havia escoltat aquella estranya conversa assegut damunt el seient del carro devora el meu padrí. Justament aquell homo s'havia aturat ben a prop de jo, la seva cara blava havia quedat a l'altura de la meva i, mentre bufava, em va tirar tot el seu alè pudent. Jo vaig intentar fer-me'n enfora acostant-me al padrí, però no em va servir de res. Per sort, amb tanta ofegor no tenia gaire xerrera i el turment va durar poc.

—Qui és aquest homo, padrí? —li vaig demanar girant-me cap a ell.

—Això és en Tomeu de Son Cucui, un cosí meu, fill des germà major de mon pare. Quan son pare es va casar amb sa pubila de Son Cucui, va anar a viure a ca's sogres i es fills agafaren es malnom de sa mare. Per això en lloc de nòmer Tomeu de Son Romaní, nom Tomeu de Son Cucui, però tothom el coneix pen Tomeu Abú. Un germà seu se va casar amb s'hereva de sa possessió de Can Cucullada i es seus fills també han pres es malnom de sa mare. Així que tant es de Son Cucui com es de Can Cucullada en realitat són Romanins com noltros.

—I què té, què li passa, per què està blau i bufa tant?

—Perquè té asma, s'ofega com jo mateix. Tots es Romanins patim des pulmons, els tenim fluixos. Mon pare, es teu repadrí, va morir tísic tossint sang per sa boca, un germà seu també i en Tomeu i jo tenim asma, encara que ell està molt pitjor que jo. Mira si es Romanins tenim es pulmons dèbils que en Tomeu ja ha enterrat tots es seus germans. Tots moriren tísics ben joves i ja només queda ell, ses seves dues cunyades viudes i es seus nebots orfes —em va informar es padrí.

—I per què li diuen en Tomeu Abú?

—Què no l'has sentit?

Si que l'he sentit: bufa i diu m'acub.

—Idò per això, de tant de dir m'acub, m'acub, ja només diu abú i sa gent que és molt dolenta l'ha batiat com en Tomeu Abú. Sempre ha patit d'ofegor i per això no s'ha casat.

Jo vaig romandre pensatiu una estona. Qualque cosa no em quadrava.

—No ho entenc, padrí, si ets homos que tenen ofegor no es poden casar, com és que vós vos heu casat i en Tomeu no?

—No ho vulguis sabre.

—Però...?

—No demanis tant, quan siguis gran ja ho entendràs.

—És un pecat tenir ofegor?

—No, no és cap pecat, és una desgràcia.

—Idò....

—Calla, t'he dit! —em va ordenar amb un to de veu que em va regirar.

El padrí mai s'havia enfadat amb jo, mai m'havia barrejat i jo no entenia per què. Només volia sabre i sabre. Vaig sentir una dolorosa ganivetada al cor, vaig acopar la boca, vaig acalar el cap i vaig rebentar amb uns plors desfets. El padrí callava assegut al meu costat, compungit per haver renyat el seu net estimat. A poc a poc em vaig anar asserenant entre singlots i singlots. Na Margarita girava les orelles cap enrere cada vegada que jo singlotava i això em va fer riure i vaig acabar la plorada singlotant i riguent. El padrí em va acariciar el cap amb la mà i això em va fer escarrufar. Era la seva manera de dir-me que m'estimava, que no estava enfadat amb jo.

En aquell temps, fa cinquanta anys, als pobles de Mallorca, ignor si a Ciutat també, les mostres d'afecte eren tabú, estava mal vist que la gent es demostràs estimació o es besàs en públic. Només es besaven les dones a les galtes quan feia molt de temps que no es veien. Els matrimonis evitaven fer-se moixonies davant altra gent. Els pares mai besaven els seus fills mascles i rarament les femelles i les mares només ho feien quan els fills eren molt petits i, ja grans, només quan feia molt de temps que no els veien. Jo no estava acostumat a les mostres d'afecte i per això em vaig escarrufar amb la carícia del padrí. Per sort, amb el boom del turisme en pocs anys tot va canviar i ara els mallorquins hem deixat de ser freds i distants i som molt amorosos, sobretot els més joves.

Després de recórrer tot el carrer del colomer arribàrem a la plaça del poble. Feia pocs anys que hi havien sembrat pins per embellir-la. El conco en Miquel del Bar de Can Vedella va sortir al portal a mirar el cel, que estava cobert de niguls negres i gruixats i amenaçava tempesta.

—Miquel, què trobes, plourà avui vespre? —li va demanar el padrí al seu germà petit.

—Fa olor de que sí, Joan. Amb tant de fred per ventura caurà una bona nevada.

—O una calabruixada.

—Esperem que no faci mal....

Arribàrem a ca nostra quan el sol ja es començava a colgar. Bufava un vent gelat de tramuntana que travessava la roba i em feia tremolar la barra i petar les dents com a castanyetes. Les sedes de les mans, orelles i peus em feien mal i em picaven. El padrí va entrar els dos feixos de llenya i els va col·locar dins el llenyer de la cuina. Després va desjunyir la somereta del carro i la va entrar dins la païssa. Mumare havia encès una bona fogatera al fogó de dins la cuina i jo em vaig asseure a la meva cadireta sense respatller ben a prop del foc per escalfar-me. El padrí va fer el mateix i, mentre contemplàvem encisats les flamarades i les espires que escopia el foc i seguíem amb la vista les bavarades de fum grisós que pujaven cap al forat de la xemeneia, em va contar coses de l'any de la neu, el 1956, el del meu naixement. Al cap d'una estona em va pegar pixera i vaig sortir a fer un roll al lloc comú del corral. Just en aquell precís moment va començar a nevar unes flòbies blanques molt grosses que queien a poc a poc sense fer gens de renou. Jo no havia vist nevar mai, perquè l'any de la neu jo encara estava dins el ventre de mumare i aquelles estranyes bolles de cotó gelat em varen meravellar.

—Padrí, padrí, sortiu i veureu lo que cau del cel! —li vaig dir tot emocionat.

—Això és neu, Toniet. Agafa es teu tassó d'alumini i ompli'l amb aquestes flòbies.

Així ho vaig fer. Es tassó aviat va ser ben ple i li vaig dur a mostrar tot satisfet.

—I ara què faig, padrí?

—Posa es tassó devora es foc, sa neu es fondrà i tendràs aigua de neu. Ja veuràs què ho és de bona.

Si que ho és bona, padrí! —vaig exclamar jo un parell de minuts després mentre me la bevia a glopets petits assaborint-la com si fos un confit de fira.

No en va romandre ni una gota dins el tassó. El padrí m'atalaiava de coa d'ull i feia sa mitja. Mai oblidaré els seus ulls que espirejaven d'estimació cap a jo. Des de llavors m'agrada veure nevar. Per a jo és un espectacle fascinant i entranyable i sempre, sempre, sense excepcions, en veure nevar me'n record del padrí de Son Romaní i el meu tassó d'alumini ple d'aigua de neu.

4 comentaris:

  1. Quan neva a Mallorca és màgic! I després, el paisatge que queda, és d'una bellesa extraordinària i el més guapo.... el silenci que envolta els camps i les muntanyes després d'una gran nevada, com alguna que he tingut la sort de gaudir a Mallorca... és de les millors coses que ara mateix record.
    Una història ben bonica ;-)
    Matilde

    ResponElimina
  2. Tengo la inmensa suerte de dar a La Serra de Tramontana desde donde ahora mismo estoy sentada. Hemos gozado de la nevada de este 2023. Impresionante. Moltissimes gràsies Juan por cuanto y bien relatas los recuerdos que aportas. Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Kaxkazuri. Una abraçada a totes dues.

      Elimina