dissabte, 12 de febrer de 2011

Armillaria mellea, una assassina silenciosa

El fong Armillaria mellea és un seriós problema en arboricultura, doncs causa la mort d'un gran nombre d'arbres tant en plantacions de fruiters com en repoblacions forestals. Tot comença amb una espora portada pel vent. Si cau en una petita ferida a l'escorça de la base d'un arbre sensible, germina i comença el malson. L'espora germinada dóna lloc a un miceli blanc que va creixent com una teranyina per sota de l'escorça i s'alimenta del cambium subcortical. En el seu creixement té predilecció per les arrels i respecta l'escorça del tronc i les branques, és a dir, ataca les parts subterrànies de l´arbre.

Bolets d´Armillaria mellea al novembre creixent sobre les arrels d'una alzina a la finca de Monnàber de la Serra de Tramuntana de Mallorca. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

El miceli prossegueix amb el seu creixement des de la base de l´arbre cap a les arrels principals, després les secundàries i finalment les més fines. Si pel camí es troba amb alguna arrel d'un altre arbre sensible també l´envaeix, de manera que arriba a afectar grans extensions de terreny, anant d´arbre en arbre com una taca d'oli. Per això forma agrupacions d'hifes, anomenades cordons miceliars, que actuen com a exploradores del terreny a la recerca de noves víctimes, o sigui, arrels sanes a les quals envair. La podríem anomenar assassina silenciosa, ja que no es veu, però allí està sota terra matant milers d'arbres, arbustos i lianes.

Bolets tendres d´Armillaria mellea al novembre creixent sobre l'arrel superficial d'una alzina a un bosc mixt de pins, alzines i ullastres del Coll de Sóller a Mallorca. Aquesta imatge explica el motiu pel qual se li donà el nom de "mellea", és a dir, de color de mel. El capell dels bolets tendres està cobert d'escates més fosques, que es van desprenent a mesura que creix.

El miceli d'un sol individu pot arribar a envair diverses hectàrees, calculant-se en tones el pes total d'un únic fong. Durant l'estiu la calor i la sequera el mantenen en estivació, esperant pacientment les primeres pluges tardorenques. Quan la terra torna a estar humida i les temperatures són més fresques, reinicia la seva activitat invasora nodrint-se del cambium de totes les arrels vives que troba al seu pas. Quan ha acumulat suficients nutrients, al novembre o desembre, produeix els bolets carregats d'espores per a reproduir-se.

Encara que en general els seus bolets es consideren comestibles, sobretot els més tendres, algunes persones sofreixen intolerància metabòlica i no poden digerir-les, provocant-los una intoxicació anomenada resinoide que es manifesta com una severa gastroenteritis aguda amb nàusees, vòmits, diarrea amb femta groguenca i dolor abdominal, arribant fins i tot a presentar icterícia lleu, com si d'una hepatitis tòxica aguda es tractés. Per sort sol evolucionar cap a la curació espontània en 24 o 48 hores, depenent de la quantitat de bolets consumida. 

Armillaria mellea al desembre creixent a la base d'un albercoquer. El color dels bolets varia segons la planta que parasiten, oscil·lant entre olivaci, groguenc, marró clar o vermellós.

Bolets anteriors vists d'aprop. El capell mesura entre 4 i 12 cms. de diàmetre i és una mica més fosc al centre. La part aèria de l'albercoquer seguia viva. A finals de l'hivern, just en el moment en que va començar a brostar i florir, va morir fulminat amb les flors a mig obrir, doncs les seves arrels no varen poder alimentar les gemmes florals.

Un dels bolets anteriors vist per la seva banda inferior. El peu és molt fibrós i una mica més fosc que la resta del bolet. S'aprecia l'anell membranós que envolta el peu a la seva part més propera al capell. El bolet desprèn una agradable aroma.

Làmines d´Armillaria mellea desiguals i decurrents. El seu color es va enfosquint a mesura que envelleixen. Entre les làmines es desenvolupen els esporangis de tipus basidi, cadascun dels quals produeix 4 espores blanquinoses i el·líptiques, el diàmetre màxim de les quals no supera les 9 micres. L´esporulació és molt abundant i cobreix d'un mantell blanc els capells que estan per sota. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Base de l'albercoquer anterior amb els bolets retirats. Es veu l'abundant emissió de goma com a reacció a l'agressió del fong. La goma deté el creixement del miceli cap amunt, però no pot impedir que ataqui les arrels.

Base d'una prunera morta per l´Armillaria mellea. Es veu el miceli blanc sota l'escorça que desprèn una forta olor agre molt característica i desagradable. La prunera va morir fulminada després de la brostació primaveral.

Bolets d´Armillaria mellea creixent damunt la rabassa d'un vell roser al que va matar un any abans.

Base d'una tija de platanera de jardí, Musa "Orinoco", morta per l'atac fulminant del miceli d´Armillaria mellea.

Tall transversal de la tija anterior totalment envaïda pel miceli, que en aquesta planta de tija herbàcia adopta una disposició diferent a les plantes llenyoses.

Base del tronc d'un Xirimoier, Annona cherimolia, mort per l´Armillaria mellea. Es veu molt bé com el miceli no aconsegueix créixer cap amunt, mentre que sí creix cap avall, envaint l'escorça de la base de l´arbre i totes les arrels. S'aprecia l'escorça encara viva a la part aèria del tronc, ja que l´arbre va morir fulminat al no rebre l'aigua i els nutrients que les arrels mortes no podien subministrar-li.

Base del tronc d'un mango, Mangifera indica, mort per l´Armillaria mellea. L´arbre tenia 8 anys i ja havia donat diverses collites abundants de fruits. Estava molt ben adaptat al clima de la Vall de Sóller, però no va poder superar l'atac despietat del fong. A l´imatge es veu el miceli blanc després d'arrencar un tros d'escorça. A la dreta també es pot veure una arrel afectada.

Miceli de color blanc intens de la base del mango anterior. L'olor és tan forta i característica que una vegada olorada mai es pot oblidar. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Per sort no totes les plantes sucumbeixen a l'atac d'aquesta assassina silenciosa, ja que unes poques han après a fer-se respectar i han adquirit resistència en forma de toxines o anticossos, que impedeixen la invasió o destrueixen el miceli una vegada han estat atacades. Solen ser plantes autòctones que, després de conviure durant milions d'anys amb l´Armillaria, han sofert mutacions adaptatives que les protegeixen de l'atac del fong mitjançant la síntesi de toxines fungicides.

Altres plantes, sense ser autòctones, són capaces de contraatacar en les primeres etapes de la invasió i produeixen fitoanticossos que destrueixen el miceli. Aquestes campiones de la supervivència es van llanguint durant anys sense arribar a morir, el fong produeix bolets a la seva base durant tres o quatre tardors, fins que una primavera brosten vigorosament, superen la malaltia i deixen de produir bolets. Aquesta recuperació espectacular l'he vista en alvocats, figueres, cryptomeries, garballons de la fortuna, saücs, nesprers del Japó, etc...

Vaig tenir una figuera "Coll de Dama Negra" que estava tan afectada que durant diversos anys va fer molt poques figues, les quals maduraven bé, tenien un aspecte apetitós, però tenien un gust repugnant a podridura. Les fulles eren petites, groguenques i en escàs nombre. Cada tardor sortia un bon ramell de bolets d´Armillaria mellea a la base del seu tronc. Una primavera es va produir el miracle i va treure grans fulles amb un vigor inusitat, a finals de l'estiu donà una gran collita de figues d'un gust exquisit i ja no varen tornar a sortir més bolets a la seva base. Han passat 15 anys i la figuera està enorme i completament recuperada.

Nesprer del Japó recuperat de l'atac de l´Armillaria mellea. El miceli va arribar a podrir-li totes les arrels i la base del tronc. No obstant això va aconseguir sobreviure emetent arrels directament de l'escorça sana del tronc, que ja no han estat atacades pel miceli que evidentment persisteix en el terreny i en les arrels podrides. A la imatge es veuen molt bé les restes podrides de la base del tronc i les arrels quasi aèries que varen sorgir a uns 10 cms. del sòl i es varen introduir a la terra per a salvar l´arbre. L'esforç que va haver de fer el nesprer fou  titànic, doncs no tenia més que la poca aigua i nutrients emmagatzemats al seu tronc i branques moribundes, que va utilitzar amb gran saviesa per a treure les arrels aèries i salvar-se d'una mort segura. Actualment produeix grans collites de fruits dolços i sucosos i el seu aspecte és immillorable.

Base completament podrida del tronc d'un saüc, Sambucus nigra, que també va sobreviure a un atac despietat de l´Armillaria. Després de la brostació primaveral va començar a languir-se, les fulles varen esgrogueir i li varen caure en ple mes de juliol. Per sort unes setmanes després, ja a l'agost, va ploure durant un parell de dies i això fou el que li va permetre sobreviure. Concentrant tota la poca aigua i nutrients que encara li quedaven al tronc va emetre petites arrels blanques directament de l'escorça sana, que es varen introduir a la terra recent humitejada i al setembre miraculosament el seu tronc va emetre nous brots, alimentats per les arrels noves. El miceli del subsòl ja no les va poder atacar, doncs el saüc havia après la lliçó i havia sintetitzat fitoanticossos contra el miceli. S'havia auto-vacunat.

Malgrat l'aparent maldat de l´Armillaria mellea, se sap que alguns arbres forestals que creixen a llocs infestats pel miceli, no només no són atacats pel fong, sinó que han après a beneficiar-se mútuament en una increible simbiosi, actuant l´Armillaria com una micorriza.

Lluitar contra aquesta assassina silenciosa és totalment infructuós. De res serveix arrencar els arbres infectats, cremar els seus troncs i arrels, llaurar la terra, tractar el terreny amb productes fungicides, lluitar amb mètodes biològics utilitzant microorganismes enemics de l´Armillaria que s'incorporen al terreny i ataquen el seu miceli.

Aparentment tots aquests mètodes en un primer moment semblen funcionar, però l'immens miceli de diverses tones, que ocupa el subsòl com una gegantesca teranyina subterrània i invisible que arriba a cobrir diverses hectàrees, té sempre les millors cartes per a guanyar la partida. Molt intel·ligentment s'amaga sota l'escorça protectora de les arrels infestades o les seves espores romanen dormides durant anys sense germinar. Una vegada ha passat el perill, quan els fungicides ja s'han tornat inactius per oxidació o neutralització química o quan els microorganismes de la lluita biològica han mort per falta de menjar (ella, el seu miceli), llavors reviu com l'au fènix i torna a fer el que millor sap: sobreviure matant tota planta desprotegida que se li posi davant.

Així de dolent i astut és el bolet de mel.




4 comentaris:

  1. Hola Joan.

    Molt bo aquest post, és increible la complexitat de la naturalesa.

    Vaig descobrir fa poc el teu blog i el segueixo amb assiduïtat. Endavant!

    ResponSuprimeix
  2. Hola Àlber:

    Moltes gràcies pel teu comentari.

    Salutacions cordials

    ResponSuprimeix
  3. Hola Joan,
    magnífica descripció de la vida i miracles de l'Armillaria. Benvigut a amicsarbres.
    Josep Enric

    ResponSuprimeix
  4. Moltes gràcies, Josep Enric. M´alegra saber que t´ha agradat. I gràcies també per la benvinguda.

    Salutacions cordials

    ResponSuprimeix