dissabte, 17 de maig de 2014

L'esvelt arbre ultramarí, sacerdot del paradís


 

Quan a trenc d'alba reneix 

la llum rera les muntanyes,

 l'esvelt arbre ultramarí

d'esponerosa capçada,

ataronjades flors

i fulles ensangonades,

aixeca els braços al sol,

cap al déu del paradís,

el que li dóna la vida.

 

I com sacerdot consagrat

al seu culte lluminós

li resa precs rituals

 com xiuxiuejants murmuris,

baix la bòveda del cel

 amb núvols blancs embellida

del seu temple sense fi.


Una brisa que acaricia,

serpenteja  juganera

entre les branques de fusta

d'aquell fantàstic gegant.


De sobte tot s'escarrufa

amb l'amorosa abraçada

que li dóna carinyosa

una bella jovençana.


Tomba les fulles cap baix,

vol veure la que l'abraça.

"Oh, què ho és de petitona!"

 - exclama amb el pensament.


Dues branques invisibles 

surten de la seva soca

i enrevolten amoroses

aquella humana tan dolça.


Ella s'emociona tota,

quasi li salten les llàgrimes

i sent que l'arbre li diu:

"Tornaràs un altre dia?

Jo no em mouré d'aquí."




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada