El Tamarillo de Colòmbia, Cyphomandra betacea o Solanum betaceum, també
anomenat tomate de árbol, sachatomate, chilto i tomate andino, és un
fruiter arbustiu de la família de les Solanaceae. En realitat és una
tomatiguera geganta que arriba a assolir els tres metres d'altura i a
superar els 7 anys de vida. És originari dels Andes on es poden trobar
petites poblacions silvestres a Argentina i Bolívia. Es conrea com a
hortalissa al Perú, Xile, Argentina, Colòmbia, Bolívia i Equador. En les
últimes dècades s'ha estès el seu cultiu al sud d'Europa, Àfrica,
Austràlia i Nova Zelanda.
Fruits madurs de Cyphomandra betacea, molt rics en vitamines, minerales i antioxidants.
Tamarillo de Colòmbia adult de tres metres d'altura conreat a un hort
de tarongers a pocs quilòmetres del mar a l´Illa de Mallorca. A
diferència de la tomatiguera, el tamarillo de Colòmbia
resisteix bé el fred moderat amb escasses gelades de les zones
costaneres mediterrànies. Als hiverns especialment freds es comporta
com a caducifoli, perd les fulles i aguanta en hibernació fins que pugen
les temperatures a la primavera i llavors brosta de nou. Com totes les
hortalisses agraeix l'aportació de matèria orgànica ben descomposta ja
sigui en forma de fems o de compost. S'adapta a qualsevol tipus de
sòl, sempre que sigui fèrtil i ben drenat. Als estius sense pluges
necessita uns quants regs setmanals per a mantenir ben hidratades les seves
grans fulles de fins a 30 centímetres. Es reprodueix amb facilitat a
través de llavors que germinen ràpidament i a l'any ja pot començar a
donar fruits.
Les seves flors surten en raïms. Tenen cinc pètals blancs i cinc
estams grocs. Les fulles són molt grans i tenen les nervacions molt
marcades. La seva làmina és sencera i cordada amb
la punta acuminada i no està subdividida en folíols com en les
tomatigueres. El pecíol és llarg i gruixat. Les fulles, sobretot les més
tendres, estan cobertes de tricomes glandulífers per ambdues cares que exhalen una forta olor a tomatiguera.
Els fruits pengen de llargs peduncles sense espines. Tenen la forma i la
grandària d'un ou de gallina. El color dels fruits varia des d'un groc
ataronjat fins a un vermell intens lleugerament amoratat. La pell és
llisa, gruixada i molt resistent.
Davall la pell hi ha una capa prima de polpa ataronjada que envolta les
nombroses llavors englobades en una gelatina molt sucosa i translúcida
de vegades tenyida de vermell al voltant de cada llavor. La polpa
d'aquests fruits es pot menjar a culleradetes com si fos un flam. Una
vegada pelats també es poden consumir en amanides com si fossin
tomàtigues o es poden afegir a una macedònia de fruites tropicals. Amb la
seva polpa es pot preparar un bon sofregit per a afegir a arrossos,
pastes i guisats de carn, conferint un intens sabor a tomàtiga molt
peculiar. En rebosteria es poden preparar deliciosos pastissos amb la
melmelada feta amb la seva polpa, com per exemple un braç de gitano. Els
gelats, sorbets i còctels de tamarillo andí són també deliciosos i molt
exòtics.
Hola!
ResponEliminaM'han dit que al col·legi La Porciúncula de Palma hi havia una planta com aquesta. La teníen més com a ornamental ja que els frares no es menjaven els fruits. (potser per por a que fos verinós?)
Matilde
Hola Matilde:
ResponEliminaJo vaig estudiar a la Porciúncula fa 39 anys (ufff,què n´ha passat de temps) i no record aquesta planta. La que si record és la tomatiguera "alemanya" de més de dos metres que el meu aví patern tenia sembrada al corral de caseva. Ara ja sé que no era alemanya, era andina.
Joan