dimecres, 18 de maig de 2011

El llimac-caragol i l´Hymenophyllum tunbrigense, dos esglaons en l´evolució

M'havia aixecat prest per a anar a recórrer el caminoi llarg del Pijaral, en ple Parc Rural d´Anaga, a l'extrem nord de l´illa de Tenerife, que porta fins a l'impressionant Roque de Anambro. La meva màxima motivació per a recórrer-lo era trobar i veure per primera vegada en la meva vida una de les falgueres més primitives del Planeta, l´Hymenophyllum tunbrigense. Aquesta falguereta diminuta i transparent, a mig camí entre una molsa i una falguera, era per a mi una assignatura pendent des de feia molts anys.

El caminoi estava humid, relliscós i en penombra, totalment cobert per les tupides capçades dels brucs endèmics, Erica platycodon, anomenats localment "tejos", que només deixaven passar algun petit raig de llum. Tenia la sensació de caminar per un tunel vegetal. Feia fred i l'aire estava saturat d'humitat, doncs tot el Parc estava cobert per una espessa boira en continu moviment que pujava a gran velocitat des del mar, xocava amb les capçades dels arbres i arbustos del bosc de Laurisilva que cobreix tot el Massís d´Anaga, s'endinsava entre les fulles i les branques i al seu pas anava impregnant de rosada tot el que tocava. Ja condensat en forma d'aigua dolça d'una gran puresa, queia gota a gota sobre el sòl volcànic fins a formar petites basses i algun rierol. Em trobava immers en ple fenomen de Pluja horitzontal macaronèsica.

Per a no relliscar i sortejar les basses anava mirant on posava els peus, la qual cosa m'impedia fixar-me en els troncs dels brucs, hàbitat preferit de l´Hymenophyllum. Al cap d´una estona em vaig sentir lleugerament marejat doncs els meus ulls anaven dels meus peus als troncs de cada costat i una altra vegada als meus peus, centenars de vegades, tot això amanit per la humitat altíssima, la poca llum i el vent fred que em donava en el costat esquerre de la cara. En un dels meus passos vaig haver de pegar un petit bot per a no trepitjar uns animalons negres. Per a veure'ls millor em vaig ajupir i la meva sorpresa va ser majúscula. Semblaven híbrids de llimac i caragol, és a dir, llimacs amb una petxina de caragol sota la pell del seu abdomen. Uauuuu, vagi quins animalons, em vaig dir. I per descomptat vaig treure la meva càmera per a portar-me'ls com a record.

Al Centre de Visitants del Parc Rural d´Anaga li vaig comentar a un dels tècnics sobre aquest llimac-caragol i de seguida va saber que li estava parlant de l'endèmica Plutonia lamarckii. Tenen fins i tot un gran poster d'invertebrats endèmics on surt una foto d'aquest animaló. Si feu doble clic damunt la foto apreciareu millor els detalls.

 La Plutonia lamarckii és un esglaó en l'evolució, un pas intermedi entre un llimac i un caragol, que s'ha quedat a mig camí i continua immutable des de fa milions d'anys. Tal vegada necessiti uns quants milions d'anys més per a fer el pas següent i convertir-se en un caragol amb petxina externa. Amb tota seguretat segueix immutable senzillament perquè se sent molt a gust tal com és, està perfectament adaptat als boscos de laurisilva i no necessita gens canviar el seu cos. Cap circumstància ambiental el força en absolut. Els éssers vius només evolucionen forçats pels canvis en el seu hàbitat. És el famós principi darwinià: o t'adaptes o et mors i desapareixes de la faç de la Terra. L'hàbitat del llimac-caragol canari no ha canviat en milions d'anys. No necessita evolucionar. Ja està perfectament adaptat al seu mitjà.

 
 A mesura que creix la petxina que protegeix el seu aparell digestiu i altres òrgans vitals, la pell del seu abdomen s'esqueixa, deixant veure part de la petxina de carbonat de calci.

 En aquesta altra Plutonia lamarckii s'aprecia millor l'espiral de la seva petxina. Els seus tentacles i ulls són típicament de caragol. Veure i fotografiar aquest esglaó evolutiu em va alegrar molt el matí, gairebé tant com la diminuta falguereta que m'esperava als pocs metres damunt la molsa que cobria un vell bruc.

Diverses frondes d'uns 3 ò 4 centímetres d´Hymenophyllum tunbrigense. Crida molt l'atenció la seva transparència. Sembla que la falguera i la molsa han evolucionat juntes, doncs tots els exemplars d´Hymenophyllum creixien damunt la mateixa molsa, que no és la que es veu a l'esquerra sinó una altra més curta, que viu més aferrada a l'escorça dels Erica platycodon. Aquesta falguera també viu damunt roques regalimants i ombrívoles amb la condició que estiguin tapitzades per la mateixa molsa simbionte.

El seu nom està format per dues paraules gregues unides: Hymen = himen, membrana i phyllon= fulla, o sigui, planta amb les fulles fines com la membrana de l´himen i una paraula anglesa llatinitzada, tunbrigense, és a dir, de Tunbridge Wells, ciutat de Kent, al sud-est d'Anglaterra, per ser el lloc on fou descrita per primera vegada.

Colònia de Hymenophyllum tunbrigense, de vegades formada per centenars de frondes, totes d´elles unides per un llarg i ramificat rizoma molt fi que creix immers dins la capa de molsa, aferrada a la vegada damunt la crullada escorça dels brucs arboris. L'aigua condensada damunt la capçada dels arbres baixa per l'escorça, humiteja la capa de molsa que actua com una esponja i així el rizoma de l´Hymenophyllum obté la humitat permanent que necessita.

Algunes frondes produeixen sorus plens d'espores. En aquesta foto es veu la humitat que xopa la fronda. Aquesta falguereta, igual que el llimac-caragol, és un altre esglaó intermig en l'evolució. El seu aspecte, tamany i transparència en poc el diferencien d'una molsa, com per exemple la Fissidens asplenioides, amb la qual guarda una gran semblança. Totes dues viuen en ambients molt humits i ombrívols.

Diverses frondes de la molsa Fissidens asplenioides fotografiades a una roca regalimant molt ombrívola a l´Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. És sorprenent el gran parescut amb l´Hymenophyllum tunbrigense.

Quan les espores de l´Hymenophyllum estan madures, les valves dels sorus s'obren i les dispersen ajudades pel vent. Si tenen sort i cauen damunt la molsa simbionte, tant si cobreix l'escorça d'un bruc com una roca regalimant, germinen i torna a començar el seu cicle de la vida.

 Impactant i magestuós Roque de Anambro de 815 m. d'altura a la part alta del caminoi llarg del Pijaral. Es té la sensació d'estar mirant a un gegant. La seva visió no és apta per a vertiginosos, doncs en aquest punt el caminoi és molt estret, a l'esquerra hi ha un profund penya-segat vertical que acaba a la mar, tot ell cobert per plantes de laurisilva i a la dreta un espès bosc amb una gran pendent. És com mantenir l'equilibri sobre el tall d'un ganivet de roca, la punta del qual és el Roque. La seva imatge deixa un record indeleble a la memòria.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada