Albergínies farcides amb sobrassada

Un plat econòmic, molt senzill de preparar i absolutament deliciós.

Ingredients per a dues persones:

- 4 albergínies tendres.

-  150 grams de sobrassada.

- 4 tomàtigues mitjanes.

- 1 ceba mitjana.

- 6 alls grossets.

- Oli d'oliva.

- Aigua.

- Sal.

 Es trossegen  les tomàtigues, la ceba i els alls i es fregeixen a foc suau dins una pella amb oli d'oliva.

  Mentres tant es fan dos talls longitudinals a cada albergínia sense arribar als extrems i es farceixen amb sobrassada.

 Quan la tomàtiga està mig fregida, es posen les albergínies dins la pella damunt la salsa, es cobreixen amb aigua calenta i es deixen coure a foc suau fins que són tendres.

 Un poc abans d'apagar el foc es tasta la salsa i si ha quedat fada es rectifica amb la sal que li faci falta. S'ha de tenir en conte que la sobrassada ja és prou salada i en general basta afergir un polsí de sal perquè estigui bé.

Els sucs de la sobrassada i les seves espècies s'infiltren dins els teixits de les albergínies i les transformen en una delicatessen.

Bon profit, amics!!!

No surtis que fa atzabó

   Feia atzabó. Els llamps absorbits pel parallamps del campanar de l'església romànica del poble, que estava just al costat de ca seva, els trons esfereïdors que els seguien i feien tremolar tota la casa, els udols del vent huracanat serpentejant furiós pels estrets i laberíntics carrerons d'aquella petita vila del Pla i la pluja torrencial que queia a portadores i transformava el carrer en un torrent desbocat provocaven una tal excitació al petit Joan, que semblava haver embogit cop en sec. 
   Corria de l'aiguavés de darrere a l'aiguavés de davant, de la porta del corral a la porta del carrer i viceversa, i així sense parar durant tot el temps que durava la tempesta. Semblava posseït per un esperit reguitzer, com a drogat per un psicòtrop euforitzant, no era ell. La seva alegria era incommensurable. 
   Obria la porta del corral, allargava el braç cap a defora i experimentava un plaer quasi orgàsmic sentint els cops de les gotes de pluja xocant contra la palma de la seva maneta dreta, sempre la dreta, perquè en Joan era dretà. Pegava bots, corria sense rumb, reia histèricament, cantava, ballava, els ulls li espirejaven, era feliç. 

   Ara, a les portes de l'ancianitat, després de seixanta anys i escaig redolant pel món, continuava experimentant la mateixa excitació i els mateixos sentiments sempre que els fugissers niguls, que recorrien molt de tard en tard el cel de la seva estimada illa, es dignaven a descarregar la seva fúria líquida damunt l'assedegada terra de call vermell del poble. 
   Aquella matinada de pluja, però, no es va moure de dins el llit. Amb els ulls clucs i un somriure de plaer dibuixat al seu rostre farcit d'arrugues, escoltava amb delectació tots els renous de la tempesta, l'atzabó que deia sa mare seixanta anys enrera. «Joanet, no surtis a defora que fa atzabó. Cau una aigua de bambolla que fa feredat» —li deia tota regirada.
   Li agradava aquella paraula tan antiga i ja oblidada pel jovent. Li agradava perquè era cent per cent mallorquina, genuïnament illenca, una de les tres dotzenes de paraules que s'havien salvat del genocidi, de l'aniquilació lingüística i cultural i quasi física dels moros andalusins illencs —només en romangueren uns tres mil com a esclaus— i s'havien incorporat, a pesar de tot, al català salat parlat pels nous repobladors venguts de Catalunya.  

  Sí, en Joan estimava la seva illa i la seva llengua antiga amb tota l'ànima. Eren la seva essència, la seva identitat.

 

 

  Allà defora, al corral, continuava caient aigua a portadores. Els orgullosos fassos plomosos del fasser canari, que sa mare va sembrar d'un pinyol quan ell va néixer, s'enlairaven cap al cel com els braços d'un sacerdot de saba verda resant al seu déu Sol i sonaven, copejats per les fredes gotes de pluja, com a milers de cascavells de cel·lulosa i cloròfil·la. 

   Amb els ulls closos, en Joan es va concentrar en aquella música natural que tant li agradava i, a poc a poc, el benestar que sentia escoltant aquell concert el va sumir en un estat estuporós, en una carícia dels llençols, en una ingravidesa. Uns braços amorosos de mare engronsaven el seu decrèpit cos vell i arrugat. La son per fi el va posseir i es va adormir profundament amb un somriure dibuixat als llavis, mentre sentia una llunyana veu amorosa que venia del passat, com si fos una entranyable cançó de bressol gravada a foc dins el més íntim i sagrat de la seva ànima, que li deia: «Joanet, no surtis que fa atzabó».

Panades de Frit mallorquí

A vegades em peguen brusques culinàries, idees com a rampellades repentines que em compareixen dins el cervell i no estic bo fins que no les he duites a terme. I vet aquí el resultat d'una d'aquestes idees brusqueres: frit mallorquí clàssic dins una panada de pasta de farina integral de xeixa i espelta sense greixos malsans, només aigua, llevat natural i oli d'oliva.

Ingredients del Frit mallorquí:

-Carn magra de porc.

-Fetge de porc.

-Patates.

-Pebre vermell.

-Pebre verd.

-Pèsols de bullir.

-Carxofa.

-Grells.

-Alls.

-Fonoll.

-Oli d'oliva.

-Una fulla de llorer.

-Pebre bo.

-Sal.

Ingredients de la pasta:

-Farina integral de Blat Xeixa.

-Farina integral de Blat Espelta.

-3/4 de tassó d'aigua teba.

-1/4 de tassó d'oli d'oliva.

-Llevat de pa.

-Sal.

Es pot fer també amb carn i fetge de xot, pollastre o conill, fins i tot de peix o marisc. Al clàssic frit mallorquí de carn se li pot afegir sang precuinada amb alls i llorer, xulla fresca i vísceres com lleu, melsa, ronyons, etc... Es talla tot a daus petits i se sofregeix un poc amb oli d'oliva, fulles de fonoll fresc trossejades, una fulla de llorer, pebre bo i sal, sense acabar-ho de coure, només escalivat.

Tradicionalment la pasta es fa amb saïm, però jo he preferit substituir-lo per oli d'oliva que és més sa i només un quart de tassó perquè les panades siguin més lleugeres.

 El Frit mallorquí és un dels plats típics de Mallorca. Se serveix com una tapa als bars i com un segon plat als restaurants.

Una vegada la pasta ha tovat es van fent les panades de la mida que es vulgui.

El recipient de pasta s'umpl amb el sofregit.

Es cobreix amb una tapadora de pasta.

 Se segella fent trunyella, pessigades o de la manera que es vulgui.

Amb uns 45 minuts dins el forn a 180 °C queden ben cuites. Com podeu veure, abans de la cocció he fet un foradet a la tapadora amb la punta d'un ganivet perquè puguin sortir els gasos i la panada no rebenti.

I vet aquí el resultat. Calenteta acabada de treure del forn és una delícia. La pasta queda estufadeta i tova amb el gust de la farina integral de blat.

Bon profit, amics!